Els 10 temes clau de l’actualitat internacional del 2021
Per Catalonia Global Institute
31/12/2021
Abans de finalitzar l’any, l’equip del Catalonia Global Institute ha seleccionat deu temes que creiem que han marcat l’actualitat internacional al 2021, i que ens ens ajudaran a preveure quins seran els temes clau del 2022.
1. AUKUS: la nova entesa de l’Indo-Pacific, i el deteriorament del bloc atlàntic.
El 15 de setembre de 2021, Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units van anunciar la creació d’una associació trilateral anomenada AUKUS, que proporcionarà a Austràlia tecnologia per construir submarins nuclears. L’AUKUS representa una aliança més ferma que va posar Austràlia sota el paraigua de seguretat dels Estats Units a l’Indo-Pacific per contrarestar la Xina.
No obstant això, Austràlia ja havia establert un contracte de 90 mil milions d’euros per a la compra de submarins dièsel, que va ser cancel·lat després de la presentació de l’AUKUS. L’acord es va reunir amb la indignació de París. La idea de fons que transmet l’AUKUS és que si busques un proveïdor de seguretat a l’Indo-Pacific, l’únic candidat seriós són els Estats Units. AUKUS presenta una perspectiva complicada per a les ambicions indopacífiques de Macron. Malgrat la majoria dels comentaristes van esmentar a Europa al parlar de l’AUKUS, el fet és que va ser principalment un problema per a les ambicions indopacífiques de França i Macron. Encara que es van publicar algunes declaracions de solidaritat, els socis europeus eren majoritàriament indiferents a les reclamacions de França.
Presentat poc després de la retirada americana de l’Afganistan, AUKUS certifica l’indopacífic com la màxima prioritat de seguretat dels Estats Units. AUKUS també va certificar el creixent distanciament entre ambdós costats de l’Atlàntic, i la preferència de Washington per reforçar els seus enllaços a través de l’anglosfera. Austràlia emergeix com a jugador clau en l’Indo-Pacific, i sens dubte, l’aliat preferit d’Amèrica a la regió. Finalment, AUKUS també mostra com la Gran Bretanya Global sembla ser més creïble que una Europa global.
Tot plegat te uns efectes importants pel futur de l’aliança atlàntica. D’entrada l’OTAN ja es troba en una posició complexa en un altre dels principals escenaris marítims del món, el Mediterrani i són moltes les veus que apunten que ja no és una eina adequada per a fer fronta a les complexes líniees divisiores de la geopolítica del segle XXI. En aquest sentit, compartim el que va apuntar Judah Grunstein quan es va anunciar l’AUKUS, afirmant que estem entrant en una època on les “aliances àgils” són eines més adequades per enfrontar-se a un escenari definit per la incertesa, que no pas estructures rígides i institucionalitzades com l’OTAN.
2. Les tensions entre la Xina i Taiwan
Al 2021, les tensions entre ambdues bandes de l’estret de Taiwan han crescut fins al punt que la guerra ja no és una possibilitat remota. Des que Xi Jinping va assumir el lideratge de la Xina, aquest ha emprat una retòrica i accions més contundents al referir-se sobre la qüestió de la reunificació amb Taiwan, especialment després que el partit “pro-independentista” Partit Democràtic Popular guanyés les eleccions de Taiwan el 2016.
En el context de la pandèmia del COVID19 i amb la reelecció de Tsai Ing-wen en 2020, Beijing ha doblat la seva pressió sobre Taiwan. Així, durant el 2021 més de cent avions de combat xinesos van traspassar l’espai aeri reclamat pel govern de Taipei.
Per evitar ser vistos com el bàndol que provoca conflictes amb la Xina, Tsai Ing-wen ha apostat per una posició pro-taiwanització però pro-status quo – argumentant que Taiwan no necessita proclamar la seva independència perquè ja és un estat independent sota el nom de la República de la Xina, Taiwan. Aquesta estratègia li ha permès utilitzar tant un context internacional incòmode per a Beijing, com el conflicte entre la Xina i els Estats Units, per a fer sentir la seva veu malgrat la manca de reconeixement oficial del seu govern. Una de les victòries més recents de l’administració de Tsai ha estat la invitació de ministres de Taiwan al “Summit for Democracies” de Joe Biden.
A més, a Europa s’ha obert un altre front del conflicte entre la Xina i Taiwan a Lituània. El govern lituà va acordar amb Taipei obrir una oficina de representació amb el nom de Taiwan, a Vílnius. La previsible reacció d’indignació de Beijing ha alimentat la ruptura entre la Xina i Lituània, amb la retirada dels ambaixadors de tots dos països. La dura retòrica procedent de fonts xineses contra Lituània pot ferir greument la imatge de la Xina a la Unió Europea.
No obstant això, 2021 també ha estat un any dur per a Taiwan, perquè ha perdut el reconeixement oficial de Nicaragua. Sense un horitzó d’acord entre ambdues parts i amb els líders de la Xina decidits a recprendre l’illa, l’estret de Taiwan continuarà sent un dels punts geopolítics més calents de l’any vinent.
3. Joe Biden, arriba a la Casa Blanca.
El 3 de novembre de 2020, el demòcrata Joe Biden va ser elegit 46è president dels Estats Units (EUA), amb Kamala Harris com a vicepresidenta. El president Trump i altres membres del partit republicà van posar en dubte el resultat de les eleccions al·legant que hi havia hagut frau. A mesura que van començar les impugnacions, el 6 de gener de 2021 va haver-hi una multitud de partidaris d’en Donald Trump qui varen protestar amb una marxa des de la Casa Blanca fins a l’interior del propi Capitoli, després d’un discurs incendiari del mateix Trump. Finalment, Biden i Harris van ser nomenats guanyadors. Biden, nascut a Scranton, Pensilvània va ser un dels senadors més joves. Fou senador de Delaware durant 36 anys. Va ser el vice-president sota el mandat d’Obama.
Biden va presentar-se a presidencials proposant: recuperar l’ànima de la nació; ajudar la classe mitjana; i fer una crida a la unitat. Els EUA són una de les democràcies occidentals més polaritzades i això provoca que tinguin dificultats en competir de manera eficient amb altres grans potències no democràtiques com és la Xina. I tot que els EUA encara són el país més ric i poderós del món, la Xina està constantment intentant desestabilitzar aquesta influència americana global. L’altre gran front és l’Orient Mitjà i en aquesta regió, l’administració Biden té el propòsit d’acabar amb les “guerres eternes.” Ara bé, la sortida de les tropes americanes d’Afganistan pot produir una confusió estratègica que convida a països com Rússia o Turquia a pretendre substituir el rol dels EUA a la zona. Un factor d’estabilitat seria restaurar l’acord nuclear amb Iran, camí que l’administració Biden vol recórrer fins al punt on sigui possible d’arribar. Aquest primer any, Biden recupera el rumb dels EUA abans de Trump, però fins al moment sense haver fet un canvi brusc de direcció.
4. Bielorússia i la “zona grisa”
El juliol de 2021 el govern bielorús va obrir les portes de les seves fronteres amb els països de la UE a migrants i refugiats procedents de l’Orient Mitjà. No només això, si no que les autoritats bielorusses han contribuït a traslladar milers d’ells en avió fins a territori bielorús per a, un cop allà, permetre’ls accedir a territori dels membres de la Unió i de l’OTAN amb els que té frontera: Polònia, Lituània i Letònia. La crisi migratòria i humanitària que es va generar es va produir en un moment en el que les relacions entre la Unió Europea i Bielorússia es troben en el seu pitjor moment des de l’arribada de Lukaixenko al poder l’any 1994.
El suposat frau electoral de les eleccions presidencials bielorusses de l’agost de 2020 va provocar que l’oposició no en reconegués els resultats, i va desencadenar una onada de protestes que demanaven una repetició electoral, l’alliberament dels presoners polítics, i que els responsables de la repressió fossin jutjats. Una repressió que no només no s’ha aturat, si no que des de llavors ha anat en augment, saldant-se amb milers de detinguts i d’exiliats. Davant d’això, la Unió Europea no només no ha reconegut els resultats d’aquelles eleccions, si no que han donat recolzament actiu a l’oposició bielorussa, i han aplicat diverses rondes de sancions econòmiques contra el president Lukaixenko i el seu entorn.
Amb aquesta situació, Minsk va optar per a utilitzar els fluxos de migrants i refugiats com a carta de pressió geopolítica, igual que ja va fer en el seu moment no només la Turquia d’Erdogan contra Grècia i la UE, si no també el Marroc a la primavera contra l’Estat espanyol i la mateixa UE. Lukashenko va assolir l’objectiu que s’havia marcat inicialment, aconseguint que diversos líders occidentals acceptessin interlocutor amb ell -tot i considerar-lo president il·legítim- per a mirar de mitigar els fluxos migratoris i donar assistència humanitària als migrants i refugiats que havien quedat atrapats entre territori bielorús i polonès. L’ús de fluxos migratoris i de refugiats com a instrument de pressió política per part del govern bielorús és un nou episodi dins dels coneguts com a conflictes a la “zona grisa”, en base a estratègies posades en marxa per un actor Estatal o no Estatal per a obtenir rèdits geopolítics que en condicions normals exigirien un conflicte militar.
5. Rússia i Ucraïna: al llindar de la guerra
Les darreres setmanes de 2021 s’ha viscut un increment de les tensions militars entre Rússia i Ucraïna, molt superiors a la que es van produir a la primavera, amb una gran acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Rússia envia senyals de que està mostrant-se disposada a anar a la guerra i a dur terme una resposta “tècnico-militar”, en paraules de Vladimir Putin, per tal de forçar Ucraïna i els països occidentals a negociar una nova arquitectura de seguretat a la regió,
davant del que considera com una successió de fets consumats per part de l’OTAN i d’Ucraïna per canviar la relació de forces al conflicte del Donbass en favor de Kiev, i davant de l’expansió cap a l’Est de la OTAN de les darreres dues dècades. En altres paraules: les autoritats russes no volen atacar Ucraïna, però projecten una disposició i preparació creixent per fer-ho, com un element de pressió i d’enfortiment de la seva posició negociadora, a fi d’aconseguir els seus objectius polítics per la via diplomàtica.
En aquest sentit, l’amenaça de guerra no cessarà fins que Moscou no consideri que una part significativa de les seves demandes en matèria de seguretat ha quedat satisfeta. Per la seva banda, els EUA i els seus aliats ja han deixat clar que limitaran la seva resposta a fortes sancions econòmiques contra Rússia i a enfortir les capacitats defensives ucraïneses, però sense enviar tropes. Així, trenta anys d’ençà de la caiguda de l’URSS, Rússia pitja l’accelerador per forçar el disseny d’una nova arquitectura de seguretat a Europa que, a diferència de la que s’ha construït sota el paraigua de l’OTAN des de la fi de la Unió Soviètica, tingui en compte també els interessos de Rússia, pel que fa a la seva seguretat nacional. En aquest sentit, igual que ja va intentar Mikhail Gorbatxov sense èxit fa tres dècades, Moscou busca potenciar el paper de l’OSCE com a nou marc de referència a nivell de seguretat a Europa, en detriment de l’OTAN. El món estarà molt pendent de les primeres rondes negociadores entre Moscou i Washington, d’una banda, i entre Moscou i l’OTAN, per a adreçar la situació de seguretat, previstes per a mitjans de gener de 2022.
6. L’escassedat i el xoc logístic
El 2021 escassetat i inflació s’han unit a les nostres converses diàries amb altres paraules apocalíptiques com “Omicron“. Aquesta vegada la geopolítica l’hem sentit directament a les nostres, i ben segur que aquestes festes algunes coses han acabat sortint més cares del que esperàvem. Les cadenes subministrament globals s’han vist afectades per un seguit de disrupcions que han acabat impactant tots els sectors de la indústria. L’economia global ha patit per la manca de matèries primeres, així com d’augment dels preus i escassetat de components.
A causa de les deficiències estructurals del sector logístic, després dels xocs provocats pel COVID-19, diferents parts de la cadena de subministrament van començar a enfonsar-se. Els imprescindibles semiconductors, va ser el primer sector a patir la tempesta que s’acostava. Posteriorment, els efectes prolongats de la pandèmia van començar a afectar durament el sector marítim. Els preus dels contenidors van passar dels 2000 euros al voltant dels 15000 a la tardor de 2021. Els preus de les matèries primeres es va disparar, com el de l’alumini o el ferro. Els treballadors van patir la fatiga acumulada de la pandèmia i l’escassetat de personal es va escampar a través de les tripulacions de vaixells, els estibadors i conductors de camions. Aviat, la imatge dels vaixells incapaços de descarregar la seva càrrega va començar a ser comuna en els ports més importants del món.
Alguns analistes creien que el xoc del subministrament seria una interrupció temporal. La realitat és que el COVID-19, i els riscos de seguretat i climàtics no sembla que hagin d’anar enlloc. El més probable és que el xoc logístic signifiqui un punt d’inflexió per la reorganització de l’economia mundial que tindrà un segur impacte geopolític en els pròxims anys.
7. L’astropolítica i la nova carrera espacial
El 2021 ha sigut l’any que multimilionaris han volgut fer-se a l’espai. Aquest ha sigut el cas de Jeff Bezos, fundador d’Amazon i l’empressa espacial Blue Origin i de Richard Branson de Virgin Galactic. D’altra banda, Space X, la companyia del fundador de Tesla, Elon Musk ha batut rècords en la reutilizabilitat dels seus cohets.
Més enllà de les companyies privades hem vist un creixent interès en les qüestions relacionades amb l’exploració espacial per part de les principals potències del món. La Xina, sense cap mena de dubtes ha sigut la gran potència que més notícies ha donat en el camp de l’exploració espacial aquest any. Ha sigut la primera nació a arribar a la cara fosca de la Lluna; ha vist aterrar una sonda d’exploració sobre la superfície de Mart i ha començat l’ampliació de la seva estació espacial.
Els avenços de Beijing no han sigut rebuts amb alegria a Washington, ja que els EUA comencen a tenir por de quedar-se enrere en la cursa tecnològica davant la Xina. En un context de competència entre companyies privades i grans potències, podem veure com ben probablement allò que que anomenem astropolítica serà un dels temes clau del 2022.
8. El fracàs de l’inernacionalisme liberal nord-americà a l’Afganistan
Després de 20 anys de presència nord-americana a l’Afganistan, i d’intentar construir-hi un Estat afganès funcional i viable, el mes d’agost es va produir l’esfondrament polític i militar de les autoritats afganeses davant de la sortida nord-americana, evidenciant el fracàs històric de l’estratègia dels Estats Units a aquell país. Les incoherències d’un sistema polític i administratiu dissenyats en base al patró occidental per a governar un país tribal, un govern profundament corrupte que va servir els interessos dels coneguts com a senyors de la guerra, així com el paper jugat pels contractistes militars nord-americans, van contribuir a generar un Estat afganès fallit, que no va poder garantir ni la seguretat ni uns estàndards de vida per a la seva població.
Més enllà de raons de política interna nord-americana, el principal motiu de la retirada de l’Afganistan és justament poder centrar més esforços en la competició directa amb la Xina, i la contenció d’aquesta a la zona de l’Indo-Pacífic, desentenent-se progressivament d’altres zones o conflictes que consideren menys prioritaris. Alhora, la retirada de l’Afganistan i la forma com s’ha portat a terme, suposa un cop molt important per a la imatge i a la reputació internacional dels EUA, especialment en relació als seus aliats. El fet que la negociació amb els Talibans per a la retirada militar durant el mandat de Trump, es fes sense comptar amb els aliats de l’OTAN amb presència a la zona, i sense el govern afganès, unit al fet que l’execució de la retirada no s’hagi pactat ni planificat ni amb els uns ni amb l’altre, va erosionar la reputació dels EUA com a aliat fiable. La conclusió que en van extreure diversos aliats nord-americans, especialment a Europa, és que els cal reforçar les capacitats pròpies per a la seva defensa. En aquest sentit, caldrà veure fins a quin punt la Unió Europa és capaç d’adaptar-se al nou escenari i posar en pràctica la tan pregonada “autonomia estratègica”, reforçant les seves capacitats col·lectives a nivell de defensa.
9. Les aspiracions impossibles d’una Europa geopolítica
La retirada caòtica dels Estats Units de l’Afganistan, realitzada sense consultar els Estats membres de l’OTAN, així com la priorització per part americana dels recursos militars envers la contenció de la Xina a l’Indo-Pacífic, han posat en qüestió el rol dels Estats Units com a proveïdor de seguretat al continent europeu. Aquest fet ha comportat que aquest 2021 s’hagi posat sobre la taula la possibilitat que la UE incrementi la seva capacitat d’actuar de manera autònoma en defensa dels seus interessos en política de defensa. Com a resultat d’aquest debat, a principis de 2022 el Servei d’Acció Exterior Europeu publicarà el document Strategic Compass, que proposarà quines missions militars ha d’aspirar a emprendre l’UE, quines capacitats i instruments vol tenir per assolir els seus objectius, com pot augmentar la seva capacitat de resiliència i quin marc de cooperació pretén tenir amb els estats considerats com a socis prioritaris.
Tanmateix, diversos factors fan molt difícil poder arribar a un consens sobre aquesta qüestió, ja que les perspectives geopolítiques entre els diferents Estats membres de la UE són diferents i diversos països desconfien del lideratge que haurien de jugar les dues principals potències de la UE, és a dir, França i Alemanya. La voluntat d’ambdós Estats per mantenir línies de cooperació amb Rússia és molt mal rebuda als països de l’Est i als bàltics, mentre que la prioritat de Berlín – i també de Madrid – per mantenir bones relacions amb Turquia desperta recels de Grècia, Xipre i de la mateixa França. A més, les mancances de despesa militar de pràcticament tots els Estats membres de la UE -amb la notable excepció de Polònia, que està esdevenint una potència militar creixent- fan molt difícil plantejar possibilitats que permetin actuar de manera plenament autònoma dels Estats Units. Tanmateix, la proposta definitiva que es plantegi al Strategic Compass, així com l’evolució de projectes com la PESCO i el Fons Europeu de Defensa, determinaran que la UE pugui actuar de manera més autònoma dins d’un marc de coordinació amb els Estats Units i l’OTAN.
1o. El preu del gas i la crisi energètica global
La crisi energètica global seguirà marcant el pols del 2022, fet que tindrà una afectació intensa per a Catalunya. Mentre duri el trencament de relacions diplomàtiques entre Algèria i el Marroc, tot apunta a que el subministrament de gas algerià a través del gaseoducte Magreb-Europa, que transita pel territori marroquí i del qual depèn el 60% del subministrament de gas que rep la península ibèrica, continuarà tancat. Aquest factor, sumat a una alta demanda global de gas liquat transportat per vaixells, impulsada per les necessitats creixents dels mercats asiàtics, seguirà mantenint el preu del gas en nivells elevats. Les tensions diplomàtiques entre la UE i Rússia també comprometen el volum de subministrament del qual depenen molts Estats del centre i l’est d’Europa.
La demanda de gas seguirà creixent per part dels Estats de la UE que estan optant per abandonar l’energia nuclear com a font estable de producció d’electricitat, atès que la forta implantació d’energies renovables que tenen molts d’aquests Estats encara no pot garantir la regulació de la producció elèctrica i l’ajustament a la demanda. Caldrà restar atents, en aquest sentit, a la decisió que prengui Alemanya sobre l’autorització de la posada en funcionament del gaseoducte NordStream 2, que subministraria gas rus de manera directa a aquest país a través de la Mar Bàltica, amb les implicacions geopolítiques que això tindria per als Estats de l’est de la UE i Ucraïna.
De retruc, i com a conseqüència de l’estructuració del mercat elèctric de la UE, en què el preu del gas determina el conjunt del preu de l’electricitat, el cost del consum elèctric seguirà augmentant. Serà imprescindible seguir si la Comissió Europea planteja una reforma de la regulació del mercat elèctric de la UE per reduir l’impacte del cost del gas sobre el preu de l’electricitat. Així mateix, aquest 2022 haurem de restar a l’expectativa sobre la decisió que prengui la Comissió Europea sobre la qualificació de l’energia nuclear com a energia “verda”, atès que aquesta definició pesarà fortament sobre el rol que l’energia nuclear pugui jugar en el procés de transició energètica cap a les energies renovables i el nivell de dependència respecte del gas que tindrà la UE durant aquesta fase. Aquesta decisió no serà fàcil, atès que els Estats Membres de la UE estan fortament dividits sobre aquesta qüestió.
