L’oportunitat de Catalunya en el nou equilibri del Mediterrani
Per Rosa Cabús
29/01/2021
Durant la Guerra Freda, l’estratègia dels Estats Units (EUA) i d’Europa Occidental s’alineava completament, tal com s’evidencia en la fundació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), per tal d’evitar un atac potencial per part de la Unió Soviètica (URSS) i dels seus satèl·lits, que després formarien el Pacte de Varsòvia. Aquesta unanimitat es reflectia en l’Article 3, el qual era la base legal per tenir estacionades forces dels EUA a l’Europa Occidental. Això es va desenvolupar en forma d’acords concrets que permetien als EUA disposar de terra i instal·lacions al territori de membres de l’OTAN. Tot i que més endavant es van adoptar enfocaments més flexibles, com ara el control de sistemes duals pel què fa a les armes nuclears, l’estratègia global no va canviar. Glateix en el fons que qualsevol disputa interna al costat dels aliats occidentals havia de ser amortida a favor del bé comú a protegir.
Trenta anys després de la caiguda de l’URSS, i havent deixat enrere les tendències unipolars dels anys 90 i principis dels 2000, els EUA estan entrant en una nova era de competició entre grans poders amb Rússia i la Xina, en diferent mesura. Però, els seus tractats actuals, encara responen a una lògica obsoleta de Guerra Freda. Les friccions històriques dins el bloc occidental que estaven en un segon pla –si no silenciades– ara estan tornant al capdavant, en un moment en què els EUA s’enfronten al complex escenari de competició ja esmentat. Aquest article contempla dues de les friccions al Mediterrani:
Dins de l’OTAN, destaca la rivalitat històrica entre Turquia i Grècia, manifestada en diverses disputes a l’Egeu sobre l’espai aeri, la donació de les illes del Dodecanès a Grècia després de la II GM, i fins i tot l’illa de Xipre es veu formant part d’aquest tauler de joc. L’illa està dividida de facto en dues entitats, tot i que internacionalment està reconeguda com a República de Xipre en la seva integritat. Les friccions més recents, arrelen en part en l’exploració de jaciments de gas natural a Xipre i en les que deriven de l’esmentada divisió a l’estiu del 1974, quan Turquia va ocupar un terç de la part nord de l’illa. El 2020, les tensions van seguir a l’est del Mediterrani, a causa d’interpretacions divergents dels límits marítims (Turquia encara no ha ratificat la convenció de l’ONU), així com també pel problema de la sobirania xipriota.
Des d’una perspectiva més àmplia, es troba el cas d’Espanya i el Marroc. La presència d’Espanya al Nord d’Àfrica ha estat sempre problemàtica des dels seus orígens al segle XV. Durant els darrers dos segles, els conflictes que hi ha hagut en el territori que avui és el Marroc s’estenen des de la Guerra de l’Àfrica el 1859, fins a la Guerra silenciada d’Ifni el 1957, passant per l’anomenat Desastre d’Annual el 1921, el qual va ser el detonant de la convulsa història d’Espanya que havia de seguir. La tensió rebrotà entre aquests dos països pel Sàhara Occidental, un dels últims vestigis colonials espanyols. La situació va arribar al seu zenit el 1975, quan el Rei Hassan II demanà voluntaris per ocupar la zona en disputa, amb l’anomenada Marxa Verda. Actualment, la dissidència es focalitza a les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla, sota sobirania espanyola, i també en les disputes sobre la pesca. Com s’ha explicat, les hostilitats entre Turquia-Grècia i Espanya-Marroc ja estaven presents durant la Guerra Freda, si bé que soterrades.
Tanmateix, ara els actors d’aquests conflictes se senten empoderats per modificar l’statu quo post Guerra Freda. Aquest nou marc de seguretat demostra una independència de prioritats, especialment entre els EUA i la Unió Europea (UE), els quals tradicionalment havien anat sempre a la una. D’una banda, pel què fa a la crisi de refugiats sirians, Turquia és una prioritat per Europa. Per tant, l’UE passa per alt que Turquia s’allunyi cada cop més de ser una democràcia secular trepitjant clarament els drets humans i perpetrant una neteja ètnica del poble kurd. Al mateix temps, en la mesura que les tensions entre Grècia i Turquia augmenten, Grècia tem que l’UE continuï consentint a Erdogan, tot i ser Grècia qui és membre de la Unió. Al seu torn, Israel utilitza aquesta fissura –amb la benedicció dels EUA– per enfortir els seus llaços diplomàtics a través de la creació d’un pacte de defensa a llarg termini, dins del qual el govern grec ha acordat recentment comprar avions d’entrenament israelià per 1.680 milions de dòlars. Els xipriotes i els grecs també han estès la seva cooperació i han format llaços a l’est del Mediterrani. Per tant, el vistiplau dels EUA en l’axis greco-israelià-xipriota explicita la divergència d’interessos en l’àmbit de seguretat entre l’UE i els EUA.
D’altra banda, aquesta diversitat de prioritats dels aliats d’occident es concreta en una de les últimes decisions de l’anterior president dels EUA, Donald Trump: el reconeixement de l’annexió del Sàhara Occidental al Marroc, mentre que la monarquia àrab més antiga estableix relacions formals amb Israel. A més, els EUA i el Marroc recentment han signat un pacte de cooperació de deu anys. En altres paraules, els EUA tenen els seus propis interessos que prevalen sobre les aliances de l’OTAN. El consentiment donat a Israel per cooperar amb Grècia implica oposició a Turquia, l’aliat tan necessari d’Europa. Més enllà, el pacte amb el Marroc –enemic potencial d’Espanya– clarament demostra la divergència de prioritats entre els aliats de l’OTAN (com és el cas d’EUA-Espanya).
Davant d’aquest reajustament, Catalunya també ha de buscar potencials aliances basant-se en interessos recíprocs. En tant que Catalunya és de tradició carolíngia, Europa hauria de ser el seu primer aliat natural; però és dubtós que Europa ni tan sols giri el cap. Donat que Europa ha fet poc o res per Grècia en les friccions exposades anteriorment, no és inversemblant assumir que Europa no es comprometrà amb Catalunya. A la llum d’això, Catalunya ha de donar un xec a Europa, però amb data de caducitat. I en el cas probable que Europa continuï girant l’esquena a Catalunya, aquesta ha de buscar aliances externes. El camí més lògic seria alinear-se amb qui tingui interessos en conflicte amb els teus enemics. En resum, l’actitud proactiva dels EUA i Israel deixa Grècia i el Marroc al mateix costat, a la vegada que l’UE (passant per alt les infraccions a l’estat de dret) també alinea Turquia i Espanya. Queda per veure si l’administració Biden farà un gir i es tornarà a alinear amb Europa. Si el resultat fos aquest, Catalunya hauria de tornar a avaluar les seves possibilitats. En tot cas, el missatge implícit és que aquells polítics que al món són reconeguts com a representants dels interessos de Catalunya han d’actuar com a tals: buscant aliances i avaluant curosament on adherir els suports de Catalunya. El tenir una política de seguretat activa és el primer pas per posicionar clarament Catalunya en la comunitat internacional.
Rosa Cabús és analista al CGI interessada en qüestions de seguretat, a la regió del MENA, així com els d’ètica pràctica.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
