La nova Síria: reconstrucció de l’estat enmig de la rivalitat entre els projectes regionals de Turquia i Israel.
Per Pau Bernad
04/09/2026
Resum executiu
L’enderrocament del règim de Bashar al-Assad per part de la milícia islamista Hayat Tahrir al-Sham (HTS) el desembre de 2024 va obrir la porta a la construcció d’una nova Síria. El Govern de Transició, encapçalat per Ahmad al-Sharaa, afronta la monumental tasca de reconstruir un país devastat i profundament dividit després de tretze anys de guerra civil. En un Orient Mitjà marcat per la rivalitat creixent entre Turquia i Israel i per la reconfiguració de l’ordre regional, Damasc ha desplegat una estratègia d’hiperpragmatisme diplomàtic orientada a garantir la pròpia supervivència, preservar la màxima autonomia possible i evitar que cap potència pugui determinar unilateralment el futur Síria. En bona mesura, l’èxit de la reconstrucció de Síria dependrà de la capacitat d’al-Sharaa per convertir aquesta competència regional en un espai d’autonomia política.
Introducció
La caiguda del règim de Bashar al-Assad el desembre de 2024 va obrir una nova etapa per a Síria. Després de més d’una dècada de guerra civil, el Govern de Transició presidit per Ahmad al-Sharaa, antic líder d’Hayat Tahrir al-Sham (HTS), afronta el repte de reconstruir un país devastat, reunificar un territori fragmentat i recuperar la legitimitat internacional. Però aquest procés no es desenvolupa en un buit geopolític. La reconstrucció del país i l’Estat sirià no dependrà únicament de les decisions adoptades a Damasc, també estarà condicionada per la competència regional.
Per entendre les trajectòries possibles de la nova Síria cal analitzar la interacció entre dues dinàmiques. D’una banda, la rivalitat creixent entre Turquia i Israel, que projecten visions incompatibles sobre el futur de Síria i l’ordre regional de l’Orient Mitjà. De l’altra, l’estratègia d’hiperpragmatisme diplomàtic impulsada pel govern d’al-Sharaa, que es tradueix en l’adopció d’una postura d’equilibri estratègic en matèria exterior que permet la diversificació de les seves relacions regionals i internacionals.
Tot i la debilitat relativa de Damasc i la forta penetració d’actors externs, la rivalitat entre Ankara i Tel-Aviv impedeix que cap de les dues potències pugui imposar de manera unilateral la seva visió sobre Síria. En aquest espai de competència, el Govern de Transició ha desenvolupat una estratègia d’hiperpragmatisme diplomàtic orientada, en primera instància, a garantir la seva pròpia supervivència i a consolidar la legitimitat internacional. Alhora, aquesta estratègia li permet conservar un marge d’autonomia i reforça la posició de Damasc per dirigir el procés de reconstrucció.
Els interessos estratègics de Turquia
Turquia va ser un actor clau en l’ofensiva llampec d’HTS que va derrocar el govern de Bashar al-Assad. Tot i que Ankara no va participar de manera directa en l’ofensiva, aquesta va comptar amb el suport de Turquia, fet que es reflecteix en la coordinació entre HTS i l’Exèrcit Nacional Sirià (ENS), el principal proxy turc al país llevantí.
La política siriana de Turquia respon a un objectiu central: consolidar un Estat sirià estable, centralitzat i políticament afí que actuï com a pilar de la seva projecció regional. Aquesta visió respon a diverses prioritats estratègiques. En primer lloc, a Ankara li interessa el retorn dels més de dos milions de refugiats sirians en territori turc i estabilitzar la seva frontera sud. A més, Turquia vol evitar qualsevol forma d’autonomia kurda liderada per Öcalanistes que pogués servir de model reproduïble per als kurds del Bakur (Kurdistan turc), i alhora, esdevingués un centre d’entrenament i refugi per als milicians del PKK. Finalment, la construcció d’un estat sirià viable alineat amb els seus interessos seria un actiu clau per limitar la projecció israeliana i per reforçar la posició de Turquia a la regió.
Per altra banda, els interessos del govern turc respecte a Síria també tenen un clar component econòmic. La reconstrucció física del país veí suposa una gran oportunitat de negoci per a les constructores turques, que tenen els mitjans i experiència que els manca a altres actors regionals i al mateix Damasc. Nogensmenys, donada la ingent quantitat de recursos econòmics necessaris per a la reconstrucció, Turquia necessitarà el capital dels països del Golf per assegurar la viabilitat del projecte.
Tot i la importància dels interessos materials, els factors ideacionals també juguen un paper important en la política turca a Síria. A Turquia no li interessa una Síria aïllada internacionalment i oposada ideològicament a occident, a l’estil del règim baasista, ja que dificultaria la seva reconstrucció i consolidació. En aquest sentit, Ankara afavoreix la consolidació a Damasc d’un model polític conservador d’inspiració islamista moderada, compatible amb la legitimitat internacional i proper al projecte polític de l’AKP.
Els interessos estratègics d’Ankara i Damasc presenten importants punts de coincidència. Nogensmenys, en la pràctica, la política turca limita la capacitat del Govern de Transició per consolidar la seva autonomia. Per exemple, l’obsessió d’Erdogan per prevenir qualsevol possibilitat d’autonomia kurda vinculada al PKK, ha comportat el manteniment de la presència militar truca al nord de Síria, dificultant encara més la integració dels sectors kurds de Rojava (Kurdistan sirià) en una estructura centralitzada. En última instància, Turquia aspira a una Síria estable i unificada no tant com un fi en si mateix, sinó perquè constitueix un instrument molt més eficaç per projectar la seva pròpia influència regional.
Els interessos estratègics d’Israel
Per a Israel la caiguda d’Assad va suposar una victòria important sobre el seu principal rival regional, l’Iran, i una oportunitat per incrementar la seva influència a la regió, en ascendència d’ençà del 7 d’octubre. Si Turquia concep la reconstrucció d’un Estat sirià funcional com un instrument per consolidar la seva projecció regional, la política siriana de Tel-Aviv persegueix l’objectiu contrari i respon a una lògica realista ofensiva de guanys relatius: evitar la consolidació d’un Estat sirià fort i dins de l’òrbita de Turquia, que limiti la seva pròpia projecció regional.
Seguint aquesta lògica, Israel combina diverses estratègies amb l’objectiu de dificultar la reconstrucció de l’Estat i de contenir la influència turca a Síria. La resposta immediata de Tel-Aviv a la presa de Damasc per part d’HTS, fou la destrucció de bona part de les capacitats militars de l’exèrcit sirià. Així com l’expansió més enllà del mont Hermon de l’ocupació israeliana dels Alts del Golan, al·legant el caràcter defensiu de les seves accions, encarades a garantir la seguretat d’Israel.
D’ençà de l’enderrocament d’Assad, Israel ha mantingut una forta pressió sobre el Govern de Transició. Mitjançant la seva hegemonia aèria, Tel-Aviv ha restringit l’accés de l’exèrcit sirià a les províncies del sud (Quneitra, Daraa i Suwayda), creant de facto una zona desmilitaritzada al voltant de la seva frontera amb Síria. Per altra banda, Israel ha utilitzat l’ofensiva militar i els bombardejos per marcar línies vermelles a Ankara i Damasc, limitant el marge d’operativitat de Turquia al país llevantí.
A la intervenció militar i l’ocupació territorial, cal sumar la instrumentalització de les divisions etnoreligioses de Síria. Al sud, a Suwayda, Israel dona suport a diverses milícies druses vinculades a la Guàrdia Nacional, sota el pretext de la protecció de les minories ètniques i religioses. Aquestes faccions armades controlen, de facto, la pràctica totalitat de la regió. La instrumentalització de les minories permet a Israel mantenir esferes d’influència en territori sirià, tot aprofundint la divisió interna del país i dificultant-ne la plena integració sota l’autoritat de Damasc.
En l’àmbit discursiu, els oficials israelians emmarquen el Govern de Transició i el seu president, Ahmad al-Sharaa, com a jihadistes i com a titelles d’Ankara. A banda de reduir la legitimitat internacional de Damasc, l’estratègia discursiva israeliana respon a la voluntat de justificar una política intervencionista a Síria, representant el Govern de Transició com una amenaça per a la seguretat d’Israel. En aquest sentit, Tel-Aviv insisteix que l’activitat de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) a Síria no cessarà fins a la desmilitarització de les tres províncies del sud.
Així doncs, els interessos sirians d’Israel es fan més evidents quan s’analitzen les seves accions. Les polítiques impulsades per Israel afavoreixen una Síria fragmentada, internacionalment aïllada i amb un Estat incapaç de consolidar-se. En última instància, aquestes accions busquen limitar la influència regional de Turquia i mantenir capacitat d’incidència a Síria.
La incompatibilitat entre els projectes d’Israel i Turquia a Síria i les seves implicacions per Damasc.
Els interessos sirians de dues de les principals potències de l’Orient Mitjà són en gran manera incompatibles. Mentre que Turquia aposta per la reconstrucció del país i de l’Estat sota un model centralitzat, a Israel li interessa una Síria fragmentada i dèbil, que no suposi un obstacle per a Tel-Aviv. Al-Sharaa i el Govern de Transició operen enmig d’aquesta rivalitat, tractant de garantir la seva supervivència i maximitzar el seu marge de maniobra.
Tot i l’asimetria de poder respecte a les potències regionals, el Govern de Transició conserva un marge d’autonomia estratègica per influir en el futur del país. A escala interna, el nou govern és més estable i resilient del que sovint es percep des de l’exterior. En paraules de Hassan Hassan, el nou ordre s’assembla als acoblaments entre els vagons d’un tren: “a cada revolt fan la impressió que estan a punt de separar-se, però la física del sistema els manté molt més ferms del que sembla”. Tot i la seva relativa legitimitat interna, Damasc per si sol no pot emprendre la reconstrucció del país. En aquest sentit, és profundament dependent de l’ajuda externa i necessita una política exterior que li permeti obtenir la legitimitat internacional, estabilitat i recursos necessaris per afrontar el procés de reconstrucció.
En aquest afany, per capacitats, interessos comuns i pes dins la regió, Turquia és un soci fonamental, però no és l’únic. Les prioritats del Govern de Transició estan parcialment alineades amb les de Turquia. Tanmateix, aquesta convergència no implica una subordinació completa a Ankara. En aquesta línia, Damasc manté una política exterior pròpia i altament pragmàtica, al servei de les seves prioritats: la reunificació del territori, la reconstrucció econòmica i la consolidació internacional de l’Estat.
L’estratègia d’hiperpragmatisme del govern d’al-Sharaa
En l’espai disponible entre els projectes enfrontats d’Ankara i Tel-Aviv, Ahmad al-Sharaa ha desplegat una estratègia d’hiperpragmatisme diplomàtic. En lloc d’alinear-se exclusivament amb una única potència, Damasc ha procurat establir relacions funcionals amb actors que sovint competeixen entre ells. L’objectiu no és construir una nova dependència exterior, a l’estil del règim d’Assad, sinó multiplicar les relacions de Damasc per garantir la pròpia supervivència i reduir la capacitat de qualsevol actor extern de condicionar unilateralment el Govern de Transició.
En el transcurs de la seva presidència al-Sharaa ha visitat la Casa Blanca fins a tres ocasions, trencant amb dècades de distanciament i hostilitat entre Damasc i Washington. Aquest reapropament ha anat acompanyat de fites significatives, com l’aixecament de sancions, incloent-hi la derogació de la Caesar Act, la incorporació de Síria a la Coalició Internacional contra Estat Islàmic i la normalització de relacions diplomàtiques. L’acostament a Washington facilita la integració de Síria a l’ordre global i reforça la legitimitat internacional del govern.
El manteniment de canals diplomàtics amb Moscou és, probablement, la manifestació més evident de l’hiperpragmatisme d’al-Sharaa, no només per la rivalitat entre Rússia i els Estats Units, sinó perquè el Kremlin era, juntament amb l’Iran, el principal aliat de Bashar al-Assad. A més, l’expresident sirià va fugir a Rússia enmig de l’ofensiva liderada per HTS el desembre de 2024 i es troba exiliat a Moscou des d’aleshores. Al-Sharaa afirma al respecte que “Síria no es troba en una posició on pugui enemistar-se amb potències globals”, prioritzant la reconstrucció del país i l’estabilitat per davant del ressentiment cap a Moscou pel seu suport a l’antic règim i per protegir a Assad.
Per a Putin el manteniment de la base naval a Tartús i aèria a Latakia, que constitueixen l’únic punt de projecció russa a la Mediterrània, és d’una gran importància estratègica. El Govern de Transició vol aprofitar aquest avantatge per reforçar la seva seguretat i conservar un marge d’autonomia. El manteniment de la presència russa pot suposar per a Damasc un contrapès addicional per les aspiracions de Turquia i Israel al país llevantí.
D’altra banda, tot i l’hostilitat de Tel-Aviv envers el Govern de Transició i l’estreta relació del nou executiu amb Ankara, Damasc ha adoptat una actitud de contenció respecte a Israel amb l’objectiu de reduir els fronts de confrontació externa per no comprometre la reconstrucció del país. Al-Sharaa no va condemnar l’ofensiva conjunta d’Israel i els EUA contra l’Iran i ha deixat la porta oberta a una coordinació limitada en matèria de seguretat, especialment en relació amb enemics comuns, com Hezbollah o les milícies iranianes que encara operen en territori sirià. Addicionalment, el president sirià s’ha mostrat obert a normalitzar relacions amb Israel, sempre que Tel-Aviv respecti la integritat territorial de Síria, cessi els atacs contra les seves capacitats militars i es retiri dels territoris ocupats des del desembre de 2024.
En últim lloc, un actor clau en l’estratègia diplomàtica de Damasc és Riad, seu de la primera visita oficial d’al-Sharaa a l’estranger, on es reuní amb el Príncep Hereu Mohammed bin Salman (MbS). Normalment, la primera visita oficial d’un mandatari a l’estranger és il·lustrativa de les prioritats de política exterior del nou executiu. En aquest cas, l’elecció de Riad respon a diverses consideracions estratègiques. L’Aràbia Saudita ofereix una combinació difícil de trobar en un altre actor regional: recursos econòmics per a la reconstrucció, legitimitat dins del món àrab i una notable capacitat d’influència sobre Washington. De fet, MbS va jugar un paper determinant en l’aixecament de sancions imposades al règim baasista sirià, anunciat per Trump durant el US-Saudi Investment Forum.
L’hiperpragmatisme d’al-Sharaa no només consisteix en una successió de visites bilaterals per obtenir beneficis concrets, sinó en un delicat balancing diplomàtic per garantir la pròpia supervivència i preservar la màxima autonomia possible en un entorn de creixent competència entre potències. El manteniment d’un equilibri estratègic permet a al-Sharaa desenvolupar una política exterior altament pragmàtica, que transcendeix la lògica de blocs, relacionant-se alhora amb actors tan incompatibles com Moscou i Kíev. Des d’aquesta perspectiva, la diversificació de relacions diplomàtiques no només amplia el rang d’interlocutors de Damasc, sinó que redueix la capacitat de tercers actors d’exercir una influència exclusiva sobre el Govern de Transició.
Nova arquitectura regional i implicacions per a Síria
La creixent rivalitat turcoisraeliana i els seus projectes enfrontats per Síria, així com l’hiperpragmatisme diplomàtic d’al-Sharaa, s’han d’interpretar dins de la reconfiguració de l’ordre regional durant l’última dècada i especialment arran dels atacs del 7 d’octubre. L’ofensiva de Hamàs contra Israel l’any 2023 va suposar un punt d’inflexió que va modificar els equilibris de poder i les trajectòries regionals preexistents.
Abans del 7 d’octubre, la influència regional de l’Iran es trobava en el seu punt àlgid. Aquesta es projectava a través de l’anomenat Eix de Resistència, integrat per una xarxa de proxies conformada principalment per Hezbollah, els Houthis, el règim d’Assad i Hamàs. L’Eix de Resistència proporcionava a Teheran una capacitat d’influència transregional addicional i, alhora, actuava com a primera línia de defensa de la República Islàmica. En aquest context, Teheran era percebut per la majoria d’actors regionals com el principal factor desestabilitzador a l’Orient Mitjà. Els Acords d’Abraham, així com l’apropament entre Israel i l’Aràbia Saudita, s’emmarquen en gran manera en la voluntat compartida de contenir la projecció de Teheran.
Aquesta conjuntura es transforma després del 7 d’octubre. La política regional d’Israel es torna més assertiva i intervencionista i, en poc més d’un any, Tel-Aviv aconsegueix debilitar substancialment l’Eix de Resistència. Amb l’afebliment de la infraestructura regional iraniana, i amb Moscou centrat en la campanya a Ucraïna, els dos pilars externs que sostenien el règim d’Assad trontollen i faciliten el seu enderrocament, reforçant encara més la posició d’Israel davant l’Iran.
Aprofitant la feblesa relativa de l’Iran, Netanyahu aconsegueix implicar a Trump en dues guerres contra la República Islàmica. Tanmateix, aquestes intervencions no tenen els efectes desitjats: la destrucció de les capacitats iranianes i un canvi de règim a Teheran. Ans al contrari, l’Iran aconsegueix regionalitzar el conflicte, comprometent la seguretat dels aliats nord-americans a la regió, així com incrementant substancialment els costos globals de la guerra, mitjançant la instrumentalització de la principal eina geopolítica de què disposa, l’estret d’Ormuz.
Així doncs, lluny de traduir-se en una hegemonia regional, les victòries militars d’Israel contra l’Iran i els seus aliats, provoquen una pèrdua de legitimitat i un major aïllament regional. El genocidi perpetrat per Israel a Gaza torna a posar en primera plana la qüestió Palestina, cosa que ha reforçat una opinió pública internacional, i en especial al món àrab, profundament desfavorable envers Tel-Aviv. Aquest deteriorament de la seva legitimitat regional dinamita la continuïtat del procés de normalització amb els estats àrabs, especialment amb l’Aràbia Saudita. Tanmateix, el canvi més rellevant en les dinàmiques regionals és que, en termes de percepció general, Israel ha desplaçat l’Iran com a principal actor desestabilitzador de l’ordre regional.
Enmig de la reconfiguració de l’ordre regional, Síria deixa de ser principalment un escenari de confrontació entre l’Iran i els seus rivals i es converteix en un espai de competició entre dos projectes enfrontats: d’una banda, el conformat per l’alineament pragmàtic entre Israel i els EAU, que mitjançant la disrupció, busquen remodelar l’ordre regional existent perquè s’adapti millor als seus interessos. De l’altra, l’apropament entre Turquia, l’Aràbia Saudita, Qatar i Egipte, orientat a construir un nou marc regional d’estabilitat basat en un protagonisme més gran dels actors de la regió, davant la incapacitat de Washington per garantir l’estabilitat a l’Orient Mitjà i en resposta a la creixent convulsió causada pels Emirats i, sobretot, per Israel.
És aquest nou equilibri regional on s’emmarca l’actual rivalitat entre Turquia i Israel a Síria. El país llevantí esdevé un escenari de confrontació clau entre dues visions irreconciliables de l’arquitectura política i de seguretat de l’Orient Mitjà. Aquesta centralitat estratègica limita l’autonomia del Govern de Transició, perquè a Síria no només es disputa el futur del país, sinó també part de la configuració del nou ordre regional. Alhora, aquesta rellevància crea noves oportunitats diplomàtiques per a Damasc. En aquest context, l’hiperpragmatisme diplomàtic d’al-Sharaa busca capitalitzar el renovat interès de les potències regionals i globals en Síria per conservar la seva autonomia, a partir d’un balancing diplomàtic, reduint la capacitat de qualsevol actor extern d’imposar unilateralment les seves preferències sobre Damasc.
Conclusions: possibilitats d’estabilització i límits
L’estabilització i reconstrucció de Síria sota el Govern de Transició és un procés complex i dependrà parcialment de la capacitat de l’executiu per gestionar simultàniament les fractures internes i la competència entre les potències regionals. En l’àmbit intern, l’embranzida revolucionària que va permetre a al-Sharaa consolidar-se en el poder, no sostindrà el govern indefinidament. L’aposta de l’executiu per un model d’estat centralitzat xoca inevitablement amb la realitat socialment fracturada del país després de més d’una dècada de guerra civil, com també amb la pròpia diversitat etnoreligiosa de Síria. En aquest sentit, la provisió d’un marc polític i institucional funcional que aconsegueixi incorporar les demandes de les minories, així com la creació de mecanismes efectius de justícia transicional seran claus de cara a l’estabilització interna del país.
Paradoxalment, l’expansió de l’ocupació israeliana dels Alts del Golan i els constants atacs militars d’Israel poden servir a al-Sharaa com a instruments discursius per justificar la creació d’una Síria unificada, tot argumentant la necessitat de superar les divisions domèstiques per fer front a un poderós enemic extern. Mentre que a escala interna la confrontació amb Israel pot reforçar la cohesió nacional, externament Damasc necessita mantenir la postura de contenció diplomàtica. Limitar l’escalada militar i preservar canals de diàleg amb Washington i Tel-Aviv és imprescindible per garantir les condicions necessàries per a la reconstrucció del país.
Així doncs, en les circumstàncies actuals, el futur de Síria no dependrà tant de la capacitat de Turquia o Israel d’imposar el seu projecte, com de l’habilitat del Govern de Transició per convertir la competència entre les potències regionals i el seu renovat interès en Síria en un espai d’autonomia política. Tanmateix, aquest marge d’autonomia no és permanent. Una eventual consolidació i aprofundiment dels alineaments regionals liderats per Israel i els EAU, per una banda, i per Turquia, l’Aràbia Saudita, Egipte i Qatar, de l’altra podrien convertir a Síria en un escenari de confrontació directa entre Ankara i Tel-Aviv. En aquest context, tot i l’erosió de la seva hegemonia a l’Orient Mitjà, el rol de Washington continua sent decisiu per equilibrar els interessos sirians de dos dels seus principals aliats a la regió, Turquia i Israel.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’estatus legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
