Pot l’accent de l’administració de Tsai Ing-wen en el soft-power de Taiwan oferir lliçons per Catalunya?
Per Brian Hioe
16/04/2021
Sota la presidència de Tsai Ing-wen els èxits de Taiwan en expandir el seu espai internacional han sigut remarcables. En concret, havent aconseguit evitar els confinaments durant la pandèmia del COVID19, Taiwan ha rebut felicitacions internacionals per la seva exitosa resposta a la pandèmia.
En aquest sentit, les credencials de Tsai com a política progressista que gaudeix del suport dels joves taiwanesos han augmentat, gràcies a mesures com la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, els primers a l’Àsia en fer-ho, així com la seva històrica disculpa de part del govern cap als indígenes taiwanesos. Aquests èxits en traçar un camí progressista per a Taiwan, distingint-se d’uns veïns comparativament més conservadors, han permès estendre la capacitat d’interpel·lació internacional de Taiwan.
Tanmateix, en moltes d’aquestes qüestions, Tsai tractava de diferenciar les seves polítiques de les del darrer president del Partit Democràtic Popular (DPP) de Taiwan que la va precedir, Chen Shui-bian. Chen, que va ser president des l’any 2000 fins al 2008, va ser el primer president no membre del Kuomintang (KMT) de la història taiwanesa. Perquè, com ja se sap amb escreix, l’illa va estar dirigida per la dictadura del KMT durant el seu llarg període de llei marcial.
Estratègia gradualista envers les qüestions de sobirania
Chen, favorable a la independència, era percebut per part dels Estats Units com un radical, malgrat que els EUA generalment són vistos com la garantia de Taiwan davant l’amenaça d’una invasió de la Xina. La sospita que Tsai, essent també membre del DPP, seguiria el camí de Chen, va conduir els EUA a sabotejar la seva campanya presidencial de l’any 2012, amb una trucada al Financial Times, expressant la seva manca de confiança cap a Tsai.
Per aquesta raó, Tsai ha intentat explícitament evitar els moviments de Chen que fossin vistos pels EUA i per altres actors regionals com a potencials amenaces a l’status quo. Notablement, Chen va proposar organitzar un referèndum sobre la independència de Taiwan. De la mateixa manera que a Catalunya, cadenes humanes al voltant de l’illa van ser utilitzades per mostrar la voluntat dels taiwanesos d’assolir independència política, inspirant-se tant Catalunya com Taiwan en la Via Bàltica de l’any 1989. Chen també va tractar canviar els noms de les institucions de la República de la Xina (ROX), el nom oficial de l’estat taiwanès, i el nom del govern que el KMT va dur a Taiwan després de la seva derrota contra el Partit Comunista Xinès a la Guerra Civil xinesa i la proclamació de la República Popular de la Xina (RPX) al continent.
Tsai va fer front a l’oposició al si del seu partit, per prendre un camí molt més moderat. Tsai s’ha allunyat explícitament de referèndums d’independència, malgrat que la vella guàrdia del partit hagi demanat avançar cap a aquesta direcció. Malgrat que el legislatiu va rebaixar els llindars necessaris per celebrar un referèndum sota el govern de Tsai, aquests nous canvis legals no permetrien l’organització de referèndums de reforma constitucional o sobre l’estatus polític de Taiwan.
Alhora, Tsai s’ha oposat a acceptar les demandes territorials xineses. Tsai s’ha mantingut ferma davant l’increment de les amenaces xineses, amb incursions xineses a l’espai aeri proper a Taiwan, pràcticament diàries. Així ha rebutjat acceptar l’anomenat “Consens del 1992”, tot i que l’any 2019, el president de la República Popular, Xi Jinping, va expressar l’amenaça sobre l’ús de la força militar contra Taiwan, si Taipei seguia desafiant la reclamació de sobirania xinesa sobre l’illa.
La via de Tsai Ing-wen ha sigut, per tant, gradualista, tot tractant d’expandir l’espai internacional de Taiwan al llarg del temps, posant sobre la taula la pressió internacional per part de la Xina, a l’hora d’evitar ser percebuda com si ella fos la que està trencant amb l’status quo. Com a resultat, Tsai ha aconseguit canviar les percepcions internacionals sobre Taiwan. Ara és la RPX la que és percebuda com l’agent disruptor de les relacions a l’estret, en comptes de Taipei. De fet, això ha facilitat l’atenció internacional de les cada vegada més agressives accions diplomàtiques de Beijing.
L’èmfasi en el soft-power, remarcant la pressió internacional de la Xina
En comptes d’avançar cap a un arriscat referèndum d’independència, cosa que la Xina ja ha recalcat que hi respondria militarment, Tsai s’ha recolzat en el softpower taiwanès, alhora que aspirava a fer cridar l’atenció de les accions xineses contra Taiwan, especialment l’exclusió de Taiwan d’organitzacions internacionals. Per exemple, degut als seus èxits fent front a la COVID19, Taiwan va enviar els seus excedents mèdics arreu del món i va suggerir que haurien de ser admesos a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), ja que així podrien compartir els seus coneixements sobre per què la seva resposta a la COVID19 va ser tan efectiva. Això va demostrar ser una qüestió particularment útil en la que posar el focus, per atraure atenció internacional cap a Taiwan.
Taiwan es troba exclosa de l’Organització Mundial de la Salut, per les pressions de Beijing, però l’administració de Tsai volia fer palesa la naturalesa arbitrària de l’oposició xinesa a la seva presència en organitzacions internacionals – i també com això anava en detriment de la salut global–. En aquest sentit, grups de la societat civil taiwanesa es van coordinar amb el govern per fer créixer l’atenció internacional sobre l’exclusió de Taiwan per part de l’OMS, com es pot observar en una campanya de crowdfunding per posar anuncis a diaris internacionals.
Una altra iniciativa important de l’administració de Tsai va ser la “Nova Política cap al Sud” (NPS), que té l’objectiu de desenvolupar vincles econòmics i polítics més forts amb els països del Sud-est asiàtic, per tal de rebaixar la sobredependència de Taiwan respecte de la Xina. La NPS es va construir sobre esforços previs d’enfortir els llaços amb el Sud-est asiàtic i va ser lenta en obtenir resultats tangibles. Però, alhora, va emfatitzar el soft-power, posant l’accent en desenvolupar connexions entre les ONG’s i organitzacions de la societat civil taiwanesa amb els seus homòlegs de la regió, donant recursos educatius a estudiants del Sud-est asiàtic, i formant estudiants taiwanesos en les llengües d’aquests països.
Amb aquests esforços, l’administració de Tsai va tractar de consolidar Taiwan com una realitat diferenciada de la Xina continental, per virtut del seu pluralisme i naturalesa multiètnica, en el mateix moment en que els esforços de l’estat-partit xinès per establir una hegemonia monocultural arribava a les capçaleres internacionals, com amb la detenció massiva dels uigurs musulmans del Xinjiang per la seva religió. A més de remarcar la creixent diversitat de Taiwan, degut a l’augment de la immigració del Sud-est asiàtic –un de cada deu estudiants a l’escola primària i secundària tenen un dels progenitors provinent d’aquesta zona–, també és una de les raons per les que Tsai va voler reforçar les arrels indígenes de l’illa.
Lliçons per a Catalunya?
El cas de Taiwan potser ofereix algunes lliçons aplicables a Catalunya, en termes de com minimitzar l’oposició en contra dels esforços per assolir la independència. És important fer notar que Taiwan és de facto totalment independent del país respecte del qual vol assolir la independència, gaudint del control sobre les seves pròpies fronteres, economia, moneda, exèrcit i govern. Taiwan no gaudeix d’una independència de iure, i encara corre el perill de l’amenaça d’una invasió xinesa.
A Catalunya els referèndums d’independència i les protestes com la “Via Catalana” tenen com a objectiu mostrar que la voluntat popular dels catalans és a favor de la independència, i que Catalunya hauria de ser governada d’acord amb els principis universals del dret a l’autodeterminació. Dit això, Catalunya i Taiwan difereixen en el fet que l’embat independentista taiwanès s’emmarca en la seva relació amb els Estats Units, de qui Taiwan n’és depenent per la seva seguretat, que històricament ha sostingut Taipei contra Beijing. Això no es pot perdre de vista a l’hora de mirar d’extreure qualsevol lliçó de Taiwan aplicable a Catalunya.
L’administració de Tsai va tenir la sort d’entrar a governar en el moment en què les tensions entre els EUA i la Xina van generar un major suport cap a Taiwan. Però, per això, algunes de les lliçons del cas taiwanès podrien no ser aplicables al cas català. Mentre que un referèndum d’independència seria excessivament provocatiu, tant per a Washington com per a Beijing, i fins i tot desencadenant d’una resposta militar per part de la República Popular i de la pèrdua del suport nord-americà, encara podria ser una eina útil per demostrar la voluntat popular a Catalunya.
On l’administració de Tsai Ing-wen ofereix importants lliçons per a Catalunya, pot ser en relació amb el seu soft-power. Davant les accions autoritàries del govern xinès, l’administració Tsai va ser capaç de construir llaços diplomàtics amb els seus veïns desenvolupats en un to i coordenades diferents que els diplomàtics xinesos, amb un focus en les relacions “poble a poble”, en comptes de l’ús del poder dur geopolític. A més a més, el govern de Tsai va ser capaç de diferenciar-se de la República Popular, presentant-se com una societat més progressista, pluralista i diversa que la Xina sota el govern autoritari del Partit Comunista i, d’aquesta manera, remarcant que Beijing era l’agressor, en comptes de ser Taiwan l’actor provocador, mirant d’avançar cap a la independència.
Aquí és on segurament Catalunya podria aprendre de Taiwan, optant per estratègies que diferenciïn la societat catalana de l’espanyola. Catalunya podria, així, tractar de situar sobre la taula la brutalitat i l’autoritarisme de la policia espanyola, així com les detencions dels líders polítics catalans, en contrast amb els ideals democràtics representats per la democràcia catalana –fent palesa la diferència fonamental de valors respecte de la societat espanyola–. Aquesta podria ser una estratègia per obtenir la simpatia d’alguns actors internacionals, una pre-condició crucial per a qualsevol territori parcialment reconegut per obtenir un complet reconeixement internacional.
Brian Hioe és fundador i editor de la revista New Bloom, analista freelance sobre moviments socials i politics, així com traductor.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
