Catalunya i el dèficit fiscal: una sagnia econòmica planificada
Per Eduard Gracia
28/02/2024
Algunes notícies, per molt espectaculars que semblin, poden no ser rellevants per si mateixes, sinó per la realitat subjacent que destapen, com el dit que assenyala la lluna. Aquest és el cas de l’estudi que la Generalitat de Catalunya va presentar el 18 de setembre de 2023, revelant que el dèficit fiscal de Catalunya (és a dir, la diferència entre la recaptació fiscal del govern espanyol a Catalunya i les seves despeses en aquest territori) el 2020 i 2021 va ascendir, respectivament, al 9,8% i al 9,6% del PIB del país.
Gràfic 1: Evolució del dèficit fiscal a Catalunya (% PIB – mètode de flux de caixa)
Font: Generalitat de Catalunya (els anys 2017 i 2018 estan extrapolats perquè no hi ha dades d’aquesta font disponibles)
A Catalunya, la notícia va provocar una remor suau, i en certa manera descoratjadora: aquestes xifres recents simplement establien una nova fita per a un conegut drenatge fiscal de recursos que, des de 1986, ha oscil·lat aproximadament entre el 7% i el 10% del PIB del país i que, malgrat la indignació constant i sonora, ha tendit a augmentar lentament amb el temps. En altres indrets, la majoria de mitjans ni tan sols van considerar el reportatge digne de notícia: al capdavall, el mateix dit surt cada any assenyalant la mateixa lluna, i, vist des de fora, tot sembla simplement una petita disputa financera entre governs.
Tanmateix, la lluna continua sent on és, i és difícil no veure-la. Natàlia Mas, consellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat, va descriure les principals conclusions de l’informe com a reveladores d’una “estrangulació financera sostinguda, injusta i deliberada” de l’economia de Catalunya. Tenia raó? I si és així, per què els governs espanyols de filiacions polítiques radicalment oposades seguirien de manera consistent una política tan perjudicial contra una de les regions més grans sota la seva responsabilitat?
Com sempre passa amb els debats carregats políticament, les discussions sobre les balances fiscals a Espanya, massa sovint s’encenen al voltant d’objeccions sense fonament. Una d’elles és metodològica. L’aproximació que fa la Generalitat (el “mètode de flux de caixa”) és la més directa i intuïtiva: simplement calcula els impostos i les transferències assimilables a impostos de Catalunya cap a les institucions del govern espanyol, menys les transferències i despeses d’aquestes institucions a Catalunya. L’única correcció important es relaciona amb l’acumulació del deute públic d’Espanya, que permet als governs gastar més del que recapten com a impostos i altres fonts d’ingressos cada any. No realitzar cap ajustament per aquest concepte seria equivalent a comptabilitzar el descobert d’un compte com a ingrés, ja que els deutes contrets eventualment s’han de pagar
A Espanya, s’ha proposat de vegades una altra aproximació al càlcul, el “mètode cost-benefici”, com una reflexió més precisa de la realitat. Aquest mètode assigna a totes les comunitats autònomes, independentment d’on es realitzi la despesa, els costos en què concorren les institucions espanyoles que, d’alguna manera, es consideren beneficioses per a tothom, des de ministeris i serveis compartits fins a museus considerats “d’interès nacional”, com El Prado, a Madrid. Tanmateix, aquest mètode presenta dos inconvenients principals. Primer, les regles d’assignació poden ser més o menys raonables. Per exemple, per què es reassignen costos d’El Prado i no dels de museus situats en altres ciutats espanyoles? En qualsevol cas, aquestes regles són inevitablement arbitràries i, per tant, introdueixen un element fortament subjectiu en un càlcul que suposadament pretén ser clar i objectiu. Segon, la despesa autonòmica té un impacte macroeconòmic local (augment del PIB, més treball, etc.) que les assignacions cost-benefici amaguen. Independentment de qui es beneficiï del seu treball, són les persones contractades per El Prado, que treballen a Madrid i hi gasten la major part del seu ingrés, les que realment experimenten aquest impacte. Per tant, el mètode de flux de caixa és el que es presta millor a una avaluació objectiva, a més d’elucidar l’impacte macroeconòmic de les balances fiscals.
El debat és molt intens a Espanya, sobretot perquè les xifres del dèficit fiscal de Catalunya són realment impactants en relació amb els estàndards internacionals. És rar, si és que mai succeeix, trobar en qualsevol democràcia desenvolupada, amb independència de com de progressives puguin ser les seves polítiques fiscals i de despesa, regions que estiguin subjectes a un dèficit fiscal tan elevat. Als Estats Units, per exemple, els estats que actuen com a motors econòmics principals del país tenen dèficits fiscals que ascendeixen a menys de la meitat que el de Catalunya (per exemple, un 4% per a Nova York o un 4,2% per a Califòrnia al 2005), i fins i tot un estat com Connecticut, amb un PIB per càpita un 31% per sobre de la mitjana dels EUA, va tenir un dèficit del 7,3% al 2005. Al Regne Unit, el dèficit fiscal de Londres, el més alt del país, va ser del 6,6% del PIB al 2016-2017, mentre que el seu PIB per càpita se situava un 80% per sobre de la mitjana britànica. La comparació fa que el cas de Catalunya, que té un PIB per capita només un 17% superior a l’espanyol i, tanmateix, està carregada amb un dèficit fiscal de gairebé el 10% del seu PIB, sigui encara més remarcable.
El diable rau en els detalls
El cas català esdevé encara més peculiar quan ens endinsem en els detalls. Per exemple, des de fora es podria esperar que aquest enorme dèficit fiscal fos el resultat no intencionat de regles automàtiques de redistribució, com ara pensions finançades per comunitats autònomes amb més població en edat de treballar i pagades a d’altres amb una població més envellida. Tanmateix, les xifres ens narren una història ben diferent. Al 2021, per exemple, Catalunya va contribuir amb el 19,2% dels ingressos totals del govern espanyol, una xifra que sembla raonable considerant que el PIB català representa un 19% del d’Espanya, però només va rebre el 13,6% de la despesa total de l’Estat. I, si excloem els pagaments i contribucions a la Seguretat Social, que en el cas de Catalunya generalment estan equilibrats, el contrast esdevé molt més accentuat: el 19% dels ingressos fiscals del govern espanyol provenen de Catalunya, de nou una xifra raonable, però només un 9% es reinverteix en aquesta Comunitat Autònoma (!). En altres paraules, com més discrecional és una partida de despesa, menys probable és que aquesta s’executi a Catalunya; o, en paraules de Natàlia Mas, “sempre que l’estat pot triar on realitzar la despesa, Catalunya acaba sistemàticament desavantatjada”.
Això no succeeix només a Catalunya: el País Valencià i les Illes Balears són casos comparables. Malgrat que, per raons polítiques, i, a diferència de Catalunya, els seus governs autonòmics no calculen regularment el dèficit fiscal, les dades disponibles per al 2005 indiquen que el dèficit de les Illes Balears, amb un astronòmic 14,2% del seu PIB, va ser encara pitjor que el de Catalunya, mentre que el del País Valencià, estimat en un 6,4% del seu PIB, resultava encara més escandalós si tenim en compte que el PIB per càpita d’aquesta Comunitat Autònoma era en aquell moment un 8% (i a dia d’avui és un 12%) per sota de la mitjana espanyola, i tot i això continua subvencionant fiscalment la resta de l’estat. Aquests són els dèficits fiscals més elevats d’Espanya: fins i tot el dèficit fiscal de Madrid, malgrat tenir el PIB per càpita més alt d’Espanya (un 32% per sobre de la mitjana espanyola el 2005), era només d’un 5,5% del seu PIB. Pot ser -o no- una coincidència que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears siguin les tres Comunitats Autònomes tradicionalment catalanoparlants de l’Estat espanyol. Aprofundirem en aquest punt més endavant.
Tampoc no sembla ser una simple qüestió de desviar ingressos d’aquestes tres Comunitats Autònomes mediterrànies cap a la resta, ja que les institucions espanyoles sovint limiten la inversió en aquests territoris (particularment a Catalunya i el País Valencià), fins i tot quan la despesa està finançada per fons de la UE. Un exemple d’aquest fet és el que succeeix amb el denominat “Corredor Mediterrani”, una línia ferroviària d’alta capacitat i elevat rendiment que recorreria la costa mediterrània des dels Pirineus fins a l’extrem sud de la Península Ibèrica, essent un terç del cost d’aquesta inversió finançada per la UE. Malgrat aquest incentiu financer, i per bé que aquest projecte cobreix la ruta amb la demanda de transport més alta al sud dels Pirineus, el govern espanyol sistemàticament menysprea aquesta infraestructura, tant retardant repetidament la seva implementació com dissenyant-la amb característiques de baix cost que simplement no permetran assolir els objectius per als quals va ser planificada inicialment. Mentrestant, les regions del centre i oest de la Península, on la demanda de transport és cinc a deu vegades inferior que la de la costa mediterrània, veuen una implementació molt més ràpida i un disseny de corredors ferroviaris equivalents de molt més alt rendiment.
Si hem de creure els diversos polítics espanyols responsables d’aquestes polítiques, aquesta discriminació és intencionada. Per exemple, en les seves memòries, José María Aznar (President del Govern d’Espanya del 1996 al 2004) recorda com va decidir específicament accelerar el desplegament de la infraestructura de transport que connecta València amb Madrid mentre retardava la línia ferroviària (logísticament més sol·licitada) entre València i Barcelona. També sota el seu mandat, Espanya va proposar a la UE que el futur corredor ferroviari europeu, en comptes de seguir la ruta al llarg de la costa mediterrània (amb molta més demanda i que requeria obres d’enginyeria més simples), travessés el centre despoblat de la Península des d’Algesires al sud, passant per Madrid i Saragossa, per connectar amb Europa a través d’un túnel extraordinàriament car de 50 km sota els Pirineus, enllaçant així les regions més despoblades d’Espanya i França. És difícil entendre la lògica d’un projecte d’aquestes característiques, excepte per l’única finalitat evident: aïllar la costa mediterrània, i redirigir el tràfic i els fluxos econòmics cap al centre.
De fet, durant 10 anys, els governs espanyols, tant del PP com del PSOE, van defensar aquest disseny econòmicament absurd enfront del corredor mediterrani fins que la Comissió Europea va decidir finalment excloure’l del projecte aprovat pel Parlament Europeu el desembre del 2013. Fins i tot després d’això, l’administració espanyola va reaccionar planificant un disseny de baix cost per als segments mediterranis (tan de baix cost, de fet, que simplement no podia complir els seus objectius previstos) i subfinançant també aquestes obres, fins al punt que avui dia estan irremeiablement endarrerides: el novembre de 2022, nou anys des de l’inici del projecte, el 82% dels segments planificats per a la ruta mediterrània encara estaven en procés de construcció.
El cost social de la discriminació econòmica
Podríem continuar enumerant exemples de polítiques del govern espanyol que semblen destinades a limitar deliberadament en termes econòmics no només Catalunya, sinó també els seus veïns (i hinterland natural) del País Valencià i les Illes Balears, polítiques que poden reflectir-se o no en el seu enorme dèficit fiscal. L’impacte d’aquestes polítiques en el benestar és considerable i ha esdevingut especialment preocupant des de principis del segle XXI, a mesura que l’enorme onada d’immigració que han rebut aquests tres territoris ha incrementat la seva necessitat de serveis públics: entre 1997 i 2022, la població de Catalunya va passar de 6,2 a 8 milions, la del País Valencià de 4 a 5,3 milions, i la de les Illes Balears de 0,8 a 1,2 milions, és a dir, increments d’entre un 30% i un 50% en 25 anys. Aquest no ha estat el cas a la resta de l’Estat espanyol: en els últims 25 anys, la població espanyola fora de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears ha crescut només un 12% (de 29 a 32,5 milions) i, si també excloem el cas sempre especial de Madrid (que, essent la capital, ha crescut a ritmes similars als de la costa mediterrània), aquesta taxa baixa a un escàs 7,5% al llarg d’un quart de segle.
Els immigrants es traslladen, evidentment, a les regions mediterrànies d’Espanya atrets per les oportunitats econòmiques i, a mesura que hi treballen, creen valor. No obstant això, d’altra banda també generen una major demanda de serveis públics (assistència sanitària, transport, educació…) que, en condicions normals, podrien finançar-se per part del govern amb el valor afegit que aquests immigrants creen amb el seu treball (recaptat via impostos, contribucions a la seguretat social, etc.). Tanmateix, no és això el que ha succeït: a mesura que la immigració arribava Catalunya, així com el País Valencià i les Illes Balears, i com que el seu PIB per càpita disminuïa degut a que les activitats dels nouvinguts eren, de mitjana, de valor afegit comparativament baix (hostaleria i turisme, construcció, processament d’aliments, etc.), el dèficit fiscal d’aquestes Comunitats Autònomes no només no s’ha alleujat, sinó que ha esdevingut una càrrega encara més pesada.
L’impacte social és enorme. Per exemple, Catalunya, que té el quart PIB per càpita més alt de l’Estat espanyol, cau a la dotzena posició en termes del seu Índex de Progrés Social Regional segons les estimacions de la UE, mentre que les Illes Balears, amb el cinquè PIB per càpita més alt, se situen en la tretzena posició d’aquest rànquing. Això també ajuda a explicar per què una part tan petita del creixement de Catalunya s’ha traduït en un augment del consum: entre el 2000 i el 2019, el PIB per càpita català va créixer un 14,2%, mentre que el consum per càpita només ho va fer en un insignificatiu 1,7%, essent les mitjanes espanyoles equivalents del 17,8% i el 8,6%, respectivament. La falta d’ingressos ha empès els governs autonòmics d’aquestes regions a compensar aquest fet augmentant els impostos autonòmics–Catalunya i el País Valencià ocupen les dues últimes posicions en els rànquings de competitivitat fiscal regional d’Espanya– i, en la mesura que això no ha estat suficient, a endeutar-se, fet que ha convertit Catalunya i el País Valencià en les comunitats autònomes espanyoles amb el major deute per càpita.
Si la immigració massiva alimentada per l’atractiu turístic i el boom de la construcció va ser la característica més òbvia d’aquest procés en la primera dècada del segle XXI, ara que tant la crisi de la zona euro dels anys 2010 com la crisi de la COVID dels inicis del 2020 han acabat, ens trobem amb un segon factor que impacta Catalunya molt més intensament que el País Valencià o les Illes Balears: la gentrificació impulsada pel seu atractiu com a lloc de residència per a professionals d’ingressos alts, que incrementa els lloguers i amenaça d’expulsar els residents actuals de les seves llars. Aquests són, de nou, problemes l’impacte dels quals podria ser potencialment mitigat a través de polítiques (per exemple, habitatge públic, o millora de la connexió de transport entre el centre i les àrees circumdants) finançades pel mateix creixement dels ingressos públics. No obstant això, el dèficit fiscal excessiu ho impedeix i limita els governs autonòmics a queixar-se impotentment o, pitjor encara, a impulsar mesures populistes de baix pressupost que traslladen el cost al sector privat (per exemple, congelacions generals del lloguer, o lloguers “a tarifa social” obligatoris per a pisos propietat de “grans tenidors”) i que, en termes generals, només empitjoren el problema.
Raó d’estat
En resum, mitjançant polítiques excessivament extractives i diverses formes de discriminació, les polítiques espanyoles estan ofegant el potencial econòmic de la seva comunitat autònoma més prometedora, ja que la incapacitat per mitigar els impactes col·laterals del creixement augmenta la disfunció social, el conflicte i el descontentament general. La qüestió és, per què? Arribats a aquest punt, necessitem entendre els impulsos específics de la raó d’estat a Espanya.
Gràfic 2 : Densitat demogràfica a Europa (NUTS, Nivell 2), 2018.
Font: Eurostat (la línia de punts que indica la frontera oriental de la Diagonal Continental ha estat afegit a efecte de claredat visual).
En primer lloc, Espanya probablement és l’estat europeu el mapa demogràfic del qual ha canviat més destacadament com a resultat de la globalització. Observem l’àrea altament despoblada coneguda com a “Diagonal Continental” (Gràfic 2), que discorre aproximadament des de Liège, al sud de Bèlgica, tallant França per la meitat (on és coneguda com “la diagonale du vide”, és a dir, la diagonal del buit) i abastant la major part d’Espanya (on se la coneix com “la España vacía”, és a dir, l’Espanya buida) fins a acabar a Portugal just abans d’arribar a la seva àrea costanera més densament poblada. La Diagonal Continental inclou antics altiplans productors de blat (“le massif central” a França, “la meseta” a Espanya) que tenien una gran rellevància econòmica i demogràfica abans de la Revolució Industrial, però que han decaigut constantment des d’aleshores. Com que les activitats que agreguen més valor tendeixen a ser aquelles que més es beneficien de les economies d’escala, i l’activitat també atrau treballadors que, al seu torn, requereixen tota una gamma de serveis on viuen, la concentració d’activitat en uns pocs llocs privilegiats (que a Europa Occidental són principalment l’eix d’Anglaterra a Itàlia del Nord i el que va dels Alps a València) no solament s’accelera amb la integració econòmica, sinó que també acaba prenent un ímpetu propi.
Amb tot, a la majoria d’Europa aquesta tendència sol reforçar els antics centres de poder, ja que la globalització tendeix a incrementar el seu pes econòmic: penseu en les valls del Sena i el Roina a França (París, Lió, Marsella) o la costa Atlàntica a Portugal (Porto, Lisboa). El mateix patró es repeteix arreu d’Europa Occidental: la integració econòmica beneficia Londres i el sud-est d’Anglaterra, l’oest d’Alemanya, el centre-nord d’Itàlia… Espanya, en canvi, observa com la seva població i la seva activitat econòmica es desplacen constantment lluny del seu centre de poder històric a Castella i es dirigeixen, principalment, cap a la costa mediterrània; l’única excepció és Madrid, la tercera àrea metropolitana més gran de la UE, que desafia amb orgull les forces del mercat des del cor de la regió europea més despoblada al sud de Lapònia.
Gràfic 3: Eficiència i creixement de valor afegit a les comunitats autònomes espanyoles, 2000-2015
Font: Dades de Ivie (2019). Diagrama i anàlisi de Gracia (2021)
Aquest fet explica per què l’èxit econòmic de Madrid presenta algunes característiques poc habituals. Per exemple, a la dreta del Gràfic 3, que mostra el creixement del valor afegit brut (és a dir, a efectes pràctics, el creixement del PIB) entre el 2000 i el 2015, Madrid apareix clarament com la comunitat autònoma de creixement més ràpid a Espanya. No obstant això, a l’esquerra, l’evolució de l’eficiència productiva (és a dir, la capacitat de l’economia per produir més sortida per unitat d’entrada) durant el mateix període ens explica una història ben diferent. Que les regions més turístiques (les Illes Balears i Canàries) haguessin perdut eficiència no sorprèn: res és més ineficient que un edifici buit, i aquestes regions, després d’un boom de construcció espectacular, s’han trobat amb moltes propietats buides. Que les regions més buides de “l’Espanya buida” (per exemple, Astúries o Extremadura) augmentessin la seva eficiència tampoc no sorprèn: a mesura que les activitats econòmiques es desplacen cap a llocs més atractius, les que romanen són òbviament les més eficients del lot, de manera que la seva mitjana millora. La veritable incògnita és Madrid.
De fet, per què l’eficiència de Madrid va caure més que la de qualsevol altra comunitat autònoma, excepte les Illes Balears, quan les economies d’escala de les seves activitats d’alt valor afegit haurien d’haver tingut l’efecte contrari? La resposta és que s’hi han invertit molts més recursos productius (tant de treball com de capital) dels que l’eficiència justificaria, i, atès que la majoria d’aquest treball i capital pertanyen al sector privat, això passa perquè els marges d’aquestes activitats a Madrid són molt més alts que en altres llocs. I per què aquests marges són molt més alts que en altres llocs en un mercat altrament competitiu? Doncs a causa de la presència a Madrid de les principals institucions de presa de decisions públiques d’Espanya, que recompensen les empreses que tenen un comportament alineat amb la seva intenció política i, atès que la qualitat institucional d’Espanya es troba entre les més baixes d’Europa Occidental, també amb els interessos personals d’alguns decisors.
Així, per exemple, malgrat que Madrid allotgi la major part del sector financer espanyol, el seu mercat financer és minúscul comparat no només amb els de Londres i París, sinó també amb Frankfurt, Zuric, Amsterdam i Ginebra. Els governs espanyols poden aprofitar el seu poder econòmic i regulador per incentivar les seus centrals i serveis compartits dels bancs espanyols cap a la capital, però els mercats financers europeus són feroçment competitius, i Madrid difícilment pot jugar en aquesta lliga.
Això també explica, per posar un altre exemple, per què l’ecosistema de Recerca i Desenvolupament de Madrid segueix constantment per darrere del de Catalunya, malgrat que els pressupostos de R+D de Madrid siguin constantment més alts en termes de resultats reflectits, per exemple, en patents internacionals registrades per milió de PIB, o en la quota d’articles publicats entre el 10% més citats del món. La raó és que Catalunya (i particularment la seva capital, Barcelona) té un entorn més atractiu (fins i tot turístic) per a joves professionals del coneixement i una base industrial local privada substancialment rellevant per a R+D (per exemple, farmacèutica). En un mercat de la UE integrat i competitiu, on el finançament de R+D del govern espanyol competeix amb fons públics de la UE i amb multinacionals, els avantatges que Catalunya ofereix poden superar, almenys en algunes àrees, l’avantatge de llarga durada de Madrid com a seu del poder d’Espanya.
Hi ha molts més exemples d’activitats on la competitivitat de Madrid no està a l’alçada ni dels seus competidors estrangers ni de la seva eterna rival: Barcelona, la capital de Catalunya. Tanmateix, mentre que la comparació amb els competidors estrangers és fàcil d’acceptar (sempre hi haurà algú al món que sigui millor en això o allò), Catalunya desencadena un antic conflicte atàvic, ja que, a Espanya, els catalans constitueixen una minoria tradicionalment impopular.
La malaltia espanyola
Això ens porta a l’arrel del problema. Recolzant-se en la seva profunda perspectiva acadèmica global sobre el conflicte social i polític, i no només en la seva experiència catalana pròpia, Carles Boix, professor de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton, ho resumeix de la següent manera:
“Des del meu punt de vista, Espanya està malalta. La seva malaltia, que adopta la forma d’una obsessió compulsiva, es diu Catalunya. I el malestar intern és tan profund que, contràriament a la predicció que tothom va fer durant la transició democràtica, ni el creixement econòmic, ni les llibertats polítiques, ni les transferències socials de les últimes dècades han estat capaços de calmar-lo”.
El cas de Catalunya és semblant al d’altres grups que tradicionalment han ocupat rols emprenedors en les economies de societats altrament tradicionals: jueus, grecs, armenis, cristians àrabs, indis de l’Àfrica Oriental, xinesos del sud-est asiàtic i altres denominades “minories intermediàries”. En la línia d’aquests grups, els catalans han liderat històricament la industrialització i el desenvolupament econòmic a Espanya i, com ells, s’han convertit en objectiu de l’enveja i l’odi dels seus veïns. Recórrer al sentiment anticatalà per avançar en la carrera política és un truc tan antic i conegut a Espanya que fins i tot té un nom específic derivat d’un polític que el va convertir en el seu distintiu: el lerrouxisme. El truc s’utilitza tan freqüentment que, quan polítics i celebritats emeten discursos d’odi contra els catalans, pràcticament no causen commoció en les notícies espanyoles, mentre que declaracions políticament incorrectes contra qualsevol altra minoria invariablement causen una àmplia indignació.
De fet, existeix una antiga tradició reformista espanyola que proposa la “catalanització d’Espanya” com a via per modernitzar el país, però fins i tot aquest corrent de literatura considera implícitament els catalans com a un poble aliè. Ja en la dècada de 1770, autors de l’Il·lustració com Francisco Nifo i José Cadalso proposaven que totes les províncies espanyoles imitessin Catalunya perquè era “una petita Anglaterra” (Nifo) i els seus habitants “els holandesos d’Espanya” (Cadalso). Dos segles després, el 1978, i només uns mesos abans de l’aprovació de l’última Constitució espanyola fins l’actualitat, el periodista conservador José María Carrascal va proposar de nou “catalanitzar Espanya” perquè els catalans, segons ell, mostraven les “virtuts cíviques” que caracteritzen els pobles democràtics de llarga trajectòria com “els suïssos i els anglesos”. Fa deu anys (setembre del 2013), la política conservadora Esperanza Aguirre va presentar la mateixa idea en un discurs que va pronunciar a Barcelona. Encara que aquestes propostes poden semblar aduladores per als catalans, l’experiència de conflictes similars ens hauria de recordar que l’elogi es pot convertir en odi tan fàcilment com l’admiració es pot transformar en enveja: només cal comparar l’elogi de Friedrich Nietzsche als jueus en l’obra “Més enllà del bé i del mal”, amb les paraules (i els fets) dels nazis que afirmaven ser els seus admiradors.
Dos nous factors podrien haver agreujat encara més el conflicte durant les darreres dècades: l’ascens de l’estat del benestar i la integració econòmica europea. El dèficit fiscal de Catalunya existeix almenys des de finals del segle XIX, però, fins als anys 80, la despesa del govern espanyol no superava el 20% del PIB d’Espanya, de manera que la càrrega era més suportable. Amb tot, des dels anys 80 Espanya s’ha convertit en un estat del benestar consolidat, la despesa del qual representa gairebé la meitat del seu PIB. Així, com que la càrrega fiscal global és molt més pesada, també ho és el dèficit fiscal. Paral·lelament, com a part del preu per la integració econòmica europea, Espanya ha renunciat a moltes eines de control econòmic com ara aranzels, política monetària i diverses formes de subvenció discrecional. La integració europea ha portat prosperitat generalitzada, però també ha accelerat el desplaçament econòmic d’Espanya cap a la costa mediterrània. Com que l’activitat econòmica és també una forma de poder, l’equilibri de poder intern d’Espanya, deixat a les forces del mercat, podria eventualment inclinar-se en la mateixa direcció, cosa que ben bé podria haver activat l’instint d’autoprotecció de l’establishment espanyol. Tot i això, al mateix temps, com que les regions més afavorides pel mercat resulten ser aquelles amb el substrat cultural català més intens (començant per la més gran de totes, Catalunya mateixa), resulta massa temptador aprofitar aquell antic odi popular contra un poble que sempre ha semblat més disposat a captar els vents de la modernitat.
Un dèficit fiscal excessiu i altres mesures econòmiques discriminatòries podrien, per tant, reflectir l’ús del poder coercitiu de l’estat per redirigir els fluxos econòmics cap a regions, empreses i butxaques més del grat de la seva elit, fins i tot a un cost colossal en termes de pèrdua d’eficiència econòmica i, en última instància, de benestar. Aquestes mesures discriminatòries podrien no ser fàcils de justificar davant del públic en un sistema democràtic, però, a Espanya, són facilitades pels antics prejudicis contra els catalans, els quals, a diferència d’altres formes de prejudici cultural (per exemple, contra les cultures dels immigrants o contra les comunitats LGTBI), avui no només són tolerats sinó, fins i tot promoguts activament per alguns presentadors principals dels mitjans de comunicació espanyols (notablement a la xarxa COPE).
Aquí és on entra en joc la promoció institucional per part d’Espanya del paper econòmic de Madrid. Per atreure activitats d’alt valor afegit cap a una ubicació que reforci l’equilibri de poder històric d’Espanya, a aquestes activitats se les ha d’ubicar en una gran àrea metropolitana amb l’escala, els serveis i les oportunitats que requereixen, Dins l’Estat espanyol, només Madrid i Barcelona poden competir en aquesta lliga. Amb les forces del mercat afavorint Barcelona com una ubicació naturalment més atractiva (més turística, industrialment rellevant, logísticament accessible, etc. ) i les institucions estatals utilitzant el seu poder coercitiu per redirigir els fluxos de riquesa cap a Madrid (la seu tradicional del poder d’Espanya), el conflicte amarg entre les dues metròpolis només pot empitjorar. Ramon Tremosa, autor, professor d’economia a la UB, Diputat al Parlament de Catalunya i anterior conseller d’Empresa i Coneixement del Govern de la Generalitat, ho expressa succintament: és una lluita de “l’estat contra el mercat”.
Durant els últims 20 anys, el conflicte ha seguit un patró d’escalada constant. Davant la discriminació econòmica per part dels governs espanyols (en un moment en què, com hem vist, van arribar noves oportunitats econòmiques juntament amb un ampli ventall de necessitats de despesa social), les forces polítiques i socials catalanes van reaccionar primerament promovent al parlament espanyol un nou Estatut d’Autonomia que incloïa algunes normes explícites per a una assignació justa de recursos entre les comunitats autònomes. En canvi, el lerrouxisme va mostrar la seva cara més hostil i molts polítics espanyols van intensificar els seus discursos d’odi contra els catalans: una part important de la premsa va criticar la proposta, es van recollir més de quatre milions de signatures contra l’Estatut d’Autonomia per tot el territori espanyol i, malgrat la seva aprovació (després d’una notable modificació) per part del parlament espanyol, un Tribunal Constitucional força polititzat pràcticament el va invalidar.
L’episodi de recollida de signatures va ser potser el més revelador: considerant que Catalunya compta amb una mica més de cinc milions de persones amb dret a vot, quatre milions de signatures “contra els catalans” (tal com sovint es va promoure) impliquen que qualsevol polític espanyol té més a perdre que a guanyar oferint qualsevol tracte just a Catalunya, ja que els votants catalans mai podrien compensar els vots d’aquells disposats a penalitzar un responsable polític per oferir qualsevol avantatge a un poble que desagrada.
Aquesta negativa a considerar solucions relativament simples per a un problema insistent va empènyer la part catalana cap a opcions que no requerien el suport institucional espanyol per ser implementades, la qual cosa, òbviament, va portar molt ràpidament a un impuls cap a la independència. La resposta del govern espanyol va ser la violència i la repressió, mentre que les expressions d’odi contra els catalans es van fer presents als mitjans de comunicació i als carrers. Potser el més significatiu és que, des de l’intent fallit del 2017 de fer de Catalunya un estat independent, les propostes per part de les institucions i mitjans de comunicació espanyols han oscil·lat entre la repressió severa i els indults per promoure la reconciliació, però molt rarament, si és que en algun moment, han inclòs qualsevol enfocament creïble per tractar el problema d’arrel fonamental. Això podria significar que el pes de la preservació de l’equilibri de poder i els prejudicis populars per aquells que fan aquestes propostes és tan elevat que supera l’objectiu evident de promoure qualsevol solució sostenible a llarg termini.
Aquesta la lluna tèrbola a la qual apunten tants dits. Mentre no es presenti cap solució al problema fonamental, la qüestió pot quedar temporalment atenuada per la por a la repressió política i les baixes expectatives de canvi, però amb el temps està destinada a créixer i agreujar-se. Així que caldrà estar atents: aquesta saga és lluny de finalitzar.
Eduard Gracia és economista i MBA, així com autor de diversos llibres i articles sobre temes econòmics. Durant gairebé tres dècades va treballar com a consultor de gestió amb seu primer a Nova York, després a Londres i finalment a Dubai. Actualment és professor d’economia internacional a la Universitat de Barcelona.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
