Volatilitat i riscos expansius del conflicte sudanès

Per Adrià Fortet

Resum Executiu 

La dinàmica geopolítica contemporània està marcada per la creixent oposició a l’ordre liberal que es va establir després de la Guerra Freda. Potències com la Xina, Rússia i l’Iran, encara que diferents ideològicament, però tenint com a enemic comú els Estats Units i els seus aliats, busquen desafiar l’hegemonia nord-americana a través de la cooperació en conflictes com els d’Ucraïna, Síria i altres escenaris estratègics. Aquest alineament representa un desafiament significatiu a la supremacia nord-americana, buscant redefinir l’equilibri de poder global.

L’article explora com aquesta coordinació creixent influeix en diversos conflictes regionals, evidenciant una nova guerra freda en què els interessos locals són sovint eclipsats per la lluita entre grans potències. Aquest context global és particularment visible en el conflicte sudanès, on el suport de potències externes ha complicat i expandit la lluita de poder interna.

La guerra civil sudanesa serveix d’exemple clar per a il·lustrar com les aliances internacionals poden influir en conflictes interns. El conflicte entre Abdel Fattah al-Burhan i Hemedti mostra una complexa xarxa d’aliances que desafia les expectatives convencionals, amb implicacions inesperades com el suport d’Iran a al-Burhan i dels Emirats Àrabs a Hemedti.

El cas de Sudan també reflecteix la imprevisibilitat de la geopolítica actual, on aliances fluides i objectius estratègics canviants poden alterar ràpidament l’ordre establert, amb profundes repercussions per a la seguretat i estabilitat regionals. L’article subratlla la necessitat de comprendre aquests dinamismes per a anticipar i gestionar els riscos associats a la volatilitat global.

Introducció

Les dues últimes dècades han presenciat un progressiu desafiament a l’ordre liberal mundial que va emergir de la Guerra Freda i que l’optimisme fukuyamesc havia arribat a considerar “la fi de la història” a les darreries del segle passat. Aquesta és una dinàmica que s’ha accelerat en el que portem de dècada, amb la conformació d’un alineament  estratègic entre la Xina, Rússia i l’Iran com a països que veuen en aquesta hegemonia una amenaça per a les seves ambicions internacionals, volent consegüentment desbaratar-la.

No hi ha cap vincle ideològic sòlid que uneixi Pekín, Moscou i Teheran, països amb cosmovisions diverses i un historial de topades al darrere. Però el que sí que hi ha és un enemic comú —els Estats Units i la seva influència— i un acord força complet per a confrontar-lo plegats en tots els escenaris geopolítics, en una repetició del que s’esdevenia en temps de la Guerra Freda, quan tots els conflictes, per locals o particulars que en fossin les causes profundes, quedaven vernissats per la dicotomia entre comunisme i capitalisme, entre socialisme i liberalisme.

Vegem alguns exemples, agafats al vol, d’aquest fenomen. Per a lliurar la guerra d’Ucraïna, Rússia ha pogut comptar amb la complicitat diplomàtica i financera xinesa, així com amb els drons iranians. En el cas de Síria, les aspiracions iranianes de crear un gran arc xiïta des de Beirut fins a Teheran s’han vist complementades pel desig rus de recuperar-hi la influència històrica i la base a la Mediterrània, i el règim de Bashar Assad ha esdevingut una carcassa buida al servei d’aquestes dues potències. Les aspiracions xineses sobre les illes Spratly també han comptat amb l’encoratjament rus i iranià, enfront d’unes Filipines que han patit un viratge els darrers temps cap als Estats Units de la mà de Bongbong Marcos. I així és com els aliats estratègics de cadascun dels tres països (Xina, Rússia i l’Iran) s’han arrenglerat també entre ells —pensem com, per exemple, Bolívia va signar un acord militar i estratègic amb Teheran el passat juliol— en confrontació explícita amb els països que s’ubiquen a l’òrbita de Washington i dels seus aliats europeus i de l’Extrem Orient.

No és difícil veure, des d’aquesta perspectiva, com els elements més importants que han impactat en l’esfera de les relacions internacionals aquest últim any poden ser vistos —i en molts casos així ho són— com a victòries o derrotes d’un dels dos bàndols en pugna, i com la iniciativa recau majoritàriament en l’eix Xina-Rússia-Iran, que es troba immers en un desafiament revolucionari contra l’ordre liberal dels Estats Units, i que en general adopten una estratègia conservadora de desescalada, de preservar l’statu quo i de tractar els problemes d’un en un per a evitar que la situació escali fins a un punt d’ebullició que faria realista un escenari de topada entre els dos bàndols, és a dir, de III Guerra Mundial. En la cautela amb què Washington arma Ucraïna, en el rebuig de la seva diplomàcia a una declaració d’independència de Taiwan, i en la contenció amb què ha respost a les agressions dels proxies iranians a l’Orient Mitjà després del 7 d’octubre, es trasllueix aquesta política.

No ens estem encara de posar alguns exemples més perquè s’entengui l’abast de tot plegat. Quan el proppassat maig van celebrar-se eleccions al Paraguai, no se li escapava a ningú que la promesa del candidat opositor Efraín Alegre de trencar relacions amb Taipei en benefici de Pekín el feia el candidat d’aquest bloc, mentre l’oficialisme de Santiago Peña ho era de l’altre. I així, la inauguració de Peña va incloure el vicepresident taiwanès i el ministre d’Exteriors israelià, entre d’altres coneguts opositors a les aspiracions de Pekín-Moscou-Teheran. Així mateix, després de l’atac de Hamas contra Israel del 7 d’octubre, Volodimir Zelensky va intentar enllaçar explícitament la lluita dels israelians amb la de Kíiv en assenyalar que tots dos països confrontaven l’aliança de tiranies i en oferir-se a fer-hi una visita de solidaritat (als Estats Units, la vella guàrdia republicana representada per Mitt Romney i Mitch McConnell deia exactament el mateix). Dins la Unió Europea, les últimes eleccions a Hongria, la República Txeca i Eslovàquia han estat vistes com una tria entre un populisme antiliberal i el compromís amb l’atlantisme i amb Brusseŀles, amb un resultat favorable a aquell en els casos primer i tercer i a aquest en el segon. A Sudàfrica, la lleialtat del govern de Ramaphosa al bloc antioccidental s’ha posat de manifest diverses vegades els darrers temps, des de les maniobres militars conjuntes amb Rússia i la Xina del passat febrer fins a la denúncia contra Israel per genocidi davant el Tribunal Internacional de Justícia, passant també pel suport a Rússia i la Xina en la decisió d’afegir l’Iran als BRICS, consumada aquest gener. En aquest context, les eleccions que se celebraran a Pretòria aquesta primavera, en què l’oposició liberal concorre per primera vegada sota un front comú, seran interpretades com un enfrontament entre els dos blocs i els resultats seran llegits en conseqüència.

L’objectiu d’aquests exemples és mostrar l’alineament que hi ha entre les polítiques de Rússia, la Xina i l’Iran, d’una banda, i la confrontació que aquest eix unificat presenta contra els Estats Units i els seus aliats, de l’altra. Posem aquests exemples com podríem posar-ne d’altres —si ens n’anéssim al Sahel, per citar encara unes altres latituds, caldria veure en els cops d’Estat recents a Mali, Burkina Faso i el Níger una victòria del primer bàndol en detriment directe de la influència nord-americana i francesa— perquè les evidències es fan evidents arreu, i la confirmació de les relacions estratègiques entre els tres països que desafien l’ordre liberal també pot fer-se resseguint les diferents cimeres que han celebrat recentment i les proclamacions entusiastes — “amistat sense límits”, “relació fraternal”— dels seus líders. No hi ha cap continent, cap aliança regional, cap situació de conflicte bèŀlic significatiu en el món actual en què aquesta pugna no es faci present d’una manera o d’una altra.

Com en els temps de la Guerra Freda, però, el món no està format només de països arrenglerats aquí i allà, sinó que hi ha també un conjunt d’Estats que osciŀlen entre ambdues òrbites i que busquen en això una influència més gran. L’Índia, amb unes relacions històricament bones amb Rússia i dolentes amb la Xina, n’és un cas paradigmàtic. El Brasil de Lula, compromès amb moltes de les institucions liberals, però alhora partícip de l’antiamericanisme de l’esquerra llatinoamericana, n’és un altre. Una mica més complicat és el cas de l’Aràbia Saudita i els països que s’hi vinculen, tradicionalment ben arrenglerats amb Occident —malgrat les tensions d’una relació que sempre ha tingut mala salut de ferro— fins que el març passat va fer un gir en establir una normalització de les relacions amb l’Iran mediada per la Xina. Aquesta circumstància s’entén per la por de Riad a les ambicions expansionistes de l’Iran; després d’haver estat derrotada en l’intent d’aïllar Qatar i de confrontar militarment els houthis del Iemen, i veient que la posició de Washington era apaivagadora, i que Israel no tenia interès a suplir aquest rol a despit dels Acords d’Abraham, Mohammad bin Salman es girava cap a Pekín a la recerca d’un salvavides. Però la desconfiança envers Teheran ha demostrat seguir sent massa gran, i el fet és que Riad ha cercat convertir l’amenaça de canviar de bàndol en una fórmula per a extreure concessions —un programa nuclear civil, més armament, compromís de defensa mútua amb Washington— d’uns Estats Units per als quals la deserció dels saudites i de tots els països que giren en la seva òrbita seria una catàstrofe estratègica sense paŀliatius. No és una fórmula nova, els turcs —també històricament en el bloc occidental, però immersos en una deriva antiliberal que els apropa a l’altra tríada malgrat els molts obstacles (Azerbaidjan anti-iranià, aspiracions d’influència a l’Àsia Central en detriment de Rússia) que continuen oposant-s’hi— fa més de dues dècades que hi juguen.

Hi ha una diferència important entre països com l’Índia, el Brasil o Turquia, però, i l’Aràbia Saudita. Els primers basculen entre l’Occident i l’eix Pekín-Moscou-Teheran perquè no tenen raons de pes —valors i interessos— que els empenyin a arrenglerar les seves posicions cap a un dels bàndols i saben que, com que ningú no vol que es passin a l’enemic, aquesta ambigüitat els garanteix concessions i beneficis en els àmbits econòmic i diplomàtic. L’Aràbia Saudita, en canvi, tot i que no forma part del bloc occidental quant a valors i conviccions, sap que és a la diana dels objectius expansionistes de l’Iran —si Teheran ha d’esdevenir un dia la referència del món arabomusulmà, clarament haurà de transformar la monarquia que governa sobre la Meca i Medina en un satèŀlit manejable— i això la inclina cap als Estats Units en matèria de seguretat i defensa. De fet, aquesta circumstància explica que n’hagi estat una ferma aliada durant tant de temps, i que en els anys de Trump busqués crear una entesa ferma anti-iraniana a la regió, amb Israel com a vàlvula de seguretat i els Acords d’Abraham com a primer pas. Que després d’això hagi flirtejat amb xinesos i iranians —a canvi d’una garantia extraoficial de Pekín de vetllar perquè Teheran renunciés al programa bal.lístic nuclear en un futur immediat— indica un cert grau de desesperació pel canvi de política de Washington i per les alarmes que va fer saltar l’ensulsiada espectacular de l’Afganistan, i el fet que els mesos següents hagi intentat subscriure un acord defensiu amb els Estats Units i Israel (i que encara continuï aquest pla damunt la taula malgrat la guerra del 7 d’octubre) també n’és un senyal prou eloqüent. Per aquesta raó, a efectes pràctics, els saudites poden considerar-se, aquí i ara i amb totes les cauteles que es vulguin de cara al futur, arrenglerats amb els Estats Units.

El sentit de tota aquesta introducció és situar el lector en les principals coordenades de la geopolítica actual. Cal tenir identificats els dos pols en conflicte: el liberal encapçalat pels Estats Units i l’antiliberal de la Xina, Rússia i l’Iran. Cal copsar els principals escenaris en què hi ha (o pot haver-hi potencialment) topades: Ucraïna, Taiwan, el Iemen, Israel-Palestina, l’Iraq, Corea, la Guaiana, les illes Spratly, el Sahel. Cal tenir presents països clau que no s’arrengleren, com l’Índia, el Brasil, Madagascar, o el Pakistan. I a partir d’aquí convé també tenir presents les circumstàncies regionals, els casos particulars, els matisos i les diferències dins dels blocs. Amb aquests principis ben assentats, em proposo cridar l’atenció sobre un problema que està passant força desapercebut malgrat la catàstrofe en termes econòmics i humanitaris que ja ha generat i el potencial destructiu encara molt més gran que amaga, a saber, la guerra civil sudanesa.

La Guerra Civil sudanesa

Entre 1993 i 2019 el Sudan va estar liderat amb mà de ferro pel general Omar Hassan al-Bashir, un islamista populista que havia arribat al poder mitjançant un pronunciament militar i que va traçar una política obertament antioccidental. La seva actitud envers l’oposició era la crua repressió, com va demostrar prou en la crisi de Darfur amb accions que van comportar-li una ben fonamentada acusació de genocidi davant la Cort Penal Internacional. Tanmateix, no sempre el recurs a la força li permetia resoldre tots els problemes, com va quedar palès quan el 2005 va haver d’entrar en negociacions amb els rebels sud sudanesos que, també armats i amb el suport d’una abassegadora majoria de la població cristiana de la regió, van acabar aconseguint la independència. En els últims anys del seu mandat les protestes i les desercions van incrementar-se, i al-Bashir va aconseguir mantenir-se al poder gràcies al suport iranià. Era, però, una figura creixentment incòmoda, especialment perquè després de la Revolució Egípcia de 2011, i del cop d’estat de dos anys després que va enderrocar els Germans Musulmans, Al-Sisi no volia una figura desestabilitzadora i proiraniana a la frontera sud. Cadascú va jugar les seves cartes i l’abril de 2019 el líder sudanès va caure i va ésser detingut en un nou cop d’estat. En la lluita intermitent i soterrada entre les faccions radicals (filoiranianes) i conservadores (prosaudites) en el món àrab sunnita, aquesta va ésser una victòria clara dels segons.

El cop militar d’abril de 2019, així com un segon pronunciament de l’exèrcit l’octubre de 2021, van tenir com a resultat l’abandonament de l’entesa de Khartoum amb Teheran i els Germans Musulmans en benefici d’una línia política prosaudita i proegípcia, fins al punt que el país va signar els Acords d’Abraham de 2020, juntament amb els Emirats Àrabs i Bahrain. Si bé la preocupació per a la possible inestabilitat interna va dissuadir la junta militar de fer més passos en aquesta direcció fins el passat febrer, quan el ministre d’Exteriors israelià Eli Cohen va visitar el país i va impulsar un reconeixement diplomàtic mutu que tenia l’encoratjament entusiasta dels Estats Units. En l’àmbit de la política interna, les coses semblaven evolucionar cap a un model autoritari a l’estil egipci, en què l’exèrcit tindria un rol preponderant en la gestió del país.

Tanmateix, l’arquitectura institucional sudanesa, que mai no havia estat sòlida i que havia experimentat dues sacsejades importants amb els cops d’estat de 2019 i 2021, i amb la progressiva erosió de les promeses de restauració d’una administració civil, va acabar d’implosionar el 15 d’abril de 2023. El govern, en aquell moment, era en mans de dues figures poderoses: el cap de l’Estat Major i president Abdel Fattah al-Burhan, d’una banda, i el líder dels paramilitars janjaweed que havien combatut a Darfur Mohamed Dagalo (conegut com a Hemedti), de l’altra. Tots dos havien estat instrumentals a expulsar al-Bashir i tots dos havien compartit el realineament prosaudita i la participació als Acords d’Abraham. En l’àmbit personal, però, desconfiaven de la força i de les intencions de l’altre. Com és el cas de la majoria d’autoritaris, i més en situacions en què el repartiment del poder és informal i inherentment inestable, volien més seguretat per a la seves respectives posicions i  privilegis. I com que tots dos encapçalaven una gran força militar, tenien la temptació de donar un cop i deseixir-se de l’altre. Bona part dels intents dels mesos anteriors de pactar una transició a un govern civil eren en realitat iniciatives per a desescalar i per a permetre una retirada honrosa dels dos protagonistes —o com a mínim d’un d’ells— que defugís la topada. Però el risc de deixar passar l’oportunitat, i la por de perdre el control i veure’s a mercè del rival, eren massa eren massa forts. Hemedti va apostar-ho tot a una carta i va revoltar-se amb totes les seves forces contra el govern. La guerra civil, desordenada i caòtica els primers dies, va donar lloc a una divisió territorial del país i va fer-se més organitzada, però igualment despietada, les setmanes següents. Els fronts van estabilitzar-se, amb al-Burhan predominant al nord i Hemedti al sud.

En el moment d’esclatar el contenciós, i aplicant les coordenades generals desglossades damunt, hauria estat previsible esperar que el conflicte confrontaria les grans potències d’acord amb la divisió que es manifesta a la resta del món, és a dir, entre els Estats Units i els països sunnites al costat d’al-Burhan, i la tríada Xina-Rússia-Iran donant suport a Hemedti. I, de fet, va haver-hi passes cap a aquesta direcció. Encara que tímidament, tant Washington com Riad van deixar clar que consideraven al-Burhan el líder legítim del Sudan (la timidesa no ha de resultar sorprenent, ja que Riad havia iniciat el seu flirteig amb els xinesos i els iranians, mentre els Estats Units tenen com a posició estratègica evitar arreu les escalades). I així mateix Hemedti va buscar la coŀlaboració de l’altre bàndol i va aconseguir el suport del general libi Khalifa Haftar (el peó de Rússia a Trípoli) i del grup Wagner, i clarament era darrere dels atacs a diplomàtics nord-americans de finals d’abril. Quan el maig les dues parts van reunir-se a Jeddah per a converses de pau que no van anar enlloc, semblava que estava esdevenint-se una situació familiar en altres llocs del món: l’home de l’eix Pekín-Moscou-Teheran empeny i fa una demostració de força, mentre el protegit de Washington negocia i intenta desescalar. El setembre al-Burhan va ser rebut al Caire per Al-Sisi (ben coneguda és la coordinació entre Egipte i l’Aràbia Saudita en política exterior) en una mostra clara de suport en aquesta línia.

Tanmateix, a l’alçada del desembre passat era clar que hi havia elements que no quadraven. Més enllà del curs sagnant de la guerra —estabilitzada, tot i que amb una tendència de les forces de Hemedti a guanyar terreny— amb totes les calamitats humanes en forma de morts, ferits i desplaçats, era cada cop més evident que al-Burhan comptava també amb el suport de l’Iran i que Hemedti estava aconseguint finançament i armes dels Emirats Àrabs. En comptes d’un arrenglerament del bloc occidental i sunnita (al-Burhan) versus Pekín-Moscou-Teheran (Hemedti) el que s’esdevenia era una complexa equació per la qual els Estats Units i l’Aràbia Saudita se situaven al mateix bàndol que l’Iran en la defensa d’al-Burhan, mentre els russos, els xinesos i els Emirats Àrabs feien pinya amb Hemedti. Les últimes setmanes han confirmat aquest arrenglerament improbable que parteix per la meitat dues aliances molt estretes: la de Riad i Abu Dhabi, d’una banda, i la de xinesos, russos i iranians, de l’altra.

És difícil exagerar les potencials implicacions d’aquest fet. Com hem demostrat a les primeres pàgines d’aquest document, la coordinació entre la Xina, Rússia i l’Iran ha anat  creixent els darrers temps, i aquest esforç per a deixar de banda discrepàncies i concentrar-se en l’objectiu comú és clau per a entendre l’efectivitat que han demostrat a l’hora de disputar l’hegemonia nord-americana. Així mateix, els Emirats Àrabs han actuat de ple acord amb l’Aràbia Saudita i àdhuc li han servit d’avançada per a la mena de moviments que Mohammad bin Salman veia massa audaços per a emprendre en un sol pas, com va ser el cas dels Acords d’Abraham el 2020 i com ho ha estat, aquest mateix gener, l’entrada d’Abu Dhabi als BRICS. Que en un assumpte tan important com la guerra civil d’un dels països més extensos de l’Àfrica hi hagi una discrepància de posicions prou gran com per a portar a finançar i transferir armes a grups oposats és una amenaça per a la cohesió del bloc sunnita, i les reverberacions d’aquest fet a la regió són potencialment majúscules. Que la maquinària tan ben engreixada que fa funcionar l’eix Pekín-Moscou-Teheran es trenqui en el mateix punt també pot anticipar una fractura que cal tenir present, ja que si s’estengués podria canviar l’escenari geopolític de manera encara més transcendent. Per damunt de tot, doncs, l’obligació de l’analista en aquestes circumstàncies és explicar-ne les causes i detallar-ne l’abast. I això ens porta des del Sudan als Emirats Àrabs, a fi d’explorar els objectius bàsics de la política exterior d’Abu Dhabi i les seves implicacions per al continent africà.

La política exterior dels Emirats Àrabs 

Des de l’enfonsament de l’Imperi Otomà i del gir secularitzador turc de Mustafa Kemal, i en qualsevol cas de manera indiscutible des de 1945, l’Aràbia Saudita ha estat el primus inter pares de l’islam conservador i de les monarquies regionals. De desafiaments no n’hi han faltat. Primer va ser el socialisme, en la forma revolucionària, descolonitzadora, panarabista i àdhuc panafricanista de Gamal Abdel Nasser i de tots els seus imitadors. Després va venir la Turquia neo-otomanista, les aspiracions de democràcia islàmica que Erdogan va voler exportar de la mà de Qatar i Al-Jazeera i que, després d’un moment de glòria amb la Primavera Àrab, van ser un foc dels encenalls a gairebé tot arreu. L’última dècada el problema ha estat l’emergència xiïta i la intenció de Teheran de penetrar a més i més països, creant un cinturó des del Líban fins al mateix Iran que es veia complementat amb aliances amb els houthis del Iemen, i que davant el JCPOA i la pèrdua d’influència nord-americana situaven l’status de l’Aràbia Saudita —àdhuc la seguretat immediata del regne i de la família reial que l’encapçala— en greu perill.

Ja s’ha vist que la primera reacció dels saudites va ser la de marcar territori i frenar l’ascens iranià. Al Iemen, van entrar en guerra per a donar suport al govern enfront a la insurgència, conscients que el conflicte era fàcil de defensar davant l’opinió pública —a Sanaa i també a la mateixa Riad— en el marc de l’enfrontament atàvic entre sunnisme i xiisme. A l’Iraq i a Síria van deixar anar l’Estat Islàmic perquè s’enfrontés amb l’Iran, cosa que va dur a una breu reconciliació amb un Erdogan a la recerca d’una nova estratègia geopolítica (l’ha trobada, en certa manera, amb el suport als països túrquics, tot i que aquesta aposta no està exempta de reptes també). Envers Qatar, van intentar que l’emirat modifiqués la seva política en tallar-hi relacions i boicotejar-lo. El 2020 van apujar encara més l’aposta en obrir la porta a la normalització de les relacions amb Israel. En totes aquestes lluites, els Emirats Àrabs han estat fermament del costat de Riad i quan ha calgut n’han constituït l’avantguarda.

Ja hem vist abans que l’adveniment de Joe Biden a la presidència nord-americana i la sortida del govern de Netanyahu, tots dos fets esdevinguts la primera meitat de 2021, van fer concloure a l’Aràbia Saudita que l’aposta havia fracassat i que era moment de girar cua i adoptar una posició més prudent i equidistant: la normalització amb Qatar (i amb la Síria d’al- Assad), l’alto el foc al Iemen que deixava el gruix del país en mans dels houthis, així com el restabliment de relacions diplomàtiques amb l’Iran a través de la Xina. Hem vist també les limitacions d’aquesta aposta i el doble joc que amaga i no ens hi aturarem. A l’efecte del que ens interessa tractar aquí n’hi ha prou amb dir que Abu Dhabi, també en aquestes tres decisions, ha seguit fidelment la línia i les consignes saudites.

Tanmateix, i malgrat que són lluny de voler-los imitar, hi ha una cosa que els Emirats han après de Qatar. Els qataresos s’han fet influents arreu del món àrab mitjançant Al-Jazeera. Durant la dècada passada eren els socis més fiables i estrets de Turquia en el seu projecte de democràcia islàmica, tot i que mai van voler experimentar-hi en el seu propi territori. Avui encara tenen bones relacions amb Turquia, però també amb l’Iran, amb grups islamistes vinculats als Germans Musulmans, i també amb Occident i els Estats Units en particular (Biden l’ha fet major non-NATO ally i hi té la base militar d’Al-Udeid, la més gran de què disposa a tot l’Orient Mitjà).

I com s’ho ha fet Doha per aconseguir tots aquests contactes, que van ésser clau per a derrotar l’estratègia d’aïllament saudita de fa un lustre? Doncs articulant una política pròpia que es beneficia dels contactes diplomàtics i dels recursos naturals que té. El país és el principal exportador de gas natural liquat alternatiu a Rússia i això, en els temps que corren, no és poca cosa. Com que interlocuta amb gairebé tots els actors, té també la capacitat de transmetre missatges diplomàtics i d’aconseguir resultats, i això tampoc no té preu. Netanyahu en malparla, sí, però el cert és que totes les converses d’alliberament d’ostatges que se celebren amb Hamas els tenen al centre, i els Estats Units, que teòricament comparteixen l’objectiu israelià d’acabar amb el grup islamista, donen les gràcies a Qatar després de cada progrés i no diuen res del fet que la cúpula de Hamas estigui allotjada en hotels de la seva capital. Det fet, la interlocució de Netanyahu amb Qatar no és nova. Durant els darrers anys, el Primer Ministre israelià va autoritzar que Doha financés el govern de Hamàs a Gaza per tal de prevenir un col·lapse descontrolat del mateix i, ja de pas, continuar garantint la confrontació estructural entre Hamàs i Fatah dins del camp palestí. 

Abu Dhabi entén que els temps són complicats i que la situació a la regió és volàtil. Se sent còmode amb l’estratègia saudita perquè en comparteix les línies mestres, però és conscient que si esdevé un simple titella de Riad, el conillet d’indies dels seus designis regionals, corre un risc. Si les coses no surten bé i l’Aràbia Saudita es troba en perill, abans caurà Al-Nahyan que no pas Bin Salman. Si vol protegir-se i fer-se respectar, li convé tenir coses a oferir que el converteixin en un actor útil. Útil per a l’Aràbia Saudita, en primer lloc. I també per a les grans potències —els Estats Units en primer terme, i qui sap si la Xina o Rússia en l’encara improbable supòsit que el canvi de bàndol arribés a concretar-se— perquè la capacitat de condicionar la regió, de moure països, de posar en marxa una diplomàcia efectiva, cotitza a l’alça en temps d’incertitud.

El conflicte del Iemen, que ràpidament va degenerar en una guerra tribal viciosa i despietada, va proporcionar una oportunitat de fer valer aquesta estratègia. Si l’Aràbia Saudita donava suport al govern internacionalment reconegut enfront dels houthis, els Emirats van optar per patrocinar el Moviment Sudista, el sector secessionista —convé recordar que el Iemen havia estat partit en dos fins al final de la Guerra Freda— que havia reemergit amb el caos que va seguir al derrocament d’Abdalah Saleh l’any 2011, que també combatia els houthis i que es trobava arrenglerat amb el govern provisional per aquesta amenaça comuna que és el grup xiïta patrocinat per Teheran. D’aquesta manera, tot i que seguia les consignes saudites en termes generals, Abu Dhabi aconseguia el control sobre un moviment que responia només davant dels Emirats, i podia fer-lo servir per a esdevenir un actor amb qui Riad hauria de negociar les polítiques envers el veí del sud d’igual a igual. Aquesta mateixa estratègia va portar-lo a donar suport a Hemedti al Sudan. Com és el cas del Moviment Sudista al Iemen, Hemedti estava arrenglerat amb la Junta Militar i compartia el realineament amb el món sunnita i totes les seves implicacions. Però més enllà d’això, era un actor pel seu propi pes, amb els seus homes, contactes i recursos, i aquesta independència feia que els Emirats Àrabs tinguessin una influència i un lloc a la taula amb qualsevol que volgués parlar del futur del Sudan. Hemedti, hàbil a guanyar-se el suport de grups de tota mena des dels anys que la seva milícia s’havia curtit fent neteges ètniques a Darfur, va reciprocar de seguida. Ell rebia armament i recursos, i Abu Dhabi a canvi construïa una àrea portuària i agrícola al nord de Port Sudan que els Emirats gestionarien i que dinamitzaria les dues economies.

Però el 15 d’abril Hemedti va girar-se contra al-Burhan i va iniciar una guerra al tot per tot. Probablement calculava que derrotaria la Junta Militar en uns dies, i que el moviment esdevindria un nou cop d’Estat, el tercer i últim, que tancaria el cicle iniciat el 2019 i continuat el 2021, i que el convertiria en l’home fort indiscutible del Sudan en el futur previsible. No tenim cap evidència que els Emirats Àrabs ho sabessin, i encara menys que hi estiguessin al darrere. El més probable és que Hemedti, que tenia tractes amb més gent, no consultés els seus plans amb ningú (al capdavall, la major part de les inversions d’Abu Dhabi eren al nord del Sudan, mentre les Rapid Support Forces de Hemedti tenen molta més influència al sud, que és on van crear-se com a grup paramilitar per a combatre a Darfur, encara en temps d’al-Bashir). La guerra civil sudanesa ha estat un contratemps majúscul per als Emirats, d’una banda perquè ha deixat les seves inversions en el territori que no controla el seu patrocinat; de l’altra perquè ha enfrontat el seu home en el país amb l’aposta de l’Aràbia Saudita i d’Occident. Però Abu Dhabi temia que un al-Burhan guanyador no respectaria els tractes que els Emirats havien subscrit amb Hemedti i que, més encara, veuria en la influència dels Emirats un element hostil al seu control absolut i a la seguretat del seu règim. Havia de prendre una decisió, o saltar del vaixell en nom de la lleialtat als saudites i renunciar a tota la feina que amb diners, recursos, paciència i diplomàcia havia bastit per a fer-se un lloc a Khartoum, o cremar les naus amb Hemedti i fer- li costat perquè guanyés el control del país. És ben clar que ha optat pel segon camí, amb un resultat que de moment és incert però no desfavorable.

Això explica, és clar, que els Emirats Àrabs estiguin apostant fort per Hemedti, en contrast amb la cauta aposta saudita per al-Burhan Per a una potència conservadora com els saudites, té sentit fer costat al govern internacionalment reconegut, en especial quan l’altre bàndol ha emprès un assalt revolucionari dels que fan tanta por a la monarquia de Mohammad bin Salman. D’altra banda, els egipcis són aliats importants i veuen en al-Burhan el seu home al Sudan, després d’haver contribuït decisivament a desfer-se d’al-Bashir. I no és tampoc menor que, en un moment que Washington està posant l’accent en els drets humans, ésser al bàndol contrari del d’un Hemedti de conegudes pulsions genocides no fa cap mal a Riad als passadissos del Congrés, del Departament d’Estat i de la mateixa Casa Blanca. Però no explica per què l’Iran, al seu torn, es desmarca de Rússia i de la Xina per a fer també costat a al-Burhan, anant de la mà de Washington i Riad en aquest punt. Per a escatir aquesta qüestió cal continuar parlant de la política exterior dels Emirats Àrabs, sí, però traslladant-nos en un escenari més distant però igualment transcendent: Etiòpia.

Els plans d’Abiy Ahmed 

Des de l’any 1974 Etiòpia havia estat regida per una Junta Militar marxista, el Derg, que va destronar i assassinar Haile Selassie i va implementar de la mà de Mengistu Haile Mariam un règim de terror conegut com a Qey Shibir. Però Mengistu, que havia aconseguit fer-se fort en un moment de desorientació nord-americana i d’expansió soviètica, no va poder dominar les resistències eritrees i tigrais ni tan sols en aquell moment tan propici. Quan l’URSS va entrar en la crisi definitiva a mitjan anys vuitanta i l’ajut econòmic i militar va interrompre’s, el seu règim va fondre’s com la cera al forn, sota el pes de la sequera, la fam i les revoltes dels seus enemics.

Essencialment, aquests enemics englobaven dues faccions. Una, que actuava com un moviment d’alliberament nacional a Eritrea, que Haile Selassie s’havia annexat el 1962 per a tenir accés al mar, havia minat les forces del govern etíop des d’aleshores ençà. En un primer moment, els rebels eritreus eren majoritàriament musulmans i s’enfrontaven a l’Etiòpia imperial i cristiana des d’una òptica religiosa, però la repressió de l’emperador va portar els sectors cristians influïts pel marxisme a sumar-se a la rebeŀlió. Entre 1980 i 1981 va haver-hi una guerra civil entre els sectors musulmans i els cristians-socialistes de l’independentisme eritreu, que va acabar amb la victòria d’aquests darrers de la mà del marxista ortodox Isaias Afewerki. L’altra facció era una combinació de guerrillers de la mateixa Etiòpia que reunia essencialment tigrais cristians del nord i oromos musulmans del sud, tots dos agreujats per l’estratègia de Mengistu de confiar la direcció de l’Estat a l’ètnia amhara. Malgrat tota la transformació del sistema econòmic i religiós que va desencadenar, la revolució marxista del Derg va mantenir les dues constants essencials del règim imperial previ, és a dir, el nacionalisme amhara i l’expansionisme cap a Eritrea per a assolir una  sortida a la mar. En això pot veure-s’hi una eloqüent analogia amb la revolució bolxevic original de 1917, que també va desballestar el model econòmic i religiós, però retenint amb plena vitalitat les constants del nacionalisme rus i de l’expansionisme territorial, tot incorporant-hi aspiracions universalistes. Quan el 1991 Mengistu va fugir a Zimbabwe, el Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop d’oromos i tigrais va assumir el poder. Tanmateix, no va trigar a implosionar en una guerra civil interna entre els dos components que el conformaven, de la qual va sortir vencedor el líder tigrai Meles Zenawi, que esdevindria l’home fort indiscutible d’Etiòpia en les dues dècades següents. Per a consolidar-se en el poder, Zenawi va prendre dues mesures de molta importància: en primer lloc, va associar als tigrais, que no deixaven d’ésser una petita minoria concentrada al nord del país, els amhares , que havien tingut una posició dominant tant en temps de Haile Selassie com de Mengistu; .  i, en segon lloc, va concedir la independència a Eritrea, que Isaias Afewerki ha governat amb mà de ferro des d’aleshores ençà.

Aquestes decisions eren necessàries per a estabilitzar la situació i, de fet, Zenawi va poder governar sense gaires problemes des d’un autoritarisme que semblava poca cosa si es mirava des del prisma del precedent de Mengistu, mitjançant eleccions fraudulentes que van ratificar-lo el 1995, el 2000, el 2005 i altra vegada el 2010.  Amb tot, aquestes tries tenien una cara fosca,  atès que deixaven Etiòpia sense accés a la mar, fent que esdevingués, amb molta diferència, el país més poblat del món en aquesta situació. El líder tigrai mai no va acabar d’acceptar-ho del tot, cosa que va empènyer-lo a una nova guerra contra Eritrea entre 1998 i 2000, acabant amb statu quo ante bellum sota arbitratge internacional després de deixar 100 000 morts, i a una intervenció a Somàlia entre 2006 i 2009, feta sota l’excusa de la lluita contra les insurgències islamistes, que tampoc no va donar rèdits a Addis Abeba  com a conseqüència de l’enorme despesa de l’operació i la dificultat de litigar amb les complexes disputes tribals i milicianes somalis. La situació de postració en què viu Somàlia està, de fet molt vinculada a Etiòpia, car va començar per la decisió del dictador marxista Siad Barre d’envair l’Ogaden etíop, musulmà i ètnicament somali, el 1977. Barre no tenia cap mena de suport del bloc soviètic per a aquest moviment, ja que Etiòpia era una peça molt més preuada en el taulell d’escacs internacional que no pas Somàlia, de manera que la reacció de l’URSS i de Cuba va ésser immediata: suport tancat a Mengistu i enviament de 15 000 tropes cubanes per a fer front a l’exèrcit somali. Barre, acorralat, va buscar a corre-cuita una entesa amb Washington que el tragués de l’atzucac, però l’establishment marxista somali, que des del començament no havia vist clara l’aventura a l’Ogaden, va rebeŀlar-s’hi i Somàlia va coŀlapsar com a Estat, situació de la qual no n’ha sortit mai més.

Si explico tot això és perquè s’entenguin quatre constants que ens interessen per a copsar la situació actual. En primer lloc, que oromos i tigrais han estat irremissiblement enfrontats des de la guerra civil que va seguir a la seva victòria conjunta contra Mengistu el 1991. En segon lloc, que tigrais i amhares han dominat el panorama a Etiòpia conjuntament durant tot el període de govern de Meles Zenawi i del seu delfí Hailemarian Desalegn, que va succeir-lo quan va morir el 2012. En tercer lloc, que tigrais i eritreus estan enfrontats des de la guerra de 1998-2000 que va obrir profundes ferides. En quart lloc, que hi ha un consens a Etiòpia per a recuperar l’accés a la mar perdut per la decisió de concedir la independència a Eritrea, cosa que empeny Addis Abeba a girar-se contra aquest territori cada vegada que se sent amb prou força i cohesió interna per a reprendre aquest afany.

Havent enunciat aquests quatre punts que convé tenir sempre presents, la següent parada important en aquesta història arriba el 2016, quan les condicions de carestia van provocar un alçament oromo contra el govern de Desalegn que va guanyar suport progressivament en forma d’insurrecció civil i que el 2018 va entrar a Addis Abeba, va deposar Desalegn i coŀlocà l’oromo Abiy Ahmed al capdavant. Ës important tenir en compte que els percentatges de cada etnicitat a Etiòpia: oromos 35%, amhares 27%, somalis 8%, tigrais 5%; així com que els oromos i els somalis són principalment musulmans mentre que els amhares i els tigrais són cristians. Cal dir, però, que entre els oromos hi ha una minoria destacada que és cristiana, però que no segueix l’Església Tewahedo de tigrais i amhares sinó que és protestant. No m’estenc més sobre aquesta qüestió, més enllà de recalcar l’obvietat que tots aquests fets constitueixen un substrat imprescindible per a entendre els equilibris polítics que observem en la superfície).

Abiy Ahmed va arribar al poder de la mà d’una insurrecció oromo i la seva mateixa assumpció de la primera magistratura era, per la seva condició de membre d’aquest grup ètnic i de feligrès musulmà, un trencament amb la trajectòria anterior de l’Estat etíop. Tanmateix, cal fer notar que Ahmed no havia estat exactament el líder de la revolta i que es presentava com una figura conciliadora que volia reforma en comptes de ruptura. Només arribar al poder va anunciar tres mesures importants: en primer lloc, la conversió de l’oficialista Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop en Partit de la Prosperitat; en segon lloc, la fi de l’estat de guerra amb Eritrea i la consegüent normalització de relacions diplomàtiques, i en tercer lloc, l’alliberament dels presos polítics i una sensible reducció de la censura i de la repressió.

Aquests tres passos van ésser vistos per molts analistes com una mostra de la bona fides d’Abiy Ahmed. D’acord amb aquesta narrativa, la reforma del partit oficialista servia per a integrar-hi els oromos i per a convertir-lo en un òrgan que representés més bé la pluralitat i les característiques de la societat que havia de governar. La pau amb Eritrea —coronada amb una visita oficial i una encaixada de mans amb Afewerki— reflectia la capacitat d’un oromo , membre d’un coŀlectiu que havia patit el govern tigrai tant com els mateixos eritreus. per a enterrar un conflicte sagnant de més de mig segle de durada. L’alliberament de presos polítics era un altre gest de reconciliació i podia esdevenir l’avantsala de la democratització d’Etiòpia. És veritat que les violacions de drets humans continuaven essent-hi freqüents, que la violència policial era particularment rutinària i viciosa amb les minories i que el Partit de la Prosperitat (a efectes formals una mera reconversió del vell Front Democràtic Revolucionari) romania l’única organització política legal. Però Ahmed havia fet un seguit de gestos que ameritaven un reconeixement. Si més no, aquest va ésser el criteri del comitè que va lliurar-li el Nobel de la Pau de 2019.

Les accions d’Ahmed també poden interpretar-se de manera menys meŀlíflua. El nou líder etíop volia anar, per emprar una expressió connotada a casa nostra, “de la llei a la llei”, però no perquè tingués una especial voluntat d’iniciar una reconciliació nacional sinó perquè temia que qualsevol altre camí comportaria la implosió d’Etiòpia en diferents ètnies, faccions i grups religiosos, de manera anàloga a com havia passat a Somàlia als anys vuitanta. Ahmed volia governar una potència de més de cent milions d’habitants, el segon país més poblat de l’Àfrica, no pas esdevenir un senyor de la guerra de quatre poblats oromos. Això implicava mantenir el control de l’aparell de l’Estat i de les estructures bàsiques, i és per aquesta raó que els fonaments del poder anterior es mantenien, encara que transformats.

La pau amb Eritrea podria semblar contradictòria amb aquest objectiu, car ja hem vist que una constant de l’aparell estatal etíop —una que no ha canviat malgrat els cops de volant que van representar la substitució de Haile Selassie per Mengistu i després de Mengistu per Zenawi— ha estat la voluntat de procurar-se la mena de sortida a la mar que la dominació d’Asmara proporciona. Però des d’un punt de vista instrumental i estrictament provisional, servia els interessos d’Ahmed. Al final, el que ell es proposava era fer una substitució gradual de les elits amhares i tigrais per una nova fornada de dirigents oromos que li serien lleials. Tard o d’hora això havia de comportar una revolta dels vells sectors privilegiats davant una administració que estava marginant-los. En aquest context necessitava tenir algú del seu costat i Afewerki podia exercir aquest paper. Sobretot perquè el vell líder revolucionari eritreu tenia motius per a creure’s Ahmed, que se li aproximava des d’una idea de solidaritat entre oromos i eritreus, dos grups perseguits i oprimits durant dècades per l’entramat amhara-tigrai que el nou líder etíop es proposava de desmantellar.

Com era també del tot lògic des d’un punt de vista de càlcul polític, Ahmed no va confrontar alhora els amhares i els tigrais sinó que va començar només per aquests últims, molt més localitzats i menys nombrosos. El Front Popular d’Alliberament del Tigrai, el partit històric de Meles Zenawi, que havia conservat durant tots aquests anys les seves sigles i identitat al dedins de la formació oficialista, va abandonar el Partit de la Prosperitat i el 2020 va alçar-se en armes contra el govern etíop. Ràpidament va mostrar la seva bona organització i els amplis recursos que havia acumulat en els seus anys al poder —membres d’una minoria molt reduïda i ben conscients d’aquest desavantatge, alhora que imbuïts d’una identitat de poble destinat a dominar i a fer realitat grans designis, els tigrais no havien perdut el temps durant els llargs governs de Zenawi i Desalegn— fins al punt de plantejar un assalt a Addis Abeba, però arribats en aquest moment crític Eritrea va intervenir en el conflicte del costat del govern etíop. A l’alçada de desembre de 2021, la guerra entre l’aparell estatal etíop i la insurgència tigrai havia esdevingut una lluita entre els governs d’Eritrea (Afewerki) i Etiòpia (Ahmed), d’una banda, i les milícies tigrais de l’altra, i aquestes van començar a retrocedir.

Però les coses no eren tan senzilles. Els oromos desconfiaven d’Ahmed perquè, malgrat prometre’ls una integració en l’Estat i un desplaçament dels tigrais en benefici seu, no els agradava que hagués assumit la carcassa institucional de l’Etiòpia tigrai-amhara com a pròpia, ni que els amhares haguessin mantingut els privilegis en l’administració. Les veus a Oròmia que veien en Ahmed un traïdor a la revolució que havien desencadenat amb la pròpia sang van incrementar-se, i temorós d’una revolta el líder etíop va començar a apaivagar-los amb nous càrrecs i prebendes que havia de treure, ai las, de les mans dels amhares. Però això va portar al sorgiment de milícies nacionalistes amhares, els Fano, que van insurreccionar-se contra el govern d’Ahmed. És evident que el potencial de coŀlaboració entre oromos, amhares i tigrais contra el govern central, després de tanta desconfiança i sang vessada, era limitada. També ho és, però, que la situació començava a assemblar-se a la d’una implosió de l’autoritat de l’Estat a la manera de la Somàlia dels anys vuitanta.

Això va portar Abiy Ahmed, els darrers mesos de 2022, a prendre dues decisions estratègiques transcendents, a saber: la recerca d’una reconciliació amb els tigrais i l’establiment d’una aliança amb els Emirats Àrabs. Pot argüir-se que aquestes mesures van salvar el seu govern d’una desfeta més o menys imminent. També van empènyer-lo cap a un entramat d’aliances que s’entrellaça amb la situació sudanesa i que amenaça de desencadenar una guerra regional encara més gran.

L’ull de l’huracà

Abiy Ahmed va arribar al poder a Etiòpia amb voluntat de preservar l’Estat i de reconduir-lo cap als fins que considerava propicis. La primera màxima, la de preservar-lo, venia del temor que, en cas contrari, hi hauria una descomposició general i, encara que no tothom ho entengués així des del començament, portava implícita l’adopció com a causa pròpia dels destins manifestos perseguits històricament per l’aparell estatal d’Addis Abeba. En un primer moment, va tenir èxit, i va viure un moment de glòria que va culminar amb la cerimònia de concessió del Nobel de la Pau. Però a l’hora de reconduir-lo cap als seus fins, és a dir, cap a l’assumpció del poder pels oromos, les coses van deteriorar-se-li fins al punt de veure’s propera una implosió, a despit de les precaucions que havia pres en tancar prèviament una aliança amb l’Eritrea d’Afewerki. No era descabellat, des de la seva perspectiva, girar cua i tornar a la casella de sortida. Al capdavall, l’instint de preservació ja havia predominat la primera vegada que s’havia vist comminat a triar, quan havent arribat a la cruïlla entre el camí d’esdevenir líder revolucionari oromo i el d’embolicar-se amb la bandera que havien abraçat abans que ell Zenawi, Mengistu, Haile Selassie i el triomfant Menelik II que emergia sobre els cadàvers de Dabormida i Arimondi a la gloriosa batalla d’Adwa, s’havia decantat pel segon. I el fet que en l’endemig hi hagués hagut una revolta oromo, i per tant que s’hagués vist traït per aquells a qui intentava beneficiar, encara el reforçava més en aquest objectiu.

Però encara que volgués girar cua, el líder etíop freturava credibilitat i força per a fer-ho. Reconstruir l’Estat tal com era en temps de Zenawi i Desalegn passava per entendre’s amb tigrais i amhares, i això semblava poc probable després de la guerra a mata-degolla que s’havia desencadenat entre el govern i aquestes comunitats. Particularment poc probable, podem afegir, tenint en compte que Ahmed es trobava entre l’espasa i la paret, sense aliats tampoc entre els oromos, i només amb el suport rotund d’un Afewerki que odiava prou l’establishment amhara- tigrai per a perdre de vista —una debilitat inusual en ell— el panorama geoestratègic més general. Ara bé, l’home besa mans que voldria veure cremades, i en les situacions líquides de feblesa institucional i de lluites a moltes bandes en què els odis se superposen això és més cert que mai. A ningú no se li escapa que si Ahmed trobava la manera de reunir un pal prou gros, aleshores tigrais i amhares serien més receptius envers els cants de sirena de la seva pastanaga.

Aquest pal podien proporcionar-lo els Emirats Àrabs, que com ja s’ha vist al Sudan i al Iemen anaven a la recerca de grups influents però necessitats d’un cop de mà, a fi de convertir l’ajut en inversions i en favors a tornar en forma arrenglerament diplomàtic. De fet, el primer esforç de penetració a la regió s’havia fet a Somàlia, on Abu Dhabi va destinar pacientment diners i recursos per a fer-se amb un grup de partidaris entre els senyors de la guerra i els líders tribals de la zona. L’actual sistema de partits a Mogadishu gira entorn de dues figures que es disputen el poder: la de l’expresident Mohamed Abdullahi Mohamed (2017-2022), patrocinada per turcs i qataresos (vet aquí una reminiscència persistent dels temps en què Ankara i Doha somniaven plegades amb apadrinar faccions polítiques des de Rabat fins a Jakarta com a via cap a l’hegemonia en el món musulmà), i la del seu predecessor i successor Hassan Sheikh Mohamud (2012-2017 i 2022-actualitat) amb suport decidit dels Emirats Àrabs. Però ajudar a reflotar el líder de la segona potència demogràfica de l’Àfrica era sens dubte una perspectiva molt més apetitosa que no les aspiracions de domini d’un govern somali que de totes maneres no controla el gruix del territori que posseeix de iure. Quan les dues apostes s’han fet incompatibles, els Emirats Àrabs han fet la mateixa tria que l’URSS i Cuba van fer gairebé mig segle enrere en haver d’elegir entre Siad Barre i Mengistu Haile Mariam, i essencialment per les mateixes raons.

Abu Dhabi va contribuir a mobilitzar recursos i armament per a l’exèrcit d’Ahmed i també va emprar la seva diplomàcia per a millorar la predisposició dels tigrais, que el novembre de 2022 van correspondre i van arribar a un alto el foc amb Addis Abeba. Cal dir que la pau va ésser aplaudida internacionalment i va haver-hi qui va considerar-ho una segona demostració del tarannà pacificador del líder etíop després de la resolució del conflicte d’Eritrea. Aquesta manera de veure-ho és ben peregrina i doblement paradoxal, no només perquè el conflicte obert al Tigrai fos l’altra cara de la moneda de la pau amb Eritrea sinó també perquè la notícia de l’alto el foc va caure com una bomba a Asmara. Isaias Afewerki va guardar-se prou de condemnar-lo públicament i, temorós de confrontar sol les milícies tigrais, també va observar- lo tot i no ésser-ne partícip. Però als seus ulls Abiy Ahmed havia comès una traïció imperdonable. Primer l’havia arrossegat a una guerra contra els tigrais en què l’havia salvat d’un coŀlapse total i després, en comptes d’agrair-li-ho, havia pactat a les seves esquenes una pau separada que el deixava a l’estacada.

Una vegada més, l’administració etíop va omplir-se, gairebé com si res no hagués passat, de funcionaris tigrais que tornaven a tenir les portes d’Addis Abeba obertes. El malestar entre els amhares i els oromos no va apaivagar-se del tot, però Ahmed va sentir-se prou fort per a declarar un estat d’emergència el passat agost i desplegar l’exèrcit en aquestes àrees. No pot dir-se que les controli plenament, però sí que té les revoltes controlades i apamades, mentre les armes i els diners emiratis continuen arribant. I en aquest context, juntament amb les velles cares conegudes de l’època Zenawi, també ha tornat a Addis Abeba la vella idea de l’accés a la mar. No cal dir que aquesta demanda, repetida insistentment per Ahmed els últims quatre mesos amb passió i abrandament creixents, desperta suspicàcies evidents entre els països veïns i molt en particular a Eritrea. Suspicàcies, cal dir, que no són infundades, si hem de jutjar per la concentració de tropes i material militar a la frontera. I hi ha una altra consideració a fer: de la mateixa manera que és molt probable que la guerra al Sudan esclatés sense el coneixement ni el beneplàcit d’Abu Dhabi, en el cas de l’actual escalada a Etiòpia és innegable que els Emirats Àrabs porten la batuta diplomàtica de la situació i en són partícips des del començament fins al final. 

La coalició de la mar 

Etiòpia té dues maneres realistes d’aconseguir accés a la mar. La primera, la més òbvia per raons històriques, passa per Eritrea. La segona ho fa per Somàlia, en una condició de postració que fa senzilla la intervenció de qualsevol milícia amb determinació i recursos, i per descomptat de qualsevol Estat que s’ho proposi. Tanmateix, qualsevol de les dues vies implica una guerra i una desestabilització regional. Addis Abeba hi té experiència recent: en el darrer quart de segle ha intentat invasions tant contra Asmara com contra Mogadishu. I en última instància, després de molta violència, devastació, malestar i empantanegament, ha hagut de girar cua.

En part això s’explica per la dificultat de l’empresa. La multiplicitat de milícies i de senyors de la guerra que campen per Mogadishu fa senzill posar-hi un peu, però paradoxalment dificulta un control efectiu del territori, sobretot si es té en compte la porositat entre la frontera internacional i l’extensa regió de l’Ogaden etíop que també està poblada per somalis ètnics. I si convenim que el mot més escaient per a definir Somàlia és descontrol, aleshores es fa evident que Eritrea constitueix el seu oposat exacte. Més enllà d’ésser un marxista doctrinari, Isaias Afewerki està obsessionat amb el control. Quan va guanyar la guerra interna per a dirigir el moviment guerriller independentista eritreu, en la ja llunyana data de 1981, va organitzar una purga interna de tots aquells sectors —preponderantment musulmans— que li havien fet ombra. Hom pensaria que aquesta dinàmica era autodestructiva, tenint en compte que minvava les bases de suport social del que era encara una organització clandestina al mateix temps que substituïa l’islam pel marxisme com a insígnia de combat quan l’URSS ja havia fet una aposta plena en favor del Derg etíop. Però Afewerki va compensar-ho amb una determinació de ferro, contactes amb tota mena de nacions interessades a desestabilitzar Etiòpia —des de la Líbia de Gaddafi que va proporcionar-li quantioses partides d’armament fins a l’Israel que va guarir-lo de la malària cerebral que va fer-lo arribar a Jerusalem en coma el gener de 1993— i la construcció d’un dels Estats més reclusius, controladors i militaritzats del món, un model amb paraŀlelismes amb la Corea del Nord dels Kim o el Paraguai de Gaspar de Francia. El control depassa les fronteres, perquè Afewerki té el costum d’enviar agents a totes les nacions occidentals amb presència de dissidència eritrea —sovint sota la falsa condició de refugiats— amb la doble missió d’aportar diners per al règim i d’ésser ulls i orelles de qualsevol esforç per a derrocar-lo (les concentracions ocasionals, aparentment petites i innòcues, d’eritreus que protesten contra el règim en les capitals del món lliure solen acabar en greus aldarulls per l’aparició d’altres eritreus defensors del règim que els assalten amb molta violència, un fenomen que sol sorprendre i desbordar les policies occidentals). I en les quatre dècades llargues que porta tallant el bacallà el líder eritreu ha demostrat que el seu règim, si bé no és útil per a treure el país de la pobresa, sí que ho és per a repeŀlir les temptatives etíops.

A tot això cal afegir la consideració, ja exposada prèviament, que l’exèrcit etíop —que afronta actualment revoltes a les àrees oromos i amhares i que treballa per a un líder els suports del qual han osciŀlat entre diferents grups ètnics amb els quals ha acabat a mata-degolla en la muntanya russa que s’ha viscut a Addis Abeba des de la seva primera entrada triomfal el 2018— no està en condicions de fer grans meravelles. Etiòpia porta un segle intentant de procurar-se una sortida a la mar, incloent-hi en moments de més organització i control interns. Intentar-ho ara semblaria, en el millor dels casos, una temeritat.

L’element que falta en aquesta anàlisi és que no fer-ho també seria temerari per a Abiy Ahmed. Comptat i debatut, en la seva última encarnació —la que va culminar amb la pau amb els tigrais de novembre de 2022— ha esdevingut el portaestendard de les aspiracions històriques de l’Estat etíop, entre les quals la realització d’aquest anhel és la més destacada, i l’única que no desencadenarà necessàriament un agreujament del conflicte interètnic. Ahmed ha fiat el seu destí a l’acompliment d’aquest propòsit i els Emirats Àrabs han entès que, si volen ésser-ne els valedors, han de satisfer-lo també. Els últims mesos, a mesura que les proclames del líder etíop sobre la qüestió es feien més explícites i peremptòries, la diplomàcia d’Abu Dhabi també s’ha posat a treballar a tot gas.

Hi ha dos moments culminants que cal destacar d’aquest procés. El primer va arribar el passat 20 de novembre amb la signatura d’un memoràndum d’entesa entre Etiòpia i Djibouti que comprometia els dos països a cooperar en assumptes de defensa i seguretat. En el context en què es produïa, l’esdeveniment tenia implicacions més enllà de l’encaixada de mans i el text del document, i això per tres raons. En primer lloc, perquè s’entenia a la regió com una mostra de la neutralitat —si no de la coŀlaboració— de Djibouti amb Addis Abeba en cas de guerra regional. En segon lloc, perquè representava un sorprenent canvi de posició del petit país litoral que, a penes un mes abans, s’havia arrenglerat amb Eritrea i Somàlia en l’advertiment que les pretensions etíops eren inacceptables. No hi ha dubte que el gir de Djibouti cal atribuir-lo a les pressions, promeses i subtilitats diplomàtiques d’uns Emirats Àrabs que sempre han tingut un contacte estret amb les elits arabitzades del país (no ha de passar desapercebut el fet que, malgrat que el 65% de la població djibuti és ètnicament somali i que només un 5% té l’àrab com a llengua d’ús corrent, aquest és l’idioma oficial i d’instrucció, juntament amb el francès de l’herència colonial). Però, més que tot això, si el pacte Djibouti-Etiòpia va causar tant d’impacte és perquè aquest petit Estat de 23 000 quilòmetres i menys d’un milió d’habitants és el puntal de les aspiracions xineses d’expansió a l’Àfrica, hoste de l’única base militar que Pekín té al continent. Djibouti, situat a l’altra banda d’un estret d’Aden la volatilitat del qual s’ha posat de manifest en aquestes últimes setmanes amb les agressions houthis contra vaixells mercants, ha cercat la seva seguretat als braços de la Xina, i sens dubte aquesta voldria que servís d’exemple per a un gir més profund del món sunnita que comprengués l’Aràbia Saudita. Que els xinesos, potser per a complaure Abu Dhabi i reforçar la impressió que aquest arrenglerament seria productiu, hagin donat llum verda a les aspiracions etíops és una notícia sensacional malgrat la subtilesa amb què s’ha transmès. Sense la seva aquiescència el memoràndum d’entesa hauria estat impossible.

El segon do de pit de l’opereta va arribar l’1 de gener d’aquest any, quan Abiy Ahmed va reunir- se amb el líder separatista de Somalilàndia Muse Bihi Abdi per a signar un altre memoràndum d’entesa de gran importància. Somalilàndia va proclamar la seva independència de Somàlia el 1991 i controla el terç nord del país com un Estat independent de facto i considerablement més estable que la pròpia Somàlia. Malgrat que no ha tingut cap reconeixement internacional, la seva existència és un reflex de l’impacte que les velles fronteres colonials continuen tenint allà on s’han volgut esborrar, i un recordatori oportú de per què les propostes que en algun moment s’han alçat de modificar les fronteres africanes són una aposta arrauxada i altament desestabilitzadora fora de casos molt puntuals. Encara que emmarcat en circumstàncies històriques una mica diferents, el cas del Iemen i el Moviment Sudista que descrivíem més amunt hi té també paraŀlelismes. En aquest acord, el do ut des era clar: Etiòpia aconsegueix accés a la mar a través d’una cessió de terrenys al voltant del port somalilandès de Berbera i a canvi es compromet a “fer un estudi en profunditat de cara a prendre posició quant als esforços de Somalilàndia per a guanyar reconeixement”. Rere aquesta típica formulació diplomàtica que en nom de la prudència i de la pompa es nega a emprar una paraula si pot fer-ne servir vint, el que és clar és que Addis Abeba prepara el terreny per a ésser el primer Estat del món que trenqui el gel i reconegui Somalilàndia com un ens independent. Tenint en compte tot el que s’ha vist, no és difícil imaginar quins serien els candidats a desfilar pel camí que obre Addis Abeba.

L’episodi és naturalment vist com una agressió a Mogadishu, que veu com s’obre una porta que pot portar Somàlia a perdre definitivament i irreversible el seu control de la porció nord del país, que des de fa tres dècades ha estat només de iure. Malgrat les presses de la Unió Africana i dels Estats Units per a recordar el compromís amb la integritat territorial dels països i per a demanar contenció a totes les parts, Hassan Sheikh Mohamud ha donat al moviment la importància que té. “Defensarem el nostre país, el defensarem per tots els mitjans necessaris i cercarem el suport de qualsevol aliat que vulgui ajudar-nos. […] Hem resistit la invasió [etíop] en el passat. Els vam derrotar aleshores i ho tornarem a fer”.

De seguida parlarem dels tambors de guerra del president somali. Però abans és pertinent formular una altra pregunta, la que refereix a si el memoràndum d’entesa amb Somalilàndia és l’estació de destí d’Abiy Ahmed o només un esglaó més en els seus propòsits. En altres paraules, ¿considerarà acomplerts els objectius d’accés a la mar amb el port de Berbera o el que ha fet és afegir un nou aliat regional (Somalilàndia), com fa dos mesos va fer amb Djibouti, en preparació per a una guerra amb Eritrea que satisfaci totes les aspiracions històriques del nacionalisme etíop? No tinc una resposta definitiva per a aquesta qüestió. Si hagués de jugar- m’hi diners, diria que Etiòpia ha aconseguit una millora notable de la seva posició i pot vendre- ho com un gran èxit, i que els Emirats Àrabs que en són els patrocinadors també en surten reforçats deixant les coses com estan ara. Una escalada més gran ho posaria tot en perill. Específicament, estic convençut que Abu Dhabi ha aconseguit els seus objectius regionals i ha demostrat el que es proposava de demostrar, i que algunes decisions que s’ha sentit comminada a adoptar —el suport tancat a Hemedti al Sudan, l’abandonament de Mahamud a Somàlia— han estat passos que ha fet arrossegant els peus i que s’hauria estimat més poder estalviar-se. Clarament no vol una guerra amb Eritrea. Però Abiy Ahmed és una personalitat més aventurera i imprevisible i, si decideix volar sol i desafiar tots els consells, és ben possible que els Emirats sentin la necessitat de seguir-lo malgrat tot. Sobretot perquè a l’altra banda les fitxes de l’escaquer també s’han arrenglerat i tothom és molt conscient del que s’hi juga.

Tota acció comporta una reacció

Eritrea i Somàlia són fins ara els perdedors dels moviments que Ahmed ha fet en el darrer any i mig. Tal com estan les coses, Mogadishu corre el risc de veure com un terç del país se li escapa d’entre els dits per a no tornar mai més. Afewerki no pot saber si el líder etíop ha fet

escala o ha arribat a l’estació de destí; la natura controladora i suspicaç l’inclinen cap a la primera opció i l’acumulació de tropes a la frontera també. I en qualsevol cas, fins i tot si fos la segona, no li falten motius per a venjar-se. L’evolució dels esdeveniments a Djibouti i a Somalilàndia encara posen més pressió sobre Afewerki i Mahamud. Hi ha una coalició favorable als interessos d’Addis Abeba, i per a contrarestar-la cal una coalició de força equivalent.

D’entre els països de la regió, la Kenya de William Ruto havia transmès senyals que podria estar-hi interessada. Cristià evangèlic, el president kenyà és un ferm defensor de l’estabilitat i dels interessos occidentals a l’Àfrica i li desagraden els aventurerismes i les pulsions imperials que poden immergir la regió en una espiral destructiva de violència i devastació econòmica i humana. Detesta Hemedti i té ben present el record del llegat que va deixar a Darfur en l’últim cicle de violència, i veu en les matances perpetrades per les Rapid Support Forces un auguri del que passaria al Sudan en el seu conjunt si arriba a guanyar la guerra. També receŀla d’Ahmed i les seves apostes, i és ben capaç de connectar les dues coses i de veure en els actes d’Abu Dhabi una amenaça per als seus objectius regionals. Els mesos passats ha deixat clares aquestes posicions i fins havia mantingut alguns contactes amb Eritrea en la línia de proporcionar assistència en cas de guerra general.

Però aquestes obertures s’han refredat en les últimes setmanes i hi ha raons per a pensar que avancen en la direcció contrària. El passat 31 de gener, a penes retornat a Nairobi després d’un productiu viatge a Itàlia (les iniciatives del govern de Meloni per a l’Àfrica són una altra qüestió de gran importància que no puc abordar aquí), Ruto va rebre durant una llarga estona l’ambaixador dels Emirats Àrabs, Salim Alnaqbi, que li transmetia “un missatge personal de Sa Altesa Reial Mohamed Bin Zayed Al Nahyan”. No en sabem el contingut, és clar, però sí que podem endevinar-ne els contorns i els temes tractats, així com el significat dels somriures en acabar la trobada.

La diplomàcia dels Emirats és aplicada i eficient, però en aquest cas probablement no li calgui esforçar-se gaire, perquè Afewerki, després de considerar-la, ha descartat l’aliança amb Kenya. Les posicions filo-occidentals de Ruto sens dubte li desagraden —el president kenyà va visitar Israel el maig passat i va reunir-se amb Netanyahu (van pregar plegats al Mont del Temple) mentre deixava la porta oberta al reconeixement de la capitalitat de Jerusalem; a l’octubre va instigar l’aprovació de la Resolució 2699 del Consell de Seguretat de l’ONU que l’autoritzava a enviar 1000 policies a Haití per a estabilitzar el país i combatre les bandes criminals, proposta rebuda amb entusiasme a Washington i acollida amb fredor a Pekín i Moscou, que van abstenir- s’hi— i, més enllà d’això, s’adona que Nairobi no anirà més enllà d’on vulgui anar Occident. Davant les accions atrevides i amb pocs escrúpols dels amics dels Emirats a la regió, Afewerki busca pagar amb la mateixa moneda, i fa mesos que ha trobat un candidat que s’adiu amb la seva cosmovisió, i que no és altre que l’Iran.

Teheran fa dècades que cerca una expansió que el converteixi en primus inter pares en el món islàmic. El primer pas per a fer-ho passava per una instrumentalització de les poblacions xiïtes de l’Orient Mitjà —en això ha tingut un èxit rotund arreu excepte a l’Azerbaidjan, on l’enfrontament ètnic (el nord-oest de l’Iran està poblat per àzeris i existeix un conflicte latent entorn a aquesta qüestió) ho ha frustrat— i el segon per la penetració a Palestina, ferida oberta amb el potencial d’estimular la solidaritat i el suport de les masses des de Rabat fins a Jakarta. Aquests objectius estan ben acomplerts, com la situació generada després dels fets del 7 d’octubre ha demostrat abastament. Però de moment no ha pogut consumar un cercle de partidaris i influència més enllà, malgrat algunes temptatives —esmentàvem abans el pacte militar i estratègic amb Bolívia del passat juliol— que en mostren les intencions. De fet, la coŀlaboració amb Armènia per a protegir el Karabakh, causada per l’enemistat també apuntada amb Baku i potenciada per el creixent alineament amb Rússia, va acabar en desastre el passat setembre, i aquest mal regust de boca encara es deixa sentir entre els estrategs perses. En aquest context, la situació generada per les pulsions expansionistes etíops ofereix una oportunitat d’or.

Això és particularment cert en el cas d’Eritrea —cal recordar aquí que la distància entre aquesta i el Iemen, separats per l’estret de Bab-el-Mandeb, no supera els quaranta quilòmetres— i l’interès iranià a dominar les dues ribes d’un punt estratègicament tan important per al comerç internacional és per tant majúscul. Però també ho és en el de Somàlia, on cal recordar que les dues principals faccions que es reparteixen el poder en el govern internacionalment reconegut han estat patrocinades els últims anys per Turquia i Qatar, en un dels casos, i pels Emirats Àrabs, en l’altre. Ja hem vist com l’actual president Mahamud era un protegit d’Abu Dhabi i com aquest l’ha deixat caure en benefici de l’aposta etíop. Mogadishu ha cercat, d’inèrcia, la protecció turca i qataresa —i l’ha obtinguda, com posen de manifest les notícies dels últims dies a Al-Jazeera, incloent-hi el llarg article de l’exministre somali Abdi Aynte—, però això deixa en una situació complicada el president, puix que l’home d’Ankara i Doha al país no és ell sinó el seu rival Mohamed. I aquí convé recordar les paraules de Mahamud que abans transcrivíem, “cercarem el suport de qualsevol aliat que vulgui ajudar-nos”. L’Iran naturalment té aquest interès, i veu en aquest moviment la manera de posar-se al sac, talment com una poma madura que cau de l’arbre, la facció somali que els Emirats havien regat i abonat amb dedicació i cura durant tant de temps. Encara que això converteix l’Iran en certa manera un competidor de Turquia per la influència a Somàlia, també reagrupa Ankara i Teheran en la mateixa coalició si els tambors de guerra continuen endavant, precisament en un moment en què els suports creuats per als Barzani i els Talabani en el mosaic kurd iraquià estaven provocant desavinences. En les converses agitades que hi ha hagut en l’últim mes entre els dos països, que han inclòs una visita del president Raisi a Ankara primer anuŀlada en el darrer moment sense explicació i finalment celebrada fa dues setmanes, aquest tema era sens dubte a l’agenda.

Teheran ha hagut de pagar un preu per a fer aquest moviment. Si finalment esclata una guerra regional —ja perquè Abiy Ahmed no es conforma amb l’actual estat de coses i ataca Eritrea, ja perquè Asmara i Mogadishu, envalentides amb el suport iranià, ataquen Addis Abeba— és evident que els Emirats Àrabs mobilitzaran els recursos i contactes que han bastit a la regió i que, a més de Djibouti i Somalilàndia, aquests inclouen la facció de Hemedti al Sudan. En conseqüència, una coalició antietíop que inclogui Eritrea i Somàlia sota l’ègida iraniana no pot deixar de comprendre que la victòria de Hemedti al Sudan li és profundament perjudicial, cosa que l’aboca a donar suport a al-Burhan, encara que això impliqui contraposar-se als interessos russos, i esquerdar una aliança que tan bé ha funcionat als dos actors en àmbits ben diversos que abasten la major part de la geografia mundial.

Conclusions

Hi ha una tendència periodística creixent a cobrir les guerres des de la vessant merament humanitària de la tragèdia que s’hi esdevé per als habitants, amb un accent en els morts, els ferits i els desplaçats, i en la importància d’enviar-hi socors i d’alleugerir les conseqüències catastròfiques que comporta. Això és cert també pel que fa als conflictes el context geopolític dels quals és relativament clar per al gruix de població informada —els fets que han seguit als atacs de Hamas del 7 d’octubre en són bona mostra—, però encara ho és més quan s’aborden temes en què el desconeixement del context bàsic i de la realitat geoestratègica és més general, com és el cas de la guerra civil sudanesa i de les reverberacions que té a l’Àfrica oriental en aquest moment. Fent-ho així, la guerra esdevé una mera catàstrofe, i el relat mediàtic que se’n fa és equiparable a la manera de reportar un terratrèmol, un tsunami o una erupció volcànica devastadora.

És decepcionant  que sigui així, i els responsables de posar-hi aquest accent haurien de reflexionar sobre les bones raons per què aquesta pràctica no s’aplica quan s’estudien conflictes passats ben familiars com la II Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola. Les guerres són tràgiques, sí, però a diferència dels altres fenòmens naturals amb què s’assimilen no són la conseqüència d’un fet imprevisible, una contingència del destí que cal entomar de la millor manera possible i reprendre el camí. Ben al contrari, són conseqüència d’accions humanes, amb objectius concrets i cognoscibles, amb actors reconeguts que persegueixen aspiracions contraposades i que veuen en la violència una via —de vegades d’últim recurs, en altres el primer i més entusiasta— per a satisfer aspiracions de moralitat diversa. Per més que l’odiem, per més que l’avorrim, i per més que estigui bé que en recalquem els efectes perniciosos que ens porten a sentir-hi aquesta repugnància, una guerra no es pot copsar només amb un recompte de morts, de ferits, d’edificis destruïts i de fotografies impactants. Cal entendre’n també (de fet, principalment), el perquè, el què, el com i el qui.

El Sudan es troba en un estat de guerra civil des de fa nou mesos. És un contenciós que s’explica en bona part per dinàmiques internes, però en el qual intervenen —com gairebé sempre, i en especial en èpoques d’incertitud i canvis de cicle— actors globals que es disputen l’hegemonia. A més, és un conflicte que amenaça d’estendre’s i d’involucrar tota la Banya d’Àfrica, i que presenta unes particularitats molt clares en matèria d’aliances que el fan un cas a monitoritzar. La superficialitat (o directament el silenci) amb què es cobreix aquest conflicte és problemàtica, no només en la mesura que menysté i invisibilitza el patiment dels afectats, sinó perquè ens priva de tenir opinió en un conflicte que, en la mesura que afecta els grans blocs mundials, és indiscutible que ens interpeŀla.

Independentment de l’opinió que hom tingui sobre l’actitud dels Emirats Àrabs, d’Etiòpia, de l’Iran o de Kenya, és evident que només coneixent-la i entenent-la podrem incidir en la regió en benefici d’aquells actors que actuin en base a un sentit moral més elevat, i podrem també anticipar- nos als esdeveniments futurs. Hem vist com al Sudan el conflicte és a foc viu i com hi ha un risc important que s’expandeixi. Però el que no hi ha és una línia política per a confrontar-lo, i encara menys un pla de contingència a implementar si s’estén. El reflex de demanar calma i prudència a tothom cada vegada que la cosa s’escalfa -especialment marcat en el cas de la UE- no és substitut d’una línia política, encara menys si ens limitem a tancar els ulls i a imaginar-nos iŀlusament que els actors implicats — que sí que saben perfectament el que estan fent— seguiran aquest consell. Quan s’articula una línia política, a més, la salut de tota societat democràtica demana que pugui ésser fiscalitzada per la ciutadania, que pugui ésser un tema de debat abordat des de la transparència. Això requereix que el ciutadà mitjà conegui i pugui entendre el que està passant, no necessàriament a nivell expert, és clar, però sí en les línies generals. Si les guerres no s’aborden, o s’aborden només amb fotografies de destrucció i vaguetats que aŀludeixen a “interessos” i “conflictes tribals” en abstracte, és impossible arribar fins aquí. És important que les ciències de la informació no defugin les realitats complexes i siguin capaces d’absorbir la substància dels conflictes i de sintetitzar-la de manera que acompleixin la seva funció si el que volem és una societat madura, democràtica i compromesa amb la llibertat i els drets humans. En el cas de l’Àfrica Oriental, malauradament aquesta feina està per fer.

Adrià Fortet és historiador i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzat en relacions internacionals i Orient Mitjà.



Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.


Categories

No et perdis cap publicació!

Subscriu-te a al nostre butlletí i les rebràs per email.