L’hora del nacionalisme industrial
Per Miquel Vila
02/04/2024
Durant més d’un segle, la indústria havia estat un dels puntals de la identitat catalana. El dinamisme econòmic català constituïa un fet diferencial materialment evident que acostava Catalunya a l’Europa productiva i la distanciava de l’Espanya burocràtica. Tot i que molts catalans encara es guien pensant en termes d’una fotografia de la Catalunya dels anys 90 i principis dels 2000, la realitat és que l’economia catalana, en molts aspectes, no només ha caigut per darrere de la mitjana europea, sinó que, fins i tot, ha quedat per darrere d’altres territoris de l’estat.
Hi ha una part d’això que pot ser atribuïble a una fiscalitat injusta, però seria erroni creure que la deixadesa de les elits polítiques i econòmiques catalanes no ha tingut la major part de responsabilitat en el declivi industrial del país. Al cap i a la fi, les traves administratives, l’ampla càrrega impositiva que pesa sobre l’activitat econòmica catalana, la manca de polítiques industrials i energètiques efectives, i l’aposta pel sector turístic són fruit de decisions preses a Catalunya.
En els últims quatre anys, el debat industrial a Europa s’ha vist afectat per les dificultats del sector automobilístic per fer la transició al cotxe elèctric, els perills de dependre de les manufactures xineses, el xoc logístic post-pandèmia, una escalada inflacionària global, la guerra a Ucraïna i els atacs dels Houthis als vaixells que travessen el Mar Roig, entre altres. Tots aquests problemes han tingut el seu impacte a Catalunya. Tanmateix, mentre Occident es pregunta com es poden desenvolupar polítiques de reindustrialització, el 12 de maig d’enguany se celebren unes eleccions al Parlament de Catalunya que han estat precipitades per la caiguda d’uns pressupostos que tenien com a projecte econòmic estrella el macro-casino del Hard Rock.
Per molt que s’intenti tapar amb l’expansió de la contractació pública i el creixement econòmic lligat a la importació de mà d’obra forana, el model econòmic català fa aigües. La pèrdua del múscul industrial no només significa la pèrdua de poder per innovar i influir en segments estratègics de l’economia global, sinó també la destrucció de bons llocs de feina i del poder ordenador de la indústria, que sovint que imbueix dosis de disciplina i harmonia social superiors als desajustaments que estan patint les societats post-industrials. L’empobriment dels catalans està contribuint a desdibuixar parts essencials de la nostra identitat i reduint la nostra capacitat d’iniciativa històrica. Si bé en el passat la indústria catalana jugava un paper preponderant en la preocupació econòmica del país, avui és un sector que es troba majoritàriament orfe de representació política. Corregir el declivi econòmic català a través de la política industrial no és només una necessitat, sinó també una oportunitat per a reconstruir el nacionalisme català en unes coordenades que li permetin adaptar-se als reptes d’un món post-liberal.
El precedent històric
La política industrial consisteix en l’impuls i coordinació de l’activitat econòmica d’un país per tal de provocar un canvi en la seva estructura productiva a favor del sector industrial o manufacturer. La industrialització no ha estat mai un fenomen casual, sinó el fruit d’una iniciativa col·lectiva amb participació i lideratge polític. L’articulació de la política industrial depèn de condicions específiques de cada nació, però totes les polítiques industrials coincideixen en l’existència de lideratge polític i en una visió a llarg termini. Tot i que, com en qualsevol plantejament estratègic, la política industrial implica planificació, aquesta té poc a veure amb la planificació central de tall socialista. En la majoria de casos, la política industrial es dedica a marcar objectius generals i orientar el capital i les forces del mercat cap aquells sectors que es consideren clau a llarg termini per als interessos d’un país. La política industrial, per tant, impulsa una visió respecte d’on es vol dur el país per tal de produir un creixement sostingut en el temps, i no un simple creixement ràpid a curt termini.
El paper de la iniciativa política en el desenvolupament industrial ha estat clau des dels inicis del fenomen. Tal com ens explica Andrew Lambert, l’establiment d’un marc legal per al desenvolupament del poder marítim anglès, com a conseqüència dels incentius generats per la competència geopolítica amb altres potències rivals, va ser clau per al desenvolupament d’un seguit d’institucions mercantils i financeres que crearien els marcs proclius per a l’esclat de la revolució industrial anglesa. Gràcies a aquest factor, les energies d’uns quants pioners i visionaris industrialistes es van poder posar al servei de la sobirania anglesa davant els seus rivals geopolítics i, posteriorment, per a la vertebració d’un imperi colonial global.
Fins i tot en el cas català, on des del govern espanyol el procés d’industrialització es veia amb certa desconfiança, aquest també va ser fruit d’una iniciativa col·lectiva. Els líders d’aquest procés van ser els grups d’interès dels industrials de Catalunya, amb el suport dels ajuntaments, les cambres de comerç i la societat civil, que van convertir la industrialització en una empresa de país. En paral·lel a una mobilització per arrencar polítiques favorables per part de l’estat central, es va formar una elit política, econòmica i cultural que va fer del procés d’industrialització l’element central de vertebració de la societat catalana, essent aquest procés paral·lel a l’emergència del nacionalisme català modern i el seu primer impuls de competir amb les elits de Castella pel control de l’Estat espanyol.
A dia d’avui, l’acció pública és necessària perquè el desenvolupament tecnològic i manufacturer precisa d’una gran quantitat de recursos. Es tracta d’una inversió que triga anys en començar a donar retorns, sovint amb marges de benefici més estrets si els comparem amb altres inversions. En aquest sentit, la política industrial serveix per a trencar certes inèrcies preexistents en l’activitat econòmica d’una societat que poden anar en contra de la promoció del sector de les manufactures.
Si bé durant els segle XVIII i XIX els sectors pro-industrials es van enfrontar als poders tradicionals de matriu agrària, avui el seu enemic es troba en la tendència cap a la terciarització de l’economia, la deslocalització, el domini de l’economia de plataformes digitals, la financialització, l’excessiva burocratització i regulacions imposades per estats expansius, o marcs ideològics com l’ESG (Environment, Social and Governance, en anglès) que entorpeixen l’activitat productiva industrial. D’una manera o altra, aquests fenòmens els trobem també en el marc català, tant per la influència del complex immobiliari i turístic, o per l’acció de sectors nimbistes contraris al desenvolupament de sectors com les renovables o l’energia nuclear al nostre país.
Geopolítica i industrialització
El desenvolupament industrial és una qüestió de poder, i l’incentiu fonamental per al foment de les polítiques industrials ha sigut maximitzar la posició d’un país en el terreny geopolític. Un cop començat el procés de modernització econòmica, les nacions industrialitzades s’han imposat sobre les no industrialitzades. Mantenir-se en una posició capdavantera en capacitats tecnològiques i industrials és, per tant, un element indispensable per a garantir la supervivència i supremacia d’una nació.
La història del segle XX és la història de la marató de les nacions en vies de desenvolupament per accedir als avantatges de la modernitat. Les que van fracassar sovint han vist el seu futur com a poble posat en qüestió i a mercer de potències estrangeres. De fet, a Occident podem traçar una línia directe entre la pèrdua d’urgència d’assegurar el futur industrial de les nostres societats degut a la fi de l’amenaça soviètica i la popularització d’idees que veien la necessitat de mantenir un avantatge en capacitats de producció com una relíquia del passat. En canvi, observem com en el context asiàtic, on les rivalitats geopolítiques no van acabar amb la fi de la Guerra Freda, aquestes idees mai van tenir el mateix grau d’èxit. En conseqüència, les elits polítiques i econòmiques nacionals mai va abdicar del seu paper per a garantir la bona salut del sector industrial al conjunt de l’economia.
En realitat, a la Unió Europea i els Estats Units el mainstream es mostrava bel·ligerant davant la idea de fer política industrial. Aquest error de càlcul és el que ha permès que la Xina sigui avui la potència industrial dominant en pràcticament totes les cadenes de valor global. Però avui tots els líders occidentals, des de Donald Trump fins a Joe Biden, passant per Emmanuel Macron o Giorgia Meloni, han fet seva l’aposta per un nacionalisme industrial que entén que la mà invisible del mercat necessita l’orientació de la mà visible del poder públic per a garantir que el mercat és capaç de satisfer les necessitats de l’interès nacional.
Tanmateix, més enllà d’avenços retòrics, a Occident aquestes polítiques industrialitzadores han estat més aviat disperses i limitades. Per exemple, s’està posant més èmfasi en mesures proteccionistes que no pas en mesures pro-industrialitzadores, tot i que als Estats Units veiem iniciatives, com la Chips Act o la Inflation Reduction Act, que han incorporat fons per al desenvolupament de la indústria dels semiconductors i el vehicle elèctric, entre d’altres. Amb tot aquestes apostes en cap cas han desfermat una revolució re-industrialitzadora. Occident és encara totalment depenent de cadenes de subministrament vinculades a països en vies de desenvolupament i, malgrat les estratègies de “de-risking” o “de-coupling”, també de la Xina.
La geoeconomia de les cadenes de valor
No obstant això, on sí que veiem un canvi profund és en la idea que els sectors industrial estratègics i les cadenes de subministrament globals s’han de guiar per criteris geoeconòmics. Els criteris d’eficiència òptima, en la mesura que no són segurs per a mantenir la seguretat econòmica d’una nació, així com les aliances geopolítiques, necessiten incorporar també una dimensió econòmica de major integració. “On produeixes”, “què produeixes” i, sobretot, amb “qui produeixes” són les preguntes clau que lliguen política industrial i geopolítica al segle XXI. La racionalitat que ens ha de donar resposta a aquestes preguntes és tan política com econòmica.
En conseqüència, la política industrial té un focus nacional, però, alhora ha d’estar emmarcada en una estratègia internacional per tal de pensar com les empreses d’un país s’insereixen en els diferents esglaons de la cadena de producció global. De fet, una de les mostres de la transició d’un mon unipolar a un de multipolar és la progressiva fragmentació i bifurcació de les cadenes de valor global en diversos blocs geopolítics. Paral·lelament, i degut a nous riscos en el transport marítim, també veiem com aquestes cadenes de valor s’estan mirant d’escurçar al màxim, portant-les més a prop dels centres de consum.
A l’hora de pensar com Catalunya pot reposicionar-se en aquest nou context, cal tenir en compte que, en termes tecnològics i industrials, són les grans potències aquelles que tenen el paper preeminent, amb cadenes de valor que progressivament es trobaran sota el seu lideratge. Les potències globals cerquen esdevenir i mantenir-se com a capdavanteres tecnològiques en la majoria de sectors possibles. Al mateix temps, també necessiten trobar nacions aliades on deslocalitzar aquelles parts de la cadena de producció que, per qüestions demogràfiques o de costos, els surt menys a compte produir directament.
Les nacions mitjanes i petites, on hi podem incloure un territori com Catalunya, aspirent a trobar sectors específics on poden despuntar globalment, alhora que mantenir una mínima diversificació de capacitats per tal de poder fer front a emergències, i de quina manera poden maximitzar el seu avantatge estratègic mitjançant la integració en cadenes de valor global liderades per grans potències aliades. També és clau entendre de quina manera, fins i tot, poden equlibrar exitosament el fet de tenir cadenes de valor global bifurcades al seu territori que puguin donar servei potències oposades. En aquest context, aquelles nacions que siguin capaces d’integrar-se i beneficiar-se de les cadenes de valor liderades per diferents potències són les que podran maximitzar la seva sobirania, com sembla ser el cas d’Hongria, Turquia, Vietnam o, fins i tot, Corea del Sud.
La indústria catalana avui.
Per tal de poder desenvolupar una política industrial catalana, és imprescindible comprendre primer la situació real de la indústria del país. Més enllà del triomfalisme d’entitats oficials o de la publicitat pagada que sovint trobem a gran part de la premsa econòmica catalana, en aquest estudi, elaborat pels analistes i consultors Marc Maynou i Arnau Valdovinos, s’hi mostra la precària salut en què es troba la indústria del país.
El creixement econòmic català s’ha sostingut principalment gràcies a algunes branques del sector serveis de poc valor afegit, lligades a activitats que depenen de l’augment de la pressió demogràfica i del flux de visitants i immigrants, com és el cas del sector immobiliari turístic, així com un increment de la despesa pública i l’especialització de Barcelona en serveis professionals digitals, com ara tasques administratives i d’atenció al client. Tot i que a principis dels 2000 Catalunya es trobava prop d’Alemanya, avui el pes de la indústria s’ajusta molt més a la realitat espanyola i francesa, amb un augment de pes del sector agroalimentari i un declivi de sectors estratègics com la metal·lúrgia, la maquinària i l’automoció, amb casos destacats com la marxa de la Nissan. Malgrat això, un factor diferencial del teixit industrial català és la fortalesa del seu sector químic i farmacèutic, on Catalunya encara despunta en el seu context regional.
Barcelona s’ha convertit en un espai receptor d’inversió per a start-ups en l’àmbit europeu, acumulant 1500 milions d’euros en els darrers anys, però aquesta inversió sovint té poca sinergia amb el teixit industrial català. Tal com expliquen Maynou i Valdovinos, amb l’excepció del sector mèdic, la major part de la inversió es canalitza cap a start-ups de poc valor industrial, com l’e-commerce o els serveis digitals. De fet, comparat amb el conjunt europeu, “menys del 15% de la inversió en start-ups catalanes correspon a sectors de tecnologia punta (deeptech), percentatge que en el cas de de les ciutats més grans d’Holanda i Suïssa creix a gairebé 1/3 de la inversió en el país.” En altres paraules, de poc serveix ser un suposat hub d’innovació si aquest coneixement difícilment es pot dirigir cap a les indústries locals.
Actualment, no sembla que existeixin iniciatives públiques per a remeiar aquest problema. El més semblant a una política industrial de la Generalitat és el Pacte Nacional per a la Indústria, on en el pla per al 2022-2025 s’han destinat 2.817 milions d’euros, potencialment ampliats a 3.270 amb els fons europeus, 470 milions en préstecs, i dividits en 152 actuacions. Tanmateix, el document té una problemàtica similar a la ja analitzada estratègia MedCat 2030, que és transversal a tots els mal anomenats “plans estratègics”. Aquests plans manquen de visió, ja que presenten una multiplicitat d’objectius sense cap prioritat clara. En el millor dels casos, els diners invertits en aquests programes serveixen per tapar forats d’algunes indústries; en el pitjor dels casos, per reconduir fons públics a entitats afins al govern, que poc contribuiran a la reindustrialització de Catalunya.
El repte neoindustrial català
El declivi de la indústria catalana s’ha traduït en un major empobriment dels catalans, clarament visible en la caiguda del PIB per càpita de Catalunya, una erosió en els llocs de feina qualificats de les manufactures i un menor aprofitament del capital intel·lectual del país com a conseqüència de la desconnexió entre gran part d’aquest i el teixit industrial català, a excepció del sector farmacèutic, biotecnològic i químic. Catalunya es troba amb el repte de capgirar aquesta situació amb una aposta neo-industrial.
En aquest context, la reindustrialització de l’economia catalana es troba amb els mateixos obstacles que la resta de societats que han patit un procés de desindustrialització. Existeix una important diferència a l’hora de fer política industrial en països joves, que tenen societats mobilitzades que estan fent el pas d’economies tradicionals a industrials i que encara gaudeixen d’un gran creixement demogràfic amb certa homogeneïtat social, fet que els hi garanteix un múscul industrial robust, i fer-ho en nacions que han patit un procés de desindustrialització i una major atomització social. Actualment, les societats desenvolupades no només s’han d’enfrontar a amenaces externes o els reptes típics de la modernització, sinó a la substitució de la seva cultura industrial per una cultura digital.
Aquest no és un problema exclusiu de Catalunya, sinó que afecta totes les nacions post-industrials, incloent-hi aquelles que actualment inicien la transició cap a la societat de serveis i digital, com és el cas de la Xina. De fet, les polítiques culturals pro-industrials de Xi Jinping, en gran part, venen motivades per la por que una Xina desenvolupada el mateix camí que les societats occidentals. Difícilment una societat amb un sistema educatiu que no fomenta les idees de disciplina i esforç necessàries per a les feines de caràcter industrial, on l’imaginari de les noves generacions és arribar a formar part de l’economia de la creativitat low-cost – com influencers o streamers -, i on gran part dels recursos d’inversió se n’aniran cap a l’economia de plataformes en comptes d’avenços tecnològics profunds en el sector de les manufactures.
Un dels reptes de la política industrial radica en el fet que el foment de l’economia de serveis i digital comporta la necessitat de formar i atreure un tipus de mà d’obra i una estructura econòmica que dificulten el creixement orgànic de la indústria. En termes de formació, ens trobem en una espiral on es combina un desajustament entre la demanda de treballadors qualificats en el camp de les manufactures, juntament amb la manca d’oferta d’aquests, i un excés de personal format en sectors que no estan ben remunerats o que tenen un espai limitat dins de l’economia catalana. Aquesta dinàmica acaba provocant una sortida de talent català, mentre que moltes indústries es troben sense el capital humà necessari per créixer, accentuant així el seu declivi.
En el cas català, cal afegir la manca de consideració i actuació competents per part de les autoritats públiques per abordar aquest problema, així com les pressions tant dels sectors pseudo-funcionarials, que volen capturar la despesa pública, com dels grups empresarials que, mancants d’alternatives, opten per sectors productius sense valor afegit amb la capacitat de generar marges de benefici ràpid a costa de costos alts a llarg termini, com ara el turisme.
En conseqüència, podem observar com el repte que suposa fer política industrial en una societat post-industrial no es basa únicament en incentius econòmics, sinó, potser primerament, en factors culturals i ideològics. Si la primera industrialització va estar marcada pel seu vincle amb la construcció i reforçament de l’estat-nació modern, la política industrial en l’actualitat també ha d’anar acompanyada de polítiques per superar la fragmentació de la societat post-industrial, reteixir els llaços que permeten l’existència de comunitats orgàniques amb alta capacitat de mobilització, i una correcció demogràfica. La batalla per la indústria és fonamentalment una batalla cultural per garantir la solidesa d’institucions pro-industrials, la mobilització i formació d’una massa laboral competent, la conducció d’esforços inversors i l’estimulació del lideratge d’emprenedors visionaris.
Què significa el nacionalisme industrial?
La política industrial no només impacta directament en els sectors econòmics afectats per ella, sinó que sempre té un abast nacional, ja que busca canviar l’estructura productiva, i per tant social, d’una comunitat. Amb una visió completa de la política industrial, podem observar com aquesta incorpora dimensions de seguretat, cohesió social, vertebració territorial i, evidentment, projecció global. Estem parlant d’una política que, si es pren seriosament, requereix mobilitzar importants recursos públics i privats, materials, però també culturals, reorganitzant no només l’economia, sinó tot el conjunt de la societat on s’aplica.
Una política industrial aplicada de manera profunda és una política de construcció nacional en el seu nucli, que, de manera intencionada o no, forja el caràcter d’una nació. Per això podem denominar-la nacionalisme industrial. Abans de continuar, cal destacar dos punts que a primera vista poden semblar contradictoris. En primer lloc, no es pot pretendre que la política industrial solucioni tots els problemes d’un país, tal com ha explicat Dani Rodrik en una entrevista recent. En segon lloc, una política industrial efectiva té un impacte en tota la vertebració de l’economia d’una nació, sent, doncs, una política que no només està al servei de l’autonomia i la prosperitat d’una nació, sinó que també contribueix a vertebrar-la. Això significa que la reindustrialització, per si sola, no serà la solució a tots els problemes de l’economia o la societat catalana, sinó que ha d’estar al centre de la pluralitat d’accions per superar els nostres reptes polítics, demogràfics, identitaris i econòmics.
El primer que cal al nacionalisme industrial català és establir una visió a llarg termini. És crucial comprendre les necessitats del sector industrial català i activar un sector econòmic del país que sovint es troba ignorat i sense representació política. En coordinació, és imprescindible construir un cos intel·lectual que treballi per canviar l’opinió pública en una direcció proindustrial a través de la intervenció en mitjans de comunicació, la investigació en think tanks i grups de pressió organitzats, tot incorporant aquestes demandes en forces i institucions amb capacitat d’acció a Catalunya.
Aquesta visió ha de ser capaç de respondre preguntes de tall geoeconòmic sobre quins segments de les cadenes de valor global volem que Catalunya s’inclogui i entendre com el futur econòmic del país s’integra en el marc d’una visió geopolítica catalana, que en altres llocs s’ha anomenat una Catalunya talassocràtica, és a dir, amb una vocació de connectivitat global i industrial.
Fonamentalment, les primeres passes per apostar pel nacionalisme industrial impliquen lliurar una batalla cultural profunda, impregnar el país amb una actitud vitalista que busqui l’elevar tant individual com col·lectivament dels catalans, oposant-se a la tendència actual promoguda per les institucions catalanes d’igualació per baix. Una part crucial d’aquesta acció cultural és fomentar la cultura industrial, construint un imaginari que posi en valor els guanys de la indústria nacional i inspiri els catalans, especialment el llegat de la primera revolució industrial catalana, avui sovint qüestionada.
Juntament amb la transformació del sentiment predominant a Catalunya, cal concretar aquesta visió de llarg termini en propostes tangibles que ens permetin reforçar sectors específics. És crucial començar amb el que ja tenim i estudiar les demandes dels sectors industrials del país. Donar suport a les necessitats d’indústries emergents, com el sector químic i el farmacèutic, representa un bon punt de partida, però les decisions a llarg termini han de ser el resultat de plantejaments estratègics, no simplement buscar complaure interessos particulars. En aquest sentit, una segona etapa implica identificar quins sectors són difícilment recuperables, com sembla ser el cas de l’automoció, i apostar per indústries adjacents que permetin reconvertir part del know-how acumulat per aquests sectors.
El fet que certes indústries siguin importants avui no assegura que ho continuïn sent en el futur. Per tant, cal prendre decisions basades en les condicions geopolítiques actuals i en els interessos particulars de Catalunya, optant per sectors que representin una aposta viable a llarg termini. Això podria incloure àmbits com la robòtica, els drones, la indústria marítima, l’espacial, la biotecnologia i les energies renovables, entre d’altres. L’únic límit aquí és la nostra imaginació, però cal ser selectius i presentar apostes concretes, sense deixar-nos influenciar excessivament per les tendències del moment.
Propostes pel nacionalisme industrial català
En relació als horitzons de futur del nacionalisme indústrial, hi ha algunes estratègies que es poden començar a posar en pràctica de manera immediata. Les eines disponibles per al nacionalisme industrial són diverses i inclouen la generació d’incentius per a l’atracció de capital privat cap al sector industrial, el finançament públic destinat a la recerca i a les infraestructures, marcs regulatoris favorables per facilitar l’activitat econòmica, l’impuls de reformes educatives per a la formació d’una mà d’obra qualificada, la creació de zones econòmiques especials per atraure inversió estrangera i fomentar el dinamisme econòmic, l’ús de l’administració pública com a client de les noves indústries emergents, així com la generació d’incentius fiscals, entre altres mesures.
Davant les condicions actuals, la política industrial catalana probablement haurà de recórrer a eines que es centrin més en la simplificació de les regulacions, reformes educatives, millora de l’eficiència administrativa i reducció de la càrrega impositiva, en lloc de confiar en grans inversions públiques, subsidiaris o proteccionisme. En cas de canvis en l’estatus polític de Catalunya, es podria ampliar el ventall de mecanismes disponibles.
En aquest sentit, malgrat que la Generalitat té una capacitat limitada per invertir recursos públics directament en empreses seleccionades, això pot ser considerat un avantatge per evitar polítiques nocives on la política industrial s’entén com una mena d’estat del benestar per a empreses no viables. A aquest efecte, és important tenir en compte les pràctiques actuals, que inclouen l’ús indiscriminat de fons públics per alimentar xarxes clientelars a costa dels contribuents, en les administracions catalanes.
Una primera mesura immediata consisteix en eliminar les regulacions innecessàries, reduir al mínim els tràmits burocràtics i ampliar el suport a la tramitació de permisos i ajudes per a les indústries presents a Catalunya. D’aquesta manera, es pot contribuir a desbloquejar la creativitat i facilitar el desenvolupament de nous avenços industrials i tecnològics. Un segon àmbit d’actuació és la reforma necessària del sistema educatiu català per tal de fomentar competències que beneficiïn la reindustrialització del país.
Un tercer àmbit d’actuació implica un canvi radical en la política energètica catalana. En el context actual, hem observat l’impacte del preu de l’electricitat i la importància de la seguretat energètica. Malgrat tenir un nivell tecnològic inferior a altres territoris europeus, un accés a l’electricitat a baix cost podria potenciar enormement la competitivitat de la indústria catalana. Així és important revertir l’actual política que entorpeix el desenvolupament de les energies renovables i l’oposició contra l’energia nuclear.
Un quart àmbit d’acció, dins dels marges de recaptació de la Generalitat, consisteix en impulsar una reducció impositiva i proporcionar incentius fiscals per estimular la indústria, especialment per a les petites i mitjanes empreses. A Itàlia, per exemple, les PIMES gaudeixen d’amplis descomptes fiscals per a l’adquisició de nova maquinària, fet que els confereix un avantatge comparatiu respecte a les PIMES catalanes que, en molts casos, treballen amb maquinària obsoleta.
Finalment, hi ha un element de lideratge que té poc a veure amb les lleis existents sobre el paper. La inversió estrangera que va atreure la Generalitat durant els anys vuitanta no va ser fruit de les competències presents a les administracions autonòmiques, sinó d’una mostra d’ambició. En aquest sentit, anar a cercar els inversors a través de l’ús de la diplomàcia personal va permetre a Catalunya colpejar per sobre del seu pes. Hi ha una part molt important del procés de decisió que du a invertir en un lloc que té a veure amb elements intangibles i que fan atractiu un territori. Sovint és molt més important que es vegi un dinamisme social i un lideratge polític que estigui prenent seriosament el foment d’un sector econòmic, que no tant les mesures específiques que estiguin posant en marxa.
Avui en dia, Catalunya ofereix una imatge interna i externa contrària al desenvolupament industrial i tecnològic. Això és quelcom que està a les nostres mans de redreçar mitjançant una aposta clara pel nacionalisme industrial. Cal presentar i fer real una Catalunya optimista, que abraci les oportunitats del futur, en comptes d’una que es lamenti per un passat recent que ja és mort. En aquest sentit, si malgrat trobar-se orfe de representació política i veure’s afectada per un conjunt de polítiques desfavorables, la indústria catalana no només ha aconseguit sobreviure un període sostingut de declivi industrial a Occident, sinó que és capaç de presentar posicions de lideratge en alguns sectors clau, és quelcom que cal posar en valor i hauria de ser motiu d’orgull del nostre país.
Un bon lideratge, flexibilitat burocràtica, incentius fiscals i una formació de personal que pugui satisfer les necessitats de les indústries, conjuntament amb els avantatges geogràfics que ofereix el país i amb el múscul industrial que ja tenim a Catalunya, seria d’entrada un paquet atractiu per atreure inversió estrangera i incentivar la indústria local.
Sense abraçar el poder del desenvolupament tecnològic i industrial com a motor del creixement econòmic, no podem millorar la qualitat de vida del poble català. En aquest sentit, el nacionalisme industrial és una fita moralment necessària. Només aquells pobles que siguin capaços de superar el declivi de les societats post-industrials i liderar amb empenta l’avanç cap a un renaixement neo-industrial seran capaços de fer brillar les seves nacions en la tensa geopolítica del segle XXI.
Miquel Vila és el director executiu del CGI. Analista i consultor, especialista en geoeconomia, i en la Xina i la regió de l’Indo-Pacífic.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
