És possible una geopolítica catalana?

No hi ha lloc en què es noti més clarament la feblesa del pensament nacional català com en l’absència d’una geopolítica catalana. Aquesta peça innaugura una sèrie d’assajos que té com a objectiu posar remei al fet de que quan a Catalunya es parla de política internacional, els interessos propis del país i els seus ciutadans romanen absents en la majoria d’anàlisis. Altrament dit, es tracta d’apamar el terreny per al desenvolupament d’un debat geopolític modern sobre els afers internacionals, però amb la mirada centrada en els interessos i la realitat dels catalans, prenent les tendències i visions geopolítiques presents al nostre país com a punt de partida per a traçar l’orientació geopolítica catalana que ens permeti entomar els reptes del segle XXI i repensar el nostre lloc al món.

Per què no hi ha geopolítica catalana?

Des que Rússia va envair Ucraïna, s’ha convertit en un tòpic dir que el món ha canviat. Més aviat, l’error està en no haver entés que el món, en el seu fons marcat per la naturalesa humana, no ha canviat tant com s’havia dit que ho faria amb la caiguda dels soviètics. Portem una dècada on les certeses i promeses que s’havien construït la realitat de després de la Guerra Freda s’han esfondrat. És ja evident per tothom que el món d’avui no va conduït cap a un horitzó post-històric basat en la construcció d’una societat liberal internacional, sinó cap a la renovació del conflicte geopolític entre grans potències. El futur es presenta marcat pel declivi de les organitzacions internacionals i per la puixança de les tensions entre els Estats Units i la Xina, la recuperació de Rússia, l’ascens d’altres potències no occidentals, així com una major incompatibilitat d’interessos entre els països europeus.

El fat d’Ucraïna ens ha mostrat la cruesa del poder sense els embolcalls als quals estàvem acostumats. Occident en general, i els europeus en especial, no hem estat capaços de reaccionar davant d’aquest món sense vels. L’única cosa que realment ha canviat és que la distància amb la cruesa del món s’ha escurçat, i cada cop la trobem més a prop de casa nostra. La constatació d’aquesta incomprensió es fa encara més aguda a Catalunya. En els darrers dos anys veiem que la pandèmia de la COVID-19, el preu de l’energia, la inflació, l’escassetat de productes o les crisis migratòries i de refugiats han estat un seguit d’esdeveniments internacionals que han acabat tenint un impacte directe en les nostres vides. No hi ha pràcticament cap problema de la nostra societat que es pugui explicar de forma completa sense prendre una mirada global – ni tan sols la qüestió nacional catalana.

En l’àmbit català, d’aquestes qüestions se’n parla extensament. Però quan a Catalunya es parla sobre política internacional sempre hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar. En la majoria de casos, les informacions són més o menys correctes, però Catalunya no és ni el centre de preocupació ni les ulleres a través de les quals s’analitza allò que passa al món. Sovint fins i tot costa percebre un accent català que expliqui la realitat a través d’algunes de les idees del nostre pensament i cosmovisions tradicionals.

Al llarg de la Modernitat, i especialment en un món amb una informació internacional hiperconnectada, és del tot normal que les corrents de pensament i opinió provinent dels països més influents deixin la seva marca arreu. Però, malgrat això, quan parlem d’afers internacionals totes les nacions conscients de sí mateixes sempre intenten posar un accent propi que mostri els seus interessos. Sense anar més lluny, la informació internacional produïda a Madrid té molt clar què és allò que interessa al poder espanyol respecte del que passa al món. El que és estrany és que, enl’àmbit català, poques vegades trobem un enfocament del tractament de la política internacional que estigui específicament centrat en els interessos de Barcelona.

És innegable que als catalans ens agrada parlar del món i, sobretot, que el món parli de nosaltres. Però ens hem obsessionat tant en saber què pensa el món sobre els catalans que hem descuidat treballar com pensar el món des de Catalunya. El problema de fons, que ens explica per què això és així, és que Catalunya manca d’una orientació geopolítica clara, fet que ha provocat que s’adoptin marcs analítics aparentment universals que no tenen clar el centre de referència català en les seves anàlisis. La raó d’aquesta desorientació geopolítica la trobem tant per una qüestió de context global com pel context específic català.

El primer és degut a l’hegemonia de les idees de l’internacionalisme liberal que s’expandeixen arreu després de la caiguda de la Unió Soviètica. Les idees de la post-Guerra Freda desenvolupen un marc d’anàlisi postespacial que, bàsicament, construeix amenaces universals sense tenir gaire en compte ni la realitat del narrador ni la realitat dels llocs on es donen els fets narrats. La segona, pel fet que, en tant que la nació catalana fa segles que no gaudeix d’un estat propi, ha quedat exclosa de la política del sistema d’estats i, per tant, ha perdut la capacitat de connexió amb la realitat d’aquesta estructura política. En un plànol ideològic, a això li hem de sumar l’impacte cultural de no tenir un estat i el trauma històric de la vergonya de les derrotes que constitueixen l’èpica catalana. Aquests fets han generat una percepció arrelada de la incapacitat que tenen els catalans de poder exercir poder sobirà dur i que, a mode de compensació, han optat per esdevenir una nació que te com a única raó de ser projectar virtut moral al món.

Veiem com el context ideològic internacional i el context local català s’interrelacionen, ja que un plantejament postespacial és una drecera per a una societat que vol parlar del món, però encara ha de fer l’exercici de tornar a ubicar-se geopolíticament. Si fins i tot estats perfectament consolidats han patit dificultats per a articular un marc de pensament sobre els afers internacionals deslligat tant d’interessos externs com dels marcs ideològics de l’internacionalisme liberal, com no ha de succeir el mateix a una Catalunya mancada d’una estructura de poder estatal? En aquest cas és encara més fàcil deixar-se endur per les corrents de pensament dominant en l’àmbit internacional, fet que reforça la seva presència a casa nostra i, alhora, dificulta poder sortir-ne.

Per què cal una “geopolítica catalana”?

Les repercussions d’aquesta situació són clares: si no sabem d’on partim, mai podrem saber on volem arribar. Sense pensament geopolític, no som capaços d’entendre com el món repercuteix sobre els catalans ni, tampoc, com els catalans podem repercutir al món. Més enllà dels afers d’alta política, la conseqüència d’això és un progressiu desarmament com a ciutadans, ja que treballar en un món incomprensible fa que la nostra societat tingui dificultats per entendre’s a ella mateixa. No existeix política nacional sense política internacional.

Quan Catalunya s’introdueix en els temes de debat internacional, sovint ho fa en tant que objecte i poques vegades com a subjecte. Això ho hem notat especialment en les discussions internes del camp sobiranista, més preocupades sobre què faria el món – sovint entès com a Occident – per Catalunya i menys sobre què podria oferir Catalunya als altres països; i, encara en menor mesura, com Catalunya podria actuar per a construir un món més a la seva mida. Així, fins i tot si ens plantegem què pot oferir una Catalunya sobirana al món, és de vital importància primer saber on es troba Catalunya. És a dir, cal construir primer una cosmovisió geopolítica pròpia, al voltant de la qual es podran resoldre les diferents preguntes que ens podem formular sobre la relació de Catalunya amb el món.

La primera via per a trencar les limitacions actuals és, precisament, canviar les eines de pensament. La realitat d’un món interconnectat és innegable. Ara bé, el que és important és trencar una visió estesa sobre el significat d’aquesta interconnexió. L’anàlisi política ens indica que els costos i els beneficis davant de qualsevol qüestió pública no es reparteixen de forma igual entre tots els membres d’una societat – sigui aquesta local o global. Això és una forma eloqüent de dir que “els problemes del món” no existeixen, perquè allò que és un problema per a uns pot ser una benedicció per a d’altres. L’impacte desigual dels protocols de Kyoto contra l’escalfament global, que finalment van

portar cap al seu absolut fracàs, és un exemple il·lustratiu d’aquesta realitat. En aquest sentit, la disciplina geopolítica es presenta com una eina imprescindible perquè és aquella que sempre ens ha fet notar que les coses passen a uns llocs, i no a uns altres, per algun motiu.

Els marcs de pensament postgeogràfics han anat acompanyats sovint de solucions postpolítiques, és a dir, que substitueixen l’anàlisi de les relacions de poder pel judici moral i les solucions tecnocràtiques. Des d’un cosmopolitisme que, sovint, no ha sigut més que la imposició d’una visió de la realitat d’una part del món com a veritat universal, s’ha presentat una dicotomia falsa entre globalització i pensament nacionalment autocentrat. Els desenvolupaments polítics que estem veient arreu del món ens indiquen, però, una direcció contrària. Justament perquè vivim en un món totalment interconnectat, és cada vegada més important ser conscient del lloc específic que cadascú ocupa al món – que no és el mateix que el que ocupen els altres – per a poder identificar les corrents d’esdeveniments globals que irremeiablement acabaran arribant a casa nostra i que poden ser una oportunitat o una amenaça.

Per tal de poder fer això, ens cal cultivar una visió geopolítica catalana pròpia que sigui capaç d’adaptar adequadament les idees provinents dels diferents estímuls internacionals en què estem inserits sense perdre de vista el nostre centre de gravetat. Aquest fet implica passar d’un pensament geopolític escàs i dispers a un pensament geopolític sòlid que ens serveixi per a ubicar-nos i orientar-nos al món. I això és clau, tant per a saber com els catalans ens hem de relacionar de cara enfora com per a saber com ho hem de fer de cara endins.

És possible una “geopolítica catalana”?

Arribats a aquest punt, no escaparà al lector el fet que, més enllà de la dimensió ideològica, no podem deixar de banda la qüestió essencial del poder o, millor dit, la manca d’un poder català organitzat entorn a una estructura estatal.

Una de les raons de l’absència de propostes en clau geopolítica realista produïdes des de Catalunya és, precisament, el fet que la nació catalana ha estat pràcticament fora del sistema d’estats durant gran part de la seva història moderna. Creure, però, que ser un estat – o tenir un poder consolidat– és una condició imprescindible per a pensar en termes de poder ens faria entrar en una tautologia negativa: com que un actor no té poder, no pot pensar en termes de poder i, si no pensa en termes de poder, difícilment podrà esdevenir un actor poderós. Una geopolítica catalana no podria existir sense un estat català i, per tant, no tindria sentit invertir esforços en respondre la pregunta que aquí intento adreçar.

Si aquesta premissa fos certa, s’hauria d’acceptar que a Catalunya no ha existit mai pensament geopolític, ni tan sols en un estadi especulatiu. Però tampoc podríem explicar cap independència ni cap dels canvis en les relacions de poder que s’han esdevingut al llarg de la història de la humanitat. L’obtenció del poder i el desig d’obtenir-lo o d’assolir-lo acostumen a anar lligats. Aquest és, sense cap mena de dubte, un fet clau i evident: cap nació ha assolit la conquesta del seu estat sense abans haver tingut corrents de pensament geopolític sòlids que els serveixin com a motor. De fet, una de les primeres passes de qualsevol moviment nacionalista modern és el dibuix d’un mapa que ja situa els contorns de la seva nació i els seus àmbits d’acció exterior predilectes. Aquests mapes venen acompanyats de reinterpretacions històriques, més o menys veraces, que construeixen l’imaginari geopolític sobre el qual s’acaben construint les línies mestres de l’acció exterior del moviment nacional i del futur estat.

Dit això, i en termes de producció intel·lectual geopolítica a Catalunya, segurament el període més interessant és la primera meitat del segle XX. En aquest moment històric, a Catalunya hi trobem la coincidència d’una economia puixant, un fort poder cultural català i la consolidació del nacionalisme català com a moviment de masses amb un fort capital polític. És en aquest període on sembla que el nacionalisme català es va preocupar més sobre qüestions geopolítiques i la projecció internacional de Barcelona, tal com mostren – tot i la seva pobre execució – les metàfores imperials de Prat de la Riba i Eugeni d’Ors, Joan Estelrich o les activitats diplomàtiques del catalanisme i l’independentisme dels anys vint i trenta.

En aquest sentit, cal destacar dues figures importants que van treballar de forma més o menys explícita aquesta qüestió. Una és Josep Maria Batista i Roca, qui, sense parlar directament de geopolítica, utilitzaria les teories de Toynbee per a descriure, tal com identifica en Frederic J. Porta, un pensament geopolític. Però, sobretot, podem detectar aquest tipus de pensament en el treball de Jaume Vicens Vives, l’iniciador de l’escola geopolítica clàssica a Catalunya. De fet, Jaume Vicens Vives va estar escrivint durant els anys 30 un llibre sobre la geopolítica de Catalunya que, amb el seu posterior col•laboracionisme amb el franquisme, ell empraria com a base del llibre España, geopolítica del estado i del imperio, publicat a Ediciones el Yunque l’any 1940. Malgrat les seves limitacions ideològiques, l’anàlisi geogràfic i històric de Jaume Vicens Vives és un punt de partida valuós per la sèrie que s’inaugura amb aquest assaig, però ni molt menys és suficient per a poder construir un pensament geopolític català emancipat de l’influència castellana.

Per tant, a Catalunya, com a qualsevol altre indret del món, el que necessitem per a desenvolupar un marc geopolític propi són tres coses: una geografia, un nucli de poder i una història. En aquest sentit, sabem de sobres que Catalunya gaudeix d’aquestes condicions per a desenvolupar el seu propi pensament geopolític.

El territori català, inserit al nord-oest del Mediterrani, esdevé un territori d’alta connectivitat en les rutes de comunicació que connecten Europa amb Àfrica, les rutes del conjunt del mar Mediterrani i, més enllà, l’Atlàntic i l’Indo-Pacífic. El nucli de poder català es troba a la costa en solidaritat amb l’interior muntanyenc, però fixat des de l’Edat Mitjana a Barcelona com a centre d’una xarxa de ciutats que s’expandeix més enllà de l’Ebre i els Pirineus. I, finalment, té una història que ens permet desenterrar dinàmiques que es van repetint al llarg dels segle des dels Ibers als Romans, fins l’arribada del naixement del poble català i els nostres idees. D’especial importància és el període de plenitud a l’Edat Mitjana, on existien institucions catalanes sobiranes que van tenir una acció política i comercial exterior que ens ajudaran a identificar tendències geopolítiques de llarg abast.

En aquest sentit, podem identificar tres grans tendències geopolítiques amb impacte sobre Catalunya que han ajudat a produir tres visions sobre el lloc, paper i direcció de Catalunya al món. La tendència transpirinenca que mira cap al cor Europeu, que ha estat acompanyada d’una “visió Carolíngia”; la tendència ibèrica que orienta Catalunya cap al cor de la Península, que ha construït el que anomenarem la “visió Hispànica”; i la tendència Mediterrània, que s’enfoca cap al Mar i les capacitats de connectivitat regionals i posteriorment globals que aquest dona, que ha construït la “visió Talassocràtica”. Aquestes tendències i visions geopolítiques seran explorades amb detall en futures entregues d’aquesta sèrie, i seran les peces que ens ajudaran a posar les bases per a construir el mapa de la geopolítica catalana al segle XXI.

Finalment, és important remarcar que, en la tasca de construir una geopolítica catalana, ens enfrontem a l’inconvenient que ha significat la consolidació de l’Estat espanyol a Catalunya a través dels quaranta anys de franquisme, que va servir per a desfer o absorbir gran part de les bases de poder català que es van construir des de la Renaixença. Tanmateix, això no significa que aquestes estiguin desaparegudes ni que no puguin ser reconstruïdes mitjançant l’acció política – l’esclat del moviment sobiranista català de la segona dècada dels 2.000 en va ser una mostra. La recepta, per tant, no és creure que l’estat és allò que atorga el poder, sinó que el poder – o, com a mínim, la voluntat d’obtenir-lo – és la condició que genera les eines que permeten constituir-se en un estat. En altres paraules, el pensament és la primera guspira de l’acció.

Tots els pobles tenen un mapa propi sobre els quals construeixen la seva relació amb el conjunt de la humanitat. L’única manera de poder començar a solucionar el problema de la desorientació geopolítica dels catalans és començar a dibuixar el nostre mapa. Sense perdre de vista la relació estreta entre estat i poder, tampoc podem negar la flexibilitat de la disciplina geopolítica, capaç d’estudiar la relació entre poder i territori més enllà de les formes concretes que prengui el poder territorialitzat.

En contraposició a la inèrcia cap a la deixadesa, la sèrie d’articles que inaugura aquest assaig aposta per una postura activa que tingui com a objectiu construir els marcs per a una geopolítica catalana moderna, així com vindicar la seva pròpia tradició de pensament geopolític i utilitzar-la com a impuls per als debats de l’actualitat i el futur.