Per què Catalunya no té estratègia Mediterrània? Comentari sobre la MedCat 2030
Per Miquel Vila
02/12/2022
A l’inici del darrer informe publicat pel Catalonia Global Institute “Reptes per a Catalunya en el nou context geopolític de la Mediterrània” esmentem “l’Estratègia Mediterrània de Catalunya, MedCat 2030”, publicada pel Departament d’Acció Exterior i Govern Obert el setembre de 2019, també anomenada simplement MedCat 2030. El problema essencial del document no és tant quines de les seves propostes específiques poden ser adequades i quines no, sinó el fet que malgrat que aquest porti el terme “estratègia” al seu títol, no és possible considerar-lo un document estratègic com a tal.
Un document que dugués el nom d’Estratègia Mediterrània de Catalunya, hauria de ser el full de ruta per a guiar la navegació de Catalunya per les aigües cada cop més turbulentes de la nostra mar. Tanmateix, lluny de trobar-nos amb un mapa que pugui fer servei a Catalunya davant les realitats d’una Mediterrània inestable, ens trobem davant d’una guia cap a una Ítaca mitològica, acompanyada d’una compilació d’accions que ja estan fent diferents Departaments de la Generalitat, encara que tinguin una escassa relació amb l’àmbit mediterrani.
La lectura del document no permetrà distingir què és important per a Catalunya en relació amb la Mediterrània, ni quines són les seves prioritats a la regió. De fet, fragments com aquest en què es diu que “el Govern de Catalunya pot actuar a diferents nivells i en diferents àmbits, mitjançant la versatilitat dels seus instruments i una visió de conca que li permet establir sinergies i complicitats” (p.37), segurament deixaran al lector més aviat confós.
Com explica Rosa Cabús, podem definir estratègia com aquella concepció que es refereix a les nostres accions, quan aquestes estan encaminades a uns objectius realistes i concrets, a partir d’uns mitjans específics. El problema el trobem, com ella bé diu, en el fet que el terme estratègia ha sigut altament diluït –MedCat 2030 n’és un clar exemple–, cosa que genera moltes confusions.
Permeteu-me que faci una metàfora futbolistica en temps del Mundial. Sabem que un equip de futbol pot tenir una estratègia més ofensiva, de contraatac o tancat al darrere, per exemple. En cap cas l’entrenador té apuntat a una pissarra a qui se li ha de passar la pilota a cada minut del partit. Això no tindria sentit. Ara bé, el plantejament estratègic de l’equip ha de definir en quin moments fa falta fer-li arribar la pilota al davanter estrella, i en quines situacions toca defensar. Aquesta estratègia cal desgranar-la en elements més petits, definint quines tàctiques encaixen amb l’estil de joc de l’equip. És a dir, com els jugadors construiran la jugada, i quins objectius intermedis els interessa conquerir: han de controlar la pilota, pressionar la defensa rival o perdre temps? Clarament, per construir una bona estratègia, primer cal saber de quin equip es disposa, i quin és l’objectiu del partit: emportar-se els tres punts o jugar a no perdre? Guanyar 6-5 o 2-0? Finalment, en el que seria l’equivalent de la “gran estratègia” a escala futbolística, caldria saber quins són els objectius de l’equip per a la temporada: pujar de categoria, guanyar la Lliga, classificar-se per la Champions?
Seguint amb la meva poc original metàfora, el que l’estratègia MedCat 2030 li està proposant al nostre ficiti equip català, no és com fer gols, sinó com ballar una coreografia de natació sincronitzada, amb l’objectiu de classificar-se per una competició que ni tan sols existeix.
L’Agenda 2030 al rescat del miratge autonòmic.
Una de les maneres que els governs autonòmics han intentat fer creure als seus ciutadans que són més que una autonomia, sense entrar en conflicte amb l’Estat, ha sigut involucrar Catalunya en grans gestes, d’on saben que mai tornarem amb el Sant Greal . Després de 2017, quan l’administració de la Generalitat de Catalunya és menys que una autonomia, la manera de tapar aquesta realitat ha sigut mirant d’embarcar-se en croades cada vegada més impossibles d’assolir.
Així, tot i que s’intenti fer un mapeig inicial de la situació de Catalunya a la Mediterrània –arribant a fer, fins i tot, alguns apunts prometedors– el document posteriorment ho deixa de banda, i s’oblida de definir què necessita Catalunya de la Mediterrània, i què vol fer per aconseguir-ho.
Per exemple, el document, identifica i quantifica algunes de les relacions econòmiques existents entre Catalunya i la regió, però veiem com ni els objectius ni la visió es defineixen en base als interessos econòmics i polítics que el govern considera que Catalunya té a la regió. Sorprenentment veiem com, per a un territori de la Mediterrània, amb una relació històrica profunda amb la regió, que tal com diu el mateix MedCat 2030 al voltant d’un terç del seu comerç exterior és amb països de la Mediterrània, el punt de partida per a definir els seus objectius a la zona no és un altre que el del desplegament de “l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible” de Nacions Unides.
De fet, “l’Agenda 2030” de Nacions Unides ha esdevingut una benedicció per als governs morts en vida que trobem arreu del món, i que necessiten justificar despeses amb dubtós retorn cap als seus ciutadans. El govern de la Generalitat de Catalunya n’és un exemple clar. L’Agenda 2030 permet donar cobertura simbòlica, justificant actuacions de les quals no pot existir-ne un retiment de comptes directe, en base a la seva contribució a ‘favor del bé i en contra del mal’.
Així mateix, malgrat que no és estrany trobar alguna referència a l’Agenda 2030 en documents produïts per governs de la nostra àrea geogràfica, rarament es presenta com la justificació del conjunt de polítiques estratègiques, especialment en matèria de política exterior. De fet, un abús a les referències a l’Agenda 2030, acostuma a ser un bon indicador que, per dir-ho planerament, s’estan malbaratant els diners del contribuent. Tanmateix, veiem com en el cas del govern de la Generalitat post-2017, l’Agenda 2030 s’ha convertit en el pal de paller de la justificació de manera transversal de moltes de les seves iniciatives. Agenda 2030 que, a més, Catalunya no hi ha tingut en termes pràctics res a dir. No és un bon inici, doncs, assumir de forma acrítica les decisions preses a espais on no hi tens representació, especialment quan la majoria dels que sí que hi tenen no en fan gaire cas. Això, ja ens dona indicis del caràcter autojustificant d’aquestes accions, que tenen poc a veure amb els interessos de la ciutadania catalana.
Visió, missió i objectius.
D’aquesta manera veiem com la “visió” que guia la MedCat 2030 és que “el Govern de Catalunya aposta per una comunitat mediterrània innovadora, intercultural i inclusiva sobre la base del benestar de les persones, el progrés de les seves societats i el valor del diàleg i els drets” (p.37). La seva “missió” no és enfortir els interessos econòmics de Catalunya, protegir la seva identitat o impulsar la seva sobirania, sinó “promoure una estratègia renovada que contribueixi a un canvi en l’enfocament de les polítiques mediterrànies europees, reforci les relacions i intercanvis entre els actors d’una i altra riba i aporti coherència a l’acció exterior del Govern de Catalunya en el marc del compliment dels objectius del desenvolupament sostenible.”
De fet, el document deixa per escrit que la potent visió de la Generalitat no es pot conformar amb una tasca tan humil com és la de defensar els interessos de la ciutadania catalana, sinó que “els objectius que guien l’Estratègia estan al servei de les societats que viuen a i comparteixen un mateix espai mediterrani.” Argelians i marroquins, israelians i palestins, grecs i turcs, tots, poden beneficiar-se de la saviesa de l’administració catalana.
Com no podia ser d’una altra manera, els seus eixos estratègics no poden ser menys ambiciosos. El primer “Compromís amb els reptes globals”, compta amb tres objectius: “participar en l’agenda global a la Mediterrània; advocar per un model transformador i de ciutadania mediterrània; i apostar per un espai integrat, intel·ligent i sostenible com a motor de creixement inclusiu” (p.40). De fet, en aquest àmbit sobre economia es diu:
“des de Catalunya entenem que és prioritari l’establiment d’unes relacions comercials i d’inversió més equilibrades en una perspectiva d’integració econòmica, codesenvolupament i prosperitat compartida, i la connectivitat a través del desenvolupament de xarxes mediterrànies integrades vinculades al desenvolupament urbà, el transport i la logística. Impulsarem els nous models d’economia verda, blava i circular.”
Com podem veure, els objectius d’aquest eix no només estan totalment allunyats del que hauria de ser una anàlisi i presa en consideració sobre quines són les prioritats catalanes en relació amb la Mediterrània, sinó que són objectius totalment fora de l’abast del govern català i, si m’ho permeteu, de qualsevol estat de la regió.
El segon eix “Incidència i projecte renovat” té dos objectius estratègics: ampliar la capacitat d’incidència de Catalunya i “situar la Mediterrània com a prioritat en les polítiques europees”. Aquí bàsicament el que es mira de fer és fer veure que Catalunya, al participar dels espais que li estan permesos com a autonomia regional de l’estat espanyol, pot realment tenir alguna mena d’incidència en les polítiques de la regió. De fet, les poques polítiques multilaterals que existeixen per a la regió ja es fan actualment a través de la Unió Europea, on les prioritats estratègiques les formulen, òbviament, els estats membres.
Al tercer eix hi trobem l’objectiu de crear “Aliances per a la projecció i l’intercanvi”, en què es plantegen els objectius següents: promoure Catalunya com a hub mediterrani; així com Internacionalitzar i projectar Catalunya. Es podria pensar que l’objectiu de convertir Barcelona en un hub (sic) podria tenir algun rerefons geoeconòmic, però la iniciativa es planteja en una direcció molt diferent:
“Volem posicionar Catalunya i Barcelona com a actors compromesos amb la transformació́ de la Mediterrània, promovent la instal·lació́ a Catalunya de massa crítica en l’àmbit mediterrani (centres de recerca i anàlisi), de xarxes i d’associacions i institucions, i propiciant que es creï un ecosistema d’entitats interconnectades que creïn aliances i actuïn conjuntament a la Mediterrania, per tal de provocar un canvi transformador de la regió”
Catalunya es presenta com la punta de llança que reunirà les ments més brillants de la Mediterrània amb l’objectiu de posar en marxa una “transformació” que mai es defineix de forma concreta i realista. Els objectius estratègics del govern no haurien de promoure transformacions en un sentit abstracte, sinó canvis concrets que dotin Catalunya de més pes econòmic i polític. Però ens trobem amb un document, amb llistes d’objectius i actuacions sense temporització ni priorització. Aquest fet demostra fins a quin punt ha preocupat poc, la necessitat d’explicar i justificar com Catalunya pot avançar, des del seu punt actual de relacions a la regió de la Mediterrània, cap a un escenari futur més favorable.
Pla d’Acció
Alguns intentaran justificar el document en base a les més de cent iniciatives presentades al seu Pla d’Acció, que en principi arribava fins l’any 2022. Cal dir que moltes de les iniciatives presents al Pla d’Acció no tenen res de negatiu com a tal. El problema és que el document està mancat d’una priorització clara o visió de conjunt d’aquestes actuacions. Certament, sembla que la majoria ja s’estaven portant a terme prèviament. La seva presència al document figura, en diversos casos, per tal de justificar la seva existència prèvia i assegurar-ne la continuïtat futura, així com la despesa pública que les sosté.
Per exemple, entre les iniciatives que formen part del primer eix estratègic “Assolir reptes globals” podem trobar-hi el “Disseny d’un observatori de la llibertat religiosa i de consciència a la Mediterrània” o la “Promoció de la mobilitat de coneixement d’actors en l’àmbit dels drets humans, el dret i la justícia, la resolució de conflictes i la pau, amb especial atenció a l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)” (p.55). Per a l’objectiu de situar la Mediterrània com a prioritat en les polítiques europees” hi ha iniciatives com l’“impuls de l’IEMed com a centre de coneixement de referencia de polítiques mediterrànies” (p.63) o “Foment de les col·laboracions amb activitats propiciades pels think tanks i entitats socials i econòmiques” (p.64).
En una línia similar, tenim iniciatives com l’“organització i acollida de grans esdeveniments, congressos i fires internacionals” o bé el “reforçament de la marca Catalunya-Barcelona” (p.66). De nou, a priori no hi ha res de dolent amb aquestes iniciatives. Però de congressos i fires, Barcelona ja n’acull un nombre elevat, sovint amb poc profit per a la marca Catalunya. El que manca és explicar com s’integren en una estratègia general i com ens acosten als objectius definits que beneficiïn a la ciutadania catalana. De nou, tornant a la metàfora futbolística, plantejar la iniciativa com si diguessis als teus jugadors que han de marcar gols, no és tenir una estratègia definida.
Una de les iniciatives estrelles de la MedCat 2030 són l’“organització anual de fòrums emblemàtics MedCat Days.” Aquesta idea, d’entrada sembla interessant. Trobem que als MedCat Days 2022, es van celebrar unes jornades on han tingut veu diverses entitats nacionals i internacionals enfocades a la regió. Tanmateix, si veiem el seu contingut, tampoc no trobem res que les faci “emblemàtiques.” Com a filla de la MedCat 2030, la lògica no és gaire diferent. Podem trobar la menció de les buzzwords, de moda, com “Europa”, “sostenibilitat” i “Agenda 2030”. Al seu punt de partida, de nou, no hi trobem una vocació de lideratge per part de la Generalitat, sinó limitar-se a implementar, o justificar-se vinculant-se a les polítiques ideades per altres.
També es parla de “Fomentar acords i intercanvis amb agents dels actors catalans i del sud de la Mediterrània”. La qual cosa, en abstracte, òbviament no sona malament. Però els abstractes sovint són difícils de contradir. A la pràctica sembla que els MedCat days, van ser un altre d’aquests esdeveniments que van acollir la presència de personal de diferents departaments de la Generalitat i entitats afins, que en darrera instància sembla que són els principals interessants d’aquestes polítiques. De nou, independentment de quins beneficis puguin aportar als actors implicats, costa de veure com es justifiquen quins objectius estratègics específics pel país s’avancen amb aquestes jornades.
Tot i que tenint en compte les mancances de fons del document, no crec que sigui el més important, és interessant fer un cop d’ull a alguns dels indicadors proposats per avaluar si els objectius de l’Estratègia MedCat 2030 s’estan assolint. Com no podria ser d’una altra manera els indicadors escollits no ens expliquen com les accions ens han acostat als objectius estratègics expressats al document. Difícilment cap de les iniciatives presentades faran un avenç significatiu al promoure la “ciutadania Mediterrània,” sigui el que sigui això.
Observem que el mètode d’avaluació per al conjunt dels diferents eixos estratègics i les seves subcategories és en general el mateix: el nombre d’accions que s’han realitzat. És a dir, ens trobem amb el fet que l’indicador principal per avaluar els èxits de les actuacions de l’Estratègia de la Mediterrania 2019-2030 se centra en el nombre de vegades que aquestes actuacions s’han realitzat. Això ens podria servir per avaluar el grau d’execució del Pla d’Acció –que pot ser un indicador valuós– però no pas la qualitat d’aquesta ni la seva consecució d’objectius específics. Per tant, com denota el conjunt del document, sembla que el mètode d’avaluació cerca justificar que l’administració fa coses, en la majoria de casos, justificar una sèrie d’accions que ja s’havia pensat dur a terme prèviament a elaboració del document. Però en cap cas no es vol avaluar la utilitat de les accions fetes, en relació amb l’assoliment d’uns objectius estratègics determinats, ja que aquests objectius no existeixen.
Per exemple, un dels indicadors per avaluar l’eix “1.1, la participació de Catalunya en l’Agenda Global 2030 a la Mediterrània” és el “nombre d’informes elaborats i referències a documents de la Generalitat sobre temes de les agendes globals amb relació a la Mediterrània” (p.52). Més enllà del que es pugui pensar sobre la importància de l’Agenda 2030, cal preguntar-se en quina mesura el fet que la Generalitat publiqui molts informes sobre aquesta qüestió realment l’acosta a contribuir als objectius de l’esmentada Agenda. De fet, el que més acostarà la MedCat 2030 als objectius de l’Agenda 2030 és que, com que vivim a l’era digital, aquests informes per sort no s’imprimiran en paper.
Més enllà d’un problema ideològic.
Podria continuar, i certament pràcticament tot el document dona per a ser comentat, però un cop presentada una panoràmica general, té poc sentit fixar-se en iniciatives concretes quan el problema és clarament de fons.
A l’elaborar la MedCat 2030 no va existir en cap moment la vocació de guiar el futur de Catalunya en el context Mediterrani. En cap cas existeix un full de ruta creïble, una identificació de recursos ni una temporització clara dels passos necessaris per a dur a terme l’execució del projecte. Perquè, per començar, els objectius plantejats no només es troben fora de l’abast de la Generalitat, sinó de qualsevol estat sobirà present o futur de la regió.
Podríem dir que la lògica del conjunt del document s’emmarca en la idea que la projecció de béns i virtuts morals al món és la principal tasca de Catalunya. Això és confondre l’acció exterior del país amb una ONG. Però aquesta seria una crítica superficial i no ens trobem davant només d’una problemàtica de visió ideològica errònia.
Hi ha un motiu de fons, que s’explica per la total abdicació del lideratge del país per a construir una política exterior –o ja posats en qualsevol altra matèria de polítiques públiques– efectiva per part de la Generalitat, després de la seva submissió total a l’estat central, d’ençà de l’octubre de 2017. Costa de veure que la MedCat2030 no tingui altra raó de ser que la de justificar les accions i despesa de l’administració autonòmica catalana, per a sostenir càrrecs i entitats afins de l’àmbit de la cooperació o recerca que se’n poden beneficiar.
Com a institució que ja no es deu als seus ciutadans, la Generalitat opta per embolcallar la nova realitat sota un vel de servei a una causa superior d’abast universal. Com hem comentat abans, marcar-se objectius vagues, no prioritzar iniciatives i que aquestes no tinguin més raó de ser que la de perpetuar la seva existència, evita que es pugui retre comptes. Al final tot cerca amagar que no s’està treballant al servei del país. Identificar aquesta mena de pràctiques és la primera passa per canviar el rumb del país.
Miquel Vila és el director executiu del CGI. És especialista en geopolítica i geoconomia, i en la Xina i la regió de l’Indo-Pacífic.
