Quan hi ha un horitzó, cal estratègia
Per Rosa Cabús
04/02/2022
És comú argumentar, tal i com jo mateixa he fet, que tots els països – en aquest cas Catalunya – necessiten una estratègia. Estratègia és una paraula altisonant. En molts casos, s’utilitza com a contra argument per criticar tot allò que els polítics fan o deixen de fer. Tot i que el significat del terme ha quedat diluït pel sobre ús que se n’ha fet, no hi ha una millor paraula que encapsuli l’essència de com concebem les nostres accions per avançat, amb uns objectius concrets pensats, i totes les aproximacions possibles amb les quals hi podem arribar.[1]
Tot això s’aconsegueix gestionant un risc associat. En altres paraules, tal i com diu l’historiador militar Lawrence Freedman, l’estratègia és mantenir l’equilibri entre objectius, maneres i mitjans.[2] A més de mantenir aquest equilibri, tots els elements han de ser realistes. Per tal de poder determinar els objectius, és necessari recercar camins per arribar-hi i mitjans adequats. Com l’estratega americà diu: ” l’estratègia és el camp on la veritat es troba a través de la persecució de solucions viables.”[3]
Sembla que, en última instància, l’estratègia es concebuda per guanyar guerres, però això només és una part de la història. El militar i filòsof prussià, Carl von Clausewitz defineix la guerra com: “un acte de força per tal d’obligar l’enemic a fer la nostra voluntat.”[4] Però també argumenta que la guerra és més que derrotar a l’enemic al camp de batalla; és l’anul·lació de la moral de l’enemic. Això implica que l’estratègia no és simplement un pla per arribar del punt A al B.[5] Més aviat l’estratègia és crucial perquè hi haurà -i no sempre seran oponents- qui s’interposi i dificulti el camí. Per tant, malgrat tenir un objectiu final concret, l’estratègia requereix flexibilitat per poder adaptar-se a les circumstàncies.[6] Mentre que la lògica de l’estratègia és normalment visible i es articulada en temps de guerra per raons òbvies de tenir un enemic clarament definit, l’estratègia no només s’aplica en temps de guerra. L’historiador Edward Mead Earle va argumentar que l’estratègia és “un element inherent de statecraft en tot moment.”[7] Tot i que una estratègia sòlida no garanteix l’èxit, sí que incrementa les possibilitats d’èxit. I és per això, que l’estratègia és alhora un art i una ciència.
Per què, llavors i pel que fa a Catalunya, és vital tenir una estratègia? Com he dit abans, l’estratègia és l’equilibri entre objectius, camins i mitjans. Catalunya necessita una estratègia per tres raons principals. La primera, l’objectiu final -la plena sobirania- és una finalitat complexa, que no només té un oponent amb interessos diferents, sinó que aquest té també una estratègia curosament mesurada, i on totes les eines de l’estat estan dirigides a evitar a tota costa que Catalunya aconsegueixi el seu objectiu. Espanya aplica a Catalunya el principi de política exterior de Richelieu, a saber, tot està justificat per la raison d’état. Més enllà de la complexitat de l’objectiu hi ha l’element clauswitzià de la fricció, això són tots aquells incidents menors que un no pot preveure i que resulten en l’incompliment de l’objectiu polític.[8] La fricció és més que no pas les intencions dels teus enemics. Pel que fa al camp de batalla, Clausewitz posa l’exemple de fricció en el temps o el terreny com a factors que no es poden anticipar en tot moment. Avui en dia, en un món globalitzat, qualsevol interacció entre actors pot resultar esdevenir fricció per Catalunya.
La segona raó per la qual és vital tenir una estratègia és per revaluar i redreçar els camins, si cal. Fins ara, l’elit política catalana ha buscat el camí de transició democràtica. En altres paraules, la idea del “procés català” és votar per sortir de la sobirania espanyola. Espanya clarament ha truncat aquesta via, i els polítics catalans estan pivotant cap a Europa per tal de crear consciència de la situació. Europa, però té altres prioritats que no sigui interferir en assumptes interns espanyols. Ben aviat es veurà si aquesta ruta ha estat exitosa. Si falla, el fet que Catalunya tingués una estratègia significarà poder revaluar el camí, i amb una mica de sort emprendre un camí més efectiu. Davant d’això, Tami Biddle, proposa el “FAS test,” aquestes sigles en anglès es refereixen a factibilitat, acceptabilitat i idoneïtat, respectivament.[9] Els estudiant americans tant militars com civils entenen que aquests tres principis són aplicables a qualsevol estratègia. En qualsevol cas, no és possible rectificar rumb si no se sap on s’està.
En tercer lloc, tenir uns estratègia és útil més enllà de l’organització interna. Catalunya, com qualsevol altre actor, necessita buscar aliances, i això són estats que puguin aportar el seu suport. Com s’ha argumentat en altres llocs, Catalunya és de tradició carolíngia, per la qual cosa França i altres països europeus serien els seus aliats naturals. Tanmateix, si aquest “camí” no resulta com s’espera donat que Espanya és estat membre de la UE, Catalunya ha de seguir buscant aliances. Alguns aliats compartiran valors i actituds amb un mateix, mentre que durant el camí n’hi haurà d’altres que diferiran substancialment. En qualsevol cas, les aliances polítiques són dinàmiques i no estan gravades a foc. Catalunya ha de posar a les grans potències en la disjuntiva i fer-los-hi escollir un posicionament davant la proposta catalana. Fins que això no passi, el cas de Catalunya seguirà sent un afer intern europeu. A més, un ha de considerar que l’oponent de Catalunya també té aliances. Un altre camí cap a la victòria, tal i com diu Sun Tzu és: ” apuntar a les seves aliances (les del teu enemic)(…)”.[10] Aquests tres motius són els que expliquen perquè Catalunya necessita una estratègia i hauria de reflectir-se en el debat actual no de quin color serà el castell quan aquest sigui conquerit, sinó més aviat com Catalunya el pot conquerir. Concebre una estratègia és la manera més eficient per aconseguir l’objectiu marcat.
Apart dels motius més evidents de la necessitat d’una estratègia, elaborar-ne una permetrà establir futurs patrons de polítiques de seguretat. Colin Gray va dir que el que caracteritzava el desenvolupament estratègic, en part, està relacionat als estils nacionals conjuntament amb “les arrels profundes dins d’un corrent particular d’experiència històrica.”[11] La cultura estratègica té les seves arrels en una multiplicitat d’elements: aspectes físics com la geografia, el clima, els recursos naturals i el canvi generacional; en components polítics com la història i el sistema; i finalment factors culturals incloent-hi els mites, els símbols i els textos fundacionals. Fins ara, Catalunya ha tingut una cultura de resistència dirigida a la supervivència. Tot i que aquesta és forta, això no és una estratègia. Fins el 1714, Catalunya va tenir la pròpia cultura estratègica, la qual va quedar truncada militarment per Espanya. Per tant, cal agafar el toro per les banyes i dissenyar uns estratègia adequada per Catalunya.
En conclusió, aquest article ha definit el terme ‘estratègia’, discernint-t’ho de com aquesta difereix d’un pla. Segon, ha explorat les tres raons principals per les quals és vital tenir una estratègia, és a dir: per aconseguir un objectiu complex quan tens un enemic que té una estratègia pensada perquè tu no aconsegueixis el teu fi; per avaluar el procés i buscar de redreçar-lo quan sigui necessari; i finalment, per teixir aliances potencials. En última instància, l’article ha argumentat que dissenyar una estratègia té un impacte en les polítiques de seguretat futures. L’elit política catalana ha d’agafar aquest assumpte seriosament i crear aquesta estratègia seguint el principi de Sun Tzu: “coneix el teu enemic, coneix-te a tu mateix, i no trobaràs cap perill en cent batalles.”[12]
Referències
[1] Lawrence Freedman, Strategy: A History (New York, NY: Oxford University Press, 2013), x.
[2] Ibid., xi.
[3] Bernard Brodie, War and Politics (New York, NY: Macmillan, 1973), 452–53.
[4] Carl von Clausewitz, On War, ed. and trans. Michael Howard and Peter Paret (New Jersey, NJ: Princeton University Press, 1976), 75.
[5] Freedman, Strategy: A History, xi.
[6] Ibid.
[7] Edward Mead Earle, Makers of Modern Strategy: From Machiavelli to Hitler (Princeton, New Jersey: Princeton University Press, 1943), viii.
[8] Clausewitz, On War, 119.
[9] Tami Davis Biddle, “Strategy and Grand Strategy: What Students and Practitioners Need to Know,” United States Army War College, Advancing Strategic Thought Series, December 2015, 14
[10] Sun Tzu, The Art of War, trans. Michael Nylan (New York, NY: W. W. Norton & Company, 2020), 53.
[11] Colin S. Gray, “National Style in Strategy. The American Example,” International Security 6, no. 2 (Fall 1981): 35–37.
[12] Tzu, The Art of War, 76.
Rosa Cabús és graduada en estudis de la guerra i filosofia pel King’s College London (KCL) i màster en Filosofia Política per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). L’interessen els temes de seguretat -especialment a la regió del MENA- així com els d’ètica pràctica.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
