La construcció de la Via Eslovena
24/01/2024
Resum executiu:
El 26 de juny de 1991 Eslovènia va declarar la seva independència de la Federació de Repúbliques Socialistes de Iugoslàvia (SFRJ) de forma unilateral, prenent com a fonament la victòria del sí al plebiscit celebrat el 19 de desembre de l’any 1990. La resposta de Belgrad va arribar l’endemà, de matinada, quan les forces de l’Exèrcit Nacional Iugoslau (JNA) es van alçar contra la nova república independent, donant inici al conflicte que es coneix com la Guerra dels Deu Dies. La fi de les agressions, després d’una setmana llarga d’hostilitats, va produir-se arran dels acords signats a les illes Brioni, a Croàcia, on Eslovènia va proposar acceptar una moratòria de la independència de tres mesos amb el suport d’una mediació internacional, que intentava trobar una sortida alternativa a la independència declarada pels eslovens. El 23 de desembre de 1991, Alemanya va anunciar que reconeixeria l’Eslovènia independent el 15 de gener de 1992 i va forçar el reconeixement generalitzat de la Comunitat Europea en aquella mateixa data. El reconeixement alemany i el de la Comunitat Europea, van aplanar el camí per l’allau de reconeixements que se succeirien durant aquell any, essent Eslovènia admesa a les Nacions Unides el 22 de maig de 1992, menys d’un any després de la declaració d’independència.
L’èxit de la Via Eslovena va crear un paradigma per la forma en què es va planificar la creació d’un nou Estat, així com l’estratègia per assolir el reconeixement internacional d’una forma tan ràpida i convincent. Tanmateix, darrere d’aquest èxit s’hi amaga un esforç de treball, i sobretot una planificació de les interaccions en l’arena internacional. Les conseqüències de les decisions que es prenien es van estudiar durant tot el procés d’independència.
La independència d’Eslovènia conté més capes d’anàlisi que l’aprofitament d’un vent propici i una raó moral àmpliament acceptada. La realitat va anar molt més lluny. En menys d’una dècada el poble eslovè va passar a convèncer-se que el seu futur havia de ser en solitari, però, encara més important, a convèncer el món que aquesta era l’opció més convenient per al seu cas.
Introducció:
«Sobre la base dels principis fonamentals del dret natural, és a dir, el dret de la nació eslovena a l’autodeterminació, sobre els principis del dret internacional i la Constitució de la República d’Eslovènia, i sobre la base del vot de la majoria absoluta en el plebiscit celebrat el 23 de desembre de 1990, el poble de la República d’Eslovènia deixarà de formar part de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. Sobre la base d’una proposta unànime de tots els partits parlamentaris i grup de delegats i d’acord amb el resultat plebiscitari, l’Assemblea de la República d’Eslovènia va adoptar l’Acta constitucional sobre la sobirania i la independència de la República d’Eslovènia en les sessions de totes les seves cambres el 25 de juny de 1991.»
Així començava la declaració d’independència el vespre de 26 de juliol de 1991 davant del Parlament eslovè. Milers d’eslovens l’escoltaven i estaven preparats per fer-la efectiva. La via eslovena, però, no va ser un camí senzill que es pugui sintetitzar en un paràgraf.
Per comprendre el procés d’independència i d’obtenció del reconeixement internacional d’Eslovènia cal tenir en compte, d’una banda, la rellevància del context històric en què s’incardina la independència amb la inèrcia del canvi d’ordre mundial amb el final de la Guerra Freda. D’altra banda, cal examinar el treball diplomàtic per a l’obtenció del reconeixement internacional, sobretot per part del que seria el futur primer Ministre d’Afers Exteriors d’Eslovènia, Dimitrij Rupel, però també la tasca desenvolupada gràcies a les afinitats polítiques i culturals d’altres polítics del primer govern democràticament elegit de la República Socialista d’Eslovènia, com ara Milan Kučan, o Lojze Peterle. La interrelació d’aquests elements permeten entendre amb més detall els successos que s’amaguen darrere un cas d’autodeterminació tant paradigmàtic com l’eslovè.
El final d’una etapa
Després de la mort de Josip Broz Tito l’any 1980, la República Federal i Socialista de Iugoslàvia (SFRJ, 1943/1963-1992) no va trobar un substitut que hagués pogut encarnar el model personalista que caracteritzava aquell Estat, de manera que la continuïtat de la Federació passava per canviar el model polític. A aquest efecte, es va procedir a establir una presidència rotativa que anualment canviava de mans entre les diferents repúbliques iugoslaves. Aquesta forma de govern no va aconseguir evitar el desgast de la Federació i les desavinences nacionals que prenien força internament. A Sèrbia creixia un corrent interessat en homogeneïtzar la Federació, amb l’objectiu que la nació sèrbia fos la base de la unitat nacional iugoslava. Tanmateix, el que anava prenent força eren idees més radicals, en favor de consolidar el projecte etnicista de la Gran Sèrbia. Paral·lelament, a Croàcia també s’alçaven veus nacionalistes contràries al model federal, i la germanor que unes dècades abans havia aconseguit derrotar el feixisme a les seves terres es va anar esberlant en favor de discursos nacionalistes etno-excloents.
Per a Eslovènia les amenaces centralitzadores que es rebien des de Belgrad van anar soscavant la sensació de pertinença a la Federació. L’any 1981, estudiants eslovens es van solidaritzar amb els estudiants kosovars i van reprovar la repressió que van patir arran de demanar un augment de sobirania a l’aleshores província autònoma de Kosovo, inclosa dins de la República Federada de Sèrbia. Com a conseqüència de les protestes a la Universitat de Priština, el poder central serbi va limitar l’ús de l’albanès dins la província, obligant a rebre l’ensenyament en serbi. De forma premonitòria, es feia visible que aquesta deriva nacionalista sèrbia entrava en contradicció amb les esperances d’augmentar l’autonomia kosovar, i que, per extensió, també era una forma d’amenaça a la realitat nacional eslovena.
Eslovènia era la República de la Federació més homogènia des del punt de vista ètnic. A més, tenia una clara diferència respecte de la resta de Iugoslàvia que es plasmava visiblement en la llengua, diferent del Serbocroat, i en un marc cultural clarament diferenciat. Aquest fet, sumat a la seva trajectòria històrica sota poder Austrohongarès, feia que la nació eslovena mantingués un lligam a fort envers l’Europa Central. Els intents centralitzadors que es començaven a impulsar des de Belgrad van alimentar progressivament la distància respecte de la Federació, la qual havia estat entesa fins aquell moment com un espai de pertinença “voluntària” en igualtat.
Un exemple clarificador d’aquesta tendència es veu en l’intent de reformar el model d’escolarització per tal d’incloure més assignatures comunes. Fins aleshores totes les Repúbliques Federades tenien competències exclusives en aquesta matèria. Immediatament la societat eslovena va llegir aquest senyal com una amenaça contra la llengua i la literatura eslovena —fonament clau de la identificació nacional eslovena. D’altra banda, Eslovènia també era la República més desenvolupada dins de Iugoslàvia, situació que produïa un greuge comparatiu a nivell de la redistribució econòmica dins la Federació, que es va accentuar amb la crisi econòmica que va patir l’estat durant aquella dècada. La solució promoguda per Jeffrey Sachs [1] a finals de la dècada tampoc aconseguiria aturar el context inflacionista.
Aquesta suma de raons va incentivar un marc de reflexió entre la intel·lectualitat eslovena, que a la segona meitat dels anys vuitanta va començar a escriure sobre l’accentuació de les diferències culturals i la nació eslovena, alhora que teoritzava sobre la necessitat de democratització del país i l’abandonament del model socialista. Així, els plantejaments d’autodeterminació també eren inclosos dins d’un marc favorable al canvi de model polític-econòmic, acompanyats dels vents que bufaven arreu de centre i est d’Europa com a conseqüència del desgast de la Unió Soviètica.
El moviment d’independència eslovè va tenir la sort de produir-se en un context històric de canvi de model polític a l’Europa de l’est. Però és erroni creure que Eslovènia tan sols va saber aprofitar un moment clau, sinó que s’ha de considerar el procés d’independència d’aquest país com una peça més del motor de canvi que va comportar el final de la Guerra Freda i la caiguda del socialisme a Europa. Tanmateix, el context va generar una inèrcia on la possibilitat d’acceptar un canvi de l’equilibri dels estats era més gran que en un context històric més estable. Ara bé, fins i tot aleshores els estats occidentals no es mostraven favorables al desmantellament de Iugoslàvia. La possibilitat del canvi d’ordre mundial feia témer el desencadenament d’un nou conflicte obert a gran escala, i per això les aspiracions nacionalistes eslovenes eren menystingudes i descoratjades ―especialment des de la Comunitat Europea, que en cap cas volia generar precedents de secessions unilaterals.
Història d’una nació cultural
Per entendre Eslovènia és imperatiu comprendre la seva cultura, ja que n’és el fonament nacional. No és una nació d’història bel·ligerant, tot i que les seves terres han sigut sovint camp de batalla. No és tampoc una nació feta de conquestes, ni d’un poder econòmic important. Es tracta d’una nació de tradició humil i pagesa que construeix la seva identitat nacional a través de la cultura, principalment la literatura i la poesia que, com la majoria de nacions europees, pren impuls a mitjans del segle XIX i es consolida en el canvi de segle.
La concepció inicial de la nació es basa en gran part en la contraposició envers el grup governant, una capa social que històricament havia estat ocupada pels austríacs, italians i hongaresos. La llengua vehicular de la noblesa sempre era diferent de l’eslovè, de manera que era clarament destriable de les classes populars. Tota la producció literària en llengua eslovena era una promoció del caràcter nacional, que en el segle XIX va anar agafant més força fins a desembocar en moviments clarament polítics en favor de la nació. L’oposició a l’Imperi Austrohongarès va alimentar l’esperit paneslavista i la defensa de la creació d’un Estat que federés les nacions eslaves del sud d’Europa —jug, de Iugoslàvia, significa “sud”— va culminar per primera vegada després de les grans pèrdues humanes a la Gran Guerra sota comandament austríac. Així, el desintegrament de l’imperi va dur a la proclamació de l’Estat dels Eslovens, Croats i Serbis, reestructurat en poques setmanes en el més conegut Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, i consolidat el 1929 en la Primera Iugoslàvia.
L’ascens del feixisme italià va arremetre contra les minories eslovenes d’Ístria molt aviat. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la fraternitat eslava va ser clau per a la pervivència eslovena i l’articulació del Front d’Alliberament Nacional Eslovè —Osvobodilna Fronta (OF)— , que va permetre l’alliberament del feixisme i la victòria socialista. La OF va sorgir com un moviment de defensa políticament transversal i heterogeni, però, a mesura que va anar avançant el conflicte, es va convertir en la base per la revolució comunista. Eslovènia va integrar-se en el que va acabar esdevenint la República Federal Socialista de Iugoslàvia (SFRJ) de forma voluntària, com a resultat de la victòria de la guerra, de tal manera que durant les quatre dècades següents va mantenir una autonomia forta a nivell nacional, on la reproducció dels elements nacionals es donava de forma natural a través de la literatura i, posteriorment, la televisió i el cinema.
La generació que va fer la independència va créixer i ser educada en un context socialista, però clarament eslovè. El boom de la literatura infantil eslovena de Svetlana Makarovič no és anecdòtic, crea un marc mental compartit que no travessa més enllà de les fronteres eslovenes i socialitza la que esdevindrà la primera generació adulta d’ambició clarament nacionalista a través d’un nacionalisme banal discret, però fonamental. Aquesta és la mateixa generació que una dècada més tard, als anys 1980, comença a llegir a una nova fornada d’intel·lectuals que havia estat en contacte i també educada amb referents occidentals dels EUA i de França (Slavoj Žižek, Dimitrij Rupel, Tomaž Šalamun, Aleš Debeljak, d’entre altres). Aquests intel·lectuals escrivien al setmanari juvenil Mladina i a la revista Nova Revija, creada al 1982, des d’on va revifar l’exaltació nacionalista que duria a la independència.
Paral·lelament, durant la dècada dels 1980, es van desenvolupar propostes civils i associacionistes que canalitzaven l’esperit nacional. L’Associació de les Joventuts Socialistes d’Eslovènia va proposar la introducció d’un servei militar civil i es va començar a estimular el debat públic entorn a les forces armades. Aquestes propostes, però, eren directament rebutjades pel comandament iugoslau, que bloquejava qualsevol possibilitat de debat sobre aquesta qüestió.
La publicació de l’article de Milan Kundera titulat “Tragedy in Central Europe” en un diari de Nova York, l’any 1984 va tenir una gran influència per a la intel·lectualitat eslovena, i es podria considerar un punt d’inflexió en els plantejaments nacionals. Tot i que el text només menciona els eslovens en una ocasió, la concepció d’aquesta Europa Central plural, feta de nacions petites, apel·lava directament a l’imaginari eslovè que s’estava gestant en aquell moment. Erròniament, s’ha atribuït la deriva nacional eslovena dels anys vuitanta a una voluntat de retorn cap a la històrica Àustria imperial com a marc polític de referència. Els discursos, però, no mostren això. Es tractava d’una re-conceptualització històrica del centre d’Europa en contraposició a la idea dels Balcans, que unes dècades abans havia servit com a símbol d’alliberament. Europa Central era per Eslovènia el nou marc geogràfic de pertinença que permetia creure en una futura integració europea sense perdre la seva identitat elemental.
La publicació del número 57 de la Nova Revija «Prispevki za slovenski nacionalni program», publicada el febrer de 1987, va ser dedicada a reflexionar sobre el programa nacional eslovè i a la crisi iugoslava. Els articles de la revista recullen tota la sèrie de significacions nacionals a través del repàs dels quals es desenvolupa un discurs que mostra la complexitat de la història nacional eslovena. En aquell moment hi havia una voluntat de reconciliar-se amb el passat per buscar la unitat nacional entre els diferents referents històrics i donar resposta a les tendències centralitzadores de Belgrad. Al número s’hi plantejava per primer cop que, si els eslovens volen ésser un subjecte autònom, haurien d’evolucionar d’una nació sense estat a una nació amb estat propi; però, per a fer-ho, calia en primer lloc establir un model polític pluripartidista i democràtic.
L’any 1989 gran part dels intel·lectuals que van escriure al número 57 de la Nova Revija van fer el salt a la política. Abans d’acabar al dècada, Eslovènia va legalitzar les lligues sindicals i posteriorment els partits polítics. La Lliga Comunista Eslovena va esmenar la Constitució de la República Socialista Eslovena, un fet que va permetre obrir la porta a un nou sistema pluripartidista i l’entrada de partits polítics en favor de la reforma democràtica a l’escena política. En aquest context, es constitueix la coalició DEMOS —oposició democràtica d’Eslovènia—, que uneix tots els partits amb vocació nacional i renovadora del model polític.
L’aparició de DEMOS arribava després de la intensificació dels intents de centralització promoguts des de Belgrad. La celebració del 600è aniversari del Vidov Dan a Sèrbia —commemoració de la derrota a la batalla de Kosovo Polje i mite fundacional serbi— va coincidir amb la proclamació de Slobodan Milošević, qui suprimiria l’autonomia de Kosovo. A Eslovènia aquest fet va despertar un fort moviment de solidaritat, precedit pels exemples previs ocorreguts durant aquella dècada. Uns mesos més tard, durant la celebració del 14è Congrés del Partit Comunista de Iugoslàvia, els polítics serbis van posicionar-se a favor de «disciplinar» els «camarades» eslovens per les seves propostes de crear una confederació i iniciar un procés de democratització. Davant les amenaces, la comitiva eslovena va abandonar el congrés, essent l’última vegada que hi prendria part. Aquest fet va comportar l’evolució del partit comunista eslovè, que passaria a anomenar-se “Lliga Comunista d’Eslovènia – Partit per la Reforma Democràtica”—Zveza Komunistov Slovenije – Stranka demokratične prenove, en eslovè. Amb aquest acte, acabaria de conformar-se la pluralitat de l’arc polític eslovè, així com la possibilitat d’una transició democràtica cap a un nou sistema polític i cap a l’autodeterminació.
L’abril de 1990 van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques al parlament eslovè coincidint amb la presidència rotatòria d’Eslovènia a Iugoslàvia, fet que va permetre una major facilitat per poder celebrar aquestes eleccions sense afrontar un bloqueig des de Belgrad. DEMOS va obtenir una majoria ajustada en una contesa electoral on la participació va superar el 80%. Les eleccions presidencials van donar la victòria al líder del Partit per la Reforma Democràtica, Milan Kučan. La pluralitat política del nou govern i el parlament eslovè van donar encara més legitimitat a la proposta de celebrar un plebiscit que permetés als eslovens decidir respecte de la seva pertinença a Iugoslàvia.
El 23 de desembre de 1990 es celebrava el plebiscit d’autodeterminació d’Eslovènia, que va obtenir un 88,2% de resultats a favor de la independència amb una participació del 93% del cens. En aquell moment el govern eslovè va marcar un termini de mig any, que, pactat amb Croàcia, preveia la declaració d’independència el juny de 1991. Mentrestant, l’executiu es va posar a treballar per transformar els diferents òrgans interns en ministeris i altres estructures pròpies d’un Estat. No obstant això, les competències d’afers exteriors eren exclusives de la Federació, la qual, amb un fort biaix pro-serbi, va bloquejar els intents d’utilitzar els seus canals per a la internacionalització del cas eslovè. Per tant, la creació d’un òrgan de transició encapçalat per Dimitrij Rupel, un dels intel·lectuals clau en el desenvolupament del discurs nacionalista eslovè, es va convertir en una peça fonamental per tal de dur a terme accions diplomàtiques.
L’establiment de la diplomàcia eslovena i la creació d’estructures d’Estat
Després de les eleccions, i fins i tot abans de la celebració del plebiscit, el govern eslovè va començar a planificar la forma en què caldria constituir el nou país que s’estava gestant. L’aprofitament de qualsevol escletxa per construir ponts i consolidar relacions amb l’exterior, encara que fossin extraoficials, va permetre impulsar el camí cap a la internacionalització de la causa i buscar suports que, a l’hora de la veritat, demostrarien ser determinants. A aquest efecte, es va crear la Secretaria de Cooperació Internacional de la República sota la direcció de Dimitrij Rupel. Liberal convençut, Rupel va ser el principal ideòleg de l’estratègia per institucionalitzar la política exterior d’Eslovènia durant el procés d’independència i aconseguir el reconeixement de forma àmplia. En primera instància, Rupel va canalitzar les seves demandes a través de la Iniciativa d’Europa Central —anomenada inicialment com a Pentagonale i després Hexagonale— de la qual n’era representant. En el seu primer discurs de 1990, Rupel presentava les intencions d’Eslovènia envers la creació d’una confederació iugoslava, però en privat apuntava que, en realitat, no volien mostrar quins eren els objectius veritables del govern eslovè. El motiu per fer aquest relat era que una confederació es tractava d’una proposta menys hostil que la independència, i que, a més, rebia el suport dels simpatitzants comunistes perquè plantejava una espècie de tercera Iugoslàvia.
Gran part de l’estratègia de Rupel consistia en utilitzar els actius polítics segons les seves afinitats per tal de teixir aliances i complicitats a nivell internacional. Rupel era conscient que la seva línia ideològica només ressonaria amb certs estats i que, per tant, podia tenir limitacions a l’hora de convèncer simpatitzants estratègics. Per exemple, el Primer Ministre investit després de les eleccions, Lojze Peterle, també membre de la coalició DEMOS, provenia del partit cristianodemòcrata amb tocs socialdemòcrates Slovenska ljudska stranka (SLS). D’aquesta manera, el tàndem Peterle-Rupel acompanyava l’homòleg Kohl-Genscher en els contactes amb Alemanya pel paral·lelisme dels seus perfils. En les relacions amb Àustria, que en aquell moment es trobava sota un govern democratacristià, Peterle també hi jugava un rol important. En la mateixa línia, les relacions amb Itàlia també tenien un pes important en la figura de Peterle, aprofitant la sintonia amb de Michelis, ministre italià d’afers estrangers. Segons Rupel, però, el més important va ser la relació amb el Vaticà, ja que tenia una influència directa sobre diferents partits democristians, fet que facilitava les negociacions amb diversos estats que tenien governs d’aquest signe polític.
Per contra, als països de l’est es prioritzava la influència de Milan Kučan, que exercia com a president de la República i que havia reconvertit el partit comunista en el Partit per la Reforma Democràtica. Entre els anys 1990 i 1991, Kučan va establir vincles amb els països bàltics, Txecoslovàquia i Polònia. Pel que fa a la URSS i, posteriorment, la Federació Russa, no hi va haver contactes més enllà de la visita de Mikhaïl Gorbatxov a Iugoslàvia l’any 1988, moment en què el president soviètic va voler conèixer els processos de democratització de la societat eslovena i el paper de la Unió Eslovena de Comunistes. Tanmateix, no existia una connexió formal entre Moscou i Eslovènia, ja que els contactes s’establien des de la Unió de Comunistes de Iugoslàvia a Belgrad, i no pas de forma independent.
D’altra banda, Kučan tenia un fort lligam amb les elits econòmiques eslovenes perquè la majoria havien estat lligades al partit comunista, de manera que durant el període de transició cap a la independència també es va fer càrrec d’assegurar el seu suport al canvi polític. En retrospectiva, Kučan no parla del pes de les elits econòmiques i polítiques eslovenes en el convenciment del viratge polític del partit socialista, però Rupel és clar a l’hora d’assenyalar que la xarxa de contactes de Kučan a l’est és determinant per aconseguir el futur reconeixement i, sobretot, per convèncer que els canals econòmics preestablerts no es veurien afectats per la independència. No obstant això, les empreses eslovenes, que havien desenvolupat contactes econòmics amb socis en els mercats occidentals, van permetre la supervivència econòmica del jove estat eslovè. Aquest factor va ser important perquè en els primers anys posteriors a la independència, i a causa de la guerra a Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia va perdre mercats molt importants a les repúbliques de l’antiga Iugoslàvia i també a gran part de l’Europa de l’Est.
Rupel, en el marc de l’estratègia d’aconseguir aliances, es va fer càrrec de contactar amb els estats que considerava de més rellevància per la causa. Sobretot, es va centrar en aconseguir el suport dels Estats Units, on havia estat professor d’universitat durant anys. Amb tot, inicialment li va ser molt complicat establir ponts fiables amb la diplomàcia americana. Thomas Lovse —Tomaž Lovše, eslovè naturalitzat als Estats Units— va provar de fer de canal entre les parts, però la Casa Blanca va rebutjar el seu rol perquè només reconeixia l’autoritat diplomàtica de Belgrad. També hi va haver intenció d’influir en les comunitats eslovenes a l’Estat d’Ohio perquè fessin pressió en relació al cas eslovè, però aquesta estratègia no va tenir la força necessària per posicionar els Estats Units favorablement. De fet, Washington no va reconèixer la independència d’Eslovènia fins el 17 d’abril de 1992, quan els fets consumats sobre el terreny eren del tot irreversibles i l’estat eslovè ja comptava amb un ampli reconeixement internacional.
L’Estat on la feina de Rupel va ser més important i va donar més fruits és Alemanya. El ministre d’exteriors alemany era Hans Dietrich Genscher, del partit liberal FDP. Rupel va establir una relació de proximitat, i fins i tot d’amistat, amb el seu homòleg. Atesa la situació en què es trobava Alemanya, enmig del procés de reunificació posterior a la caiguda del mur de Berlín, el concepte d’autodeterminació també havia agafat força en el poble alemany. Rupel buscava interpel·lar aquest esperit, ja que a la resta de la Comunitat Econòmica Europea els estats eren molt reticents a acceptar una declaració unilateral d’independència d’Eslovènia. El cert és que, en un primer moment, des d’Alemanya la posició també va ser contrària, almenys públicament, a la unilateralitat. Tanmateix, en converses entre Genscher i Rupel, el ministre alemany remarcava la importància de l’esgotament de totes les vies i li assegurava que, d’aquesta manera, podia garantir el suport de Berlín. Així, Alemanya, juntament amb Àustria i Itàlia, van jugar un paper clau en el reconeixement d’Eslovènia a partir de l’establiment d’estretes relacions de cooperació. Precisament, els dos països germànics van ser els primers en acceptar el passaport eslovè, ja des d’octubre de 1991, com a vàlid en els seus passos fronterers.
Durant els sis mesos de preparació previs a la declaració unilateral d’independència, Eslovènia no només va ser capaç de consolidar les seves estructures d’estat, moltes de les quals derivaven dels poders que ja tenia la República, sinó que també va estudiar les diferents conseqüències que podia tenir la declaració unilateral d’independència. El mes d’abril de 1991 es va fer circular un document confidencial en què s’estudiava la hipòtesi de la secessió i les reaccions que aquesta provocaria per part de Belgrad. La voluntat eslovena era arribar a un acord que permetés una independència progressiva amb una cessió de les competències de forma pacífica i pactada. No obstant això, el mateix document feia èmfasi en què el més probable seria la no acceptació de la independència i una reacció violenta per part del govern federal iugoslau. Contemplant aquest marc com el més probable, la classe dirigent eslovena va prendre dues iniciatives que serien decisives durant el procés d’independència.
Janez Janša, secretari d’interior, va aturar de forma secreta la retirada de tot l’armament que la Defensa Territorial —Territorialna Obramba (TO)— tenia distribuït per tot el territori eslovè. La TO era la milícia popular de control eslovè constituïda després de l’agressió soviètica a la Txecoslovàquia el maig del 1968 i promoguda per la mateixa elit política iugoslava per tenir major capacitat defensiva en cas d’un intent d’invasió soviètica en el territori. Poc després de les primeres eleccions d’Eslovènia, el govern federal va sol·licitar a totes les repúbliques socialistes de Iugoslàvia que retornessin el seu armament perquè aquest quedés sota control de l’exèrcit Iugoslau. A aquest efecte, Eslovènia va tenir prou temps com per evitar la retirada del voltant d’un 30% de l’armament. A més, des de Belgrad es va promoure l’intent de posar la TO en mans sèrbies, però Janša va fundar una nova seu a Ig, un poble relativament pròxim a la capital, i va redissenyar el control de l’organització.
Per tant, a través del seu comandament, Janša va aconseguir la permanència clandestina d’armes en territori eslovè i va passar a controlar aquest arsenal. Alhora, també va mantenir activa la línia de comandament eslovena de la TO i va assegurar la possibilitat de resposta davant una molt probable agressió de l’exèrcit iugoslau (JNA) en cas de declaració d’independència. A més, sembla que el govern eslovè va aconseguir més armament per part d’altres proveïdors, Dimitrij Rupel afirmava a les primeres Jornades de Política Internacional i Defensa de Catalunya, celebrades el passat 30 de setembre de 2023, que dos estats extraeuropeus n’hi haurien proporcionat. A data d’avui les dades resten confidencials i, per tant, no podem conèixer-ne l’origen.
L’obtenció del reconeixement internacional
Eslovènia va anunciar que el dia de la declaració d’independència seria el 26 de juny i que es duria a terme conjuntament amb Croàcia, una estratègia que pretenia dotar de més força i d’un cop d’efecte a la secessió unilateral. La Comunitat Econòmica Europea va avisar que, davant d’aquestes previsions, les dues repúbliques no serien reconegudes com a independents. Tanmateix, cap dels dos països es va fer enrere i ambdós van procedir segons tenien previst. L’endemà de l’adopció, el 25 de juny, de la llei constitucional per a la implementació de la independència d’Eslovènia, es va procedir a materialitzar la declaració, que va tenir lloc a l’actual Plaça de la República, davant del parlament eslovè, el vespre del 26 de juny de 1991. L’eufòria va recórrer els carrers i Eslovènia se’n va anar a dormir aparentment lliure, però amenaçada per l’imminent atac de la l’exèrcit Iugoslau.
Durant la nit del 25 i 26 de juny, el Consell Executiu de la Federació es va reunir a Belgrad i va acordar una resposta coordinada de l’exèrcit nacional iugoslau —JNA— i la policia. El dia de la declaració, Iugoslàvia va tancar l’espai aeri i va intentar garantir el control de les fronteres i l’arribada de soldats de la JNA. Durant la matinada del 27 de juny, la JNA accedia a Eslovènia amb l’objectiu de desplegar l’ofensiva que pretenia prendre el control de Ljubljana. A primera hora del matí, les forces iugoslaves van bombardejar l’aeroport de Ljubljana, Brnik. En aquest context, part de les lleves en formació o exercint en territori eslovè van canviar de bàndol només iniciar-se el conflicte. D’altra banda, la policia eslovena va romandre fidel a les noves autoritats independents, fet que va permetre sufocar l’amenaça interna dins d’Eslovènia. Per fer front a l’ofensiva terrestre, la població eslovena va mobilitzar-se de forma espontània per bloquejar tots els accessos al país i també va instal·lar barricades per aturar l’avenç de les columnes de la JNA amb l’ús de camions i altres vehicles. La TO es va desplegar en tot el territori i, juntament amb la policia, van liderar la resistència contra la invasió. La defensa eslovena es va basar en parar emboscades a les diferents columnes de la JNA que es trobaven en territori eslovè. Aquesta estratègia va permetre a la TO accedir a l’arsenal de la JNA, obtenint més armament pel desplegament d’una millor defensa. El 4 de juliol la TO ja controlava tots els punts fronterers, i la retirada de les columnes de la JNA d’Eslovènia es va començar a produir de forma progressiva.
Durant els deu dies de guerra hi va haver tres trobades entre els representants eslovens i iugoslaus. Davant els esdeveniments, la Comunitat Europea va alarmar-se i, en conseqüència, va constituir una Troica per a la mediació internacional del conflicte, conformada per Jacques Poos (ministre d’afers exteriors de Luxembourg), Gianni de Michelis (ministres d’afers exteriors d’Itàlia), i Hans van den Broek (ministre d’afers exteriors dels Països Baixos). Aquesta oferta, va permetre als dos nous autoproclamats estats tenir una plataforma de negociació amb el comandament serbi, que alhora representava una forma de deixar constància a nivell europeu de l’esgotament de vies de negociació amb Iugoslàvia. Els eslovens es van trobar per primera vegada amb el Consell Executiu de la Federació a Zagreb el 29 de juny, però no es va produir cap acord malgrat les intencions d’aturar les hostilitats. Tampoc es va arribar a cap solució el 2 de juliol a la mateixa ciutat.
El 5 de juliol es van tornar a produir negociacions, aquest cop a l’arxipèlag Brioni a l’Adriàtic nord. Les converses van culminar el 7 de juliol amb la signatura de l’acord que porta el nom d’aquestes illes, que establia una moratòria de tres mesos en la materialització de la declaració d’independència prorrogable en tres mesos més. Per part d’Eslovènia, el Tractat va ser negociat per una delegació conformada pel president Milan Kučan, el primer ministre Lojze Peterle, el Ministre d’Exteriors Dimitrij Rupel, Janez Drnovšek —com a representant d’Eslovènia a la consell de la presidència rotativa de Iugoslàvia— i France Bučar, president del parlament eslovè durant la transició entre la República Socialista d’Eslovènia a la República d’Eslovènia independent. Per part de Iugoslàvia, els interlocutors eren Ante Marković, president del govern iugoslau, Petar Gračanin, Ministre d’Interior, Budimir Lončar, Ministre d’Afers Exteriors, i Stane Brovet Ministre Adjunt de Defensa, entre d’altres representants de la Federació.
Per als dirigents polítics eslovens, després de la guerra ja no hi havia possibilitat de revertir la secessió. Així que, a Brioni, la delegació eslovena va negociar en base a sis punts —(1) Control de fronteres, (2) Duanes, (3) Control del trànsit aeri, (4) Seguretat fronterera, (5) Vies per l’alto al foc, i (6) Presos— amb la intenció d’afavorir l’avantatge eslovè i preparar el camí de cara l’aixecament de la moratòria. Rupel va convèncer a Jacques Poos que no tenia sentit el manteniment de l’exèrcit iugoslau en la seva funció de control de fronteres, atès que a Europa això era una competència policial i que, per tant, en cas de voler normalitzar les situacions, el control fronterer l’havia d’exercir la policia. Aquest argument es va demostrar exitós, ja que Poos va donar suport a la posició de deixar en mans de la policia eslovena el control de fronteres. Rupel també va aconseguir que s’acceptés que la recaptació de les taxes duaneres les gestionessin les autoritats eslovenes. L’últim punt important de negociació que posava en avantatge la posició eslovena era la retirada dels cossos militars de la JNA a les seves casernes, de la mateixa manera que havia de fer-ho la TO. No obstant això, la TO no tenia casernes, al tractar-se d’una milícia popular. Per tant, les «forces armades» eslovenes no es van desmobilitzar, en la mesura que no era possible fer-ho. La predisposició de la TO era exactament la mateixa que abans d’iniciar-se el conflicte armat.
Un altre element important a tenir en compte en favor de l’estratègia eslovena va ser el fet de proposar una moratòria de la declaració d’independència, enlloc d’acceptar la renúncia que els demanava la Troica. A més, aquesta proposició de moratòria va efectuar–se després de convèncer els dirigents de la defensa eslovena, Janša i Bavčar, que no continuessin amb les hostilitats. Ambdós ministres creien en la necessitat d’obtenir una victòria militar, però se’ls va convèncer que havien de confiar en la mediació europea i que, per tant, era indispensable la moratòria de tres mesos amb un alto al foc. Janša i Bavčar van acceptar-la amb molta reticència, i això va permetre posar en valor la paraula eslovena en el camp negociador. Addicionalment, tot indica que Janez Drnovšek va parlar amb Borisav Jović, és a dir, el predecessor immediat i el president rotatiu que estava exercint en el moment de la Guerra dels Deu Dies, l’un eslovè i l’altre serbi, i també el va convèncer de la importància de la retirada de la JNA del territori eslovè.
Un cop signada la declaració de Brioni, les converses entre Rupel i Genscher es van intensificar i el ministre d’exteriors alemany va convèncer el seu homòleg eslovè que, amb el temps, podria aconseguir el suport alemany per al reconeixement internacional. L’interès d’Alemanya a reconèixer Eslovènia ha sigut atribuït sovint a un interès econòmic, però resta una hipòtesi poc plausible donat el poc pes proporcional del mercat eslovè i de l’impacte econòmic que podia tenir. Tot apunta que la tradició alemanya en política exterior era més favorable a defensar el dret a la separació territorial promogut per processos democràtics, i que l’experiència de la reunificació va jugar un paper important en el discurs alemany.
Genscher va ser un dels promotors de la Conferència sobre Iugoslàvia de l’Haia de setembre de 1991, on van continuar les converses amb la participació de Robert Badinter -president del Consell Constitucional francès- com un dels mediadors. Abans de la conferència, però, Rupel i el president del parlament eslovè, Bučar van anar a Belgrad l’agost de 1991 a parlar amb Dobrica Ćosić, nacionalista serbi del govern de Slobodan Milošević, per tal de convèncer-lo que la defensa dels interessos eslovens era raonable. Les dues parts van arribar a la conclusió que el millor per ambdues nacions era fer la seva, tenint en compte que el suport de la població eslovena a la independència era indiscutible, així com que per a Sèrbia era més prioritari concentrar les forces al front croat, atès que a Croàcia la població sèrbia era molt més nombrosa. Així, abans de l’inici de la conferència a la Haia, els governants serbis i per extensió la classe dirigent iugoslava estava més preparada per acceptar la independència eslovena.
La Conferència sobre Iugoslàvia, també coneguda com a Comitè d’Arbitratge Badinter, es va iniciar el 7 de setembre, en un context on les hostilitats entre Croàcia i Sèrbia no havien cessat. Lord Carrington, polític britànic i sisè Secretari General de la OTAN, que va presidir la conferència, i va demanar a Eslovènia una pròrroga de la moratòria —que tenia vigència fins al 7 d’octubre—, proposta que Eslovènia va declinar. A la conferència, Rupel va fer un discurs on identificava quins eren els punts no negociables per Eslovènia. En primer lloc, el reconeixement de la identitat i sobirania eslovena, així com la diferència cultural i lingüística, era el més determinant. Rupel va declarar que el manteniment de Iugoslàvia ja era una causa perduda i que les negociacions de la conferència s’havien de dur a terme per blocs d’afinitat, on Eslovènia estaria alineada amb Croàcia. Rupel també va remarcar la importància de la fi de les hostilitats, que només es podien assolir amb les següents precondicions: (1) La protecció dels drets humans, incloent els drets nacionals i els drets de les minories, (2) El reconeixement de les repúbliques d’Eslovènia i Croàcia (3) la gestió d’actius i del deute públic. El Comitè es va anar allargant degut a la complicació dels conflictes als Balcans i en la seva primera opinió, publicada el novembre de 1991, es va recomanar l’eventual reconeixement d’Eslovènia i Croàcia com a estats independents.
Les hostilitats es van estendre arreu dels Balcans occidentals, mentre que a Eslovènia la independència ja estava de facto en funcionament. El govern eslovè havia posat en circulació la moneda pròpia, el Tòlar, distribuït passaports i consolidat el control fronterer, que estava íntegrament sota control de les autoritats eslovenes. Durant la tardor de 1991 les converses entre Rupel i Genscher es van multiplicar i el suport alemany ja era indiscutible. D’altra banda, el desmantellament precipitat de la URSS, sense el desencadenament d’un conflicte internacional ni una crisi nuclear, van fer esvair les pors que tenien molts països occidentals que el reconeixement d’Eslovènia i Croàcia i la desintegració de Iugoslàvia desencadenarien un efecte dominó a les repúbliques soviètiques, atès que la desintegració de l’URSS ja era un fet. Amb la desaparició de l’URSS i la caiguda del bloc oriental, la raó de mantenir l’status quo previ al final de la Guerra Freda ja no tenia sentit, ja que l’ordre mundial conegut durant una meitat de segle havia deixat d’existir. Just abans de Nadal de 1991, Alemanya anunciava que reconeixeria Eslovènia el 15 de gener de 1992. Aquest fet va acabar d’exercir una pressió definitiva sobre la Comunitat Econòmica Europea, que va reconèixer a Eslovènia de forma generalitzada el 15 de gener de 1992, coincidint amb la data prevista per Alemanya.
[1] Economista estatunidenc, professor a la Universitat de Harvard, que va proposar a la SFRJ una sèrie de mesures liberalitzadores de l’economia, que pretenien reduir la inflació. No confondre amb el banc d’inversions Goldman Sachs.
*El contingut d’aquest article s’ha desenvolupat a partir del treball d’arxiu realitzat durant l’estiu de 2020, als fons de Igor Bavčar, France Bučar, Ivan Oman, Dimitrij Rupel i Ciril Zlobec; de les entrevistes realitzades a Dimitrij Rupel i Milan Kučan, i la literatura escrita per part dels protagonistes del procés d’independència, així com el treball de l’historiador Peter Vodopivec.
Helena Gené Škrabec, és graduada en Ciència Política i Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb especialització en relacions internacionals i història contemporània. Actualment està cursant un Màster d’Estudis sobre la Unió Europea.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
