Rússia i Ucraïna: l’amenaça de guerra és real
Per Abel Riu
23/12/2021
L’octubre de 2021, la CIA va començar a emetre senyals d’alarma en relació amb una acumulació de tropes, armament i equipament militar rus a la zona fronterera amb Ucraïna. Una situació que recorda a la de la primavera de 2021, amb la diferència que en aquesta ocasió la dimensió de la mobilització de tropes és molt superior, amb 122.000 efectius a uns 200 km de la frontera, i uns altres 143.000 a 400 km, segons el Consell de Seguretat Nacional i Defensa d’Ucraïna. El desplegament militar rus actual inclou grans quantitats de peces d’artilleria, transports blindats de personal, tancs, unitats de defensa antiaèria, sistemes de míssils, equipaments logístics, i un llarg etcètera. En paral·lel, des de fa uns dies, s’ha produït un increment galopant d’atacs cibernètics contra xarxes informàtiques governamentals i civils ucraïneses. A més, durant les darreres setmanes, des de Moscou s’han enviat senyals creixents d’una disposició d’aplicar una reacció “tècnico-militar” en cas que no s’aturin el que consideren accions agressives de l’OTAN a Ucraïna dels darrers mesos i anys.
Ja a la cimera que van mantenir Putin i Biden el juny de 2021 a Ginebra, el president rus va posar damunt la taula la necessitat d’entendre i respectar les “línies vermelles” de Rússia en matèria de seguretat regional. Aquestes són de dos tipus diferents. D’una banda, amb relació a l’OTAN i a la seva expansió cap a l’Est, Putin no només vol assegurar-se que Ucraïna mai no formarà part de l’OTAN, buscant una renúncia explícita de l’OTAN a la declaració feta a la cimera de 2008 a Bucarest, on es va aprovar el compromís que Ucraïna i Geòrgia entressin a formar-ne part algun dia, sense precisar-ne la data. A més, també vol assegurar-se que es posa fi al que considera una integració gradual d’aquest país a l’Aliança Atlàntica per la porta del darrera. Així, des del trencament històric entre Moscou i Kiev el 2014, arran del triomf del Maidan, de l’annexió russa de Crimea i de l’inici de la guerra al Donbass, i amb el gir geopolític d’Ucraïna cap a Occident, després de prop de quatre segles de lligams estrets amb Rússia, la col·laboració militar entre Kiev i els països de l’OTAN s’ha multiplicat exponencialment. Això inclou diversos paquets d’ajuda militar per valor de centenars de milions de dòlars, el subministrament d’armament, assistència i assajos militars conjunts, així com l’ús de bases ucraïneses al Mar Negre per part de bucs de guerra nord-americans i britànics. Des de 2018, els EUA van començar a subministrar les forces armades ucraïneses d’armament letal, destacant els míssils antitanc Javelin. Durant els darrers mesos, s’ha incrementat la cooperació en l’àmbit militar, la qual inclou també països com la Turquia d’Erdogan, qui ha signat acords amb Kiev per a la venda i construcció conjunta dels famosos drons Bayraktar TB2, els quals han estat determinants durant els darrers dos anys a conflictes com Síria, Líbia o el Nagorno Karabakh. La creixent cooperació turco-ucraïnesa també inclou la construcció conjunta de míssils.
En aquest sentit, inclús sense entrar a formar part com a membre de ple dret de l’OTAN, per a Moscou, una Ucraïna geopolíticament orientada cop més cap a Occident i els seus aliats suposa una greu amenaça per a la seva seguretat nacional. D’aquesta manera, si es manté la tendència actual de creixent integració en l’àmbit militar es tem que aquesta assoleixi nivells que redueixin la capacitat de dissuasió militar russa. A tal efecte, durant les darreres setmanes, Vladimir Putin ha esmentat en diverses ocasions el risc que durant els propers anys s’instal·lin en territori ucraïnès míssils nord-americans de mitjà i llarg abast, com els que estan desplegats a Romania o Polònia, amb possibilitat d’impactar contra Moscou en qüestió de pocs minuts. Al Kremlin li preocupa el nou equilibri estratègic i de poder que a poc a poc s’està configurant a la regió, i tot sembla indicar que abans que Ucraïna esdevingui massa poderosa i integrada a l’OTAN, i de retruc, una amenaça més gran per a Rússia, aquesta vol assegurar un estatus de neutralitat per a Ucraïna que garanteixi la seguretat russa, i posar fi així -o si més no reduir exponencialment- la seva cooperació militar amb els EUA i els seus aliats.
D’altra banda, i estretament vinculada amb l’anterior, es troba la qüestió de la resolució del conflicte al Donbass, que ja fa vuit anys que dura. Els sistemes Javelin i els drnes Bayraktar TB2 esmentats anteriorment ja han estat utilitzats per les forces ucraïneses en aquest conflicte, i Putin és plenament conscient de l’efectivitat dels drons turcs davant de forces convencionals després dels seus èxits i potencial devastador mostrat davant de les tropes armènies al Nagorno Karabakh, la tardor del 2020, o les d’Al-Assad a Síria, el febrer del mateix any. Així, al Kremlin existeix el temor que l’equilibri de forces actuals existent entre els rebels separatistes del Donbass i les forces governamentals ucraïneses es trenqui a favor d’aquestes últimes.
Així doncs, el Kremlin es mostra també frustrat per la manca d’avenços en la implementació dels Acords de Minsk II per a la resolució del conflicte al Donbass, signats el gener de 2015. Aquests estipulen l’establiment d’un alto el foc i d’un règim constitucional especial per al Donbass (amb la necessària reforma de la constitució d’Ucraïna) i la celebració d’eleccions als territoris actualment en mans dels rebels. El 2019, el Kremlin esperava que la victòria de Volodymyr Zelensky a les eleccions presidencials canviaria l’agenda a Ucraïna, fent del procés de pau al Donbass una prioritat, en comparació amb el seu predecessor, Petro Poroshenko, de tall molt més nacionalista i amb posicions més maximalistes. Però, contràriament a les expectatives generades, el president Zelensky no ha mostrat cap senyal de voler fer concessions al respecte, i els intents d’establir un règim d’alto el foc permanent al Donbass el 2020 van acabar amb un retorn del conflicte militar actiu des del febrer passat. En paral·lel, la recent imposició de sancions per part de Zelensky contra Viktor Medvedchuk, home fort de Putin a Ucraïna, membre del parlament ucraïnès i copresident del partit polític Plataforma d’Oposició-Per la Vida, va implicar un pas més cap a reduir la presència del Kremlin a Ucraïna. Medvedchuk va ser arrestat posteriorment amb diversos càrrecs, inclosa el d’alta traïció, fet considerat com un greuge des de Moscou.
En aquest sentit, Putin planteja un canvi en el format de negociacions per a la implementació dels Acords de Minsk II. Després de set anys d’estancament de les converses en el marc del conegut com a Format de Normandia, conformat per Ucraïna, Rússia, França i Alemanya, Moscou buscaria ara transferir la responsabilitat de la resolució del conflicte i de la implementació dels Acords de Minsk directament als Estats Units. Putin considera que ja no hi ha cap necessitat que els països europeus juguin un paper principal en la negociació sobre la qüestió, en tant que considera que finalment acceptaran allò que es negociï de forma bilateral entre Rússia i els EUA.
De retruc, al tractar-se del principal suport polític i militar d’Ucraïna a l’actualitat, Washington probablement seria molt més efectiu que Berlín i París a l’hora de convèncer el govern ucraïnès d’acceptar un acord en aquest sentit. Tot i així, el cert és que aquest seria extremadament difícil d’implementar per a Kiev, en gran mesura per la retòrica maximalista i antirussa que s’ha instal·lat a la política i als mitjans ucraïnesos durant els darrers anys. En conseqüència, un reconeixement d’autonomia política a les zones del Donbass, actualment sota control dels rebels prorussos, tindria uns costos molt elevats, amb la possibilitat que es pogués generar una greu crisi política a Ucraïna, especialment tenint en compte la força social i política que han anat adquirint diversos grups i batallons amb posicions extremistes durant els darrers anys.
Tenint en compte tot aquest marc, i davant del que es considera com una successió de fets consumats per part de l’OTAN i d’Ucraïna per canviar la relació de forces al Donbass i a Europa Oriental, Rússia està mostrant-se disposada a anar a la guerra i a dur terme una resposta “tècnico-militar”, en paraules del propi president rus, per tal de forçar Ucraïna i els països occidentals a negociar. En altres paraules: les autoritats russes no volen atacar Ucraïna, però projecten una disposició i preparació creixent per fer-ho, com un element de pressió i d’enfortiment de la seva posició negociadora, a fi d’aconseguir els seus objectius polítics per la via diplomàtica. Si Carl von Clauzewitz a la seva obra De la Guerra va afirmar que “la Guerra no és res més que una continuació de la política per altres mitjans”, en aquest cas, es podria afirmar que Rússia estaria fent ús d’una amenaça bèl·lica per mirar d’aconseguir els seus fins per la via política.
Pel que fa al tipus d’operació, una invasió militar territorial clàssica podria derivar en una situació amb uns costos molt elevats per a les forces russes, en tant que es podria produir una important resistència local, especialment tenint en compte que Ucraïna compta actualment amb uns 900.000 reservistes, 300.000 dels quals tenen experiència al front del Donbass. Per això, és probable que es busqués aprofitar la seva gran superioritat balística i aèria, per tal d’infringir el major dany possible a les forces ucraïneses, i també a les infraestructures estratègiques, tot buscant forçar Kiev a una capitulació i a acceptar les condicions russes per a una fi de les hostilitats.
Davant d’aquesta situació, la reacció occidental de les darreres setmanes ha deixat clar que ni els EUA ni els seus aliats estan disposats a anar a la guerra per Ucraïna. En aquest sentit, tot i les dures condemnes davant de les accions russes, diversos membres de l’OTAN han afirmat que no enviaran tropes per prevenir un atac, i els EUA han limitat la seva resposta a mirar de reforçar les capacitats defensives ucraïneses, així com a amenaçar d’aplicar un “paquet integral de dissuasió” contra Rússia en l’àmbit econòmic i financer, tractant-se d’una resposta econòmica que incrementaria els costos d’una operació militar per part de Rússia, mirant d’influir en l’anàlisi cost-benefici del Kremlin. En aquest sentit, més enllà de noves sancions, la principal novetat podria ser desconnectar Rússia del sistema global de pagaments interbancaris SWIFT, utilitzat per més de 11.000 bancs a 200 països, així com per institucions financeres. Tot i les conseqüències nefastes que aquesta decisió podria tenir a curt termini per a l’economia russa, sembla cada cop més evident que per a Rússia la qüestió de la seguretat regional, i de retruc el manteniment del seu estatus de potència, passa per damunt de qualsevol altra consideració. A part d’això, si es produís aquest escenari, el creixent suport financer de la Xina a Rússia tornaria a jugar un paper clau, la qual cosa aprofundiria encara més en la creixent dependència de Moscou envers Beijing en aquest àmbit. A més, això podria accelerar potencialment els plans russo-xinesos d’impulsar un nou sistema global de pagaments alternatiu al SWIFT -el qual està controlat pels EUA-, accelerant les tendències globals multipolars d’àmbit econòmic. Així mateix, donada la gran dependència europea respecte del gas i petroli russos, les sancions exclourien la principal font de riquesa de la Federació Russa: les seves exportacions d’hidrocarburs.
Tanmateix, paral·lelament a les amenaces d’aplicar sancions i d’altres mesures econòmiques contra Rússia, durant els darrers dies des de Washington s’ha mostrat una disponibilitat creixent d’obrir negociacions per abordar les preocupacions en matèria de seguretat dels EUA i l’OTAN, així com de Rússia. Així és com, el proppassat dimecres 22 de desembre, el ministre d’exteriors rus Sergei Lavrov va anunciar que a principis de 2022 s’obriran converses bilaterals Rússia-EUA, d’una banda, i Rússia-OTAN, de l’altra, incloent-hi també l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació d’Europa (OSCE). Durant els darrers dies, Moscou ha fet pública una llista de demandes on proposa una desmilitarització de les forces de l’OTAN a l’Europa Central i de l’Est, tornant de facto a l’status quo previ a l’expansió de l’OTAN cap a l’Est que es va iniciar a finals dels anys 90. Una demanda que d’entrada ha estat frontalment rebutjada des d’Occident.
L’amenaça de guerra no cessarà fins que Moscou no consideri que una part significativa de les seves demandes en matèria de seguretat hagi quedat satisfeta. I el fet és que, davant de l’històric cop de puny sobre la taula de Putin, no hi ha opcions bones per a Joe Biden, sinó que navega entre opcions dolentes o nefastes, la totalitat de les quals impliquen costos importants. Des de l’inici de la seva administració presidencial, a principis de 2020, Biden ha donat senyals que no considera Ucraïna i la confrontació amb Rússia com la seva màxima prioritat en matèria de política exterior i de seguretat, buscant no incrementar les tensions amb Moscou, per centrar els seus esforços militars en contenir l’ascens de la Xina, especialment pel que fa a la zona de l’Indo-Pacífic. De fet, un increment de les hostilitats entre Rússia i els EUA aprofundiria la dependència de Moscou envers Beijing, i en conseqüència incrementaria la convergència estratègica d’aquestes dues potències, en detriment dels interessos de Washington.
Així, els EUA es troben atrapats entre la seva visió i prioritats estratègiques dels anys 90 i 2000, i les actuals. Una resposta nord-americana a Rússia en defensa d’Ucraïna que es pogués interpretar com a tèbia podria tornar a enviar el senyal que els EUA no són un aliat fiable en la defensa dels seus aliats, amb conseqüències molt negatives especialment pel que fa als principals aliats nord-americans a l’Europa oriental (Bàltics, Polònia, Romania). Alhora, suposaria el segon fracàs geopolític dels EUA en menys d’un any, pocs mesos després de la històrica retirada de l’Afganistan i de la recuperació del poder per part dels Talibans. L’alternativa és una confrontació militar oberta Rússia-EUA, un escenari que d’entrada quedaria descartat. Pel que fa al moment, o al “per què ara”, és probable que Moscou entengui que el context actual incrementa el leverage rus envers els EUA i l’OTAN, en plena sisena onada de la pandèmia a Europa, amb la formació d’un nou govern a Alemanya, amb els EUA immersos en una crisi política interna, i amb una capacitat d’exercir pressió addicional per part de Moscou a través de la reducció del subministrament de gas cap a Europa, en un moment d’increment històric dels preus de l’electricitat.
Vuit anys després del Maidan, la resposta russa és també un intent de redreçar els errors de càlcul de la mateixa Rússia el 2014. Així, en quedar milions de russos ètnics fora de la jurisdicció d’Ucraïna, amb l’annexió de Crimea i la revolta al Donbass, de retruc, milions de votants de les forces polítiques que advocaven per mantenir bones relacions amb Moscou van deixar de participar a les eleccions parlamentàries i presidencials ucraïneses, eliminant-se així les possibilitats de que poguessin tornar a aspirar a ostentar el poder a Kiev, i caient en picat la capacitat d’influència interna de Rússia. Per això, Moscou considera que l’amenaça de la força és l’única carta que li queda a la mà per influenciar els esdeveniments polítics a Ucraïna.
Just quan es compleixen 30 anys de la caiguda de l’URSS, Rússia pitja l’accelerador per forçar el disseny d’una nova arquitectura de seguretat a Europa que, a diferència de la que s’ha construït sota el paraigua de l’OTAN des de la fi de la Unió Soviètica, tingui en compte també els interessos de Rússia, pel que fa a la seva seguretat nacional. En aquest sentit, igual que ja va intentar Mikhail Gorbatxov sense èxit fa tres dècades, Moscou busca potenciar el paper de l’OSCE com a nou marc de referència a nivell de seguretat a Europa, en detriment de l’OTAN.
Un aspecte fonamental que defineix les relacions internacionals consisteix en com d’important és per a cada actor una qüestió determinada, i en conseqüència, què està disposat a fer i fins on està disposat a arribar en relació aquesta. És evident que per a Rússia, Ucraïna és una prioritat molt més important que per als EUA, i per tant Moscou està disposat a anar molt més enllà. La pèrdua d’Ucraïna a partir de 2014 és un dels capítols més dolorosos en política exterior per a Putin, a nivell simbòlic, polític, econòmic, i també en l’esfera militar, tenint en compte l’estreta vinculació que ambdós països havien mantingut en aquest àmbit com a llegat soviètic, també pel que fa a la fabricació conjunta d’armament. Així, si no pot integrar Ucraïna al seu espai geopolític, com a part de la Unió Eurasiàtica o de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, Moscou busca almenys no tenir-la en contra, amb un estatus de neutralitat i bon veïnatge. Inclús amb una hipotètica resolució del conflicte del Donbass, la qüestió de Crimea d’ençà de l’annexió russa el 2014 és un important impediment afegit en aquest sentit.
Tenint en compte que per a Moscou la seva preeminència com a actor principal a l’espai postsoviètic és una condició sine qua non per poder jugar un paper com a potència global, considera que en aquest afer s’hi juga bona part de la seva posició i reputació al món. Per això, amb la seva manera d’adreçar la qüestió ucraïnesa, vol deixar clar els límits de les possibilitats d’integració militar amb l’OTAN a totes les exrepúbliques soviètiques, a part dels països Bàltics.
La cosmovisió russa del món consisteix cada cop més en un concert de potències globals i regionals, com ara els EUA, la Xina, l’Índia, Turquia, l’Iran, o la mateixa Federació Russa, capacitades i legitimades per decidir els afers regionals i globals en matèria de seguretat. A l’apujar la seva aposta, Rússia ha creuat la seva pròpia línia vermella i ha posat en joc la seva pròpia credibilitat com a potència disposada a emprar la força en cas necessari. Per això, per a Moscou, ja no només es tracta de quin cost tindria la guerra, sinó també de quin seria el cost de no lliurar-la, en cas de no aconseguir els seus objectius per la via diplomàtica. En aquest sentit, amb la qüestió ucraïnesa, la Federació Russa es juga una part important del seu estatus com a potència, i fer un bluf en un tema tan prioritari per a Moscou tindria conseqüències nefastes envers la seva capacitat d’exercir poder i influència de cara el futur, no només en aquest afer sinó probablement també en d’altres escenaris.
Abel Riu és analista i President del CGI, especialitzat en Rússia i en l’espai post-soviètic.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
