Introducció a l’astropolítica: una oportunitat per Catalunya?
Per Marçal Sanmartí
13/09/2021
Al llarg de l’última dècada hem estat testimonis d’un nombre creixent de llançaments de coets i d’una competència renovada entre països per enviar sondes i fins i tot humans a l’espai. Però, què hi ha darrere d’aquesta nova cursa espacial que fa emergir empreses privades com SpaceX? Fem un cop d’ull introductori a les raons econòmiques i geopolítiques entrellaçades que hi ha darrere d’aquesta nova cursa espacial i les oportunitats que poden sorgir per al sector espacial a Catalunya.
La geopolítica és l’estudi dels efectes de la geografia terrestre en la política i les relacions internacionals. Les muntanyes, valls, rius, els recursos subterranis i la seva ubicació, creen condicions per a oportunitats comercials, però també reptes militars. El Regne Unit és una potència marítima perquè és una illa envoltada de corrents marítims navegables. Rússia és una potència àrtica perquè la major part de la seva línia costanera envolta el Pol Nord. Aquests són només dos exemples per mostrar com la geografia pot facilitar o complicar les coses.
El mateix succeeix pel que fa a l’accés dels països a l’espai exterior. Si un país es troba a prop de l’equador de la Terra, necessita menys energia per llançar un coet i arribar a l’espai exterior. Aquesta és la raó per la qual els llançaments de coets americans són principalment des de Florida o Texas, i la Unió Europea llanci la majoria dels seus coets des de la Guaiana Francesa a l’Amèrica del Sud. Un altre avantatge geogràfic és que un país estigui envoltat de grans trossos d’oceà, de manera que si alguna cosa sortís malament, les restes del llançament dels coets no causaria danys, especialment a algun país veí. Aquest és el cas de Nova Zelanda i la seva indústria espacial en auge; el país està molt lluny de l’equador, però és un punt molt segur pels llançaments.
A més, el lligam entre les relacions de poder i l’accés ia l’espai també s’aplica envers els mateixos cossos del nostre sistema solar: l’exposició a la llum solar i a la radiació solar, la densitat i la composició de l’atmosfera, l’atracció gravitacional, l’aigua i altres recursos fan que alguns cossos celestes siguin més atractius pels interessos humans que d’altres. Igual que a la Terra, diferents països ja competeixen i col·laboren entre ells per arribar i controlar indrets fora del nostre planeta.
Un sector econòmic puixant generant efecte dominó
Les activitats relacionades amb l’espai s’han desenvolupat molt durant l’última dècada. I això està relacionat amb qüestions qüotidianes: consum de dades i aplicacions de geolocalització; satèl·lits que fan fotos per a la nostra previsió meteorològica, així com satèl·lits que proporcionen geolocalització per a aplicacions de cites com Tinder. Probablement el que més coneixem és el sistema de geolocalització militar nord-americà GPS, però Rússia utilitza Glonass, la Xina utilitza Beidou i la Unió Europea està intentant separar-se de la dependència nord-americana, amb la utilització del seu propi sistema anomenat Galileu. Els satèl·lits proporcionen informació valuosa no sols a les empreses privades o als governs, sinó també a les forces armades. Les condicions meteorològiques, la ubicació de les tropes, les fàbriques o la infraestructura bàsica són una informació vital que les nacions han d’atresorar i protegir de la intel·ligència estrangera, per tal de mantenir la seva posició en el tauler d’escacs geopolític.
Segons un informe de la Space Foundation, les activitats econòmiques relacionades amb l’espai van assolir 440 mil milions de dòlars el 2020. És una economia en creixement, tot i l’impacte de la pandèmia de la Covid19, o justament degut a aquesta, segons la font que consultem. Alguns llançaments de coets s’han posposat durant períodes de confinament, però d’altra banda aquests mateixos períodes confinaments han provocat que més persones que treballen des de casa consumeixin i exigeixin encara més dades proporcionades pels satèl·lits. I la demanda de satèl·lits és igual a la demanda de coets per desplegar-los.
L’economia de l’espai exterior s’està expandint fins i tot sobre l’exosfera on els satèl·lits orbiten. Estem veient com els multimilionaris competeixen per una part del futur mercat del turisme espacial. Les empreses privades estan utilitzant l’Estació Espacial Internacional per aprofitar la baixa gravetat i experimentar amb la impressió 3D d’òrgans humans, o fibra òptica i semiconductors d’última generació. Les noves tecnologies, com els nanosatèl·lits i els coets reutilitzables, estan reduint els preus a una velocitat increïble, produint un efecte dòmino que farà que aquesta nova economia arribi a la Lluna i més enllà. Diversos països no volen perdre aquest tren i estan creant les seves pròpies agències espacials encara que no tinguin cap mena de capacitat per al llançament de coets. Més de 70 països ho han fet fins ara, inclús nacions en vies de desenvolupament com Ghana.
El proper objectiu de l’economia de l’espai és la Lluna i els seus recursos naturals. Al nostre satèl·lit hi ha metalls, terres rares, Heli-3 (combustible per a reactors nuclears), i aigua (vital per la hidratació humana, la producció d’oxigen per a respirar i hidrogen per a produir combustible per a coets). Encara no compensa econòmicament enviar aquests recursos a la Terra, però seran vitals per a mantenir basses permanents a la Lluna. Aquestes basses serviran per avançar la recerca científica i fins i tot per a generar oportunitats pel turisme de luxe. Ara bé, no ens oblidem que la posició de la Lluna per sobre de la Terra la converteix en el terreny més elevat des d’un punt de vista militar.
El conflicte pel poder en l’astropolítica.
Quan l’expresident dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar la creació d’una Força Espacial, algunes persones es van burlar de la idea, malgrat que té tot el sentit des del punt de vista de la seguretat nacional. Aquests satèl·lits que proporcionen dades a la Terra són actius vitals per a la seguretat, l’economia i les aliances internacionals. Així, tot i que Netflix creés una sèrie còmica mofant-se de la idea, altres països com el Japó i França immediatament van seguir l’exemple, creant les seves pròpies Forces Espacials. França fins i tot va anunciar que els seus satèl·lits de la següent generació podrien estar equipats amb metralladores o làsers. La Xina va mostrar la seva capacitat antisatèl·lit al destruir un dels seus propis satèl·lits, tot disparant un làser des de la Terra. Això no és ciència ficció: el naixement de la Força Espacial Americana, el desembre de 2019, ja pertany al passat recent.
Però, qui és l’àrbitre d’aquesta competició internacional a l’espai exterior? Ja hem assistit a una gairabé col·lisió entre un satèl·lit Starlink i una missió de càrrega russa que es dirigia a l’Estació Espacial Internacional. La legislació espacial existeix, però està clarament obsoleta. Data de la dècada de 1960 i la de 1970, i no recull els canvis que han darrerament han succeït a l’espai. En particular, pel que fa a les activitats més actuals del sector privat comercial, i la mineria de recursos en un futur proper. Quines són les posicions de les principals potències espacials?
Els Estats Units mouen fitxa
Aquí és on apareixen els Acords d’Artemis creats per la NASA l’octubre de 2020. Fins ara només dotze països els han signat, inclosos els Estats Units. Tots ells són aliats íntims. Molts altres països s’han negat a subscriure’ls, ja que aquests acords se centren massa en els interessos públics i privats estatunidencs. Rússia i la Xina han estat especialment explícits en contra seva. Però molts altres països (i més febles) es troben entre l’espasa i la paret: Si s’espera que potències alternatives liderin la creació de normes per a la governança de l’espai, els principis més bàsics potser ja hauran estat establerts.
A més, tot i que els tractats espacials internacionals prohibeixen l’establiment de bases militars a la Lluna, l’Agència de Projectes d’Investigació Avançats de Defensa dels Estats Units, més coneguda com a DARPA, va llançar el febrer de 2021 un nou programa per desenvolupar dissenys i materials per construir grans estructures a l’òrbita de la Terra i la Lluna. Segons el pla de DARPA, la fabricació fora de lòrbita terrestre maximitza l’eficiència de massa i al mateix temps podria servir per millorar l’estabilitat, l’agilitat i l’adaptabilitat per a una varietat de sistemes espacials. Aquest programa, anomenat NOM4D, considerà que per al 2030 podrem parlar d’una ecoesfera espacial establerta que comprèn logística, instal·lacions i validació fiables. Potències espacials competidores, com Rússia i la Xina, sospiten que darrere de l’urgència dels Estats Units per tornar a la Lluna, d’establir presència humana permanent i començar a explotar recursos miners, hi ha l’objectiu de no només mantenir als Estats Units al capdavant de la cursa espacial, sinó també per mantenir als EUA com la principal potència militar de la Terra.
La Xina segueix el camí
La Xina l’únic país del món on el departament espacial està directament sota el comandament de les forces armades (l’Exèrcit Popular d’Alliberament), i està preparant resposta als avenços americans. Al març de 2021 els líders de l’Administració Nacional de l’Espai de la Xina (CNSA) juntament amb l’agència espacial federal de Rússia (Roscosmos) van signar un memoràndum d’entesa sobre la construcció d’un enclau avançat de la Lluna, anomenat International Lunar Research Station (ILRS). Els oficials xinesos van descriure l’estació com “una àmplia base d’experiments científics amb la capacitat d’operació autònoma a llarg termini, construïda sobre la superfície lunar i/o en òrbita lunar, que realitzarà activitats de recerca científica multidisciplinàries, com l’exploració i utilització lunar, l’observació espacial des de la Lluna, experiments científics bàsics i verificació tècnica”. Aquestes característiques, doten a la base de potencial per a futures operacions militars en cas de necessitat.
L’objectiu de la Xina de competir amb el lideratge nord-americà a l’espai també arriba a altres zones fora de la Lluna. La presència xinesa a l’Estació Espacial Internacional ha estat vetada pels Estats Units sota acusacions d’espionatge industrial. La resposta de la Xina a això ha estat crear la seva pròpia estació espacial i obrir-la a altres països i empreses privades per competir directament amb l’Estació Espacial Internacional.
Russia no vol ser el soci junior de la Xina
Malgrat que Rússia col·labori amb la Xina en la futura estació de recerca lunar, amb els Estats Units en l’Estació Espacial Internacional (de moment) i fins i tot amb l’Agència Espacial Europea en missions exploratòries del sistema solar, Rússia té la seva pròpia agenda. Rússia vol demostrar que no és el segon de ningú a l’espai. Pot ser que no tingui el poder econòmic dels seus competidors, però disposa d’un know-how heretat dels reeixits programes espacials soviètics. Rússia utilitzarà un dels seus principals actius de poder dur per demostrar-ho: la tecnologia de l’energia nuclear. Els coets nuclears s’han cercat durant dècades, ja que tenen el potencial de reduir els temps de viatge a l’espai a la meitat. La Xina i els Estats Units també hi estan treballant. Però, com en l’època soviètica, Rússia pot tornar a posar-se al capdavant de la cursa espacial.
L’Agència Espacial Russa “Roscosmos” va anunciar, el gener de 2020, el desenvolupament d’una nau espacial nuclear programada per al seu llançament el 2030. “Roscosmos” també va declarar que abans de finals del 2030, s’ha de construir una base de proves i experimentació, i el futur motor nuclear haurà de ser perfeccionat sobre el terreny, incloent-hi la realització de proves/assaigs de recursos. Alguns sospiten que aquests assaigs han estat succeïnt durant anys encoberts com a proves de míssils de creuer.
L’agost de 2019, oficials dels Estats Units van informar que un míssil de creuer nuclear probablement hauria provocat una explosió mortal al nord de Rússia, matant 7 persones i ferint-ne més. Dies després, el Ministeri de Defensa de Rússia va reconèixer que hi havia hagut una explosió al punt de proves de míssils de Nenoksa, al nord-oest de Rússia, i va admetre que la radiació es va duplicar breument després de l’explosió.
La primera missió d’aquest mòdul de transport i energia nuclear anomenat Zeus està programada per durar 50 mesos. Hauria de visitar la Lluna, orbitar Venus i arribar a Júpiter, però eludint completament Mart. Tota una declaració d’intencions cap als altres competidors d’aquesta nova cursa de l’espai, ja que els coets de propulsió nuclear tenen una sèrie amb d’aplicacions i conseqüències militars bastant explícites.
Però els Estats Units, la Xina o Rússia no són els únics països que veuen els reptes i oportunitats que l’espai exterior els ofereix. La Unió Europea, l’Índia, el Japó, el Canadà, Austràlia, el Regne Unit, els Emirats Àrabs Units, Israel, Turquia, Corea del Sud, Nova Zelanda i fins i tot el petit Luxemburg també tenen plans. La partida està en marxa.
El retorn de les “companyies privilegiades”: una finestra d’oportunitat per a Catalunya?
Moltes persones estan familiaritzades amb les empreses espacials privades nord-americanes, com “Blue Origin” o “SpaceX”. També en altres països estan començant a aparèixer empreses espacials privades, com “l’Arsenal” a Rússia o “i-Space” a la Xina. Les empreses privades proporcionen flexibilitat, agilitat i han estat capaces de reduir els costos de manera espectacular. Aquesta és la raó per la qual han estat guanyant contractes per a empreses espacials públiques com la NASA. Però també tenen les seves pròpies agendes. Convertir la humanitat en una espècie multiplanetària és l’obsessió personal d’Elon Musk. “SpaceX” té el seu propi programa Mars que té com a objectiu facilitar la colonització de Mart. L’objectiu aspiracional de “SpaceX” és fer aterrar els primers humans a Mart el 2026 i acabar tenint una ciutat d’un milió de persones vivint-hi permanentment el 2050. I aquest pla serà impulsat amb o sense la col·laboració de la NASA.
Tanmateix, “SpaceX” ha estat guanyant contractes de la NASA per portar càrrega a l’Estació Espacial Internacional i desenvolupar una nau espacial per portar persones a la Lluna i més enllà. Sembla que podríem tornar a una època d’exploració en la qual les “empreses privilegiades” prenen la iniciativa, per a després potencialment fer fallida en algun moment posterior, i acabar sent rescatades o fins i tot nacionalitzades per algun govern. Així va passar amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Corona Britànica entre els anys 1600 i 1800. Però, això, alhora podria portar-nos a possibles reclamacions sobre la sobirania del territori de Mart i augmentar les tensions geopolítiques (fins i tot astropolítiques) fins a escenaris mai vistos.
És precisament en el sector privat on Catalunya podria trobar finestres d’oportunitat. L’octubre de 2020, l’exconseller de polítiques digitals Jordi Puigneró va anunciar la creació d’una Agència Espacial Catalana després del llançament a Kazakhstan d’un nanosatèl·lit patrocinat per la Generalitat. L’objectiu de l’Agència Espacial no serà enviar astronautes a l’espai exterior, com a les missions “Apollo”, o fer investigacions interplanetàries com la NASA. La idea seria que l’Agència ajudès a generar demanda comercial pública per impulsar l’economia espacial local. La idea és bona, però no realista en el cas català. L’Agència Espacial Catalana encara no és una realitat, i podria no arribar a ser-ho mai amb l’actual estatus polític de Catalunya com a territori autònom sota el control d’Espanya.
Fins que això no canviï, el Govern català podria impulsar legislació dins els seus actuals àmbits competenecials per a fer créixer la seva modesta però puixant indústria espacial. Aquest és el camí que ha seguit Escòcia i ja està donant resultats: Glasgow fabrica més satèl·lits que qualsevol altre lloc del món fora de Houston.
Catalunya té potencial per fer això: la seva indústria de fabricació d’automòbils té molt en comú amb la de construcció de satèl·lits, les capacitats d’investigació acadèmica i d’enginyeria ja existeixen, gràcies als esforços del prestigiós Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i, finalment, tot i que no menys important, Catalunya també acull un centre d’incubació d’empreses de l’Agència Espacial Europea. Però la competició és ferotge, el temps passa i la finestra d’oportunitat podria tancar-se aviat. El moment d’actuar és ara.
Marçal Sanmartí és un analista especialitzat en Política de l’Espai Exterior. És membre de la Planetary Society i Assistent de Recerca per a la New Zealand International Review.
