La crisi energètica i la vanitat renovable
Per Oriol Parera
18/01/2022
Encara és aviat per saber si la incipient crisi energètica tindrà un calibre similar a la crisi del petroli de 1973, o si provocarà canvis en les estratègies energètiques globals. Aquella crisi va fer evidents els problemes que afecten a molts estats, en termes de dependència energètica, i va impulsar canvis radicals en l’abastiment i la producció energètica. Si fa gairebé 50 anys l’escassetat del petroli va iniciar un progressiu abandonament del petroli com a combustible per a la producció elèctrica (reservant-se principalment per al transport), actualment ens podem trobar davant d’una falta o encariment de gas que obligui a buscar alternatives.
A la recent conferència internacional anual sobre el canvi climàtic (la COP26 celebrada a Glasgow) s’ha debatut per enèsima vegada sobre l’estratègia òptima a nivell mundial per afrontar la descarbonització. Aquesta conferència s’engloba en la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides, nascuda el 1992, i com les seves precedents, se segueix evidenciant com una plataforma d’acords mínims, promeses i dilació en els compromisos enfocats a la prevenció del canvi climàtic. Els Acords de París de 2015, que van substituir el conegut Protocol de Kyoto, estableixen els objectius a assolir globalment, però sense concretar el full de ruta específic per aconseguir-ho; definir-ho ja recau en la voluntat de cadascun dels estats membres. Aquests tractats promoguts per les Nacions Unides estan mancats de qualsevol efecte vinculant, ja que no existeixen mecanismes per obligar-ne el compliment i tan sols estableixen mecanismes d’ajuda als estats que s’hi vulguin adherir. La lluita contra el canvi climàtic col·lisiona recurrentment vers els interessos nacionals i econòmics dels estats i, per aquest motiu, no s’acaben implementant tots els mecanismes a l’abast per reduir l’increment de la temperatura global. La lluita contra el canvi climàtic serà una realitat quan sigui realment considerat un interès nacional de primer ordre o no es contraposi al desenvolupament econòmic i social a curt termini. L’exemple del Protocol de Montreal per a la protecció de la capa d’ozó demostra que es pot solucionar positivament un repte, sempre i quan les mesures per combatre’l no entrin en conflicte amb els interessos nacionals o bé quan els seus costos es consideren assumibles.
El consens sobre la necessitat de descarbonitzar la societat és a efectes pràctics irrefutable. I per això necessitem la intervenció de tots els actors que siguin lliures de CO2, principalment les energies renovables, però no exclusivament. La vanitat renovable recau en la creença que en l’actual estat de desenvolupament tecnològic les energies renovables poden satisfer completament les necessitats energètiques del planeta sense altres suports. Una realitat que pot ser plausible localment per a alguns estats o petites comunitats, però no ho és ni de bon tros a nivell global.
En qualsevol debat energètic s’utilitzen les definicions d’energies verdes, renovables i lliures de CO2 com si fossin sinònims o representessin un mateix actor. L’energia verda acaba essent sempre un concepte polèmic, sotmès a interpretacions i manipulacions en funció del llindar en l’impacte mediambiental que es vulgui considerar. Per aquest motiu és més coherent parlar d’energies renovables i de fonts d’energies lliures de CO2, ja que sovint s’utilitzen malintencionadament aquests termes per excloure l’energia nuclear de l’equació en la descarbonització, tot i ser l’única font no renovable i lliure d’emissió de CO2 que no té limitacions d’expansió a curt i mitjà termini.
Lobbies i necessitats
Els lobbies són grups de pressió que existeixen per representar qualsevol interès econòmic, influenciar l’opinió pública i incidir en la política. Són una eina plenament present i regulada en les societats democràtiques, que generalment tenen un pes proporcional a la mida del mercat o l’interès que representen, i el sector energètic no n’està pas exempt. Dins del sector energètic existeixen diversos grups de pressió per representar les diferents fonts d’energia. A Europa, el lobby del gas ha disposat en les últimes dècades d’una bona acceptació, sobretot afavorint posicionaments més bel·ligerants envers l’energia nuclear (un rival directe). És de digna menció l’absència de l’opció nuclear en el full de ruta de l’hidrogen de la Comissió Europea, sobretot quan es compara amb el fulls de ruta similars d’altres estats, en què l’energia nuclear hi juga un paper rellevant dins dels objectius de descarbonització. La posició antinuclear europea ha estat principalment capitanejada i monopolitzada per Alemanya, en contra de la posició francesa, i s’ha vist recentment reforçada en perdre el contrapès britànic. Ara bé, de cara a aquest any s’albira un canvi significatiu. Al context energètic actual s’hi suma la presidència del Consell de la Unió Europea per part de França durant el primer semestre de 2022, el que podria suposar un canvi de tendència.
Tot i que la Unió Europea sigui una de les organitzacions internacionals més bel·ligerants envers l’energia nuclear, les imperioses necessitats climàtiques i l’actual crisi energètica l’estan conduint cada cop més cap a un reconeixement de l’energia nuclear com a font indispensable per assolir una neutralitat en emissions de cara al 2050. Som a les portes de veure si s’aprova definitivament la revisió de l’informe taxonòmic presentat per la Comissió Europea (CE), el qual inclou i classifica l’energia nuclear com a energia verda. La CE no deixa cap dubte sobre la necessitat de l’energia nuclear com a font estable i necessària, sobretot després de les últimes declaracions de la presidenta Von der Leyen. L’aprovació definitiva seria un fet molt rellevant i novedós a Europa, ja que obriria les portes al fet que la indústria nuclear disposés dels mecanismes d’ajuda de la CE per al desenvolupament d’una indústria neutra en emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tanmateix, i de cara a facilitar-ne l’aprovació per part dels estats més bel·ligerants, també s’ha inclòs el gas com a energia necessària de cara a la transició ecològica, sempre i quan es compleixin unes limitacions d’emissió de CO2 fixades.
La implantació renovable actualment té grans limitacions tècniques per molts esforços i diners que s’hi destinin, i el cas alemany n’és un exemple. Una dècada d’esforços econòmics titànics per descarbonitzar el parc elèctric no ha suposat macroscòpicament un canvi en les seves emissions de CO2. No ha pogut eradicar l’ús del carbó ni encara menys el del gas, i segueix recolzant-s’hi per al seu mix elèctric. De fet, les assumpcions ecologistes establertes en la política i opinió pública alemanya, focalitzats primordialment a la clausura del seu parc nuclear (lliure de CO2) en una primera fase, han provocat que el resultat de 10 anys d’Energiewende no s’hagi traduït en cap millora substancial.
Comença a consolidar-se la idea que l’energia nuclear ja no es consideri una font de transició (paper que s’atribueix al gas natural), sinó que pugui erigir-se com una font estable del sistema que actuï de contrapès a la intermitència de les energies renovables. Tot i així, els interessos de la indústria del gas seguiran presents. En aquest aspecte caldrà veure si en la modificació de l’informe taxonòmic de la CE s’acaba introduint també el gas juntament amb la nuclear, com a energia necessària per combatre el canvi climàtic. Per aquest motiu és necessari un esforç didàctic i comunicatiu extens que expliqui que tant les energies renovables com la nuclear són imperiosament necessàries per combatre el repte climàtic i les úniques lliures de gasos d’efecte hivernacle per construir una societat descarbonitzada a mitjà termini.
Nogensmenys, cada cop hi ha menys estats amb dependència energètica que reneguin de l’opció nuclear, principalment concentrats a Europa occidental. Justament, estats on l’opinió pública no ha estat desafiada a afrontar el repte de forma clara i on es relega a l’administració totes les demandes, culpes i frustracions. Poc a poc van caient els arguments antinuclears i declaracions com les del president Macron anunciant un rellançament de l’energia nuclear a França, per garantir la independència energètica i assolir els objectius de descarbonització, demostren que les opcions són limitades i que l’aritmètica no enganya.
Un altre factor que consolida l’energia nuclear com a necessària és el repte del creixement i competitivitat, ja que el sector nuclear suporta actualment més d’un milió de llocs de feina a Europa, dels quals més de mig milió són considerats d’alta qualificació. Això implica un impacte econòmic gens menyspreable i sobretot considerant que implica un sector tecnològic amb força capacitat d’exportació. Tot i això, és cert que els residus són el gran taló d’Aquil·les de l’energia nuclear, degut al llarg temps que es necessita per a reduir-ne els nivells de radiació. Actualment les estratègies de gestió dels residus no contemplen un reciclatge complet i es basen generalment en l’emmagatzematge a llarg termini en emplaçaments temporals o geològics profunds. Tanmateix, degut a la gran densitat energètica de l’energia nuclear, el volum dels seus residus són proporcionalment petits i fàcilment gestionables comparats amb les grans quantitats de residus produïts i alliberats per altres indústries. Això permet que els costos associats a l’emmagatzematge i gestió dels residus siguin assumits per la pròpia indústria nuclear i completament regulats per l’administració. Els quals seguint els mètodes de gestió internacionalment consensuats no provoquen cap efecte nociu sobre el medi ambient, contràriament a les emissions dels combustibles fòssils que constantment contaminen i modifiquen el clima. De totes maneres existeix encara una percepció del risc excessiva sobre els residus nuclears influenciada principalment per antigues males pràctiques (ja erradicades) i pels mitjans de comunicació, sense valorar-ne el nul impacte mediambiental que provoquen sota una adequada gestió. Tot i així, també s’ha de tenir en compte que les noves generacions de reactors i tecnologies de reciclatge podran aprofitar el combustible i utilitzar els residus per a reduir substancialment els llargs períodes que actualment es necessiten per a disminuir-ne els nivells de radiació.
La península Ibèrica i l’illa Ibèrica
Recentment a Europa es debat la probabilitat d’una possible apagada o pèrdua del subministrament elèctric generalitzat, preconitzat respectivament pels governs alemany i austríac. La xarxa elèctrica europea està bastant ben interconnectada entre els diferents estats, fet que ajuda a una distribució més eficient del subministrament elèctric, facilita l’intercanvi i el fa més resilient. Ara bé, tot i ser més sòlid, globalment pot provocar que una caiguda o desconnexió d’una part rellevant del conjunt, afecti d’altres estats dependents. La gran implantació d’energia renovable provoca fortes inestabilitats a la xarxa elèctrica, ja que no poden regular la seva producció i dificulta l’adaptació a la demanda. La substitució de fonts d’energia de base estable obliga a disposar d’un contrapès a la inestabilitat renovable (quan no fa vent ni sol) que principalment es cobreix amb gas. Això obliga a disposar d’un subministrament de gas constant que actualment no s’albira que sigui fiable, si recau majoritàriament en Rússia.
L’estratègia renovable d’Alemanya passa per ser depenent del gas rus, i per minimitzar danys ha de procurar disposar d’un subministrament constant al millor preu possible. Per aquest motiu, té un alt interès en el gasoducte del Nordstream, ja que així queda connectada directament a Rússia i s’estalvia dependre del gasoducte Yamal i dels seus intermediaris incòmodes com Bielorússia, els quals poden provocar alteracions en el subministrament i el preu.
No és esperable que la península Ibèrica es vegi colpejada per inestabilitats del subministrament elèctric europeu, ja que les seves interconnexions amb França són escasses i fàcilment compensables amb recursos interns. En aquest sentit, la baixa interconnexió elèctrica internacional pot beneficiar tota la península per frenar i bloquejar possibles apagades i pèrdues de subministrament originades al cor d’Europa.
L’estat espanyol és un dels pocs estats que no contempla ni vol contemplar l’energia nuclear com una opció de futur. El PNIEC (Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima) té una aproximació molt similar al d’Alemanya i el tancament nuclear està previst que s’iniciï d’aquí 6 anys. Evidentment la “transició ecològica” que proposa està fortament basada en el gas, una font d’energia que necessita importar i que ho fa principalment en vaixell, sobretot després del tancament del gasoducte del Magrib a través del Marroc el proppassat mes de novembre. Tot i que el subministrament estigui garantit mitjançat el gasoducte Medgaz i per vaixell per part d’Algèria, el que no està clar és a quin preu serà. Els costos del gas segurament incrementaran, ja que el transport de gas liquat per vaixell és més complex que mitjançant un gasoducte i està subjecte a la creixent demanda d’aquest combustible i dels vaixells que el transporten. Això deixa l’estat espanyol encara més depenent del gas provinent d’un regió en permanent tensió i d’un gas liquat que comença a ser cobdiciat per part dels països asiàtics.
L’estat espanyol segueix els passos d’Alemanya amb un decalatge de 10-20 anys, temps suficient per analitzar els resultats de l’estratègia germànica i considerar-ne un replantejament si s’escau. Ambdós estats disposen de grans interessos econòmics basats en el gas i, per aquest motiu, el seu lobby és prou fort i l’opinió pública respon conseqüentment.
Realitat catalana
A Catalunya les prespectives de futurs són encara més preocupants. El fet de no tenir responsabilitat directa en l’estratègia energètica nacional hauria de permetre disposar d’un pensament més crític i adaptat a la realitat i necessitats actuals. Però no és així, i el pensament polític i popular segueix essent conservador i alineat amb els interessos de l’estat espanyol.
Per una banda, tenim l’administració a través de l’ICAEN (Institut Català d’Energia) amb el seu PROENCAT 2050, que fa un estudi de perspectives energètiques per al 2050, obviant deliberadament l’opció nuclear com a alternativa descarbonitzadora. Això al meu entendre és un error per part d’un institut públic que proclama fer un estudi tècnic de les diferents alternatives per a una economia i societat baixa en emissions de carboni. L’estudi es limita a cobrir les projeccions de demanda que proposa cobrir únicament amb fonts renovables, obviant-ne la seva intermitència i el baix factor de càrrega. Així mateix, tampoc ofereix solucions realistes per a la implementació i emmagatzematge de l’excedent, fet que deixa l’estudi limitat i coix en objectivitat.
Per altra banda, tenim una societat NIMBY (no a casa meva) que s’oposa sistemàticament a la implantació de nous parcs eòlics i solars, excepte si aquests es fan ben lluny de casa seva. Això ha portat per exemple que Andreu Mas-Colell proposi com a única alternativa que Catalunya esdevingui importador d’energia renovable provinent de l’Aragó. Aquesta proposta que hauria de ser considerada com un exercici de provocació per despertar consciències és desafortunadament ben rebuda i debatuda en el marc de conferències organitzades per certs sectors públics i col·legis professionals. Són més que evidents els grans desavantatges que això provocaria estricatment en l’àmbit territorial de Catalunya: dependència, pèrdua de control, pèrdua de llocs de feina, externalització, noves xarxes elèctriques… I tot per no voler afrontar les cicatrius en el territori, el gran problema, la gran vanitat. Amb aquesta mentalitat s’hauria de demanar el desmantellament de les centrals hidràuliques per restablir les valls i el curs natural dels rius, però és prou evident el motiu pel qual això no succeirà. Avui en dia seria impensable construir els embassaments dels Pirineus o dels grans rius, dels quals acceptem gratament i acríticament la seva producció elèctrica.
Tanmateix, molts defensors de les energies renovables, com a única opció a contemplar, justifiquen el seu posicionament esgrimint que s’ha de reduir substancialment el consum energètic i que el món no pot assumir la despesa energètica actual. Certament el planeta no pot assumir el nivell d’emissions actuals, no pas l’ús energètic. Una reducció del consum energètic mundial no és esperable ni factible, si tots els països en vies de desenvolupament han d’aproximar-se als estàndards dels països desenvolupats, ni tampoc és esperable que les societats més desenvolupades vulguin renunciar al nivell de bonança assolit.
A Catalunya, habitualment s’explica l’energia com una dicotomia, bona i dolenta, posant la nuclear al paquet de fonts d’energia contaminants que no poden ajudar a mitigar el canvi climàtic i apartant-la de l’equació, sense ni tan sols debatre-la. I no només no s’està procurant posicionar-se a l’avantguarda per disposar dels nous dissenys de reactors nuclears de nova generació (com els SMR), sinó que contràriament es debat la quantitat de parcs eòlics que s’haurien d’instal·lar a l’Aragó. Seria doncs necessari que la realitat i les noves tendències ecologistes es comencessin a imposar en l’imaginari col·lectiu, i així modernitzar les obsoletes doctrines ecologistes del segle XX. Lluny queden ja les èpoques on des de Catalunya es creaven empreses energètiques pioneres en adoptar els nous avenços tecnològics en generació elèctrica de cada època, com ara FECSA, ENHER, HECSA i HIFRENSA (responsable de la primera central nuclear a Catalunya).
Oriol Parera és enginyer industrial i investigador en seguretat nuclear per a la Comissió Europea. Màster en enginyeria nuclear per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la Universitat Politècnica de Lausanne (EPFL).
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
