Algèria i el Marroc: un nou divorci d’enemics íntims
Per David Alvarado
12/11/2021
Ramtane Lamamra, ministre d’Afers Exteriors algerià, va anunciar el 24 d’agost de 2021 la ruptura de relacions diplomàtiques amb el regne del Marroc. Era la conclusió a tot un seguit de desavinences i provocacions creuades que guanyaren una renovada intensitat, després de la normalització de les relacions entre Rabat i Tel Aviv, el desembre de 2020. El proppassat 31 de juliol, en motiu de la Festa del Tro, el monarca marroquí Mohammed VI va afirmar que “Algèria no ha de témer cap malvolença per part del Marroc”, atensant la mà al país veí. Tot i així, Omar Hilale, representant marroquí permanent davant de les Nacions Unides, en una reunió del Moviment de Països no Alineats, el 13 i 14 de juliol, va afirmar prèviament en unes declaracions que “més que cap altre, el valent poble de la Cabília mereix gaudir plenament del seu dret a l’autodeterminació”. Això va generar un impacte molt més gran i, a ulls del ministre argelià, Lamamra, “la provocació marroquina ha aconseguit el seu paroxisme”.
Com a resposta pel suport algerià al Front Polisario, el Marroc evidencia el seu suport al Moviment per l’Autodeterminació de la Cabília (MAK, en les seves sigles en francès). Alger també recrimina a Rabat el seu presumpte suport al Moviment Rachad, que de la mateixa manera que el MAK és considerat com a “terrorista” per les autoritats algerianes, atribuint-los l’autoria dels grans incendis de l’estiu, que van saldar-se amb noranta morts. En paral·lel, Alger ha prodecit a intensificar els controls de seguretat fronterers a l’oest, alhora que demana al Marroc una clarificació sobre les declaracions d’Omar Hilale. Oficialment, Rabat ni les afirma ni les refuta. Les úniques mencions arriben de la mà de mitjans i actors no oficials que depenen de les consignes institucionals. Es multipliquen els missatges de suport al MAK, que adquireix una visibilitat inèdita al Marroc, així com el seu president, Meheni, exiliat a França, protagonista de rodes de premsa i entrevistes, en què no dubta d’agrair al rei la seva ajuda.
La reacció oficial marroquina no arribarà fins l’anunci algerià de la ruptura diplomàtica, quan el ministeri d’Afers Exteriors marroquí va fer públic un comunicat en què lamentava la decisió, titllant-la de “completament injustificada”. Rabat aprofità el comunicat per a presentar-se com un soci “creïble i lleial” per al poble algerià, intentant marcar una diferència clara entre el règim i els seus administrats, afirmant que seguirà actuant amb “saviesa i responsabilitat per al desenvolupament d’unes relacions intermagrebís sanes i fructíferes”. Per la banda marroquina, la deriva es presenta com un parèntesi “en la construcció de la Unió de Magrib Àrab (UMA) i el retorn a la situació de normalitat”, tal com declara el seu president, l’islamista Sadedín El Otmani.
De passada, el Marroc aprofundeix en un relat que insisteix en la fragilitat interna del règim algerià, en una severa crisi econòmica, política, institucional i identitària, que justifica una estratègia per a consolidar el suport social davant l’enemic extern . Rabat aprofita també per dirigir-se a l’UE i als Estats Units, però també a Israel, reivindicant que la seva posició encarna la raó i la ponderació a la regió, enfront d’una Algèria que s’insinua poc fiable. A més, les autoritats marroquines, ja sigui per vies oficials o bé oficioses, intenten calmar els temors davant d’una eventual escalada militar i els seus efectes, pel que fa al proveïment dels països europeus de gas a través del Gasoducte Magrib-Europa (GME), que comunica amb el continent europeu des de 1996, a través del Marroc, els jaciments de Hasi R’Mel, al Sàhara algerià. I per tal d’això, Rabat rescata un projecte políticament concebut el 2016, que no és altre que el gasoducte Nigèria-Marroc, els estudis de viabilitat del qual han estat conclosos, i la construcció que vol iniciar la Nigerian National Petroleum Corporation (NNPC), tot i que encara no s’ha dilucidat el seu finançament.
Animositat històrica
Les relacions entre Algèria i el Marroc han estat històricament tenses. Per als responsables dels dos principals estats del Magrib, que es disputen el lideratge a la regió, la conformació de l’enemic exterior al país veí és un mitjà per consolidar els seus propis règims, pretesament antagònics, i animar així a un nacionalisme avantatjós per a la seva cohesió interna. Tot just un any després de la independència algeriana, el 1963, és bona prova d’això l’anomenada “guerra de les sorres” per delimitar el traçat fronterer en els límits saharians. A partir de 1975, la disputa pel lideratge a la regió cristal·litza al voltant de la controvèrsia del Sàhara Occidental, precipitant la ruptura de les relacions diplomàtiques entre 1976 i 1988. El 1994 la rivalitat segueix viva i Dris Basri, home fort del règim marroquí, en la seva qualitat de ministre d’Interior, acusa els serveis secrets algerians d’estar darrere de l’atemptat terrorista al hotel Atlas-Asni de Marràqueix, amb el que comença una campanya d’expulsió d’algerians en situació irregular instal·lats en territori marroquí i s’instaura el visat d’entrada al Marroc. La resposta d’Algèria no es va fer esperar, i poc després es va procedir al tancament de les fronteres terrestres, encara vigent.
Buscant posar fi a dinàmiques de ruptura, el 1999, tot just elegit, Abdelasis Bouteflika va fer el gest d’assistir al funeral de Hassan II. El president brandà llavors els avantatges d’un Magrib unit, lliure de vells conflictes, i advocà per un acostament, necessari per al desenvolupament de la regió. Però Buteflika, elegit per la cúpula militar per ser cap d’Estat, no va ser capaç de desvincular-se dels principis de l’Estat algerià i no cessà d’afirmar regularment el suport del seu país a l’autodeterminació saharauí, suscitant els recels dels marroquins. Al marge d’una cimera de la Lliga Àrab celebrada a Alger, Bouteflika va mantenir una trobada amb Mohammad VI, que es pretenia que fos l’inici de l’obertura. No obstant això, la reafirmació de Bouteflika en el seu suport a la causa saharauí, amb motiu de l’aniversari del Front Polisario, precipità un comunicat del Ministeri d’Afers Exteriors marroquí, titllant de “no oportuna” la visita prevista els dies 21 i 22 de juny de 2005 del primer ministre algerià, Ahmed Uyahia. Des de llavors, cap altre cap de govern algerià ha trepitjat el sòl del veí. La rivalitat perviu, les tensions s’enquisten i, de forma cíclica, emergeix l’enfrontament.
L’octubre de 2017, Rabat crida a consultes el seu ambaixador a Algèria per protestar contra unes declaracions de l’aleshores cap de la diplomàcia algeriana, Abdelkader Mesahel, que va acusar el Marroc de ser un “Estat narcotraficant”. Al maig de 2020, en una trobada amb compatriotes, el cònsol marroquí a Orà no dubtava a afirmar que es trobava en “un país enemic”. La reacció va ser immediata i l’ambaixador marroquí a Alger va ser convocat pel ministeri d’Exteriors, s’acusà al cònsol de ser un agent d’intel·ligència marroquina i aquest tornà a Rabat. L’octubre d’aquell mateix any, l’exèrcit marroquí protagonitzà una operació a Guerguerat, a la zona tap del Sàhara Occidental, entre li sud del territori i Mauritània, essencial per al comerç entre el Marroc i l’Àfrica de l’Oest, per dispersar elements del Polisario que acusen de bloquejar el trànsit de passatgers i mercaderies. L’organització sahrauí replica anunciant la ruptura de l’alto el foc signat el 1991 i el començament de les hostilitats. La tensió durà setmanes, amb trets creuats entre elements de les Forces Armades Reials (FAR) i els independentistes sahrauís que, encara sense demostracions consistents, no paren de proclamar un escenari de guerra oberta.
A conseqüència de la rivalitat al Sàhara Occidental, els dos estats mantenen una particular cursa armamentística. Del costat algerià, és una constant des de la independència del país. Del costat maroquí, l’increment de la despesa militar s’ha accentuat els últims anys: només el 2020 el pressupost militar ha augmentat un 30% respecte de l’any anterior, que ja havia estat substancialment més elevat que el curs precedent. En un context de marcada crisi econòmica i social, Rabat ha superat els 50 mil milions de dírhams de despesa (4,6 mil milions d’èuros), que es justifica amb l’adaptació i modernització de l’aparell militar per a la defensa de la integritat territorial, en al·lusió al conflicte sahrauí, davant d’un eventual atac algerià. Com a particularitat, si bé Algèria disposa d’un més ampli arsenal, que inclou importants contingents d’origen rus, xinès, indi o fins i tot francès, el Marroc s’equipa amb armament que no està a l’abast del seu veí, sobretot carros de combat i caces americans equipats amb tecnologia israeliana, molt més avançats. En dates recents, la cursa armamentística ha arribat també als drons, privilegiant els drons de combat equipats amb míssils, capaços de localitzar i atacar un objectiu per després tornar a la base, ja siguin turcs o nord-americans.
Guerres per l’influència regional
En el conflicte libi, les hostilitats entre Rabat i Alger es van fer evidents a la cimera de la Unió Africana (UA) de febrer de 2021. Algèria esperava que la presidència sud-africana fos més avantatjosa per a Líbia, després d’una presidència egípcia que havia neutralitzat tota iniciativa africana en la matèria. Tebun defensava la celebració a Algèria d’una conferència de reconciliació inter-líbia, però Rabat s’activa i considera que és la legitimitat de les institucions líbies la que ha de prevaler, atès el descarrilament de la iniciativa algeriana.
El Marroc enarbora els Acords de Skhirat, localitat al sud de Rabat, de 2015, que van permetre l’emergència d’un govern d’unitat nacional, i fa mesos que intenta reactivar el procés acollint en Bouznika, a tot just 12 quilòmetres de Skhirat, a delegacions del parlament libi i de l’alt consell d’Estat, entre agost i setembre de 2020.
La dimissió, al març, de Ghassan Salamé, enviat especial de l’ONU per a Líbia, ofereix una nova oportunitat i Alger activa les seves xarxes diplomàtiques per situar Lamamra al lloc del libanès. L’algerià, ben connectat amb la UA, va obtenir l’aprovació de la seva comissió, així com el beneplàcit del president francès, Emmanuel Macron. El secretari general de Nacions Unides, Antonio Guterres, no s’ha pronunciat en contra. En concertació amb Emirats Àrabs, que tampoc volen un algerià al capdavant, el Marroc aconsegueix fer descarrilar el nomenament de Lamamra i és la nord-americana Stephanie Williams qui n’obté la interinitat.
Fins i tot en institucions de relativa influència, com pot ser l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF), el Marroc hi trasllada la batalla amb el veí algerià. Moha Uali Tagma, ambaixador del Marroc a Abuja i davant de la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica de l’Oest (CEDEAO), ha estat nomenat en la delegació de l’OIF per “donar suport al procés de restauració de les institucions democràtiques a Mali”. El Marroc no està disposat a cedir terreny a Algèria, que reforça el dispositiu diplomàtic per fer valer el seu paper a la regió. Alger insisteix que els Acords d’Alger, de 2015, són el marc adequat per posar fi a la crisi política a Mali, i més quan el full de ruta marcat per aquests no ha estat respectat.
El Marroc aposta per una “transició tranquil·la” a Mali, intentant mediar abans del cop d’Estat, entre el llavors president, Ibrahim Boubacar Keita, molt a prop de Rabat, havent Mohammad VI assistit a la seva investidura el 2013; i l’imam Mahmud Dicko, principal referent d’una heteròclita oposició. “Vèiem que les tensions polítiques i socials s’intensificaven (…) considerant la necessitat de reinventar arranjaments passats que havien arribat als seus límits”, va declarar Burita en un atac directe contra els acords d’Alger.
L’estratègia africana d’Israel
La normalització de la relació amb Israel en contrapartida al reconeixement americà de la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental, crea un desequilibri en la relació entre els dos grans estats del Magrib. Aquest suport sanciona el fracàs algerià, que dóna suport al Front Polisario des del 1975, i si bé l’administració Biden no ha ratificat el reconeixement de la marroquinitat de Sàhara fet per Donald Trump i que l’UE manté un eloqüent silenci sobre la qüestió, a Alger cada vegada són més els que pensen que és una qüestió de temps que el Marroc vegi satisfetes les seves demandes sobiranistes en detriment de la resolució del conflicte en el marc de Nacions Unides. D’altra banda, Algèria ja compta amb poques armes de pressió sobre el seu veí, que ha transcendit el Magrib com a marc d’actuació i aspira al lideratge continental. La normalització amb Israel posa a disposició del Marroc els mitjans de les seves elevades ambicions.
Contribuint al fet que Israel recuperi el seu estatut d’observador en el si de la UA, perdut el 2002, el Marroc mostra la seva influència, la seva capacitat per mobilitzar suports en la instància panafricana. I això tot i que Algèria maniobra en un sentit contrari, recordant als països membres que la UA sempre ha donat suport a la causa palestina. Per Tel Aviv, aquesta fita és un primer pas per a un desplegament estratègic al continent, i de forma particular a l’Àfrica de l’Oest, on la influència marroquina és més accentuada. En contrapartida, el Marroc espera beneficiar-se d’importants inversors israelians, disposar de les xarxes d’influència de Tel Aviv per defensar els seus interessos a escala global i intensificar la cooperació en matèria de seguretat, tot i que aquesta ja existia, encara que de forma discreta, com evidencien les revelacions sobre l’ús per part del Marroc del programa espia Pegasus, produït per l’israelià NSO Group, que va permetre a Rabat vigilar fins a 6.000 números de telèfon, inclosos els d’actors de primer ordre del règim algerià.
Sense oblidar que Mohamed VI és el president del Comitè Al Qods (Jerusalem), per justificar les seves opcions més enllà de la defensa del dossier sahrauí, el Marroc va sostenir que la normalització obria la possibilitat d’influir en les orientacions de la política israeliana a la trobada dels palestins. Cada vegada és més evident que Israel no està de cap manera disposat a modificar tal política. Tanmateix, després d’obrir una oficina d’enllaç a Rabat, tot i els esforços de la diplomàcia marroquina, Israel no ha adoptat la decisió d’obrir un consolat al Sàhara Occidental, com tampoc Estats Units, que segueix proclamant la necessitat de resoldre el conflicte a través de la concertació entre protagonistes sota l’ègida de Nacions Unides. Determinats a mantenir la seva política palestina i sense implicar-se de ple en la qüestió sahrauí, Israel sí que sembla més disposat a ajudar a Rabat enfront de l’enemic algerià. Durant una visita a Rabat el 13 d’agost de 2021, el ministre israelià d’Afers Estrangers, Yair Lapid, declarava en presència del seu homòleg marroquí, Naser Burita, la seva inquietud pel “paper jugat per Algèria a la regió, l’acostament d’Alger amb l’Iran i la campanya desplegada per Alger contra l’admissió d’Israel com a membre observador de la UA”.
Impacte econòmic i mediació
Catalunya podria patir l’impacte econòmic de la ruptura. Tot apunta que Algèria modificarà la conducció del seu gas cap a Europa, ja que el contracte del GME expira el 31 d’octubre de 2021 i la Sonatrach entreveu bascular la conducció a través del Medgaz, que uneix directament Algèria i l’Estat espanyol a través d’Almeria. El ministre d’Energia, Mohammad Arkab, va insinuar la no renovació de l’acord a tres bandes que permeti l’arribada a la Península Ibèrica de gas a través del GME, una eventualitat posteriorment confirmada. Alger es mostra determinada a castigar el Marroc, la qual cosa no vol dir que més endavant no es pugui reconduir l’acord, ja que Rabat percep un peatge del 7% del valor del gas exportat per aquesta via. El 2019, la xifra no va arribar als 50 milions d’euros a causa de la caiguda del preu dels hidrocarburs, però el 2014 la suma va apropar-se als 200 milions d’euros. A més, el GME proporciona un 45% de la demanda de gas que necessita el Marroc a un preu per sota del de mercat, que serveix a les plantes tèrmiques per generar un 12% de l’electricitat del regne.
Algèria també resulta perjudicada per la no renovació de l’acord sobre el GME, ja que la seva capacitat d’exportació per via terrestre es reduirà de 16.700 milions de metres cúbics anuals, a 8.000, i després a 10.000, a partir de gener, comptant amb un increment de les capacitats del Medgaz. Algèria va exportar a l’Estat espanyol 9.000 milions de metres cúbics el 2020, i s’estima que un 60% d’aquest volum va passar a través del Medgaz i un 40% a través del GME. En principi, l’Estat espanyol té una infraestructura que li permet una certa diversificació pel que fa a l’aprovisionament de gas natural, de què depèn el 17% de l’electricitat generada, però l’increment dels costos no cessarà, afectat de manera directa a Catalunya, tant a petits consumidors com a la indústria.
Des de l’anunci de la decisió algeriana de trencar relacions amb el Marroc, s’han multiplicat els missatges que criden a la concòrdia i al diàleg entre veïns. En primer lloc, des del món àrab. El ministre dels Emirats Àrabs d’Afers Exteriors, Cheik Abdullah Bin Zayed Al Nayan, ha subscrit un comunicat en què empeny a avançar cap a unes “relacions àrabs positives” que serveixin al desenvolupament dels interessos i prosperitat dels seus pobles. En la mateixa línia s’han manifestat l’Organització de la Conferència Islàmica (OCI) i la Lliga Àrab, així com també l’Aràbia Saudita, que ha adoptat un to conciliador, i Trípoli, que convida a Alger i Rabat a abraçar “els principis i objectius comuns que han conduït a la creació de la UMA”.
El titular d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha anat a Algèria intentant un acostament amb el Marroc, si bé a ningú se li escapa que la visita ha estat en clau econòmica, buscant garantir el subministrament de gas espanyol, supurant encara l’enfrontament amb Rabat per l’acollida de Brahim Ghali, líder del Polisario. França també ha demanat a Algèria i al Marroc tornar al diàleg en pro de l’estabilitat de la regió, si bé París travessa una crisi diplomàtica sense precedents al Magrib i és objecte de les condemnes d’uns i altres. Per la seva banda, l’UE ha demanat als dos països trobar una “solució diplomàtica i duradora”, presentant-se voluntària per intervenir en la controvèrsia.
La resolució del 29 de setembre de 2021 del Tribunal de Justícia de l’UE (TJUE), que dona la raó al Polisario i ordena anul·lar els acords de comerç i pesca entre el Marroc i l’ens comunitari, ha malmès les opcions de Brussel·les per jugar un paper de primer ordre. Davant del descrèdit i ineficàcia dels actors tradicionals en la mediació, en la mesura que Catalunya manté una històrica relació estreta amb tots dos estats i les seves societats respectives, i la ruptura afecta a la regió mediterrània. Barcelona hauria de parar atenció a aquesta situació, entendre quins són els seus interessos en aquest conflicte, i explorar la possibilitat d’actuar de mediador equànime.
David Alvarado és doctor en ciències polítiques per la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC) especialitzat en Àfrica del Nord i Sahel. Actualment treballa com consultor en estratègia, public affairs, lobbying i comunicació internacional, ha exercit com a professor en distintes universitats i col·labora amb diversos think tanks com IGADI, CEID, CSIS o Cato Institute.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
