La Segona Guerra del Karabakh i la nova geopolítica al Caucas Sud
Per Abel Riu
29/01/2021
El 2020 va quedant enrere, un any que ha comportat una acceleració dels tempos a nivell global. Les plaques tectòniques del poder mundial i d’un ordre internacional en procés de transformació s’han continuat movent, i han generat l’aparició de nous conflictes i la reactivació de vells litigis no resolts, alguns d’ells erròniament considerats “congelats” per alguns analistes. Aquest és el cas del Nagorno Karabakh.
En aquest context, una de les plaques tectòniques que s’ha bellugat de forma més accentuada ha estat la turca. La seva hiperactivitat diplomàtica, i el fet de no tenir complexos a l’hora de mostrar múscul militar a l’exterior, ha provocat tot un seguit de maldecaps als països occidentals. Síria i la Mediterrània Oriental han estat les principals zones de projecció de poder d’Ankara, a fi de modificar els respectius statu quo per a adaptar-los als seus interessos, per la via dels fets, i utilitzant la força o l’amenaça d’usar-la.
És precisament al Caucas Sud on aquesta manera d’actuar s’ha mostrat més efectiva, de forma dramàtica. L’entrada de Turquia en el tauler del Karabakh, amb una implicació directa en l’ofensiva militar de l’Azerbaidjan al setembre, va ser determinant per fer a volar pels aires l’statu quo que havia deixat la guerra que va enfrontar armenis i àzeris entre el 1991 i el 1994 per al control d’aquell territori de majoria armènia. Així, 44 dies de guerra van ser suficients per a què les tropes de l’Azerbaidjan, amb el suport turc (especialment destacable el paper dels drons Bayraktar TB2 de fabricació turca i el control aeri que el seu ús extensiu va permetre), s’imposessin sobre les forces armènies d’una forma tan severa. Tan sols la intervenció diplomàtica russa va evitar una derrota total i la recuperació de tot el territori històric del Karabakh per part de Baku.
Les bases del cessament de les hostilitats
La declaració del 9 de novembre de 2020 per a la fi de les hostilitats, signada pel president rus, Vladimir Putin, el president azerbaidjanès, Ilham Aliyev, i el primer ministre armeni, Nikol Pashinyan, va establir les bases de la nova situació. Aquesta comporta importants pèrdues territorials per al bàndol armeni, situant Rússia com a garant de l’alto el foc sobre el terreny en base a la presència d’uns 2000 efectius militars russos com a forces d’interposició per a un període de 5 anys, renovable automàticament en cas que tant Erevan com Baku no mostrin oposició al respecte en finalitzar el lustre. El corredor de Lachin, de 5km d’ample i que connecta la República d’Armènia amb el territori del Karabakh que resta en mans armènies, queda sota control rus, una aspiració de Moscou des de la fi de la guerra dels anys 90.
Amb el retorn a mans azerbaidjaneses dels territoris adjacents al Karabakh, que des de 1994 havien estat sota control armeni, es posa fi a un dels principals elements que diferenciava aquest de la resta de conflictes territorials no resolts a l’antiga URSS. Aquest havia esdevingut un dels elements més complexos d’abordar a les negociacions de pau liderades pel grup de Minsk de l’OSCE: el fet que les forces independentistes armènies tinguessin un control de facto d’un territori molt superior al que reclamaven. De retruc, queda implícit el reconeixement per part de la República d’Armènia de les fronteres de l’Azerbaidjan internacionalment reconegudes.
2020 Nagorno-Karabakh conflict map. Source: Wikimedia Commons
Pel què fa a la delicada qüestió de l’estatus de la part de la regió del Karabakh que resta en mans armènies i sota tutela russa, aquesta queda sense resoldre, i serà un dels elements més complexos d’abordar a les negociacions. En aquest sentit, la situació actual recorda la d’Ossètia del Sud abans de la guerra russo-georgiana de 2008. Mentre que Baku ofereix una “autonomia cultural” per a aquest territori, sense estructura etno-territorial pròpia, Erevan defensa que qualsevol solució ha de passar pel respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles.
Altres qüestions que queden per resoldre són la repatriació de presoners de guerra, especialment important pel bàndol armeni, i que Moscou vol prioritzar abans d’entrar a abordar el delicat tema de l’estatus de l’Alt Karabakh. En aquests moments, Rússia està jugant un paper important pel que fa a l’assistència humanitària i al retorn dels desplaçats armenis, desminatge i reconstrucció d’edificis i d’infraestructures danyades. Un rol que, a la banda dels territoris sota control de l’Azerbaidjan, l’està jugant també Turquia.
La demarcació física de les fronteres internacionals entre la República d’Armènia i l’Azerbaidjan a les zones que passen a estar sota control de Baku està essent viscuda de forma traumàtica en algunes poblacions armènies del sud del país, pel fet que en alguns casos està tallant l’accés a infraestructures bàsiques. Per la seva banda, Armènia ha presentat centenars de denúncies contra l’Azerbaidjan per crims de guerra davant del Tribunal Europeu de Drets Humans.
Claus, guanyadors i perdedors del nou mapa regional
Un dels punts de la declaració de fi de les hostilitats signada el dia 9 de novembre que en el seu moment més va sorprendre, és el que fa referència al desbloqueig de les rutes de transport regional. Així, en el seu novè i últim punt, la declaració estableix que la República d’Armènia garantirà un corredor de transport segur al sud del país, que connecti les regions occidentals de l’Azerbaidjan i l’enclau àzeri de Nakhtxivan. Un corredor que quedarà sota control del Servei de Fronteres del FSB rus, i el qual a la pràctica connectarà Turquia amb l’Azerbaidjan i el mar Caspi sense necessitat de rodejar pel territori de Geòrgia.
Precisament, la trobada entre Putin, Aliyev i Pashinyan del darrer 11 de gener a Moscou es va centrar especialment en aquesta qüestió, establint les bases per crear nous corredors de transport que connectin, d’una banda, Rússia-Armènia i l’Iran i, de l’altra, Turquia-Armènia i l’Azerbaidjan creuant territori armeni i àzeri. Així, s’ha impulsat la creació d’un Grup de Treball ad hoc que impulsi els treballs en aquest sentit. La proposta russa d’integració territorial es pot visualitzar en aquest mapa elaborat pel mitjà d’informació sobre el Caucas, JAM News.
Russian proposal for connectivity projects in the South Caucasus. Source: Jam News
Aquests projectes tenen el potencial de redibuixar la regió de forma dramàtica, i poden contribuir a una millora de la connectivitat territorial que alhora permeti a Armènia començar a superar l’aïllament regional al qual havia estat sotmesa per Ankara i Baku. Aquest aïllament corresponia al “preu a pagar” per mantenir el control sobre el Karabakh, amb les fronteres tancades a banda i banda des de principis dels anys 90, i amb totes les infraestructures estratègiques de transport construïdes a la regió durant els darrers 20 anys fent-li bypass a través del seu veí del nord, Geòrgia. Pel que fa a l’Azerbaidjan, li permetria connectar amb el seu enclavament de Nakhtxivan i, més enllà, també amb Turquia, sense necessitat de rodejar per l’Iran.
Moscou aconseguiria el control de la clau de tot l’engranatge, pel fet que les dues rutes (nord-sud i est-oest) transitarien pel corredor al sud d’Armènia que quedaria sota control del Servei de Fronteres del FSB rus. I és que aquesta nova realitat regional que es va configurant en base al seu lideratge permet a Rússia consolidar la seva posició com a actor predominant i imprescindible al Caucas Sud. Des de la fi de les hostilitats, Moscou marca els tempos i els marcs de les negociacions i, en aquest cas, utilitza hàbilment la qüestió de les connexions per a la superació del conflicte a través del mateix procés negociador. A través d’un approach de “pas a pas”, dissenya un nou statu quo regional en el qual es manté com a patró regional, ara també amb el vist-i-plau de Turquia com a segona potència a la regió, que es beneficia de la nova situació. En paral·lel, en actuar d’aquesta manera, el Kremlin intenta seguir mantenint l’UE, i especialment els EUA, fora del tauler, la seva principal preocupació pel que fa a les zones de l’antiga URSS on Rússia encara té un paper predominant. De retruc, la nova arquitectura regional permet a Rússia debilitar la posició de Geòrgia, país de la zona amb qui té una relació més hostil pels litigis a Ossètia del Sud i Abkhàzia, i reduir la seva importància com a aspirant a esdevenir un hub estratègic per al transport de mercaderies est-oest, també dins del marc de la iniciativa One Belt One Road impulsada per la Xina.
Pel què fa a Turquia, gràcies al seu paper determinant en el resultat de la guerra, ha aconseguit consolidar-se com a co-patró regional, tota una novetat històrica al Caucas Sud. De fet, per primera vegada en 200 anys, Moscou s’ha vist forçada a cedir una part del seu patronatge exclusiu sobre la regió, com ho demostra el fet que Turquia mantindrà a partir d’ara una presència militar permanent en territori de l’Azerbaidjan. Rússia (i després l’URSS) havia gaudit d’aquesta posició en exclusiva ni més ni menys que des de la signatura del tractat de Turkmenchay de 1828 entre l’imperis rus i l’imperi persa, i del tractat d’Adrianòpolis de 1829 entre els imperis rus i otomà, ratificat un segle més tard amb el tractat de Kars (1921) entre la llavors naixent Turquia i les autoritats bolxevics.
En relació amb els poders regionals interns, l’Azerbaidjan és sens dubte el gran triomfador i actor dominant en el nou escenari, conseqüència lògica del seu desenvolupament econòmic i de l’augment de les seves capacitats militars de les dues darreres dècades, gràcies als ingressos derivats de les exportacions de petroli i gas. La seva victòria militar i la conquesta territorial gairebé han coincidit en el temps amb la posada en funcionament a principis de gener del conegut com a Southern Gas Corridor (SGC) per a l’abastament de gas natural de la zona del Caspi fins als països de la UE. La ruta d’Azerbaidjan a Europa consisteix en l’extensió del gasoducte del Caucas Sud que uneix territori àzeri amb Turquia via Geòrgia (Bakú-Tbilisi-Erzurum), i la construcció dels gasoductes Transanatoli (TANAP) i Transadriàtic (TAP), portant el gas àzeri fins als Balcans i Itàlia. Amb el Corredor de Gas del Sud es busca sobretot reduir la dependència d’Europa del gas rus mitjançant la diversificació de les importacions. Impulsat per la Comissió Europea, es tracta d’un projecte estratègic que ha costat uns 45mil milions d’euros, i que ha contribuït a solidificar la posició de l’Azerbaidjan com a Estat més important del Caucas Sud.
En aquest nou context, Baku defensa el discurs que “el conflicte s’ha acabat”, i que cal centrar-se en el desenvolupament econòmic, aspirant a esdevenir el principal motor d’un creixement que també inclogui i beneficiï a Armènia. Alhora, aquest discurs es combina en ocasions amb una retòrica expansionista i de reivindicació de territoris del sud de la República d’Armènia, amb un racisme i un odi ètnic que busca humiliar l’enemic vençut. En aquest sentit, es contraposa la retòrica de la coexistència amb la de la dominació, un element que no facilita el camí cap a una possible reconciliació. I és que Erevan no té ni de lluny el leverage que tenia abans de la guerra: els armenis són molt més dependents de Rússia del que ja ho eren abans, i la seva posició queda totalment condicionada als termes que Moscou pugui aconseguir imposar a Baku amb l’acceptació de Turquia. Es dona la circumstància que, precisament, la situació de precarietat al bàndol armeni pugui facilitar una hipotètica resolució del conflicte.
Una resolució que, basada en una major integració econòmica i en un increment de la dependència mútua, en última instància, podria esdevenir un mitjà per a una pau duradora entre els dos països. Aquest és, si més no, el canvi de paradigma dissenyat per Moscou, en què hi ha l’opció de passar d’un joc de suma zero a un escenari on ambdós bàndols puguin sortir beneficiats pel que fa a les oportunitats d’una major prosperitat socioeconòmica regional. Un camí que en cap cas seria fàcil de transitar pel govern armeni de Nikol Pashinyan i pels que puguin seguir, amb un país en plena crisi posterior a la derrota, i amb una important oposició interna fomentada especialment pels elements del règim que governava el país fins a l’exitosa revolució de 2018.
El nou escenari és insatisfactori per als EUA, per l’increment de la influència russa tant a Armènia com a l’Azerbaidjan. Caldrà veure si la nova administració Biden intenta jugar un paper més actiu per a intentar influir en el nou statu quo a favor dels interessos armenis, tal com va declarar recentment el nou Secretari d’Estat, Antony Blinken. Això podria implicar utilitzar Armènia com a palanca al tauler del Caucas Sud en el marc de la creixent rivalitat geopolítica entre els EUA i Rússia, per tal d’intentar reduir la influència que Rússia exerceix sobre aquest país. Aquesta posició és d’entrada poc probable, pel fet que implicaria perjudicar les relacions dels EUA amb Baku, les quals han guanyat importància després de l’obertura del corredor del Southern Gas Corridor, un projecte que va comptar amb el suport en el seu moment del president Obama i amb Biden com a vicepresident.
En aquest sentit, els moviments de Washington possiblement passaran per reforçar el paper del Grup de Minsk, sense descartar l’objectiu de substituir les forces d’interposició russes per una força multinacional, quelcom que en tot cas no es produiria fins al 2025, sempre i que comptés amb l’improbable suport rus. Del que no hi ha dubte és de la disposició dels EUA a incrementar el suport humanitari a Armènia per a superar l’impacte de la guerra.
Per la seva banda, la UE és un altre dels clars perdedors del nou escenari, incapaç de fer res més durant la guerra de la tardor que emetre “declaracions de preocupació”. La seva principal prioritat estratègica a la regió és el gas del Caspi. La relació de la UE amb Armènia i Azerbaidjan sempre ha estat ambivalent, equilibri que ha provocat que, davant l’ofensiva militar àzeri-turca iniciada al setembre, Brussel·les es posés de perfil. En paral·lel, la manca d’una confrontació a nivell d’interessos directes amb Rússia, a diferència de situacions com les de Bielorússia o Geòrgia, ha fet que els incentius per a una major intervenció fossin gairebé inexistents. Aquesta actitud ha provocat que les aspiracions armènies d’una major implicació a la UE s’hagin desplomat. Això ha generat una gran decepció no només en relació amb les possibilitats d’una orientació occidental, sinó també en relació amb els valors de democràcia i drets humans que la UE suposadament representa. En aquest marc, una opció per a la UE per mirar de jugar un paper renovat en aquest conflicte podria ser el suport a la investigació de crims de guerra i atrocitats comeses durant la guerra, contribuint a trencar el cicle d’impunitat en relació amb les accions comeses per les tropes de l’Azerbaidjan. En aquest sentit, el suport a la creació d’una comissió de la veritat seria una fórmula constructiva de recuperar la credibilitat perduda entre els armenis.
Regionalització del conflicte i nou equilibri de poder
Es podria considerar que, en aquesta ocasió, si Turquia ha fet possible la guerra, el paper de Rússia ha facilitat la pau, ambdues potències aprofitant un context global cada cop més convuls i la retirada fàctica dels EUA de diverses zones del món, assegurant-se un reforçament dels seus interessos a la regió. La regionalització del conflicte ha provocat la substitució d’una fórmula internacional de mediació (el Grup de Minsk de l’OSCE) per una gestió del conflicte gairebé íntegrament per part de Rússia, amb Turquia jugant un paper d’equilibri ara ja imprescindible.
Tal com va afirmar recentment Gerard Libaridian, historiador i assessor del primer ministre armeni post-independència, Levon Ter-Petrosian, entre el 1991 i el 1997, en el conflicte entre armenis i azerbaidjanesos per l’Alt Karabakh ambdós bàndols “hi han invertit la seva història, la seva cultura i la seva identitat”, amb un plantejament de lluita existencial que obligava els governants de torn a “mantenir posicions maximalistes per mantenir-se en el poder”. Des de la fi de la primera guerra el 1994, Baku i Erevan concebien una possible segona guerra com una continuació potser inevitable de les negociacions en cas de fallida d’aquestes, tal i com s’ha acabat demostrant. En lloc de preparar les respectives poblacions per a la pau, les preparaven per a la guerra, amb una retòrica militarista a banda i banda. De fet, durant les darreres dècades, ambdós països han estat entre els cinc Estats del món amb una despesa militar per càpita més elevada (molt superior en el cas de l’Azerbaidjan en xifres totals, atesa la diferència en PIB). Per les seves arrels històriques, que des de la perspectiva armènia es retrotreia al genocidi de 1915, es tracta d’una de les enemistats més profundes i agreujades del món.
Per als armenis, el preu a pagar per mantenir aquestes posicions ha estat molt elevat, no havent sigut capaços d’aprofitar la circumstància històrica excepcional de la seva victòria del 1991-1994 per tal d’aconseguir una pau duradora més favorable als seus interessos. A llarg termini, ha estat un error fatal, degut a una falta d’apreciació i d’adaptació a les canviants relacions de poder a la regió, especialment donades per l’increment de les capacitats del seu rival en l’àmbit demogràfic, econòmic, i militar, sobretot des del boom de les seves exportacions petrolieres l’any 2005. També ha estat determinant la falta de comprensió de les implicacions del creixent suport de Turquia envers l’Azerbaidjan, i el fet de no haver entès que no es podia comptar amb Rússia per a una hipotètica defensa del Karabakh en cas d’atac, considerant els profunds llaços i interessos que uneixen Moscou amb Baku.
Ambdós països estan ara mateix dividits entre sectors que defensen posicions més maximalistes i d’altres amb un approach més conciliador. Per tot això, tot i que sigui possible que una dependència econòmica a través d’una major integració regional pugui posar les bases per a la resolució del conflicte, aquesta no serà viable sense una normalització i, en última instància, reconciliació entre ambdues comunitats. L’alternativa és, de nou, la guerra. I, si tenim en compte la nova fase de regionalització del conflicte, una tercera guerra del Karabakh inclouria, molt probablement, la participació directa i la confrontació entre actors externs, especialment Turquia i Rússia, amb un potencial destructiu molt més elevat que el de la guerra de la tardor de 2020.
Abel Riu és analista i President del CGI, interessat en Rússia i en l’espai post-soviètic.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
