Tendències demogràfiques al s. XXI
Per Daniel Llorente
19/03/2021
Autor: Daniel Llorente
La demografia és una de les ciències socials més exactes que existeixen. A 2021 coneixem quants adults entraran a la població laboral activa l’any 2039: ja n’han nascut tots. I també sabem quants dels actuals treballadors seguiran en actiu d’aquí a 50 anys: cap ni un. Aquesta certesa dura ens permet saber amb exactitud com serà el mercat laboral de les properes dècades. No ens calen simulacions ni hipòtesis amb incert grau d’error. Amb les dades dels registres civils, prou exactes a la majoria de països, podem esbossar la piràmide poblacional en el futur proper. Hi ha poc marge interpretatiu. Fenòmens com una pandèmia, una guerra mundial entre potències nuclears o greus alteracions en la cadena alimentaria canviarien aquestes prediccions. Però sense alteracions extraordinàries, la demografia pot fer prediccions a llarg termini amb una solidesa inusual en les ciències socials.
Les dades són explícites: el món es troba en un moment d’inflexió. El futur demogràfic no té rèplica en el passat històric conegut. I sense referències, ens endinsem en una realitat que ja és aquí: la de les piràmides poblacionals invertides. Més vells que joves. Més persones inactives que treballadors. Més demanda que oferta. En aquest escenari, els governs en recessió demogràfica s’enfronten a un col·lapse dels sistemes de pensions, inflació i grans pressions migratòries. Analitzem-ho.
Demografia al s.XXI
Avui som 7.900 milions al planeta Terra. Cada dia hi afegim uns 350.000 nadons, però en restem la meitat, que moren sobretot de malalties coronàries i respiratòries. Així, al 2020 el món ha guanyat un 1,05% de persones, un net de 81M de persones. Amb aquest ritme trepidant, les Nacions Unides preveuen arribar a 10 Miliards de persones al 2057, per moderar després el creixent fins un màxim d’11,5 MM al tombant de segle. En 300 anys haurem passat d’1 a 11 Miliards de persones, per estabilitzar-nos entorn aquesta xifra al s. XXII.
Naturalment, la densitat mundial és molt desigual. Totes dues juntes, la República Popular de la Xina (PRC) i l’Índia acumulen un 35,8% de la població total en només un 2,5% de la terra emergida. I no són aquests estats els que ostenten el rècord de densitat. Ho fan Bangladesh (1.265 p/km2) i Taiwan (673 p/km2). En l’altre extrem, hi destaca Groenlàndia i Mongòlia (<1 p/km2), amb Namíbia i Austràlia distants 3rd i 4rt (<4 p/km2). La Humanitat prefereix la Zona Temperada Nord i la fertilitat de les planes fluvials del Ganges, l’Indus i el Iang-Tsé.
Densitat de població per països a 2020
Credit: of Junuxx at en.wikipedia [CC-BY-SA-3.0 or GFDL], via Wikimedia Commons
El creixement de la població en termes relatius ha disminuït sense pausa des de 1969, quan la població creixia un 2,09% anual. Va ser en aquell context que va néixer el neomaltusianisme, un corrent de pensament que preveia el col·lapse dels recursos alimentaris. La Revolució Verda a la Índia, la política del fill única a la PRC i el canvi de tendència de la TFR a nivell mundial va fer errar els seus esfereïdors pronòstics, fins el punt que aquestes teories avui han estat abandonades per la contrària: “L’hivern demogràfic”.
El fenomen més interessant és la baixada del nombre mig de fills per dona (Total Fertility Rate). En quatre dècades, la TFR mundial ha baixat de cinc fills per dona a 2,4 al 2020, molt a prop de la taxa de reemplaçament natural de 2,1 per sota de la que les poblacions decreixen. L’UNSTATS estima que assolirem aquesta xifra l’any 2063, probablement una data optimista, car totes les revisions d’aquest model han estat a la baixa.
La caiguda de la fertilitat es coneix com a Transició Demogràfica. Hi ha cinc estadis. Es passa d’un món preindustrial amb gran natalitat i gran mortalitat amb esperances de vida entorn els 40 anys cap a un de post-industrial amb la natalitat molt per sota del reemplaçament, esperances de vida de >80 anys i mortalitats infantils per sota del 1%. Durant el segon-tercer estadi, baixa la mortalitat infantil i s’allarga l’esperança mitjana de vida (sobretot per millores higièniques i de consum calòric) i finalment cau la TFR i es dispara l’envelliment.
Aquesta transició és cada vegada més ràpida. Si el Regne Unit va necessitar 95 anys per completar-la, països com l’Iran o la PRC l’han completada en una dècada. Es tracta a més d’un fenomen global. Afecta tots els continents i regions sense excepció, fins i tot a la regió Subsahariana, la més endarrerida, que ja es troba clarament en la tercera fase de la transició (TFR de 4,69).
Credit: https://ourworldindata.org/
TFR. Passat i projeccions segons dades Nacions Unides
La mortalitat acostuma a caure abans que la natalitat, però quan la TFR baixa de 3 fills per dona, la piràmide esdevé rectangular i finalment s’inverteix. Hi ha un període on la població adulta ha de cuidar molt pocs dependents, ancians o infants, i per tant poden invertir més temps en les seves carreres professionals (suposant que la societat generi oportunitats). La transició demogràfica provoca una bonificació econòmica transitòria: el dividend demogràfic.
Aquest moment poblacional genera un pic temporal de població en edat laboral que, ben gestionada, acostuma a generar grans avenços en renda per càpita i benestar. Tota Europa Occidental i els Estats Units se’n van beneficiar als 60-70, després del pic de naixements post Segona Guerra Mundial (els Boomers). També el Japó als 60-70 en van recollir els seus beneficis, així com ho ha fet la Xina i Corea del Sud més recentment. També molts països del Sud-est Asiàtic (Indonesia, Bangladesh) estan creixent amb força, empesos per una reducció en la taxa de dependència. Fins i tot la Unió Soviètica als anys 60 se’n va beneficiar, després del cataclisme demogràfic de la Segona Guerra Mundial (hi van morir 8,9 M ciutadans Soviètics). Per contra, regions com l’Àfrica Occidental, el Maghreb, Brasil o Sudàfrica no se n’estan aprofitant. Tampoc ho fan molts Estats del Carib (Cuba, Veneçuela, Hondures) tot i que Xile o Costa Rica sí avancen, amb TFRs en renda per càpita ja plenament homologables al de les Economies Avançades. Tot i que cal ponderar per productivitat, hi ha una correlació clara entre percentatge de població activa i creixement del PIB.
Malauradament, el dividend demogràfic és temporal. Lenta però inevitablement, aquestes abundants cohorts esdevenen sèniors, surten del teixit productiu i comencen a fer un ús intensiu de la protecció social (pensions, sanitat) que han de finançar les generacions joves, com més va, més minses. Les implicacions econòmiques de l’envelliment les aprofundirem al punt 2.
La literatura sobre les causes de la caiguda de la natalitat és extensa. Darrera cada dona hi ha una gran constel·lació de situacions. Al món en desenvolupament, el factor clau és poder-ne decidir el nombre. Amb l’accés a l’educació i a feines remunerades, creix el control femení sobre la pròpia vida i sobre la decisió de procrear. A les economies desenvolupades, la contumaç baixa natalitat obeeix a causes socioeconòmiques. L’atur endèmic i els alts requeriments educatius per entrar-hi provoquen un retard en l’emancipació i la formació del projecte familiar. I això es tradueix en una reducció del nombre de fills, doncs la franja reproductiva té un límit biològic. A molts d’aquest països, la diferència entre la grandària de la família ideal desitjada i la TFR real s’engrandeix any rere any. Moltes dones no poden tenir tots els fills que voldrien degut a la complexitat del mercat laboral, la manca de suport estatal, el cost-oportunitat de tenir un fill a la societat de l’oci i el cost/esforç creixent que s’hi ha d’esmerçar. Si als països amb renda per càpita més baixa, els menys afavorits són qui tenen més fills, a les societats benestants, és a la inversa.
Hi ha tres fenòmens socials lligats a l’envelliment que cal tenir en compte per imaginar millor el món que ve. La creixent urbanització (i el despoblament rural), la caiguda de la ràtio treballador-depenent i la resistència al canvi polític derivat de l’augment del poder polític dels sèniors, habitualment més conservadors.
A més cal afegir que el debilitament demogràfic mundial podria, contra intuïtivament, augmentar els corrents demogràfics. Emigrar és car i per tant, acostuma a fer-ho la classe mitjana dels països emissors. Amb més recursos, més comunitats poden permetre’s enviar els seus joves a l’aventura del somni Americà o Europeu (però no Xinès o Japonès, més reticents a acceptar-la).
Apuntem finalment el factor geopolític: una demografia desigual provocarà canvis en la posició vis-a-vis entre Estats. Si s’opta per incentivar la immigració, el debilitament del nucli ètnic central de l’Estat podria debilitar la cohesió interna i provocar l’increment del populisme xenòfob, així com la creació de grups no assimilats. Però si les fronteres es tanquen i no es compensa la baixa natalitat amb immigració, estats com el Japó i Rússia (en una primera fase) i la Xina o l’Iran més endavant podrien perdre posicions respecte els seus adversaris històrics, amb millors demografies. Grans regions quedarien despoblades, com la conca de l’Amur o les planes d’Europa Oriental. Alhora, altres regions esdevindrien vibrants metròpolis, com la conca del riu Congo (Kinshasa-Brazaville) o la costa del golf de Nigèria (d’Abidjan a Lagos, passant per Accra).
Implicacions econòmiques de l’envelliment
Hi ha molta gent o massa poca? Si encabíssim tota la població mundial en un territori amb la densitat de Barcelona (15.992 p/km2), els 11,5MM previstos pel 2100 podrien viure a Xile (750k km2) i encara en sobraria, d’espai. La resta del món seria un gran parc natural i agrícola. És aleshores la Terra massa petita? No ho sembla, i a més sempre ens queda migrar a altres cossos rocallosos del Sistema Solar (recordem que parlem dels segles XXII i XXIII).
Però en plena crisis de biodiversitat i climàtica, són molts els que veuen amb bons ulls la baixada de la natalitat, sobretot des de posicions d’esquerra i ecologistes. Menys humans, menys pressió sobre el medi. Un canvi benvingut? Hem de respondre amb un “no” rotund des del punt de vista econòmic. Vegem-ho.
Contràriament a les constants prediccions de col·lapse, l’augment sostingut de la humanitat ha generat progrés tecnològic i de benestar. És una realitat contrastada. Tots els indicadors de desenvolupament humà (HDI) han millorat amb els segles, especialment després de la revolució industrial. Longevitat, accés a l’educació, eliminació de la fam, accés a aigua potable, reducció de la pobresa el món ha fet un immens salt endavant des de mitjans s.XVII, quan Thomas Hobbes descrivia la vida fora de la societat com “solitària, pobre, fastigosa, brutal i curta“. Una descripció que s’ajustava a l’experiència vital de la majoria dels seus coetanis. La millora de HDI ha estat especialment satisfactòria els darrers trenta anys, amb la integració de l’Est i el Sud-Est Asiàtic a l’Economia Mundial. En diem la globalització.
Ha estat el progrés i la ciència associades a la creixent força humana, cada cop més interconnectada i per tant més eficient, el que ho ha possibilitat. Guerres i pandèmies han trucant l’exponencial creixement de les societats humanes en el passat. I ara, per primera vegada a la Història, ens disposem a abandonar aquest paradigma conegut, per endinsar-nos en un de nou: el de la recessió demogràfica.
Abans d’arribar-hi, se’ns presenta el problema de la inversió poblacional. La piràmide original, esdevé un monòlit on totes les cohorts tenen mides semblants. Estem al “hot spot”, on l’economia es beneficia d’un màxim en la ràtio treballador-dependent: pocs avis, pocs nens, molts adults en la franja 18-65 anys. Però poc a poc, el vent de popa gira a proa. Els treballadors es van jubilant i les minses promocions juvenils són insuficients per rellevar-los. La ratio cotitzant-jubilat comença a pujar i la immigració no es capaç de compensar-ne el dèficit.
Això genera tensions difícils de superar per qualsevol govern. Els sistemes de pensions esdevenen insostenibles i les despeses augmenten. Calen reformes o -en altres paraules- reduccions de l’estat del benestar. Els governs saben que, políticament, això és un suïcidi. Cada vegada més persones depenen de la pensió com a principal font d’ingressos. Un 20-30% del cos electoral vota pendent d’aquesta qüestió. I no és un problema de les democràcies i prou. La Rússia de Putin va haver de retirar un reforma del sistema de pensions l’any 2019 per la forta contestació de la mesura.
La resposta en un primer terme és augmentar les transferències via pressupostos. En països amb marge fiscal, això pot funcionar bé, sobretot si l’economia segueix en creixement. Altres intentaran cobrir el dèficit via emissió de deute sobirà. És un camí que poden emprendre països amb endeutaments inferiors al 70%, doncs 2-4 punts de dèficit extres anuals portarien aquestes economies al 130% al 2050. Tradicionalment, aquest és el límit de Deute del que es considera sostenible, i només Japó o Itàlia, amb mercats de deute dominats per compradors locals, han pogut sostenir aquests alts nivells a llarg termini. Si la demografia es recupera, se’n sortiran.
Hi ha un tercer grup de països que ja a 2020 estan per sobre del 100% de Deute Sobirà respecte a la grandària de la seva economia. Als mencionats Japó i Itàlia afegirem Grècia, Espanya, Portugal i Bèlgica com a països més endeutats. Aquest grup també pateix la pitjor demografia del món, tots ells amb TFRs clarament per sota d’1,5. Predir el seu futur econòmic amb optimisme requereix esforç. Vegem-ho.
El creixement de l’endeutament va lligat al de l’economia. Si cada any el dèficit i el PIB augmenten un 2%, l’increment relatiu del deute és zero. En un escenari de crisis demogràfica, el creixement estructural del PIB és moderat o fins i tot negatiu. Això pot fer disparar el dèficit públic. Si els països no troben recursos interns en forma d’estalvi per eixugar-ho, cal anar als mercats financers internacionals, i aquests reaccionen pujant la prima de risc. En el passat, els bancs centrals han intervingut per moderar els interessos via compres al mercat secundari de deute sobirà (la màquina de fer diners, encoberta). Aquesta intervenció, coneguda últimament com a “quantitive easing” està prevista que es redueix a mitjà termini, sobretot si la inflació repunta. Per exemple, el BCE compra 20 miliards d’€ al mes en deute sobirà. No es creïble que aquest mecanisme pugui incrementar-se per solucionar futures crisis de tresoreria estatal.
I això ens porta al punt final d’aquest anàlisi. La inflació. En els darrers anys hem gaudit d’un llarg període de creixements moderats amb inflacions fins i tot negatives (deflació). Hi ha moltes cabòries entre economistes sobre els motius de la baixa inflació, però com a primordials diríem que ha estat l’entrada de la Xina a les cadenes de producció mundials, seguides de la moderació salarial i l’augment de la productivitat que se n’han derivat. Aquesta situació és excepcional. Al segle XX, la principal tasca dels Bancs Centrals era lluitar contra grans crisis inflacionistes (sobretot derivades de les crisis del petroli als anys 70). També mantenir la política monetària independent dels desitjos de l’Executiu, gens procliu a l’encariment dels interessos de referència.
Amb la baixada demogràfica, europea però també a l’est asiàtic, assistirem a un triple xoc inflacionista. Ja hem vist que les poblacions actives reduiran el seu pes. Els adults ocupats, no només generen PIB i paguen impostos, sinó que estalvien més del que consumeixen. Són deflaccionaris. Els dependents no només no produeixen, si no que consumeixen i tenen taxes d’estalvi negatives. Per llei d’oferta i demanda, direm que son inflacionistes.
El segon xoc arriba de la cloenda del moviment poblacional més gran de la història: la migració interna Xinesa de l’interior rural a les zones fabrils costaneres. L’influx de treballadors (mal pagats) als tallers de Guangdong i del delta del Riu Groc ha sigut altament deflacionista. Centenars de milions de treballadors s’han afegit a l’esforç industrial mundial. No només això. Grans estalviadors, el flux dels seus estalvis ha retornat als estats Occidentals en forma de compra de deute sobirà per part del Banc Central de la Xina (PBC), que a 2020 acumula 3.21 Bilions en divises. Això s’ha acabat. Al 2017 i per primera vegada a la història, la població activa xinesa es va començar a reduir (des d’un màxim de 776 milions). Aviat la PRC haurà de repatriar inversions per cobrir les necessitats de la seva població envellida. Això encarirà el capital a Occident i dificultarà la tasca de la Reserva Federal, fins ara relaxada tot i l’elevat dèficit del govern dels EUA. Veurem si es manté el “Privilegi Exorbitant” del Dollar” , en vigor des de que a Bretton Woods al 1944 es va establir com a moneda de reserva mundial.
I el tercer xoc serà salarial. Les masses obreres Occidentals i Asiàtiques, fins ara privades del seu poder de negociació per la competència laboral de l’Est Asiàtic, podrien veure retrobada la seva capacitat negociadora. En un escenari d’escassetat de personal jove i format, l’atur baixaria i, de retruc, els salaris i la inflació augmentarien Aquesta relació és la coneguda corba de Phillips. Els sectors més proclius a generar pujades salarials seran els relacionats amb la sanitat i la cura dels dependents, un sector no procliu a l’automatització i l’augment de la productivitat. Altres sectors podrien escapar aquest escenari amb fortes inversions de capital en recerca i millora del maquinari, i potser explorar els subcontinents Indi i Africà per replicar l’offshoring del Llevant Asiàtic. Això és problemàtic, doncs no és clar que la cultura laboral i l’estabilitat política d’aquestes regions les hi permeti replicar la disciplinada industrialització dels Tigres Asiàtics.
Hi ha un gran interès en veure com resolen els bancs centrals un escenari inflacionari als països ja saturats de deute públic. Si apugen els interessos de referència, provocaran una crisis de deute sobirà i fallides en cascada al sistema financer (el teu deute és el meu actiu). Si el mantenen en els nivells històricament baixos actuals, una d’inflació. Això podria situar a moltes societats en un escenari que recordi a la dècada dels 70, amb interessos per sobre del 10%, depreciació dels estalvis, pèrdua de competitivitat i àdhuc fortes reconversions industrials.
Probablement assistirem al segon escenari.
Daniel Llorente és enginyer electrònic al Paul Scherrer Institute de Suïssa. Te un doctorat en enginyeria electrònica per la Universitat Tècnica de Munich.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
