L’OTAN i Europa, un retorn amb data de caducitat?
Per Abel Riu
04/07/2022
La cimera de l’OTAN a Madrid de la setmana passada va servir com a posada en escena del “retorn” de l’Aliança Atlàntica. Fa només dos anys i mig, el president francès Emmanuel Macron va donar l’OTAN com a “cerebralment morta”, després d’un període de crisi i incertesa sobre el futur de l’organització. El 2022 després de la invasió russa d’Ucraïna l’OTAN ha trobat un renovat propòsit, però fins a quin punt es podrà mantenir l’ímpetu dels darrers mesos?
El canvi de focus dels Estats Units de Rússia cap a la Xina feia preveure que el compromís pel que fa a seguretat dels EUA envers l’escenari europeu decauria, i amb això l’interès en Rússia. L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca en seria la confirmació. De fet, Joe Biden durant els primers dos anys del seu mandat va mantenir una actitud similar a la de Trump respecte a aquesta qüestió, i de fet el juny de 2021 va mantenir una cimera amb Vladímir Putin a Ginebra per a mirar d’establir mecanismes – de forma infructuosa, com els fets han demostrat – perquè les hostilitats a l’est d’Europa no anessin a més.
L’agost del 2021, pocs mesos abans de l’ofensiva russa sobre Ucraïna i menys d’un any abans de la cimera de l’OTAN a Madrid, vam veure esquerdes en l’aliança amb la caòtica sortida de l’Afganistan, sense que fos acordada entre Biden i els seus aliats europeus. A més, també es va donar la crisi de l’AUKUS, aliança entre Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units. La polèmica va sorgir perquè britànics i americans van substituir als francesos com a proveïdors de submarins nuclears per als australians. Això es va fer per sorpresa, sense el consentiment ni coneixement de París, i va suposar la pèrdua per la part francesa d’un contracte multimilionari, així com un cop dur a les ambicions de Macron a l’Indo-Pacífic.
L’ascens d’Erdogan a l’OTAN
En altres fronts també vam veure fractures entre suposats aliats de l’OTAN. Durant el 2020 Turquia va protagonitzar una escalada de tensions amb Grècia per disputes territorials a les aigües del mar Egeu, i el setembre de 2021 Grècia i França van signar un acord de defensa mútua. De fet, cada cop més els mitjans i mandataris turcs estan emprant una retòrica expansionista i revisionista de les fronteres envers les illes gregues similar a la de Putin amb Ucraïna.
Tanmateix, la cimera de Madrid ha certificat a Turquia com un dels socis amb més pes dins l’Aliança Atlàntica. Suècia i Finlàndia que han fet l’històric pas de demanar l’ingrés a l’OTAN amb vista a possibles tensions amb Moscou. Però van topar amb l’oposició d’Erdogan, ja que des de fa dècades aquests països nòrdics han donat un suport tàcit als moviments polítics i armats pro-kurds. Després de fortes pressions, Suècia i Finlàndia han acordat reconèixer el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, com a organització terrorista i retirar el seu suport a les milícies kurdes del nord de Síria, entre altres concessions vinculades amb l’aixecament de l’embargament a les exportacions d’armament a Turquia.
Erdogan no ha acceptat una entrada automàtica d’aquests països i s’ha obert un període de negociacions que es podrien allargar més d’un any, en el marc de les quals Turquia continuarà mantenint el seu poder de veto. Alhora, no és descartable un canvi d’opinió per part de Finlàndia i Suècia que pugui revertir parcialment les concessions un cop entrin a l’Aliança. Sigui com sigui, la consolidació del poder de veto geopolític, d’Erdogan, l’Estat més autoritari dins d’una aliança que segons el seu tractat fundacional té com un dels seus objectius “defensar els principis de la democràcia”, és bon reflex de la fotografia del moment històric, i també dels existents punts de fissura més enllà de l’autocomplaença oficial.
La fi de l’autonomia estratègica europea?
Emmanuel Macron, que ha ostentat la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea durant la primera meitat del 2022, és un dels grans perdedors d’aquest gir i reforçament històric en el curs de l’Aliança Atlàntica. Malgrat rebre una gran ovació per part dels líders europeus, la seva tan anhelada autonomia estratègica europea, principal aposta en matèria de seguretat i política exterior de Macron per França i la Unió Europea, ha quedat tocada de mort.
La clau de l’autonomia estratègica europea, no es troba en el component geogràfic, sinó en l’estratègic. Si l’objectiu comú és confrontar Rússia –denominada com a principal amenaça dels membres de l’OTAN segons el nou Concepte Estratègic aprovat a la cimera de Madrid –, no té gaire sentit fer-ho sense comptar amb els Estats Units. Aquesta és la conclusió a la qual han arribat els països de l’Europa central i de l’est, on l’autonomia estratègica és vista com un eufemisme de la política conciliadora cap als interessos de Moscou avalada per part d’Alemanya i França. Mentre les tensions amb Moscou marquin la política europea, hem de preveure que l’interès per una estructura de seguretat europea sense els Estats Units i el Regne Unit decaigui.
La vessant de seguretat no és l’única on ha quedat palesa la realitat de la Unió Europea com una peça més i no com una alternativa, de l’arquitectura institucional transatlàntica. En el camp energètic, la creixent desconnexió del gas rus ha incrementat la dependència energètica amb relació al gas liquat dels EUA. Ara bé, el GNL no és un substitut viable per a la totalitat del gas natural rus (el 40% del total de les importacions de gas de la UE el 2021), caldran també provisions provinents dels països del Golf, on en un context d’augment de preus, la influència que Washington hi pugui exercir, pot ser clau per al futur de les economies europees i de la seva capacitat productiva. A curt termini l’escenari de futur no sembla gaire esperançador per països com Alemanya, a on la indústria comença a no poder fer front als costos energètics de la seva producció industrial. El Deutsche Bank ja ha fet palesa la realitat que sense el gas rus, Alemanya podria entrar en un període de recessió.
Una cimera agredolça per Sánchez
Per l’hoste de la cimera, el govern espanyol, la seguretat energètica també ha pres un paper central després gir que va prendre el govern de Pedro Sánchez reconeixent el Sàhara Occidental com a territori marroquí. Com sabem, la conseqüència d’aquesta decisió ha sigut l’empitjorament de les relacions entre l’Estat espanyol i Algèria, i la posada en perill de la provisió de gas natural a la península Ibèrica. La voluntat de Pedro Sánchez d’augmentar el perfil internacional de l’estat espanyol de cara a la cimera de Madrid, i la necessitat d’acontentar els interessos francesos i nord-americans a la regió -els quals impliquen reconèixer el Sàhara occidental com a territori marroquí- han deixat l’estat espanyol amb una posició feble al nord d’Àfrica, la qual s’ha vist agreujada per la seva violenta gestió, juntament amb el Marroc, de l’onada de migrants que van intentar entrar a Melilla de finals del mes de juny, unes accions que han estat criticades per la Unió Africana.
El premi de consolació per a Sánchez havia de ser la inclusió de Ceuta i Melilla sota el paraigua de seguretat de l’OTAN, malgrat no estar incloses a l’article 6 del Tractat de l’OTAN on es recullen els territoris defensats per l’Aliança. Així es van dedicar a anunciar-ho intensament els mitjans espanyols, però un dia abans de la cimera Jens Stolberg, president de l’Aliança Atlàntica va aclarir que això no seria possible, perquè evidentment caldria una reforma del mencionat tractat. Del que es va parlar en tot moment va ser de la menció directa a la defensa de la “integritat territorial” i la seguretat de Ceuta i Melilla, entre els problemes de la frontera sud de l’OTAN al Concepte Estratègic que sortiria de la cimera de Madrid.
Finalment, Ceuta i Melilla, no van ser mencionades enlloc. Per tant, tot i que la cimera ha ajudat a millorar el prestigi diplomàtic espanyol, Sánchez n’ha obtingut un resultats tangibles més aviat minsos. De retruc, ha acceptat l’ampliació de la presencia nord-americana a la base naval de Rota, a on es passarà de quatre a sis buc destructors nord-americans.
D’altra banda, difícilment el paraigua de l’OTAN pot ajudar a mitigar els problemes als quals s’enfronta Madrid la frontera entre Ceuta i Melilla, especialment davant de possibles atacs híbrids per part del Marroc, com el que es va produir el maig de 2021 fent ús de milers de migrants contra la frontera a Melilla, uns fets davant dels quals l’OTAN es va posar de perfil, a diferència del que faria pocs mesos després davant d’una situació similar a la frontera entre Polònia i Bielorússia. Marroc és el principal aliat dels EUA a la regió, i té un pes estratègic més important del que mai pugui oferir l’Estat espanyol. Així, impossibilitat de ni tan sols aconseguir la menció explícita de Ceuta i Melilla al nou Concepte Estratègic de l’OTAN, indiquen un fracàs de la jugada de Sánchez.
Tanmateix, cal fer pales però l’èxit de Sánchez en jugar la carta de l’OTAN de cara als països bàltics i Europa de l’Est per a bloquejar qualsevol suport a Catalunya en els darrers anys, amb un increment progressiu de la presència militar a aquests territoris en el marc de missions de l’Aliança. Malgrat això, és rellevant remarcar que en el context de la guerra d’Ucraïna comencen a haver-hi símptomes que Espanya difícilment podrà ser un jugador seriós en aquest conflicte. En aquest sentit, cal recordar que fora de les trobades dels plens de l’OTAN i la UE, Pedro Sánchez no va ser convidat a cap de les reunions online dels principals líders occidentals convocades per Washington per a tractar la qüestió d’Ucraïna. I a més, l’incompliment dels compromisos de Sánchez d’enviament de tancs i altre armament pesant a Ucraïna, o la seva minsa acollida de refugiats, comencen a fer-se cada cop més evidents.
Recaiguda a l’horitzó?
Seria un error pensar que la fotografia de Madrid és una representació fidedigna de la realitat de l’OTAN i de la salut del compromís dels EUA amb Europa. Per ara els sectors continuistes amb la política exterior atlantista dels EUA sembla que han recuperat el timó amb mà ferma amb la presidència de Joe Biden. Però a la llarga, la realitat els problemes derivats de la inflació i la crisi econòmica que s’està gestant, possiblement reforçarà el consens majoritari entre la ciutadania nord-americana, de la necessitat d’invertir els recursos a casa i no en la seguretat dels europeus. En aquest sentit, Biden ja s’ha trobat amb obstacles al Congrés, els quals augmentaran quan previsiblement perdi la majoria demòcrata a les midterms d’aquest any.
Per acabar, el Concepte Estratègic de la cimera de Madrid inclou la Xina entre els rivals identificats com a “desafiament”, a petició de Washington. En aquest sentit, malgrat el to erràtic de la política exterior de Biden, tot fa preveure que més d’hora que tard, els EUA, no trigaran a tornar a prioritzar l’Indo-Pacífic en detriment d’Europa. Això combinat amb un retorn dels republicans el 2024, podria tornar a posar l’OTAN en mort cerebral.
Abel Riu és president del CGI, especialitzat en Rússia i en l’espai post-soviètic.
Miquel Vila és el director executiu del CGI. És especialista en geopolítica i geoconomia, en la Xina i la regió de l’Indo-Pacífic.
