Líbia, el Govern d’Unitat Nacional, una oportunitat per la pau després de deu anys de guerra?
Per David Forniès
30/04/2021
(Les opinions de Sarah Feuer, Ben Fishman, Wolfgang Pusztai i Aude Thomas provenen d’entrevistes per correu electrònic que aquests quatre experts han donat a l’autor en exclusiva per a aquest article de l’Institut Global de Catalunya).
A Líbia, marcada per una dècada de conflicte, l’empresari Abdul Hamid Dbeibeh ha jurat el càrrec per dirigir un govern provisional de concentració nacional. S’espera que aquest gabinet substitueix els dos governs rivals que des de 2014 han dominat el país nord-africà, dividint-lo entre la banda occidental i l’oriental, ambdós ajudats per diferents patrocinadors estrangers. El nou Govern d’Unitat Nacional (GUN) ha sigut el producte de les converses del novembre de 2020 en el Fòrum de Diàleg Polític Libi (FDPL) organitzat per Nacions Unides, i serà responsable dels esforços de reconstrucció nacional –incloent-hi economia, infraestructures i administració– i de preparar el camí cap a les eleccions generals del 24 de desembre. No obstant això, els reptes continuen sent importants, i molts d’aquests tenen a veure amb les implicacions geopolítiques del procés. Perquè, al llarg dels anys, el conflicte s’ha convertit en una guerra proxy entre potències regionals rivals.
10 anys de tots contra tots.
En el context de l’anomenada “primavera àrab”, el 2011, el règim del coronel Muammar al-Gaddafi, que va governar sense oposició des del 1969, va ser enderrocat per una rebel·lió armada, cosa que va conduir a la Primera Guerra Civil líbia. Tanmateix, això no va donar lloc a l’emergència d’un règim estable, sinó que va obrir el camí a la violència faccional (2011-2014) i, posteriorment, a una Segona Guerra Civil líbia (2014-2020). Aquest conflicte va dividir el país entre, simplificant-ho molt, la regió occidental de Tripolitània, governada pel Govern d’Acord Nacional (GAN), i la regió oriental de Cirenaica, sota el control d’un govern basat a Tobruk (formalment, el Segon Gabinet Abdullah Al-Thani).
El GAN, amb base a Trípoli, va ser inicialment concebut com el govern d’unitat de Líbia sota els auspicis de Nacions Unides, durant l’any 2015 (el que es coneix com l’Acord Polític libi). Així, va rebre el reconeixement oficial tant de la mateixa ONU com de la UE. Internament, tenia el suport d’una sèrie de milícies locals, així com d’algunes restes de l’exèrcit libi, i va gaudir del suport extern de Turquia, Qatar i, en determinats moments, d’Itàlia. Mentrestant, el govern de Tobruk no va acceptar el lideratge del GAN i va continuar controlant les regions orientals –mantenint la lleialtat de l’Exèrcit Nacional Libi (ENL) dirigit per l’exgeneral Halifa Khaftar– i va rebre el suport d’Egipte, els Emirats Àrabs Units, França, l’Aràbia Saudita i Rússia.
A les dues terceres parts del sud de Líbia, majoritàriament desèrtiques –a la regió del sud-oest de Fezzan i a les terres del sud de Cirenaica–, van sorgir-hi diversos grups armats locals amb els seus propis objectius. Aquests grups exerceixen un paper fonamental per a qualsevol que vulgui tenir influència a la zona, incloent-hi la seva indústria petroliera, així com les rutes de tràfic i contraban que travessen els països veïns. Algunes d’aquestes milícies estan formades per tuaregs o tebus, i mantenen vincles transfronterers amb els seus parents ètnics a Algèria, Mali, Níger i el Txad. A més, negocien de manera independent les seves aliances amb qualsevol dels blocs esmentats, canviant-les segons els seus interessos.
Els conflictes interns, per tant, van emergir en el context d’una situació volàtil, sobre un terreny en què operen centenars, si no milers, de milícies, que reflecteixen la diversa geografia i el teixit social del país. Líbia és, sens dubte, el país del nord d’Àfrica amb la identitat nacional més feble i amb el procés de vertebració estatal menys reeixit de les últimes dècades. D’aquesta manera, hi ha hagut nombroses demandes d’autonomia expressades pels líders tuaregs i tebus, així com per un consell local amazic a les muntanyes de Nafusa; a la Cirenaica, se senten crides al federalisme o fins i tot a la secessió de tant en tant.
Esgotats després d’una década de divisions i lluites intestines
En aquest context, la diplomàtica estatunidenca Stephanie Williams, Representant Especial Interina del Secretari General de les Nacions Unides per a Líbia, va llançar l’LPDF, una sèrie de converses en les quals representants de totes les regions líbies finalment van acordar un mecanisme per seleccionar un govern executiu unificat per al seu país devastat per la guerra. Abdul Hamid Dbeibeh (de Tripolitània) va ser elegit com a nou primer ministre, mentre que Mohamed al-Menfi (de la Cirenaica), Musa al-Koni (del Fezzan) i Abdullah Hussein Al-Lafi (de Tripolitània) van ser elegits com a president i vicepresidents del Consell Presidencial.
Llegenda: verd Govern d’Acord Nacional; vermell Govern de Tobruk; blau mílicies locals. Crèdits: Wikipedia
Com podem explicar que la iniciativa líbia, patrocinada per les Nacions Unides, hagi donat resultats positius en un període de temps relativament curt? Segons Wolfgang Pusztai, assessor sènior a l’Institut Austríac de Política Europea i de Seguretat (AIES), s’han de reconèixer l’estancament militar entre l’ENL i les forces del GAN, el “desig absolut de la població líbia per a un final del conflicte i un canvi polític”, així com la “persistència” de Stephanie Williams amb l’enfocament del FDPL, “malgrat tots els contratemps”. D’altra banda, també hi ha ajudat “la voluntat de molts libis i de la comunitat internacional d’acceptar les possibles mancances del govern entrant [el GUN] per substituir dos governs corruptes”, és a dir, el GAN i el govern de Tobruk, “per un govern unificat, fins i tot si ha començat esquitxat per un afer de compra de vots”.
Per descomptat, el nou govern provisional té una tasca complexa al davant: “El principal desafiament de GUN a escala nacional serà proporcionar seguretat i evitar nous enfrontaments entre els grups armats locals a Tripolitània, que tenen tendència a utilitzar la violència [entre ells] en absència d’un enemic comú, és a dir, Khalifa Haftar”, argumenta Aude Thomas, investigadora de la Fondation pour la Recherche Stratégique (FRS), ja que “els grups armats, sens dubte, s’enfrontaran entre si per mantenir el seus privilegis i posició dins d’institucions clau”. Juntament amb la necessitat de “superar la pandèmia de la Covid-19” en un país on “les infraestructures mèdiques han patit falta d’inversions i nombrosos bombardejos durant el conflicte”, Thomas subratlla que “el GUN també haurà d’evitar ser l’instrument de rivalitats locals –una tasca difícil tenint en compte que el gabinet s’ha constituït mantenint l’equilibri de poder entre les tres regions de Líbia amb l’objectiu d’evitar un bloqueig polític”.
A llarg termini, “els futurs acords que reflecteixin la composició de Líbia i la seva representació política han de ser decidits a través d’un procés transparent, ja sigui a través d’un diàleg nacional renovat, que va ser avortat quan Haftar va atacar Trípoli a l’abril de 2019, o bé a través del recent FDPL, que l’ONU va convocar específicament per ser geogràficament inclusiu; un referèndum constitucional o algun altre format similar”, diu Ben Fishman, membre sènior de l’Institut de Washington. “El que sembla clar per a la gran majoria dels libis, fins i tot pels anomenats federalistes que busquen una autonomia relativa a l’est, és que volen mantenir Líbia com un país unificat. Es tardarà temps a elaborar els acords polítics i econòmics específics per a les diferents regions, subregions i minories.”
Una oportunitat per a la doctrina “Pàtria Blava” de Turquia?
Un altre factor essencial per comprendre la fragmentació de Líbia és el fet que, en els últims deu anys, diverses potències han intentat omplir el buit de poder i aprofitar les oportunitats creades al país. Alguns intenten recuperar i afirmar la influència que hi van exercir en el passat –com Itàlia, Turquia o Egipte–, als quals cal sumar-hi altres actors, com França, l’Aràbia Saudita, Rússia i els Emirats Àrabs Units.
En aquest moment, podria semblar que Turquia és qui té la paella pel mànec a Líbia. D’una banda, l’home triat com a nou primer ministre de Líbia, Abdul Hamid Dbeibeh, així com alguns membres de la seva família, té lligams comercials amb Turquia i prové de Misrata, una ciutat coneguda pels seus antics vincles amb els turcs, que es remunten a l’època otomana. D’altra banda, la reeixida intervenció militar turca a la guerra de Libia durant el 2020 va ser essencial per permetre a les forces del GAN posar fi a l’ofensiva de Khalifa Haftar a Tripolitània. Els drons turcs –que van ser vitals per a la victòria de l’Azerbaidjan sobre les forces armènies a la guerra del Karabakh de 2020– han sigut considerats un punt d’inflexió en el conflicte i claus en la victòria del GAN sobre Haftar. Aquí, Turquia ha hagut d’aturar la penetració militar russa a l’oest de Líbia –que presumptament hi havia enviat mercenaris a través del Grup Wagner, estretament vinculat a l’Estat rus– i la dels Emirats Àrabs Units, que per la seva banda havien proveït de drons a les forces de Haftar.
“Turquia té un profund interès estratègic a desenvolupar un lligam a llarg termini amb Líbia”, diu Ben Fishman, “no només per compromisos de seguretat, sinó també per oportunitats econòmiques i comercials. Estan buscant recuperar milers de milions de dòlars en contractes d’abans de la revolució, dels que gaudien tant a l’oest com a l’est del país.”
Tanmateix, encara no és clar si l’elecció de Dbeibeh inaugurarà un període d’hegemonia turca a Líbia. Cal recordar que el GUN no és més que un govern interí que s’espera que sigui substituït després de les eleccions de desembre de 2021. Mancat d’una base de poder sòlida, Dbeibeh i Mohamed al-Menfi “no han generat cap preocupació seriosa entre cap de les parts rivals”, ja que ambdós “són vistos com a pàgines en blanc que cada força espera poder omplir d’acord amb els seus interessos”, escriu l’analista de política exterior turc Fehim Tastekin en aquesta columna d’Al-Monitor.
Segons l’agència estatal turca Anadolu, Dbeibeh s’ha tornat a comprometre amb l’acord marítim de novembre de 2019 que el GAN va signar amb Turquia. Aquest acord va ser especialment controvertit, i es va considerar que significava una violació de la Convenció sobre el Dret de la Mar per part de tots els veïns mediterranis de Turquia. L’acord es basa en el concepte Mavi Vatan turc, o Pàtria Blava. “D’acord amb aquesta doctrina, les illes no tenen una Zona Econòmica Exclusiva (ZEE), sinó només 6 milles nàutiques d’aigües territorials. En conseqüència, cap illa grega, ni Xipre, , no tindrien una ZEE”, explica Wolfgang Pusztai.
Zona Econòmica Exclusiva acordada entre Líbia i Turquia en el marc de la doctrina “Pàtria Blava”. Crèdit Wikipedia
Aquest enfocament significa que, a ulls de Turquia, la seva potencial ZEE s’estén fins al bell mig del Mediterrani Oriental i comparteix frontera marítima amb la ZEE de Líbia, en detriment de Grècia i Egipte. No sorprèn que aquests dos països, a part de Xipre, considerin la doctrina de la Pàtria Blava com a expansionista, en el marc de les creixents aspiracions de Turquia d’esdevenir una potència regional. “La doctrina Mavi Vatan és un element clau en l’estratègia del president Erdogan per a la recuperació econòmica de Turquia (prospeccions de gas!) i l’expansió de la influència a la Mediterrània Oriental, així com al Mar Negre”, diu Pusztai, que argumenta que aquest acord de 2019 “és un objectiu estratègic important per a Turquia i un element central en la seva política envers Líbia. Com que la ‘costa oposada’ de Turquia a Líbia es troba a l’est de Líbia, a la Cirenaica, és crucial per a Turquia que Líbia continuï sent un estat unificat governat per un govern amic”.
La presència estrangera (i la fragmentació militar) es mantindran sobre el terreny.
Un mes abans que s’impulsés el FDPL, els delegats de l’exèrcit libi del GAN i de l’Exèrcit Nacional Libi de Tobruk van arribar a un acord d’alto el foc a Ginebra monitoritzat per Nacions Unides. L’acord establia un termini de tres mesos per a la retirada de mercenaris i combatents estrangers. Però el president turc Recep Tayyip Erdogan ha assenyalat fa poc que no està disposat a tirar-ho endavant fins que tots els altres actors estrangers –és a dir, Rússia, els EAU i Egipte– facin el mateix, i fins i tot ha reclamat a París –que també rivalitza amb Ankara a Líbia– que retiri les seves forces de diversos països del Sahel.
“El principal interès de França a Líbia és la seguretat del flanc sud de l’UE i les operacions dirigides per l’exèrcit francès a la regió del Sahel”, assenyala Aude Thomas, que diu que el nou govern “dona una oportunitat a França per recuperar influència” a Líbia, “afeblida pel suport de París a Khalifa Haftar durant la campanya de 2019 contra Trípoli”.
“La Líbia meridional, especialment la província sud-oest del Fezzan, té un rol clau per a l’estabilitat del conjunt de l’àrea del Sàhara del sud”, coincideix Pusztai. “Actualment, el Fezzan serveix més o menys com un refugi segur per a grups com l’AQIM o l’Estat Islàmic, que són actius a Algèria, Mali, Níger i Burkina Faso. Aquest és també el principal element impulsor de la participació francesa a Líbia, ja que els terroristes del Fezzan estan perjudicant interessos vitals francesos als països veïns (per exemple, les mines d’urani al Níger). En conseqüència, com que l’Exèrcit Nacional Libi de Haftar té almenys un control lax sobre àmplies zones del sud, els francesos hi cooperen en materia antiterrorista”, diu el conseller d’AIES. La reobertura de l’ambaixada francesa a Líbia, set anys després de ser tancada, indica la renovada importància que París concedeix al país i especialment a les noves oportunitats que es poden obrir amb el GUN.
Pel que fa a Itàlia, i a banda dels motius vinculats al seu passat colonial a Líbia, “a causa de la proximitat geogràfica, recursos energètics, seguretat i la seva preocupació pels immigrants, continuarà exercint un rol important a Líbia”, diu Fishman. La ruta central del Mediterrani, que connecta les costes líbies i tunisianes amb Itàlia, “ha estat una de les rutes més actives i perilloses per a les persones que creuen a Europa per mar”, amb un rècord de 181.000 arribades marítimes el 2016 a Itàlia, segons ACAPS. El control sobre aquesta ruta és considerat estratègic per Roma. A més, empreses italianes, com la companyia petroliera Eni, tenen enormes interessos econòmics, tant a les regions occidentals com a les orientals de Líbia. Això, juntament amb el fet que els “diplomàtics d’Itàlia es compten entre els més familiaritzats amb les complexes dinàmiques de Líbia”, com diu Fishman, ajuda a explicar la postura ambigua d’Itàlia durant el conflicte, donant suport principalment al GAN, però al mateix temps, conreant relacions amb Haftar. Roma també té raons per col·laborar amb Ankara com París, la qual accentua la posició ambigua dels italians. Però també, aprofitant-se d’això, “Itàlia pot jugar un paper de lideratge, pressionant per a un suport unificat de l’UE a Líbia en aquesta etapa sensible de la transició”, considera Fishman.
S’ha dit que Ankara podria acceptar d’enviar a casa els mercenaris sirians que té desplegats a Líbia. “Per generar una relació responsable i a llarg termini amb el nou govern de Líbia, [els turcs] han de donar suport plenament al procés de pau de les Nacions Unides i començar per retirar els mercenaris”, argumenta Fishman. “El més probable [és que això fos] un gest de bona voluntat per rebaixar la tensió amb l’UE i l’administració de Biden i evitar sancions addicionals”, diu Thomas, però l’experta del FRS creu que els turcs mantindran les seves pròpies forces sobre el terreny “per enfortir la seva petjada militar” a Al-Watiyah, Misrata o Khoms. “La mateixa lògica s’aplica a Wagner. Han consolidat la seva presència a l’est i al sud de Líbia, on hi ha camps petrolífers i bases militars estratègiques. Pel que fa als EAU, no crec que deixin Líbia als turcs. Hi ha informacions que diuen que han establert forts lligams amb els grups armats sudanesos i han debatut recentment la seva presència a llarg termini a Líbia.”
En aquest context, Thomas creu que “per ara, observarem la continuïtat de la fragmentació militar” de Líbia, atès que “l’objectiu del GUN” –tal com ha declarat el Primer Ministre Dbeibeh– és evitar nous enfrontaments entre l’est i l’oest durant aquest període de transició”. D’altra banda, encara que Haftar no hagi estat recompensat amb un lloc al GUN, s’espera que cerqui el control del futur Ministeri de Defensa. “El tema”, exposa la investigadora del FRS, “és massa sensible i complicat per ser resolt els propers mesos”.
Per tant, no cal esperar una ràpida retirada de totes o de la majoria de forces militars estrangeres. “Crec que la presència estrangera durarà. Pot ser atenuada en les properes setmanes o mesos, però segur que no s’esvairà”, conclou Thomas, ja que les potències regionals “hi han invertit molt i, per tant, no marxaran sense una compensació (contractes, bases militars…). Líbia representa un mercat important per als projectes de reconstrucció”. Aquestes forces “també són una garantia per als actors locals si el procés polític falla”, argumenta la investigadora del FRS.
Però, fins a quin punt aquest procés polític podria fracassar? O, potser, el GUN té millors perspectives de supervivència i unificació del país que el GAN el 2015? “La meva sensació de l’evolució de Líbia actualment és que el nou GUN pot aconseguir ensortir-se’n allà on les estructures de govern anteriors van fallar, però només si es construeix una legitimitat més estesa a Líbia (tant a l’est com a l’oest), cosa que el seu predecessor, el GAN, no tenia. També serà necessari reduir la influència dels actors externs com Turquia, els EAU i, especialment, Rússia”, argumenta Sarah Feuer, investigadora de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional d’Israel. “[Però] no veig gaires indicis que Rússia i els altres actors exteriors pretenguin reduir la seva presència. Una dinàmica clau a observar serà la coordinació russa-turca.” Curiosament, el mateix pot dir-se d’altres escenaris com Síria o el Caucas.
Algunes qüestions per a prendre en consideració des de Catalunya.
Com s’ha vist, el cas libi mostra com actors que comparteixen aliança de primer ordre (UE i OTAN) poden donar suport a bàndols diferents o oposat en un mateix conflicte, fins i tot –o a causa d’això– si és a prop de les seves fronteres. És el cas d’Itàlia i França, que semblen haver subordinat el seu paper en aquestes aliances als seus propis interessos nacionals, seguint estratègies clarament diferents –fins i tot si, per fer-ho, els cal donar suport a actors no reconeguts per les Nacions Unides, com França amb Haftar.
A més, Líbia s’ha convertit en un altre escenari en què les potències sobre les quals l’acció internacional de Catalunya tradicionalment ha posat els ulls –l’UE i els Estats Units– tenen una importància relativa respecte d’altres forces (re)emergents com Turquia, Rússia o els EAU. Aquesta sèrie d’actors, com passa al Nagorno-Karabakh o a Síria, poden estar en una posició tan forta que els permeti de determinar el curs del conflicte, en vistes del declivi de la influència –siguin quines en siguin les raons– de les potències occidentals.
David Forniès, és periodista especialitzat en actualitat internacional en clau de diversitat.
