L’Àsia davant la invasió d’Ucraïna
Per Miquel Vila
22/03/2022
Occident ha presentat una posició força unitària davant la invasió russa d’Ucraïna. Això sembla estar donant als governs i audiències occidentals la sensació que la resposta internacional davant l’expansionisme rus està sent unànime. La realitat és que fa força temps que no vivim en un món on l’opinió d’Occident pugui ser presa com l’opinió del conjunt de la comunitat internacional. Les reaccions dels països d’Àsia Oriental i del Sud Asiàtic en són una bona mostra.
Si fem un primer cop d’ull a com els països de la regió van votar a la resolució de Nacions Unides de condemna a l’agressió russa sobre Ucraïna, podem veure com una estreta majoria de països hi van votar a favor, tot i que també hi trobem abstencions significatives. En aquesta regió més aviat dominen un seguit de grisos, que no acaben d’encaixar amb les narrativa de commoció generalitzada que s’està presentant des d’Europa i Amèrica. Malgrat que en alguns casos és una qüestió important, més que la defensa de la legalitat internacional i els valors de l’ordre liberal internacional, el que veiem són un seguit de posicionaments variats, dictats per interessos i agendes particulars.
Qui està aplicant sancions contra Rússia?
Els governs que han passat de les paraules als fets i s’han sumat a les sancions contra Rússia són Japó, Corea del Sud, Singapur, i també Taiwan, qui recordem que no te representació a Nacions Unides. Governs tradicionalment propers a Occident, amb economies desenvolupades i amb l’excepció de Singapur, democràtics.
En el cas japonès hem vist un gir en la política que prèviament havia mantingut amb Rússia, amb qui tenen força dependència energètica. Tokio ha pres una posició ferma, tant per les accions, com amb la seva retòrica, tornant a posar damunt la taula la recuperació de les illes Kurils.
El perquè d’aquest canvis segurament tenen a veure amb dues qüestions. La primera, els llaços entre Rússia i la Xina, i la seva col·laboració en qüestions militars, fan d’una Rússia expansionista un problema per a la seguretat japonesa. La segona té a veure amb l’agenda de rearmament del govern japonès i la voluntat del Partit Liberal Democràtic de superar els constrenyiments heretats de la Segona Guerra Mundial. A Tokio han pres bona nota de l’anunci alemany d’ampliar el seu pressupost. En aquest aspecte, tot i que Kishida ha mantingut un posicionament més contingut, el seu predecessor, Shinzo Abe, ha arribat a insinuar la possibilitat que el Japó tingui armes nuclears en el seu territori; un debat que també s’ha reprès a Alemanya. Aquesta menció no ha passat desapercebuda a la Xina, com mostra aquesta piulada del representat especial del govern xinès pels afers de la Península de Corea, Liu Xiaoming. Veiem, que no és només la Rússia de Putin qui te interès de redibuixar els contorns del tauler geopolític.
Corea del Sud és l’altre aliat tradicional d’Occident a la regió. Més enllà dels seu alineament geopolític, igual que el Japó, els seus interessos de seguretat juguen un paper clau, a causa de Corea del Nord. Rússia és un dels aliats més estrets de Pyongyang i, de fet, a Nacions Unides, Corea del Nord va ser un dels pocs països que van votar contra la condemna de la invasió d’Ucraïna.
El cas que potser sorprèn més és el de Singapur, país que normalment cerca mantenir una certa neutralitat davant del conflicte entre la Xina i els EUA. Malgrat la seva proximitat, Rússia no és la Xina, i si Singapur vol mantenir el seu rol com a hub financer a la regió, no pot arriscar-se a veure’s exposat a sectors sancionats de l’economia russa. D’altra banda, la invasió d’Ucraïna presenta un precedent perillós per a Singapur, una petita nació independent que ha mantingut relacions tenses amb veïns més grans.
De Taiwan és de qui més se n’ha parlat des de que va esclatar la guerra a Ucraïna. D’una banda, tenim els paral·lelismes que es puguin traçar amb una hipotètica invasió xinesa de l’illa. Com a part interessada, el govern de Taipei necessita que aquest tipus d’accions tinguin una resposta internacional contundent. De l’altra, també veiem la necessitat de l’illa, en tant que estat no reconegut, de mostrar-se actiu dins dels temes clau de la comunitat internacional, estratègia que ja vam veure durant la pandèmia. En el cas específic d’Ucraïna, a més, cal recordar que aquest darrer any Taiwan ha aconseguit avançar moltes posicions a l’Europa de l’Est, degut al rebuig que hi ha a la regió envers l’entesa entre Rússia i la Xina.
Aquests casos mostren com fins i tot entre aquells països que són propers a Occident, la seva resposta a la invasió d’Ucraïna està motivada per una agenda pròpia d’interessos que va més enllà de la defensa de l’ordre internacional liberal.
La zona grisa?
Dit això, la majoria dels països de l’Àsia Oriental i del Sud-Est Asiàtic es troben en el que podríem anomenar la “zona grisa”. Alguns països no han condemnat la invasió; o bé, si l’han criticada, no han fet constar la seva posició a Nacions Unides. D’altres sí que s’han posicionat en contra en el marc de l’ONU, però no han anat més enllà, tal com ho il·lustra el fet que no s’hagin sumat a les sancions.
D’aquest grup, el que segurament crida més l’atenció és l’Índia. L’Índia és considerada molt propera als Estats Units, degut a la seva rivalitat amb la Xina. De fet, l’Índia és una peça clau de la nova arquitectura de seguretat que vol construir Washington a l’Indo-Pacífic. En tenim exemples com la seva participació al QUAD, juntament amb Austràlia, els Estats Units i Japó.
Tantameteix, l’Índia és molt propera a Rússia. Tenen una important relació comercial, especialment en la compra d’armament. Ambdós països han treballat plegats en el marc dels BRICS, i tenen alguns interessos comuns en la seguretat i estabilitat de l’Àsia Central, com per exemple a l’Afganistan. A més, no és pas secreta la bona relació personal que existeix entre Putin i Modi. L’Índia es va abstenir tant a l’Assemblea General com al Consell de Seguretat, en les resolucions de condemna a Rússia.
L’Índia mai ha cercat integrar-se com una peça més de l’esfera occidental, sinó que vol mantenir una política exterior pròpia, i amb el cas de Rússia ho està demostrant. En el marc de les sancions, Moscou està oferint contractes en petroli i altres matèries primeres a un bon preu a l’Índia, i Nova Delhi s’ho està rumiant. Recordem que és un país que necessita d’aquesta recursos energètics. El fet que l’Índia no es vulgui sumar a les sancions occidentals i mantingui el comerç obert amb Rússia, pot ser un obstacle important per a la política occidental d’aïllament a Moscou. Alhora, Occident difícilment es pot arriscar a voler alienar un soci clau a la regió imposant mesures contra l’Índia.
Pel que fa als països de l’ASEAN, més enllà de Singapur, un altre que ha pres un posicionament significatiu és Vietnam. A Hanoi, la idea d’un veí gran atacant a un de més petit segurament no li entusiasma, tenint en compte la seva memòria sobre la invasió xinesa de l’any 1979. De fet, els darrers anys, la seva rivalitat amb Beijing l’ha portat a ser un soci proper als Estats Units. Ara bé, les relacions entre Rússia i Vietnam són molt estretes. En termes històrics, Hanoi va donar suport a Moscou en la ruptura sino-soviètica. En termes actuals, el comerç d’armes que existeix entre ambdós països és clau per a la seguretat vietnamita. Pel que fa a la resta de membres de l’ASEAN, s’han pres posicionaments força neutrals, malgrat que la majoria van condemnar l’agressió russa a l’ONU. Alguns també tenen governs autoritaris que pateixen sancions, com Myanmar. Per tant, no és esperable que l’organització en conjunt s’involucri en intentar aïllar internacionalment a Rússia.
Els amics de Rússia
El que encapçala els que s’han posicionat més clarament a favor de Rússia és sense cap mena de dubte Corea del Nord, com hem comentat abans. No només ha sigut un dels pocs països al món que han votat en contra de la condemna a la invasió d’Ucraïna, sinó que segurament és el país que està patint una situació de sancions més similars a les que s’enfronta Putin.
El país que més especulacions i incògnites està aixecant és la Xina, la segona economia del món, amb aspiracions d’esdevenir la primera potència global. La raó és clara: la Xina manté una “amistat sense límits” amb Rússia, i els llaços entre Xi Jinping i Putin són innegables. Tot i això, Beijing no vol arriscar més del que sigui estrictament necessari i ha cercat mantenir una ambigüitat mesurada respecte de la invasió d’Ucraïna. Es pot argumentar, fins i tot, que la Xina no està gaire entusiasmada amb la situació que ha obert Putin, i segurament no vol que les seves empreses siguin objecte de les sancions occidentals.
L’abstenció de la Xina al CSNU i l’AGNU ha donat peu a parlar d’un possible distanciament amb Moscou. Aquesta esperança cal ser matitsada: Wang Yi ha reproduït fil per randa la narrativa de Moscou sobre el conflicte. El declivi rus podria obrir més espais pels interessos xinesos a l’Àsia Central. Potser l’aïllament internacional patit per Rússia podria obrir oportunitats per a les empreses xineses. Per ara, la Xina segurament només proveirà del suport estrictament necessari per ajudar a Rússia i dubto que aprovisioni obertament de suport militar a Rússia. Però si Occident aconseguís fer caure Putin, quines garanties tindria Xi Jinping que ell no fos el següent? Amb una perspectiva global, la posició xinesa quedaria afeblida si Rússia col·lapsés. En el futur, les coses podrien canviar, però per ara, Xi Jinping te massa ous a la cistella russa i no l’interessa que aquesta es trenqui.
Veient com la majoria de països de l’Àsia Oriental i del Sud Asiàtic estan afrontant la guerra d’Ucraïna, això ens hauria de fer entendre que no hem tornat a l’època en què el món es trobava sota la guia d’Occident. Si Europa i els Estats Units volen que la seva estratègia d’aïllar Moscou tingui èxit no han d’oblidar que seguim operant en un món multipolar. Aquestes darreres setmanes, en el clima d’unitat contra Rússia als països occidentals, estem veient reviscolar el hubris que recorden als deliris del moment unipolar. Una perspectiva global ens pot ajudar a tenir una visió menys triomfalista de la realitat.
Miquel Vila és el director executiu del CGI. És especialista en geopolítica i geoconomia de la Xina i la regió de l’Indo-Pacífic.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
