La presidència de Joe Biden i els possibles canvis geopolítics a l’Orient Mitjà
Per Yeghia Tashjian
28/01/2021
El president Joe Biden ha heretat de Donald Trump un estat de desordre a l’Orient Mitjà. Potències com Rússia i Turquia han omplert el buit, ja que els EUA s’han aïllat, en certa mesura, de les qüestions regionals. S’espera que Biden torni a la regió picant a les portes de Damasc i Teheran, precisament on l’administració Trump ha provocat el nivell més alt de desacord o enfrontament. Aquest serà un escenari difícil, ja que en fer-ho xocarà amb els seus aliats Israel, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.
Joe Biden ha deixat clar que entre les seves primeres prioritats de política exterior hi haurà la de tornar a unir-se a l’acord nuclear sobre l’Iran (el Pla d’Acció Integral Conjunt, JCPOA) signat el 2015 pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides més Alemanya, i portar una solució permanent a la crisi siriana. El president Biden té un bon coneixement d’ambdues qüestions, ja que va tenir un paper actiu en la diplomàcia i les negociacions a l’administració Obama. Tanmateix, l’acció de l’administració Trump ha comportat canvis radicals a l’Orient Mitjà. Actualment, els Estats Units han de recuperar la confiança dels seus socis i hauran de cooperar amb els seus rivals per tal d’aportar estabilitat a la regió.
Un acord amb l’Iran i la Reconciliació al Golf?
La política de Biden cap al programa nuclear iranià no serà tan fàcil, ja que Israel intenta teixir lligams amb els socis del Golf per contenir les aspiracions de l’Iran a la regió. L’expresident dels Estats Units, Barack Obama, amb Biden com a vicepresident, va signar l’acord nuclear iranià amb altres grans potències el 2015. Aquest va ser un dels èxits diplomàtics reeixits de l’administració Obama. Malgrat això, Trump va retirar-se de l’acord el 2018 i va aplicar “la màxima pressió” a l’Iran, imposant sancions i assassinant figures clau iranianes.
La televisió israeliana “Channel 12” va declarar recentment que funcionaris de l’administració Biden ja han començat a establir converses secretes amb l’Iran sobre l’acord nuclear iranià que es va signar el 2015. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va mostrar la seva oposició al fet que els Estats Units es reincorporessin a l’acord nuclear, de manera que va començar a pressionar Biden perquè esmenés l’acord i inclogués limitacions al programa de míssils balístics de l’Iran, així com perquè forcés l’Iran a abandonar el seu suport a grups armats com Hezbolà i Hamàs a la regió.
Mentrestant, Teheran va deixar clar que rebutja qualsevol modificació de l’acord del 2015. A mitjans de desembre, el president iranià Hassan Rouhani va dir que a Teheran no estaven especialment “entusiasmats” amb la presa de possessió de Biden, però que estaven “molt contents” de veure marxar Trump. Aquest és un altre indici de fins a quin punt les sancions de Trump han causat danys greus a l’economia de l’Iran. Segons les xifres publicades pel Fons Monetari Internacional (FMI), el PIB iranià va començar a decréixer tant bon punt l’administració Trump començava a imposar les primeres sancions.
Les dificultats econòmiques són precisament el motiu de l’ampli malestar social i de l’allau d’aldarulls que van recórrer l’Iran el 2019, en què els manifestants van demanar la renúncia del govern i alguns, fins i tot, un canvi de règim. L’elit dirigent de Teheran és conscient que no pot posposar més les negociacions i que la seva economia necessita oxigen. No obstant això, el sector conservador està pressionant per incrementar la confrontació amb els EUA a la regió. Què s’hi pot fer, doncs?
El president dels Estats Units, Joe Biden, ha nomenat un negociador clau de l’acord nuclear de l’Iran de 2015, Wendy Sherman, com a vicesecretari d’Estat dels Estats Units, la segona posició amb més rang dins del Departament d’Estat. Aquest és un senyal clar que Biden està preparant el terreny per a les negociacions. En contrast amb la política de Trump de “màxima pressió” cap a Teheran, Biden i els seus assessors han promès un enfocament més conciliador centrat en assolir un acord similar al de l’acord nuclear del 2015 amb Teheran. De moment, Alemanya, França i el Regne Unit han donat suport a un nou acord. En un comunicat publicat a principis de desembre, els tres països europeus van donar la benvinguda a “un camí diplomàtic per abordar preocupacions més àmplies amb l’Iran”. Enmig del suport mundial a les negociacions, l’Iran no pot rebutjar aquestes crides i ha d’acceptar un nou acord que desemboqui en un compromís entre els interessos d’Occident i els seus propis interessos. A més, els principals socis de l’Iran, la Xina i Rússia, que van influir en l’acord de 2015, també estan pressionant per arribar a un acord, ja que tenen interès econòmic en proporcionar estabilitat a l’Orient Mitjà.
Per tal de generar un clima positiu, Teheran ha presentat una proposta regional, el “Hormuz Peace Endeavor” o HOPE. La iniciativa convida els veïns de l’Iran a debatre sobre les seves preocupacions en matèria de seguretat regional. Teheran sap que per aconseguir un acord necessita el suport dels estats del Golf, i és ben conscient del fet que Israel intenta aïllar la seva posició al Golf i acostar-se als seus rivals regionals com els Emirats Àrabs Units, Bahrain i Aràbia Saudita. Com que Bahrain i els Emirats Àrabs Units ja han normalitzat les seves relacions amb Israel, el següent de la llista seria el regne saudita. Mentrestant, a començaments d’any, Qatar i l’Aràbia Saudita van acordar reobrir les seves ambaixades i les seves fronteres, amb l’aprovació de l’Iran i Turquia. Aquesta va ser una victòria diplomàtica important per a Qatar i va proporcionar una esperança addicional a l’Iran, de cara a una important reconciliació al Golf. Aquesta normalització podria obrir el camí per assolir importants acords de pau o avenços en països amb fronts oberts, com el Iemen, Síria i el Líban.
Redefinint la relació amb Rússia a Síria
Aquests anys d’abandonament han deixat els Estats Units amb una influència molt limitada a la regió, però Síria continua sent l’epicentre a causa de tres factors: combatre la desestabilització de l’Orient Mitjà, contenir l’hegemonia iraniana i combatre moviments islamistes radicals com ISIS o Al-Qaida. Joe Biden heretarà un desgavell considerable en aquest escenari i serà l’encarregat d’apagar el foc.
Per tant, Síria és un altre gran repte per a la política de Biden a l’Orient Mitjà. Biden haurà d’exercir una diplomàcia proactiva, forjar lligams amb els aliats o possibles socis a Síria i tractar amb Rússia, Turquia, els kurds, l’Iran i el govern sirià. Tenint en compte l’equilibri de poder sobre el terreny, la relació de Biden amb el president rus Vladimir Putin serà clau. En aquest sentit, un dels principals reptes per a Biden serà reincorporar-se al procés polític liderat per l’ONU i, alhora, trobar bases comunes per a la cooperació amb Moscou. Tanmateix, també es trobarà amb la Turquia d’Erdogan i les seves aspiracions neo-otomanes al nord de Síria. Podrà Biden treballar amb els kurds o els abandonarà al seu destí, com va fer Trump? Tots aquests són reptes importants que afegiran complexitat a la política de Biden cap a Síria.
Durant una conferència a la Kennedy School de Harvard el 2014, Biden va dir als estudiants: “Els nostres aliats a la regió eren el nostre problema més gran a Síria”. Aquesta declaració va generar friccions entre ell i el president turc. El que és clar és que Biden haurà de tractar curosament amb Erdogan per resoldre la crisi creada pel sistema de míssils S-400 comprats per Turquia a Rússia. Biden també enfureix Erdogan perquè insisteix que els EUA han de cooperar i armar les unitats kurdes del nord de Síria que van jugar un paper clau en la derrota de l’EI. És possible que Turquia es vegi obligada a cooperar encara més amb Rússia per penetrar al nord de Síria i eliminar alguns pobles kurds estratègics. Moscou també desconfia de les intencions expansionistes d’Erdogan, de manera que no es pot descartar un possible acord amb els líders kurds per desplegar tropes russes a les principals ciutats kurdes i minimitzar la influència nord-americana al nord de Síria. Això és el que va passar recentment a Ain Issa. Tan bon punt Turquia va pressionar per prendre la ciutat, Rússia va suggerir que les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) dirigides pels kurds abandonessin la ciutat o bé la transferissin al control de l’Estat sirià. Tot i això, finalment les dues parts van acordar que hi hauria presència de forces russes en aquests territoris. Aquesta manera de resoldre la situació sembla encaixar per a Ankara en la mesura que li dóna un major impuls en les negociacions amb Moscou, tot i que l’estacionament d’elements militars russos a Ain Issa podria crear noves tensions entre ambdues parts.
Per concloure, la nova administració nord-americana probablement es trobarà en una posició en què no tindrà altra alternativa que cooperar amb almenys una de les potències presents al nord de Síria: Turquia o Rússia. Si Biden opta per tractar amb Turquia, es trobarà amb l’oposició dels seus principals aliats pel que fa al conflicte sirià: els kurds. Si opta per donar suport a Moscou, pot aconseguir una posició d’influència a Síria i pactar amb Putin per deixar de banda l’Iran, incloent-hi la possibilitat de donar llum verda als israelians per bombardejar les bases militars iranianes en territori sirià. Per aquest motiu, és molt probable que els EUA no retirin les seves forces de Síria fins que no trobin una solució per a la qüestió kurda i, al mateix temps, continguin la influència de l’Iran a la regió. Això pot adaptar-se als interessos del president sirià Bashar al Assad a llarg termini. Queda per veure si prioritzarà la relació amb Rússia, per tal de no enfonsar-se sota la influència iraniana i evitar convertir el seu país trencat en un camp de batalla amb Israel.
Una avaluació de futur
És probable que la política de Biden cap a la regió s’enfronti a molts obstacles i reptes, tant per part dels aliats dels Estats Units com dels seus rivals. Per aquest motiu, els EUA han de participar en una diplomàcia proactiva i proporcionar certes garanties als seus aliats del Golf i a Israel mentre resolen la crisi nuclear iraniana. Pel que fa a Síria, els EUA hauran d’assolir un equilibri entre Moscou i Ankara i, alhora, intentar aïllar Teheran en base a les demandes israelianes. Això vol dir que, a curt termini, Síria es podria convertir en un camp de batalla entre Israel i l’Iran fins que no s’arribi a un acord sobre el programa nuclear iranià.
Com s’ha comentat, un nou acord mirarà d’incloure el programa de míssils balístics de l’Iran i la influència de Teheran a la regió, però, de moment, els iranians no estan preparats per fer concessions. Els nord-americans hauran de restablir l’equilibri de poder a la regió i, per fer-ho, buscaran socis de confiança. Això també significa, a llarg termini, treballar amb Moscou per aportar estabilitat a Síria i trobar una solució diplomàtica per al problema nuclear de l’Iran.
Yeghia Tashjian és analista i investigador regional. Va ser ajudant de recerca al Centre de Recerca de la Diàspora Armènia de la Universitat de Haigazian. Actualment és el responsable regional de Women in War, un grup de reflexió amb perspectiva de gènere. És col·laborador de diversos diaris locals i regionals, això com presentador del programa “Turkey Today” a Radio Voice of Van.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus membres. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
