La independència del Cap: el retorn de la història a Sud-àfrica
04/04/2023
Sud-àfrica ha sigut immortalitzada a la memòria col·lectiva del món occidental a través de la narrativa heroica i esperançadora modelada pels esdeveniments sociopolítics dels anys noranta. La Sud-àfrica que la majoria de la gent coneix és la de Nelson Mandela, la derrota de l’apartheid i la promesa d’un futur guiat per la justícia, el coratge i les oportunitats. Potser, el moment que simbolitza millor l’oblit en què va caure el record de Sud-àfrica per a la majoria d’occidentals des de 1994, és amb la mort de Mandela el 2013, en què molts es van sorprendre que no estigués mort des de feia anys.
Malgrat el sentiment de desinterès col·lectiu que ha impregnat l’actitud d’Occident cap a Sud-àfrica durant les dues últimes dècades, el pas de la història no ha disminuït el seu ritme al país. De fet, part d’aquest desinterès pot servir com a resposta al malestar que representa el mirall sud-africà avui. A diferència de la història de triomfalisme dels anys noranta, la Sud-àfrica postapartheid ha resultat decebedora i, en molts aspectes, inquietant.
El somni frustrat de Mandela
Poc després de la sortida de Mandela del panorama polític de Sud-àfrica, el país es va veure submergit en una profunda dinàmica de corrupció, mala gestió, alts índexs de criminalitat, tensions ètniques, infraestructures descuidades i una sensació general d’incompetència per part del seu lideratge. Milions de sud-africans han emigrat durant les últimes tres dècades. Avui és molt més probable per un sud-africà morir assassinat que morir en un accident de cotxe, malgrat que el país té un dels nombres més alts de morts a les carreteres del món. La classe política que ha succeït a Mandela ha portat vergonya a la nació en diverses ocasions, generant escàndols greus com els suposats casos de violació per l’expresident Jacob Zuma de la filla seropositiva d’un amic de la seva família, juntament amb un nombre vertiginós de casos de corrupció que finalment van posar l’expresident entre reixes.
Tot plegat mentre l’atur es disparava, fins al punt que la meitat dels menors de 35 anys de Sud-àfrica el 2021 es trobaven sense feina. Factors que van contribuir als greus aldarulls iniciats pels partidaris de Zuma després del seu empresonament, deixant centenars de morts, constituint la pitjor violència que ha vist el país en l’època posterior a l’apartheid. L’última crisi de Sud-àfrica s’ha materialitzat quan la seva elit governant de forma sorprenent va canviar la situació d’excedent d’energia barata disponible des de feia dècades per a una dinàmica d’empitjorament del servei elèctric i constants apagades presents avui a tot el país.
El creixent descontentament al país s’ha traduït, fins a cert punt, a les urnes. Sud-àfrica està a l’espera d’unes eleccions generals que tindran lloc l’any vinent, i un estudi preliminar de les intencions de vot indica que hi ha una possibilitat molt real que el 2024 sigui la primera vegada en dues dècades que el Congrés Nacional Africà (ANC) de Mandela fracassi per arribar al 50% dels vots i hagi de negociar un govern de coalició. Tot i que l’ANC pot optar per associar-se amb l’Aliança Democràtica liberal (DA), existeix la possibilitat que opti per formar coalició amb una opció més radical, representada pels Lluitadors per la Llibertat Econòmica (EFF). Aquest és un moviment obertament marxista-leninista fundat el 2013, que promet l’expropiació terres de conreu de propietat blanca sense oferir compensació, que oficialment avala la invasió russa d’Ucraïna, i celebra Xina com “la portadora de la torxa de totes les formacions marxistes-leninistes del món”. A més, el partit i el seu líder, Julius Malema, han estat acusats repetidament de fer comentaris racistes contra els indis i els sud-africans blancs mentre cultivava una forma venjativa de nacionalisme negre. El rebuig de Malema a l’enfocament inclusiu i conciliador de Mandela, es pot veure com a part de la tendència global al segle XXI cap a formes de nativisme populista, que amenaça en capgirar l’ordre mundial liberal posterior a la Guerra Freda.
El moviment de Malema preocupa especialment a molts ciutadans de la província del Cap Occidental de Sud-àfrica, una regió la fortuna de la qual ha diferit una mica del destí que consumeix la resta del país. El Cap Occidental es considera sovint la província més ben governada de Sud-àfrica, i no és casualitat que també sigui la província que ha votat amb més consistència en contra de l’ANC. Va ser l’única província que va votar pel Partit Nacional en comptes de l’ANC el 1994, i des del 2009 els residents del Cap Occidental han estat els únics que han votat repetidament el DA. Aquest fet diferencial té una llarga història a la regió, que també va ser la primera zona del país en ser poblada per europeus. A més, fins al 1956, el Cap va ser l’única regió de Sud-àfrica on les poblacions no blanques conservaven el dret a vot, i va ser el bastió del partit liberal i la força parlamentària més destacada de Sud-àfrica en contra de l’apartheid: el Partit Demòcrata.
El domini aclaparador de l’ANC a escala nacional durant les últimes tres dècades ha generat un sentiment de frustració cada cop més profund en els votants del Cap. La fragilitat del compromís de Sud-àfrica amb una democràcia pluralista i multiètnica que ha quedat exposat per l’èxit de l’EFF no ha fet més que fer augmentar les ansietats dels habitants de la Ciutat del Cap, amb una tradició liberal més ferma. No obstant això, aquests reptes i frustracions, han esdevingut el catalitzador per una resposta creativa, ja que l’evolució política del Cap comencen a mostrar una presa en consideració més seriosa per una opció que podria semblar fins i tot més radical que la plataforma del partit de l’EFF. Molts ciutadans del Cap estan arribant a prendre en consideració la perspectiva de la secessió del Cap Occidental de Sud-àfrica.
El cas per la independència del Cap
Inicialment, molts al país es van prendre la idea com una broma, però el pas del temps ha revelat un augment significatiu de la seva popularitat. Per exemple, una enquesta al 2021 va generar molts titulars després de mostrar que la majoria de la població de la província estava a favor de la celebració d’un referèndum d’independència. A més, això va provocar la creació del Grup de Treball de Descentralització del Cap Occidental el setembre de l’any passat, que reuneix membres de la força política més gran de la regió —la DA— amb organitzacions que promouen obertament la independència del Cap i té com a objectiu la transferència de poders per part del govern central de Sud-àfrica cap a la província.
Des de llavors, han sorgit nombroses organitzacions que aprofiten i reforcen aquest sentiment, com ara el Cape Independence Advocacy Group, el Cape Independence Party, el Cape Colored Congress, CapeXit, Gatvol Capetonian i el Sovereign State of Good Hope. En particular, dues d’aquestes organitzacions (el Cape Colored Congress i Gatvol Capetonian) tenen com a objectiu específicament promoure els drets de la població mestissa de Sud-àfrica – coneguda com a “coloreds” – i una organització (l’Soverign State of Good Hope) està vinculada amb els interessos de la ètnia Khoisan, una de les ètnies nadives de Sud-àfrica d’origen no bantú. La consolidació del suport per part de les minories ètniques nacionals amb bases sòlides al Cap constitueix el nucli del moviment, sobretot tenint en compte que els “coloured” constitueixen el grup ètnic més gran del Cap Occidental, representant al voltant de la meitat de la població. Sens dubte, la victòria més gran per aquest moviment, però, va arribar de la mà de la promesa oficial de suport a la independència del Cap a finals de 2020 per part del Freedom Front Plus, el partit més gran i amb més èxit entre la població de Sud-àfrica que parla l’afrikaans.
L’interès entre aquestes diverses minories per la independència del Cap te força lògica tenint en compte les polítiques implementades per l’ANC durant les seves tres dècades de govern. Les polítiques més citades que els defensors de la independència del Cap prometen derogar inclouen les lleis basades en la raça, implementades per l’ANC. Al llarg dels anys, el govern va establir legislació com l’Empoderament Econòmic dels Negres de Base Àmplia, que va restringir a les empreses que no gaudien d’un 51% de propietat negra de poder presentar-se a optar contractes governamentals, a més de legislació que implementa sistemes de quotes racials prioritàries en els serveis d’ocupació i d’habitatge. Tot i que sovint els “coloureds” es consideren “negres” als efectes d’aquest tipus de legislació, molts consideren que aquests sistemes a la pràctica els discriminen. Molts “coloureds” també han expressat malestar pels canvis culturals i la competència que està generant al mercat laboral del Cap, la migració interna d’altres parts de Sud-àfrica. Això és especialment clar en la retòrica de Gatvol Capetonian, però també es troba al bell mig de l’escàndol al parlament sud-africà el març d’enguany, en què Peter Marais, representant “coloured” al Parlament provincial del Cap Occidental, es va referir a l’ANC com a “estrangers” a la regió.
Marais també és membre del Freedom Front Plus i és parlant nadiu de l’afrikaans, cosa que no és una mera coincidència. La majoria de “coloured” de Sud-àfrica parlen afrikaans, com ho fa al voltant de la meitat de la població del Cap. Això és el nucli de l’interès cap al moviment de Freedom Front Plus, que ha estat cada cop més objectiu atreure “coloureds” al seu partit, i proclama la idea d’un Cap Occidental independent “on l’afrikaans pugui ocupar el lloc que li correspon com a llengua de la majoria”. Jack Miller, líder del Partit de la Independència del Cap, també ho ha fet referència a l’afrikaans com a “llengua majoritària” del Cap, i argumenta les seves fronteres ideals d’un Cap independent en l’abast geogràfic dels municipis de parla africana.
En última instància, són els “coloreds” de parla afrikaans, numèricament superiors, els que formen l’autèntica columna vertebral del moviment independentista del Cap. Tanmateix, els nivells relativament alts de suport a la independència del Cap entre els sud-africans blancs n’han portat alguns a acusar el moviment de ser simplement una expressió de “nostàlgia de les repúbliques bòers” o suggerir que està implícitament impulsat per pulsions racistes. El llegat de les propostes d’un estat separat per als blancs de parla afrikaans, comunament conegut com el Volkstaat, després de la fi de l’apartheid, no ajuda a fer aquesta dissociació.
No obstant això, la realitat demogràfica del moviment independentista del Cap revela una transformació més complexa que s’ha produït al llarg de les darreres dècades, sobretot en un progressiu creixement d’una coalició multiracial de parlants d’afrikaans de totes les ètnies, amanida amb el liberalisme clàssic tradicionalment associat amb els anglòfons sud-africans i el Cap Occidental, i units en la defensa d’unes polítiques no-racials i els criteris meritocràtics. Així, aquesta sintesi pot aconseguir un èxit molt més gran que altres moviments regionalistes de base purament ètnica, com el Zulu Inkatha Freedom Party, i gràcies a la potència econòmica del Cap: al conjunt de la nació, només el Cap Occidental i la província molt urbanitzada de Gauteng generen aportacions netes al pressupost nacional. La proliferació de narracions al voltant de la independència financera i la superioritat administrativa del Cap, fa que la seva narrativa secessionista tingui una relativa semblança al discurs imperant Catalunya.
Tanmateix, el destí del procés de secessió del Cap també pot tenir una evolució paral·lela en direcció cap a l’insatisfactori desenllaç del cas català. És molt poc probable que el govern sud-africà accepti cap intent d’independència per part de la seva segona província més rica, i possiblement fins a la meitat del territori de Sud-àfrica. A més, hi ha escasses obligacions legals per al govern sud-africà de respectar la llibertat d’aquest moviment, i alguns ja s’han referit al moviment d’independència del Cap, com “traïdors.” Tanmateix, els incentius que impulsen el moviment són forts i només guanyaran impuls a mesura que a Sud-àfrica creixi l’inestabilitat política i econòmica. Si el moviment segueix sent ignorat pel govern central, els partidaris de la independència, han anunciat que reclamaran a la comunitat internacional que actuï. Hi ha qui fins i tot defensa una declaració unilateral d’independència (DUI) després d’aconseguir ell govern de les institucions locals. És en escenaris com aquest, on la situació podria prendre un matís més dur, i el món occidental podria entrar en xoc a mesura que el fracàs del somni de Mandela d’una Sud-àfrica il·lustrada, liberal i multiètnica esdevingui irrevocablement evident.
El moviment d’independència del Cap en un món post-liberal
En molts aspectes, l’empenta per la independència del Cap forma part d’una reacció al declivi a escala global de la democràcia liberal i els seus valors durant l’última dècada, i com a tal, una crisi generada per aquest moviment probablement sacsejaria els debats polítics a l’Amèrica del Nord i Europa. D’alguna manera, això podria esdevenir una reminiscència de la guerra d’Ucraïna, ja que es produiria una greu crisi geopolítica en una nació que es considera bastant propera al món occidental travessada per molts dels seus mateixos debats. Tanmateix, en molts aspectes, Sud-àfrica està més a prop d’Occident, i especialment de l’angloesfera, que d’Ucraïna. Aquesta proximitat és especialment evident en els debats de Sud-àfrica al voltant del moviment “woke”, la correcció política i les polítiques d’identitat racial especialment divisives.
Un bon reflex d’aquesta realitat podria ser el cas del best-seller de l’antic líder de DA Helen Zille el 2021 Stay Wake, Go Broke: why South Africa won’t survive America’s Culture Wars. Un col·lapse de la Sud-àfrica de Mandela, manifestat per la secessió del Cap, sens dubte constituiria una realitat incòmoda per a molts a Occident com per a acceptar-la, i és molt probable que aquest esdeveniment acabés trobant-se al centre de les mateixes guerres culturals globals que inflament les tensions internes de Sud-àfrica avui.
En parlar sobre guerres culturals, cal assenyalar que existeix, encara que sigui remota, la possibilitat que el moviment independentista del Cap atragui l’atenció d’Elon Musk. Musk és possiblement el sud-africà més influent d’avui. Musk és una figura polaritzadora, amb una clara vocació d’expressar la seva opinió sobre qüestions polítiques i que custodia una de les xarxes socials més influents del món. Tanmateix, Elon Musk no s’ha interessat per la política del seu país d’orígen en dècades, i qualsevol pronunciament al respecte sobre el moviment independentista del Cap seria un clar trencament en aquesta dinàmica. Tot i que de passar, això suposaria un gest clau ,tot i que segurament divisiu, per l’estratègia del Cap per obtenir suport internacional.
La guerra a Ucraïna ha demostrat el front narratiu dels conflictes, i la batalla que es lliura a les xarxes socials, especialment a Twitter, poden ser extremadament valuoses per establir legitimitat internacional. En aquest sentit, és més probable que el moviment independentista del Cap obtingui suport d’actors occidentals escorats a la dreta, un tret relativament distintiu en comparació amb els moviments secessionistes dominats per les esquerres a Catalunya, Escòcia o Quebec.
Tanmateix, els suports internacionals cap aquest moviment podrien sorgir per interessos geopolítics, i és a través d’un plantejament realista de la seva estratègia internacional que la independència del Cap pot trobar la seva major oportunitat d’èxit. Sud-àfrica va ser un aliat de Washington clau, brutalment eficient i controvertit durant la Guerra Freda. Però en l’era posterior a l’apartheid, el govern de l’ANC s’ha acostat cada vegada més als rivals dels Estats Units. Això es pot comprovar en el registre de votacions de la Sud-àfrica de l’ANC a l’ONU, la seva aposta amb inversió xinesa i la participació en exercicis militars amb la Xina i Rússia durant el primer aniversari d’un any de la invasió d’Ucraïna. Pretòria a la vegada també s’ha negat a participar en els exercicis militars “Cutlass Express” previstos amb els EUA enguany. Tot plegat podria fer arribar a molts a Washington a la conclusió que “Pretòria ja no està alineada… han escollit el bàndol de Rússia”. A més, alguns representants polítics nord-americans també han expressat preocupació per la “cooperació de partit a partit” entre l’ANC i el Partit Comunista Xinès.
Això s’accentua amb declaracions, com per exemple la de la ponència del Consell General Nacional (NGC) de l’ANC l’any 2015, on es lloa “el paper exemplar de la direcció col·lectiva del Partit Comunista de la Xina”, argumentant que “hauria de ser un estel rector per la nostra pròpia lluita” i que Pequín “ha anunciat una nova albada d’esperança per a noves possibilitats d’un nou ordre mundial”. Tenint en compte aquesta trajectòria, hi ha un creixent potencial per argumentar que un Cap independent pot ser en l’interès estratègic dels Estats Units. Aquest és potser l’aspecte més interessant des d’una perspectiva global dels diferents incentius que suporten el moviment independentista del Cap. Era relativament previsible que l’augment de la corrupció, la delinqüència, les tensions racials, els talls energètics, l’atur i l’estancament econòmic sota el govern de l’ANC acabessin despertant la consciència d’una població política, lingüística i ètnicament diferent a la regió del Cap de Sud-àfrica. Tot i que és impossible dir fins quan aquesta diferència serà impossible d’ignorar per a les elits polítiques de Sud-àfrica, hi ha un potencial real perquè aquest moviment pugui tenir un impacte significatiu tant en l’àmbit domèstic com mundial. Hi ha també una amenaça molt real per als partidaris de la independència del Cap. Si l’experiència de Catalunya, ha demostrat la dificultat per a un estat membre de la UE i l’OTAN d’obtenir una secessió pacífica, i la possibilitat que això es doni a Sud-àfrica és encara molt menys optimista.
Tanmateix, també hi ha perill per al món en general al segle XXI, un cop s’ha renovat la dinàmica de competència entre les grans potències. Això és alhora una benedicció i una maledicció per als independentistes del Cap, ja que una bona dosi de realisme geopolític dilucida que aconseguir el suport dels Estats Units és realment la millor opció del Cap per exercir la seva autodeterminació. A priori, sembla molt més probable que la simpatia sorgeixi del Partit Republicà, que ha expressat un major descontentament cap al govern de l’ANC. Però si vol tenir èxit en assolir el suport de Washington, el moviment independentista del Cap hauria de fer el seu cas una causa bipartita als Estats Units. Un escenari de violència no és inevitable perquè el moviment independentista del Cap tingui èxit, però és vital que el moviment s’envolti de socis poderosos poderosos si vol que se’l prenguin seriosament. Assolir el patrocini d’una potència global és una de les poques maneres en què l’ANC podria veure’s obligat a acceptar els resultats d’un hipotètic referèndum.
Si d’alguna cosa podem estar segurs, és que la fi de la història no ha arribat a Sud-àfrica. L’èxit o el fracàs del moviment d’independència del Cap serà una important lliçó per a tots els moviments secessionistes contemporanis, en el naixent escenari de competència geopolítica del segle XXI.
Sven Etienne Peterson és analista freelance, estudiant de postgrau a la Universitat de Glasgow, Universitat de Tartu i la Universitat Nacional de Kyiv-Mohyla Academy.
