La guerra pel futur a Israel i Palestina
Per Daniel Roldán
30/10/2023
Resum executiu
Amb el seu atac el 7 d’octubre, Hamàs pretenia aturar l’acord de pau entre Israel i l’Aràbia Saudita, així com qüestionar la capacitat d’Israel per a proveir cooperació en matèria de seguretat als Estats àrabs que estan normalitzant les seves relacions amb l’estat jueu. Hamàs també tenia l’objectiu de regionalitzar el conflicte tot provocant una contundent resposta Israeliana sobre la Franja de Gaza que comportés moltes morts entre la població civil, fet que inflamaria ineitablement les opinions públiques del món àrab. Així mateix, Hamàs tenia la intenció d’afeblir la posició de l’Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània.
La imminent ofensiva terrestre a Gaza, en cas de confirmar-se el seu inici, probablement derivarà en una campanya que s’estendrà durant mesos. Aquesta operació comportarà moltes baixes en les forces israelianes i milers de víctimes civils entre la població palestina. Amb tot, cal plantejar-se si Israel voldrà mantenir una ocupació militar a Gaza després de la invasió, en cas que aquesta aconsegueixi enderrocar el govern de Hamàs. Si opta per cedir el control de Gaza a l’ANP, Fatah, el partit que controla aquesta institució, pot trobar-se en una posició difícil, atès que necessita mantenir un delicat equilibri entre l’objectiu de preservar un mínim suport dels palestins a l’ANP, i la necessitat de cooperar amb Israel per poder mantenir la seva estabilitat i viabilitat financera.
Les conseqüències geopolítiques de la guerra encara no són clares i la possibilitat d’una escalada regional és molt factible. És possible que l’Aràbia Saudita continuï amb el procés de normalització amb Israel fins i tot després que acabi el conflicte, encara que l’opinió pública saudita, molt sensible amb la causa palestina, podria arribar a impedir-ho. Aquest mateix escenari és també aplicable en bona part a Turquia, que a més té ambicions de lideratge regional a l’Orient Mitjà que li fan difícil posar la situació de Gaza en un segon pla.
Pel que fa a, Rússia s’ha vist beneficiada per l’esclat del conflicte degut al potencial desviament d’atenció i recursos occidentals des d’Ucraïna cap a l’Orient Mitjà. Atès el creixent alineament entre Rússia i l’Iran, no és descartable que Israel reenfoqui la seva política cap a Moscou i el seu posicionament en relació a la guerra d’Ucraïna. Finalment, la UE tindrà dificultats per mantenir un posicionament que li permeti mantenir suficient credibilitat davant del Sud Global en un moment d’alta competició geopolítica en moltes de les seves regions.
Introducció
El 7 d’octubre de 2023, militants armats de Hamàs van trencar la tanca de seguretat de Gaza i es van infiltrar al sud d’Israel. A la vegada, Hamàs va iniciar un intens bombardeig amb coets des de Gaza, en un atac que no hauria estat possible sense una errada dels serveis d’intel·ligència israelians que no té precedents des de la guerra del Yom Kippur de 1973. La infiltració va provocar la mort de 1.300 israelians i el segrest de més de 200 persones. A més, Hamàs va aconseguir prendre el control d’aproximadament 10 municipis israelians, on es van produir la majoria d’assassinats i segrestos. Aquesta situació ha donat lloc a la declaració de l’estat de guerra, la mobilització de prop de 400.000 reservistes israelians, i un fort bombardeig de la Franja de Gaza per part de les forces israelianes en preparació per a una invasió terrestre, fet que ha causat danys generalitzats a la seva infraestructura i milers víctimes civils palestines fins al moment.
Aquest article pretén oferir una explicació d’aquesta crisi en tres parts. En primer lloc, s’examinaran els antecedents històrics i els recents canvis geopolítics que van posar les bases per a l’esclat d’aquesta guerra. En segon lloc, s’aprofundirà en els objectius que Hamàs pretenia aconseguir amb aquest atac. I, finalment, s’exploraran les perspectives de desenvolupament d’aquest conflicte i les seves possibles conseqüències geopolítiques.
El camí cap al 7 d’Octubre
El fracàs del procés de pau d’Oslo i les seves conseqüències
Qualsevol possible solució basada en dos estats al conflicte israelià-palestí va assolir un punt mort, pràcticament irreversible, amb la fallida del procés de pau d’Oslo l’any 2000. Durant la dècada de 1990, a Israel es va crear un important moviment a favor d’un acord de pau amb els palestins, fet que va conduir al reconeixement de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) com a representant legítim del poble palestí. Aquest reconeixement va donar lloc a l’establiment de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i l’aplicació de la fase inicial dels Acords d’Oslo. Els acords van concedir a l’ANP el control sobre Gaza i diverses zones designades de Cisjordània, que actualment està ocupada per Israel, tot i no haver estat formalment annexionada. L’objectiu final dels acords era establir un estat palestí amb control sobre Gaza i diversos territoris a Cisjordània, que havien de ser determinats en un acord definitiu que inclogués intercanvis territorials mutus.
No obstant això, dos grans contratemps van dificultar aquesta fita. En primer lloc, la societat israeliana es va dividir profundament en relació al procés de pau, i el primer ministre israelià que el va iniciar, Itzhak Rabin, va ser assassinat per un militant d’extrema dreta. Aquest esdeveniment va agreujar encara més les tensions a Israel i va afectar significativament les perspectives de pau. En segon lloc, el sector palestí també es va enfrontar a divisions internes molt significatives. D’una banda, hi havia un sector que es negava obertament a reconèixer el dret d’Israel a existir, representat principalment per les files de Hamàs. D’altra banda, hi havia palestins més oberts a la negociació i el compromís amb Israel, representat pel sector de Fatah, que liderava l’ANP.
El govern laborista israelià encapçalat per Ehud Barak va presentar una oferta basada en una solució de dos estats durant la cimera de Camp David l’any 2000. Tanmateix, aquest oferiment va provocar divisions importants dins de la societat israeliana, especialment entre la majoria del sector dretà, que es va oposar amb vehemència a l’establiment d’un estat palestí. Aquesta oposició rau en la convicció profunda de la facció dretana a Israel sobre la primordialitat de mantenir el control d’aquests territoris per raons tant estratègiques com ideològiques. Segons el punt de vista de la dreta israeliana, la presència continuada en aquests territoris és essencial no només per motius de seguretat i major capacitat de defensa de les fronteres de l’estat jueu, sinó també per l’afecció històrica i religiosa que les ideologies de la dreta israeliana atorguen al conjunt dels territoris que conformen actualment l’Estat d’Israel, Cisjordània i Gaza. La facció de la dreta considera la vinculació a la totalitat d’aquesta terra com un aspecte integral de la identitat nacional jueva i, com a tal, conclou que el manteniment del control sobre aquests territoris és un objectiu imperatiu en sí mateix. És per aquest motiu que la dreta israeliana sempre ha impulsat una ambiciosa política d’assentaments en els territoris ocupats, en la mesura que aquests contribueixen a establir fets consumats sobre el terreny que dificulten l’eventual establiment d’un estat palestí.
D’altra banda, l’ANP, liderada per l’organització secular Fatah i el seu líder, Yasser Arafat, va concloure que l’oferta del govern israelià no era satisfactòria per diversos motius. En primer lloc, Arafat considerava que no era acceptable que l’acord no inclogués el retorn a l’actual territori israelià dels refugiats palestins que hi vivien abans del 1948, data de l’establiment de l’Estat d’Israel, així com dels seus descendents. A més, hi havia una qüestió de fons que comportava problemes perquè el lideratge de l’ANP pogués signar l’acord: bona part dels palestins creien que les zones que ja formaven part de l’Estat d’Israel des del 1948 pertanyen legítimament al poble palestí i no era lícit renunciar-hi. Aquest desacord fonamental sobre la qüestió territorial i la legitimitat de l’Estat jueu va complicar extremadament les negociacions. En aquest sentit, Fatah s’enfrontava a una situació delicada per la competència que li plantejava la posició resistencialista de l’organització islamista Hamàs, que es negava rotundament a reconèixer Israel. Per tant, signar l’acord de pau proposat comportava una vulnerabilitat potencial per a Fatah, ja que la seva acceptació podria haver donat lloc a acusacions de traïció i, en conseqüència, afeblir la seva posició en relació a Hamàs.
Retirada unilateral
El fracàs del procés de pau d’Oslo va conduir a la Segona Intifada (2000-2005) per part dels palestins. Aquests fets van provocar que la majoria de la societat israeliana, inclòs el sector més esquerrà, perdés l’esperança en la possibilitat d’aconseguir un acord de pau amb els palestins basat en una solució de dos estats. Aquesta desil·lusió es va fer evident a les eleccions del 2001, quan el partit laborista va ser derrotat i el candidat del Likud, Ariel Sharon, es va convertir en primer ministre. Durant el seu mandat, Sharon va seguir una estratègia de “retirada unilateral” com a resposta a la percebuda manca de voluntat del bàndol palestí per reconèixer l’existència d’un estat jueu. Sharon advocava per una retirada dels territoris ocupats que no incloguessin blocs importants d’assentaments israelians, en la mesura que les àrees abandonades en cap cas formarien part de cap futur acord de pau amb els palestins.
Aquest enfocament pretenia abordar preocupacions demogràfiques de fons, ja que en aquell moment el percentatge de població jueva que vivia al conjunt del territori controlat per Israel, inclosos tant els territoris propis com els ocupats, era al voltant d’un 50%. Retirant-se de determinades àrees dels territoris ocupats sense assentaments israelians destacats, Sharon cercava assegurar el manteniment d’una majoria jueva sòlida a les zones que restessin sota control israelià. A més, Sharon considerava que l’ANP pretenia canviar el relat del conflicte i passar d’una resistència contra l’ocupació a una lluita per la igualtat de drets en un únic estat. El plantejament d’una solució basada en un sol estat, segons Sharon, presentava un repte important per a la supervivència de l’estat jueu. Tot i que aquesta solució podia semblar més atractiva per a la comunitat internacional, la realitat demogràfica del conjunt d’Israel, Cisjordània i Gaza comportaria la fi de l’estat jueu en la mesura que la població jueva no hi és clarament majoritària. A més, Sharon assumia que si Israel persistia en una ocupació prolongada sobre territoris predominantment habitats per palestins, hi hauria un risc substancial de deteriorament greu de la imatge israeliana i del suport internacional a l’Estat jueu.
L’estratègia de desvinculació uniltateral de Sharon es va enfrontar a dos obstacles principals. El primer va ser l’oposició dins del seu propi partit, el Likud, derivada dels esmentats principis ideològics forts del sector de la dreta israeliana, que subratlla la importància de controlar tot el territori que conformen l’Estat d’Israel, Cisjordània i Gaza. Aquesta contestació va ser liderada per l’actual primer ministre Benjamin Netanyahu, que va acabar provocant la sortida de Sharon del Likud i la formació d’un nou partit anomenat Kadima, liderat pel mateix Sharon, per tal d’avançar amb l’estratègia de desvinculació. El segon problema va sorgir just després de l’inici de la implementació del pla. Posteriorment a la retirada d’Israel de Gaza el 2005, l’Autoritat Nacional Palestina va assumir el control de la Franja de Gaza, amb l’excepció de les fronteres, l’espai aeri i les aigües territorials, mentre que Israel va desmantellar quatre petits assentaments al nord de Cisjordània, que eren el principal obstacle a la continuïtat territorial palestina aquesta àrea.
Tanmateix, la retirada israeliana va suposar desafiaments importants. Hamàs va guanyar les eleccions legislatives que es van celebrar posteriorment dins l’Autoritat Nacional Palestina, cosa que va provocar greus enfrontaments entre Hamàs i Fatah. Aquest conflicte es va intensificar i ambdues faccions es van començar a atacar mútuament. La situació va arribar al seu punt àlgid el juny de 2007 quan Hamàs va prendre el control de la Franja de Gaza i va expulsar-ne l’ANP i Fatah, mentre que l’ANP, governada per Fatah, va continuar mantenint el control de Cisjordània.
Gestionar el conflicte i l’ocupació sense final a la vista
Aquest escenari va permetre a Hamàs i altres milícies amb seu a Gaza començar a bombardejar activament el territori israelià de manera periòdica, que al seu torn van comportar represàlies israelianes i el bloqueig de la Franja de Gaza en coordinació amb Egipte. Els esdeveniments van portar Israel a concloure que l’estratègia de desvinculació unilateral no seria efectiva en possibles futures retirades de Cisjordània. Vist el que havia succeït a Gaza, el lideratge israelià temia que aquestes retirades poguessin derivar en una situació semblant, però aquesta vegada en un territori de molta més importància estratègica per la seva proximitat al centre d’Israel, on hi resideix la majoria de la població israeliana i s’hi desenvolupa la seva principal activitat econòmica, així com pel seu terreny muntanyós, que ofereix un avantatge estratègic clau en relació amb la plana central d’Israel.
Per tant, amb l’elecció de Benjamin Netanyahu el 2009, l’estratègia israeliana va evolucionar cap a la gestió del conflicte i l’ocupació sense un final previsible a curt o mitjà termini, abandonant de manera quasi definitiva les expectatives de signar un acord de pau acceptable amb el lideratge palestí. Tanmateix, Israel va continuar col·laborant amb l’ANP per evitar el seu col·lapse i una consegüent presa de control de Cisjordània per part de Hamàs. Tot i això, el fet que no fos plausible -o, des del punt de vista del sector dretà, tampoc desitjable- assolir la pau amb els palestins no va dissuadir Netanyahu de considerar la possibilitat d’establir acords de pau amb altres estats àrabs. Com vam explicar en un article publicat l’any 2021, una creença molt arrelada a la dreta israeliana és que només una defensa aferrissada, continuada i exitosa de l’estat jueu podria dur els estats àrabs a assumir que recuperar el domini àrab de Palestina és impossible. D’acord amb aquest plantejament, arribats a aquest punt els estats àrabs començarien a adonar-se dels avantatges d’acceptar Israel -tal com van fer Egipte el 1979 i Jordània el 1994- i de cooperar amb l’estat jueu en diversos àmbits.
En aquest sentit, Netanyahu va veure una oportunitat per començar a acostar-se a certs estats àrabs sunnites que compartien serioses inquietuds en relació a la creixent influència de l’Iran, atès que Israel podria proporcionar a aquests països una cooperació molt útil en matèria de seguretat davant l’amenaça que els plantejava l’auge d’aquesta potència regional xiïta. A més, el govern israelià percebia que els estats àrabs sunnites es començaven a desinteressar cada cop més pel conflicte a Palestina a causa de la percebuda manca d’estratègia del lideratge palestí, fet que remarcava encara més els possibles beneficis de cooperar amb Israel. Després d’anys de cultivar relacions informals amb aquests països, Israel va poder aconseguir tancar acords de pau amb diversos d’ells, incloent els Emirats Àrabs Units, Bahrain, Sudan i el Marroc l’any 2020. No obstant això, és important assenyalar que l’Aràbia Saudita, líder d’aquest bloc regional, no va participar en aquests acords i encara no ha signat un acord de normalització formal amb Israel, malgrat anys de cooperació de seguretat informal entre ambdós països.
Arribats a aquest punt, l’estratègia israeliana es va enfocar cap a l’assoliment d’un acord de normalització amb l’Aràbia Saudita. Les negociacions sobre els detalls d’aquest acord s’estaven produint els dies previs a l’atac de Hamàs. Malgrat les dificultats plantejades per diverses qüestions molt sensibles -com ara els requisits saudites per a un major control territorial de l’ANP a Cisjordània i l’acceptació israeliana del desenvolupament d’un programa nuclear civil saudita-, el príncep hereu Mohammed bin Salman va expressar el seu optimisme sobre les possibilitats d’arribar a un acord amb Israel en els dies immediatament anteriors a l’atac de Hamàs.
Aquest escenari geopolític tenia implicacions molt negatives per al lideratge palestí, incloent-hi tant l’ANP com Hamàs, ja que produia un aïllament regional cada cop més creixent dels palestins. En línia amb l’estratègia del sector dretà esmentada anteriorment, Israel plantejava que, mitjançant l’aïllament progressiu dels palestins respecte dels principals estats àrabs sunnites de l’Orient Mitjà, l’estat jueu podria continuar gestionant l’ocupació de Cisjordània i el bloqueig de Gaza sense cap previsió d’acord de pau a curt o mitjà termini.
L’atac de Hamàs i els seus objectius
És en el context de l’escenari geopolític descrit anteriorment i dels esforços de l’Iran per sabotejar la cooperació de seguretat entre Israel i el bloc àrab sunnita, que cal entendre el plantejament estratègic dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre. Quins eren els objectius de Hamàs?
Sabotejar el procés de normalització israeliano-saudita i els acords d’Abraham
En primer lloc, Hamàs pretenia obstruir l’acord de pau entre Israel i l’Aràbia Saudita, així com soscavar altres acords signats per països àrabs sunnites tot aprofitant la vulnerabilitat que a aquests estats els genera el fet de tenir opinions públiques que continuen sent molt propalestines i que no acaben de veure amb bons ulls l’existència d’un estat jueu en una terra que consideren part del món àrab i islàmic. Per aconseguir mobilitzar l’opinió pública saudita en contra de l’acord de normalització amb Israel, Hamàs buscava assassinar i segrestar tants civils israelians com fos possible amb l’objectiu explícit de provocar una resposta israeliana que derivés en una invasió terrestre israeliana de Gaza. Anticipant el paisatge urbà densament poblat de la Franja de Gaza i la vigorosa resposta militar israeliana, tant per aire com per terra, Hamàs preveia que una operació d’aquest tipus provocaria la mort de milers de palestins i una destrucció generalitzada. En conseqüència, és bastant probable que Hamas pretengués utilitzar aquesta crisi humanitària per inflamar encara més l’opinió pública a l’Aràbia Saudita i altres països àrabs sunnites. L’objectiu final seria generar una forta pressió sobre el govern saudita per aturar el procés de normalització amb Israel i interrompre així de manera efectiva les converses en curs.
Tanmateix, Hamàs també cercava soscavar el procés de normalització entre Israel i el bloc àrab sunnita liderat per l’Aràbia Saudita tot qüestionant la fiabilitat d’Israel com a soci de seguretat que és capaç d’oferir garanties de seguretat decisives en el context d’enfrontament estructural entre el bloc àrab sunnita i l’Iran. De fet, aquesta operació es va dur a terme com a conseqüència d’un fracàs històric per part dels serveis d’intel·ligència d’Israel, que no van poder anticipar la incursió de Hamàs al territori israelià, circumstància que va comportar que la tanca fronterera amb Gaza es trobés amb pocs efectius i amb uns recursos d’artilleria molt limitats per fer front a l’atac de Hamàs. Els serveis d’intel·ligència israelians són mundialment coneguts per la seva qualitat, i aquest factor havia tingut un paper decisiu per als estats àrabs sunnites, que havien conclòs que normalitzar les relacions amb Israel sortia més a compte per als seus interessos de seguretat que continuar negant la legitimitat de la seva existència. Mitjançant el seu atac, Hamàs va intentar mostrar que Israel no és tan fort com es presenta, mirant així de sembrar dubtes entre l’Aràbia Saudita i altres estats àrabs sunnites sobre les seves perspectives de cooperació de seguretat amb Israel.
A més, Hamàs pretenia enviar un missatge clar a l’Aràbia Saudita i als estats que han normalitzat les relacions amb Israel en el marc dels Acords d’Abraham, que consistia en remarcar que, si bé l’estratègia d’Israel per aconseguir que els estats àrabs acceptessin l’existència d’Israel en detriment de la situació del poble palestí podia haver funcionat amb aquests països, els palestins mai no acceptaran Israel ni renunciaran a la seva terra. A més, Hamàs volia subratllar que, sense una solució al problema palestí, la pau duradora a l’Orient Mitjà continuaria essent il·lusòria, remarcant que tots els projectes dissenyats al voltant dels acords de normalització amb Israel, com el corredor econòmic Índia – Orient Mitjà – Europa, serien impossibles d’implementar sense abordar la qüestió palestina.
Desestabilitzar Cisjordània i debilitar la posició de l’ANP
Durant els últims anys, l’ANP ha seguit una estratègia de cooperació pragmàtica amb les autoritats israelianes en matèria de seguretat per contenir Hamàs a Cisjordània i mantenir el control efectiu dels territoris sota la jurisdicció de l’ANP. Simultàniament, l’Autoritat Palestina persegueix una estratègia més àmplia destinada a qüestionar la naturalesa democràtica d’Israel a causa de la seva prolongada ocupació de Cisjordània per generar suports internacionals. Mitjançant la cooperació en matèria de seguretat amb Israel, i alhora qüestionant l’ocupació israeliana a Cisjordània, en els darrers anys l’Autoritat Palestina ha intentat assolir un equilibri delicat entre la necessitat contenir l’ascens de Hamàs en els territoris sota la seva administració, i l’objectiu d’augmentar els suports internacionals en favor del poble palestí.
Els atacs de Hamàs tenen com a objectiu soscavar aquesta estratègia, suggerint que la negativa frontal a cooperar amb Israel i l’acció directa contra l’estat jueu és l’única via que pot conduir el poble palestí al seu alliberament. A més, Hamàs pretén retratar l’ANP com una entitat corrupta que col·labora amb Israel per als seus propis interessos i privilegis en detriment del benestar dels palestins. De fet, podem concloure que aquesta estratègia ha tingut cert èxit, ja que Hamàs ha estat capaç de convocar mobilitzacions destacades a Cisjordània contra l’ANP des dels atacs del 7 de octubre.
Cal assenyalar que un altre objectiu relacionat amb aquesta estratègia era mobilitzar els palestins amb nacionalitat israeliana que vivien dins de l’Estat d’Israel, que conformen al voltant del 20% de la població de l’estat jueu, amb l’objectiu d’animar-los a participar en accions hostils contra Israel dins de les seves pròpies fronteres. Tanmateix, de moment Hamàs no ha estat massa exitós en aquest propòsit. Aquest fet es podria atribuir al fet que entre els morts en els atacs del 7 d’octubre hi havia almenys 18 palestins amb nacionalitat israeliana i que els atacs amb coets contra territori israelià també estan afectant zones habitades per aquest sector de la població.
Regionalitzar el conflicte implicant Hezbollah i altres proxies iranians
Hamàs no només pretén soscavar el procés de normalització entre Israel i els estats àrabs sunnites, sinó també implicar activament els actors àrabs xiïtes que s’oposen a l’existència d’Israel i tenen forts vincles amb l’Iran, l’altra gran potència regional de l’Orient Mitjà, que busca obertament l’aniquilació d’Israel. De fet, no és gens descartable que l’Iran hagi tingut coneixement de la planificació d’aquestes operacions, atesa la sofisticada formació mostrada pels militants de Hamàs i el gran subministrament d’armament proporcionat a l’organització per a executar els atacs contra Israel.
Cal remarcar, però, que Hamàs no és una organització totalment dependent de l’Iran, sinó que és un moviment islamista àrab sunita amb forts vincles amb altres estats com Turquia i Qatar, que tenen una estreta relació amb la cofradia dels Germans Musulmans, a la qual Hamàs està afiliat. El buró polític de Hamàs té la seu a Qatar, i aquest país ha proporcionat un ajut financer crucial durant els darrers anys per mantenir l’estructura administrativa de Hamàs a Gaza. D’altra banda, Turquia no només es nega a catalogar Hamàs com a organització terrorista, sinó que també li dona suport activament. Aquesta assistència es va fer del tot evident quan Israel va atacar un vaixell turc que transportava ajuda humanitària a Gaza el 2010, després que es negués a alterar el seu rumb a les aigües de la Franja, fet que va comportar que Turquia trenqués relacions amb l’estat jueu.
Tanmateix, en els darrers dos anys Hamàs havia incrementat la seva dependència respecte de l’Iran a causa de la represa de les relacions diplomàtiques entre Israel i Turquia l’any 2022, així com per la millora de les relacions entre Qatar i països del Consell de Cooperació del Golf, liderats per l’Aràbia Saudita, que havien imposat un bloqueig a Qatar entre el 2017 i el 2021. Tenint en compte aquests factors, és possible -tot i que ni molt menys segur- que els plans de Hamàs tinguessin el coneixement i l’aprovació de l’Iran, així com un pla per implicar potencialment els seus proxies presents en altres països en l’operació i regionalitzar així el conflicte.
El principal proxy iranià que Hamàs pretén implicar en aquest conflicte és Hezbollah, una organització islamista xiïta libanesa fundada l’any 1982 per fer front a la invasió israeliana del Líban, que tenia com a objectiu expulsar l’OLP del país i forçar-hi un canvi de règim en favor dels interessos d’Israel. Hezbol·lah destaca per la seva facció armada, que ha demostrat la capacitat d’executar operacions militars complexes comparables a les d’un exèrcit regular. Això es va exemplificar durant la implicació d’aquesta organització en els moments crítics de la guerra civil a Síria amb l’objectiu de defensar el règim de Baixar-Al Assad, que és un aliat de l’Iran. En conseqüència, si Hezbollah emprengués una intervenció directa al nord d’Israel que obligués les Forces de Defensa d’Israel a dividir la seva atenció entre Gaza i la frontera nord, la implicació de la milícia xiïta libanesa suposaria un gran avantatge per a Hamàs. En un escenari com aquest, les forces israelianes es trobarien amb molta pressió en la frontera nord, i potencialment es podrien haver de desviar recursos des de Gaza, proporcionant així més capacitat a Hamàs per resistir una invasió terrestre.
Malgrat tot, Hezbollah s’enfronta a una situació política i econòmica complicada. El Líban es troba actualment enmig d’una profunda crisi política i financera. Llançar un atac total contra Israel, incloent un intent d’infiltració al seu territori, podria provocar una represàlia aclaparadora per part del bàndol israelià, superant potencialment la destrucció causada durant la Segona Guerra del Líban l’any 2006, quan barris i assentaments sencers van ser devastats per atacs aeris. Un escenari com aquest és especialment delicat a dia d’avui, ja que el Líban es troba en una depressió financera, social i política sense precedents des del final de la guerra civil libanesa (1975-1990).
A més, el Líban és un país profundament dividit en línies religioses sectàries conformades per les comunitats xiïta, sunnita i maronita. Aquest factor també dificulta les perspectives d’un atac a gran escala contra Israel, ja que Hezbollah no pot donar per descomptat que les faccions sunnites i maronites donaran suport a la seva intervenció directa en el conflicte si això comporta una forta represàlia israeliana que empitjori encara més la situació actual del país. De fet, fins i tot hi ha la possibilitat que un atac com aquest pugui desencadenar accions hostils cap a Hezbollah, i instigar una espiral guerracivilista en funció de l’evolució dels esdeveniments. A causa d’aquests factors, Hezbollah s’ha limitat fins ara a llançar coets i míssils antitanc contra Israel sense iniciar un atac a gran escala.
Perspectives de futur
Israel probablement iniciarà una operació terrestre a gran escala contra Hamàs a Gaza en els propers dies
A menys que s’alliberin els ostatges israelians que Hamàs té capturats, s’espera que les Forces de Defensa d’Israel iniciïn una invasió total de la Franja de Gaza en resposta als atacs del 7 d’octubre, atès que el govern israelià ja no considera tolerable que Hamàs mantingui el control de la zona. En els darrers anys, la idea d’enderrocar Hamàs a Gaza es considerava inviable a causa de les greus baixes que les forces israelianes patirien en un terreny urbà tan densament poblat i teixit amb incomptables túnels subterranis, factors que exposen les tropes israelianes a emboscades amb facilitat. A més, també es plantejava que l’alt nombre de víctimes civils que comportaria aquesta operació provocaria una forta condemna internacional i danyaria en excés la imatge de l’estat jueu. No obstant això, l’atac del 7 d’octubre ha alterat aquesta perspectiva, fent que molts sectors de la societat israeliana concloguin que el cost potencial d’envair Gaza és ara justificable.
Amb tot, si Israel finalment aconseguís expulsar Hamàs de la Franja de Gaza a través d’una llarga i complexa operació militar, sorgeix la pregunta de com s’abordaria políticament l’escenari posterior a la invasió. A aquest efecte, és improbable tornar a posar Gaza sota ocupació total israeliana una altra vegada, atès que Israel no està interessat a assumir responsabilitat sobre una major quantitat de població palestina, mentre que el desplaçament dels palestins de la Franja, més enllà de l’àmplia condemna internacional que generaria, no és possible a causa de la negativa d’Egipte -que veu Hamàs com una amenaça principal per a la seguretat nacional a causa dels seus vincles amb els Germans Musulmans- i el rebuig d’altres països àrabs a acceptar refugiats palestins als seus territoris.
Per tant, el restabliment del control de l’ANP sobre Gaza sembla ser l’opció estratègicament més sensata per a l’escenari posterior a la invasió. Tanmateix, no queda clar fins a quin punt Israel té una visió clara per afrontar l’escenari posterior a la invasió de Gaza o disposa d’un pla per aturar l’operació si en algun moment aquesta esdevé inviable o massa costosa. En aquest sentit, la dificultat operacional que planteja una operació prolongada sobre una àrea urbana densament poblada com Gaza, amb una infraestructura defensiva de Hamàs molt sofisticada, probablement comportarà un gran nombre de baixes israelianes. Aquest fet genera dubtes sobre la capacitat del públic israelià de sostenir els costos de la guerra a llarg termini. D’altra banda, fins i tot si s’apliquessin els estàndards més elevats del Dret Internacional Humanitari a l’hora de conduir les hostilitats, una invasió terrestre comportarà inevitablement una quantitat encara més gran de morts civils entre la població palestina, element que podria augmentar la pressió internacional per aturar l’operació a mesura que aquesta es perllongui, fins i tot per part d’aquells estats que són més propers a Israel.
L’Autoritat Nacional Palestina s’enfrontarà a decisions difícils després de la invasió de Gaza
La perspectiva de recuperar el control de la Franja de Gaza mitjançant la cooperació amb Israel pot plantejar molts reptes per a l’ANP. Essent que el nivell de destrucció i víctimes civils a Gaza està sent greu i la situació només farà que agreujar-se si es confirma l’operació terrestre a gran escala de l’exèrcit israelià, qualsevol cooperació de l’ANP amb Israel pot ser vista una traïció per molts palestins. Tanmateix, Fatah pot trobar-se amb poques alternatives si aquesta opció li és finalment oferta. Durant els últims dos anys, l’ANP ha tingut dificultats per mantenir el control total de Cisjordània, sobretot en relació a la creixent insurrecció recolzada per Hamàs en aquest territori, que ha estat especialment activa a ciutats com Jenin i Nablus. De fet, aquest escenari ha comportat múltiples incursions de l’exèrcit israelià a aquestes ciutats durant el darrer any.
La realitat és que, sense la cooperació amb Israel en matèria de seguretat, Hamàs probablement hauria infligit un dany encara més gran a la posició de l’ANP a Cisjordània. A més, l’ANP depèn molt de l’ajut exterior, amb la Unió Europea i els Estats Units com a principals donants. Aquesta dependència deixa poc marge a l’ANP per adoptar una postura més assertiva envers Israel. Tenint en compte aquests factors, l’ANP pot trobar-se en una posició molt difícil on haurà de trobar un equilibri entre l’objectiu de preservar un mínim suport dels palestins a la institució, i la necessitat de cooperar amb Israel per assegurar l’estabilitat de Cisjordània i la seva viabilitat financera.
El conflicte té potencial per regionalitzar-se
Malgrat els factors que poden desincentivar a Hezbollah per a iniciar en un atac a gran escala contra Israel, aquests dies hem vist com Hezbollah no ha dubtat a llançar míssils cap al nord d’Israel des del Líban, així com a atacar posicions de l’exèrcit israelià a la frontera. Aquestes accions han provocat el bombardeig de l’artilleria israeliana cap al territori fronterer libanès com a resposta, creant una situació volàtil on les tensions i els errors de càlcul posen les bases per a una escalada. A més, hi ha la possibilitat que l’Iran intenti regionalitzar el conflicte activament, fins i tot si això suposa situar el seu proxy, Hezbollah, en una posició precària pel que fa a les conseqüències d’una represàlia israeliana per al Líban -i per al mateix Hezbollah. En qualsevol cas, les intencions de l’Iran pel que fa a la possibilitat l’escalada regional total del conflicte estan lluny de ser clares. El risc de provocar la intervenció dels Estats Units afegeix un altre nivell de complexitat a aquest escenari, ja que l’exèrcit americà ha desplegat forces navals de resposta ràpida a la Mediterrània oriental per dissuadir la participació directa de Hezbollah i l’Iran en el conflicte en curs.
L’Iran també pot confiar en els seus altres proxies que operen en països on la influència iraniana és forta, com ara l’Iraq i Síria, per augmentar els atacs des de la frontera siriana amb Israel, de la mateixa manera que també es pot recolzar en els houthis al Iemen per interrompre el comerç marítim a Israel o reforçar els atacs amb míssils sobre el territori israelià, entre d’altres possibilitats. Aquesta combinació de factors augmenta la probabilitat d’una escalada i reforça la possibilitat que el conflicte es converteixi en un enfrontament regional a gran escala que involucri múltiples actors addicionals més enllà de Hamàs i Israel.
No està clar fins a quin punt el procés de normalització entre l’Aràbia Saudita es trencarà de manera irreversible
És essencial considerar que la motivació del govern saudita per intentar normalitzar les relacions amb Israel va més enllà dels beneficis de cooperació en matèria de seguretat, així com de dur a terme diversos projectes econòmics i comercials. Subsegüentment a aquests motius, l’Aràbia Saudita també volia fer servir aquest procés de normalització com una eina per establir un pacte de defensa amb els Estats Units, que era una de les condicions saudites per a signar un eventual acord. Per a l’Aràbia Saudita, comprometre els Estats Units en la seva defensa és un element crucial per garantir la seva seguretat davant l’amenaça iraniana. Malgrat el recent restabliment de les relacions diplomàtiques entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, mediades per la Xina, l’Aràbia Saudita encara percep l’Iran com una amenaça per a la seva seguretat. A més, tot i el rol de la Xina en la intermediació de l’acord, és poc probable que Beijing pugui oferir a l’Aràbia Saudita el mateix nivell de cooperació en matèria de seguretat a l’Orient Mitjà que els Estats Units. Per tant, segueix sent possible que l’Aràbia Saudita continuï amb el procés de normalització amb Israel, fins i tot després que acabi el conflicte.
Tanmateix, és important tenir en compte que la invasió de Gaza i les seves conseqüències devastadores poden complicar l’impuls normalitzador per part del govern saudita. La percepció de l’opinió pública sobre la posició del govern en relació a la invasió terrestre de Gaza pot influir en gran mesura en la viabilitat del procés per part de l’Aràbia Saudita i altres estats àrabs que ja han normalitzat les seves relacions amb Israel. Aquesta qüestió és altament emotiva per a la gran majoria de la població, i fins i tot els règims autocràtics tenen dificultats per ignorar l’opinió pública quan es tracta de temes molt sensibles que poden comprometre la seva acceptació social.
Turquia té interès geopolític a mantenir les seves relacions diplomàtiques restaurades amb Israel, però les dinàmiques internes i la visió neo-otomana de la política exterior turca poden acabar-se imposant
Malgrat el llarg conflicte diplomàtic entre Turquia i Israel a causa de les seves visions divergents sobre el conflicte entre Israel i Palestina, és possible que el restabliment de les relacions diplomàtiques entre els dos països no es vegi gaire afectat. Si bé Turquia continuarà defensant els interessos palestins i criticant fortament Israel en l’àmbit diplomàtic, és plausible que les consideracions geopolítiques turques puguin revertir en la preservació de les relacions diplomàtiques amb l’estat jueu. En primer lloc, Turquia porta temps patint dificultats econòmiques i necessita participar en projectes que li generin ingressos. La cooperació amb Israel li obre portes per assolir aquest objectiu en el terreny de l’energia, atès que la via econòmicament més viable perquè el gas israelià arribi a Europa és a través de Turquia. Així doncs, mantenint els lligams diplomàtics amb Israel, Ankara obtindria un gran benefici econòmic. A més, mantenir les relacions diplomàtiques amb Israel podria seguir millorant la posició diplomàtica de Turquia, especialment en la seva relació amb els Estats Units. Això permetria a Turquia avançar en el procediment d’autorització de caces F-16 per part del Senat dels Estats Units, així com reforçar les seves relacions de seguretat i defensa amb Washington.
No obstant això, la base electoral d’Erdogan està profundament influïda per la qüestió palestina i es mobilitza fortament en base al vector islamista, fet que dificulta deixar en segon pla la situació a Gaza. A més, un dels objectius clau de la política exterior d’Erdogan és mantenir una influència destacada a l’Orient Mitjà, recuperant així la visió històrica de l’Imperi Otomà i establint Turquia com un actor líder dins del bloc sunnita a la regió. A mesura que s’incrementin les tensions com a conseqüència de l’escalada del conflicte a Gaza, Turquia podria veure’s més inclinada a adoptar un enfocament obertament confrontacional. Si no ho fes, això podria minar la seva credibilitat com a líder regional. En conseqüència, depenent de les circumstàncies en evolució, el govern turc podria mostrar una actitud molt més dura cap a Israel, cosa que comportaria tensions greus i posaria en perill les relacions diplomàtiques entre ambdós països.
L’alineament creixent entre l’Iran i Rússia pot obligar Israel a recalibrar la seva política envers Rússia
Com hem vist anteriorment, la guerra civil siriana va impulsar Hezbol·là a intervenir en suport del règim de Bashar Al-Assad. Des d’aleshores, Hezbollah ha operat al territori sirià i ha llançat accions hostils contra Israel des d’aquest territori. En conseqüència, Israel ha dedicat recursos importants a combatre l’amenaça que li suposa Hezbollah a Síria. Tot i que aquestes operacions no han estat reconegudes públicament per part del govern israelià, el seu objectiu és evitar que Hezbollah i l’Iran puguin dur a terme accions que posin en perill la seguretat d’Israel.
Tanmateix, a causa de la important influència de Rússia a Síria, que és l’altre gran aliat d’Al-Assad, Israel considera que l’aquiescència de Moscou per dur a terme operacions contra Hezbollah a Síria, així com obtenir informació sobre Hezbollah i Iran, és crucial. Per tant, Israel ha pres una posició més aviat discreta respecte de la invasió russa d’Ucraïna. L’estat jueu ha condemnat formalment la invasió a les Nacions Unides i ha proporcionat ajut humanitari, però s’ha abstingut de subministrar armament militar letal a Ucraïna o d’imposar sancions contra Rússia, distanciant-se així de la política occidental cap a Moscou.
Amb tot, Rússia ha anat ampliant cada cop més la seva cooperació en matèria de defensa amb l’Iran per donar resposta a les dificultats militars que s’ha trobat a Ucraïna, incloent l’adquisició de drons iranians per actuar en combat al territori ucraïnès. Aquest fet ha començat a generar dubtes a Israel sobre fins a quin punt l’alineació entre Rússia i l’Iran no comença a ser massa elevada. De fet, encara no se sap del cert si els serveis d’intel·ligència russos van proporcionar informació sobre els atacs del 7 d’octubre a Israel, element que podria indicar un alineament cada cop més creixent de Rússia amb l’Iran i una major manca de fiabilitat en la cooperació de seguretat de l’estat jueu amb la Federació Russa. En qualsevol cas, Israel té clar que l’esclat d’aquesta guerra afavoreix els interessos russos, ja que el conflicte obliga a desviar part de l’atenció i els recursos occidentals destinats a Ucraïna cap a l’Orient Mitjà. Si Israel conclou que la cooperació en matèria de seguretat amb Rússia ja no és fiable i no produeix beneficis remarcables, això podria comportar un replantejament de la política israeliana envers Rússia i de la seva posició sobre el conflicte d’Ucraïna.
La UE en una cruïlla: el risc de perdre el Sud Global
Els Estats membres de la UE s’han dividit en tres grans grups a l’hora d’afrontar la guerra iniciada a partir de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre: el primer, format per Estats de l’est com Polònia, Hongria o la República Txeca, ha donat un suport incondicional a Israel. El segon, integrat per països com Alemanya i França, dona un suport clar a Israel, però condicionat al respecte del Dret Internacional Humanitari en la conducció de les hostilitats i el manteniment d’una solució al conflicte basada en dos estats. El tercer, amb membres com Espanya o Irlanda, reconeix el dret d’Israel a defensar-se, però exigeix un alto al foc immediat, sense mencionar la possibilitat d’enderrocar Hamàs i posant el focus en la crisi humanitària generada per la intervenció israeliana a Gaza. Per bé que el Consell Europeu va aconseguir aprovar una postura comuna en les seves conclusions aprovades el 26 d’octubre, que marquen una posició més similar a l’expressada pel segon grup, el cert és que cada Estat membre segueix mantenint el seu enfocament, com ho mostra el fet que la ministra de defensa de la República Txeca hagi proposat abandonar l’ONU en resposta a la Resolució aprovada per l’Assemblea General el 26 d’octubre, que demana un alto al foc humanitari immediat.
En qualsevol cas, i en termes generals, la postura europea és percebuda a l’Orient Mitjà i a altres regions del Sud Global com massa afí al govern dels Estats Units, que ha donat un suport gairebé incondicional a les accions militars d’Israel a Gaza i el gran nombre de víctimes civils que han provocat. Molts actors del Sud Global interpreten aquest fet com una prova de doble estàndards morals per part de la UE, sobretot si es compara amb la seva posició en relació a la invasió de Rússia a Ucraïna i els crims de guerra comesos per l’exèrcit rus en aquest país. Aquesta percepció es veu reforçada per les declaracions i accions de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, que va rebre crítiques per actuar unilateralment i sense coordinació amb el Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell. Tot això comporta riscos per a la UE en relació a la seva capacitat de projecció d’influència geopolítica en un moment de gran competició amb la Xina i Rússia en determinades àrees del Sud Global.
Daniel Roldán és l’editor en cap del CGI. Ell és especialista en la Unió Europea i l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
