Guanyi qui guanyi les eleccions, la geoeconomia dictarà la política exterior turca
Per Daniel Roldán
12/05/2023
Punts clau:
Els constrenyiments de l’economia turca, més que les prioritats ideològiques, determinaran la política exterior del guanyador de les eleccions del diumenge.
- Ankara haurà de rebaixar les tensions amb Occident. Fins i tot si Erdogan guanya, haurà de prendre un enfocament més conciliador cap a la UE, i en qüestions com l’entrada de Suècia a l’OTAN. La UE representa el 41,3% de les exportacions totals de Turquia, amb un valor de 93.000 milions de dòlars. Mantenir aquesta relació és vital per al futur l’economia de Turquia.
- Ankara continuarà mirant cap a l’Àfrica. Els intercanvis comercials entre Turquia i els països africans se situen al voltant dels 34.000 milions de dòlars anuals, amb perspectives de creixement.
- La implicació militar turca a l’exterior es reduirà. Part de la influència de Turquia al Pròxim Orient i al Nord d’Àfrica s’ha sostingut sobre la seva assertivitat militar. Les dificultats econòmiques podrien obligar el pròxim president a disminuir el seu compromís en aquesta dimensió.
- Turquia farà de pont entre Rússia i Occident. Turquia continuarà aprofundint les relacions econòmiques amb Rússia, malgrat les tensions entre Putin i Kiliçdaroglu. Després de la invasió d’Ucraïna, Turquia es va convertir en un port segur per a les inversions de Rússia, i el volum del comerç va arribar a 68.190 milions de dòlars el 2022.
- La relació amb la Xina encara no ha donat fruits. Les tensions amb Beijing probablement augmentaran a causa de la qüestió Uigur en cas de victòria de Kiliçdaroglu. No obstant això, si la Xina ofereix àrees de cooperació econòmica que puguin ajudar a alleujar la situació de l’economia turca, el CHP mantindrà l’aproximació conciliadora d’Erdogan amb Beijing.
Introducció
En els primers anys del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), la política exterior d’Erdogan va seguir de prop l’enfocament tradicional que la República de Turquia havia seguit des de la seva creació el 1923 sota el Tractat de Lausana. Inicialment, Erdogan pretenia mantenir “zero problemes amb els veïns” mitjançant la implementació de reformes significatives per avançar en la integració de la UE i millorar les relacions amb els països de l’Orient Mitjà.
Tanmateix, a principis dels anys 2010 va marcar un canvi en la política exterior de Turquia. Factors com l’estancament del procés d’adhesió a la UE i la primavera àrab van crear incentius perquè Turquia adoptés un enfocament més ambiciós i assertiu. Fins a un cert punt, el canvi en el context geopolític global que el món ha experimentat durant l’última dècada ha validat l’aposta per l’autonomia estratègica d’Erdogan.
Actualment, l’assertivitat de Turquia ha disminuït a causa de les limitacions geopolítiques i els problemes interns, incloses les turbulències econòmiques i una inflació desenfrenada que al 2022 va arribar al 85% i amb perspectives de romandre al voltant del 46% fins a finals del 2023. És crucial examinar l’evolució de la política exterior d’Erdogan i considerar les perspectives de futur, especialment en el marc de la seva lluita per ser reelegit a les eleccions de 14 de maig i la possibilitat que l’oposició arribi al poder. Comprendre aquesta evolució pot ajudar a anticipar com pot evolucionar la política exterior turca sota el lideratge de Recep Tayyip Erdogan o Kemal Kiliçdaroglu. Tanmateix, independentment de qui surti victoriós de les pròximes eleccions, els imperatius econòmics influiran en gran mesura la majoria de les seves decisions que cerquin garantir que Turquia continuï beneficiant-se de l’emergent (des)ordre geopolític multipolar.
Erdogan i la Unió Europea
Des del 2002, la política exterior de Turquia envers la UE ha experimentat alguns canvis significatius. Sota el govern de l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) liderat per Recep Tayyip Erdogan, Turquia va implementar inicialment una política d’integració més estreta amb la UE i el 2005 es van iniciar les negociacions per a l’adhesió a la UE. No obstant això, el progrés cap a l’adhesió ha estat lent, marcat per una sèrie de qüestions que obstaculitzen l’adhesió plena de Turquia a la UE. El procés està actualment estancat, amb només un capítol de negociació tancat.
Una qüestió clau per a aquest estancament ha estat el conflicte en curs a Xipre. Turquia s’ha negat a reconèixer la República de Xipre, que és membre de la UE des del 2004, i això ha generat problemes importants en les negociacions. A més, la preocupació per la situació dels drets humans i les llibertats civils a Turquia també han estat un obstacle per a l’adhesió a la UE. La UE ha criticat la gestió per part de Turquia de qüestions com la llibertat de premsa, la independència judicial i els drets de les minories. Això ha estat especialment evident en els darrers anys del govern d’Erdogan, que ha expressat la seva frustració pel que veu com la manca de compromís de la UE amb l’adhesió de Turquia. És per això que la política exterior de Turquia envers la UE va començar a tenir una evolució més conflictiva a principis dels anys 2010.
Tanmateix, Turquia té una gran rellevància geoestratègica per a la UE en àmbits com el control dels fluxos migratoris, el control de les rutes comercials i la seva posició geogràfica per a la seguretat del continent. És per aquest motiu que, malgrat tot, Turquia continua rebent molts fons de la UE a través de l’Instrument d’Assistència de Preadhesió (IPA III). A més, l’assertivitat en matèria migratòria també ha obligat la UE a donar a Turquia recursos financers per valor de més de 6.000 milions d’euros a través de l’Instrument de la UE per als refugiats a Turquia, que és el resultat d’un acord de 2016 en virtut del qual Turquia va acceptar acollir els migrants que havien creuat cap a la UE des del seu territori. No obstant això, les relacions entre Turquia i la UE s’han deteriorat des d’aleshores, amb Turquia acusant la Unió de no donar prou suport financer als refugiats.
Aquest no ha estat l’únic àmbit de rellevància geopolítica on Turquia ha pressionat la UE. A la Mediterrània oriental, dos estats membres de la UE, Grècia i Xipre, han patit retòriques i accions agressives per part turca com a resultat de les tensions generades per la manca d’acord sobre la delimitació de les Zones Econòmiques Exclusives entre aquests països enmig de les creixents tensions al voltant del tema de l’exploració d’hidrocarburs a la Mediterrània oriental. Xipre va descobrir reserves de gas natural a les seves aigües i Turquia es va oposar a la exploració, citant les seves pròpies reivindicacions territorials sobre la zona. Això va provocar un deteriorament de les relacions entre Turquia i Xipre, així com amb Grècia i altres països no europeus de la regió, principalment Israel i Egipte. La Unió Europea també va aprovar sancions el 2019 contra entitats i persones turques vinculades a les perforacions il·legals de gas a la Mediterrània oriental.
Tanmateix, la resposta individual dels estats membres davant l’assertivitat turca ha estat dividida. Tot i que França ha reforçat el seu partenariat de seguretat amb Grècia i Xipre, estats com Alemanya i Espanya han continuat mantenint relacions bilaterals profitoses amb Turquia en matèria de comerç i seguretat, fins i tot en venda d’armes. Grècia i Xipre també han intentat contrarestar les relacions de poder amb Turquia a la Mediterrània oriental mitjançant l’establiment de partenariats de seguretat amb Egipte i Israel, així com excloent Turquia del Fòrum del Gas de la Mediterrània Oriental en aliança amb aquests països. Els Estats Units també van augmentar la seva cooperació amb Grècia i Xipre en qüestions de seguretat i defensa, inclosa la venda d’avions de combat F-16 a Grècia i l’aixecament del seu embargament d’armes a Xipre.
La situació econòmica, la inflació i l’evolució desfavorable de l’escenari geopolític a la Mediterrània oriental poden obligar al govern turc, amb independència de qui el lideri, a intentar millorar les seves relacions amb la Unió Europea. Sembla que hi ha un consens important sobre aquest punt entre el president Erdogan i l’oposició. No obstant això, l’oposició prioritza una millora més ambiciosa de la relació amb la UE per resoldre qüestions com la millora de la unió duanera -que és vital tenint en compte que la Unió Europea representa el 41,3% de les exportacions totals i el 31,5% de les importacions totals de Turquia-, arribar a un acord de visat o reforçar el finançament rebut de la UE. Amb tot, una victòria opositora no comportaria que Turquia fes passos decisius cap a la seva integració a la UE, atès que les reticències per part de la UE a l’adhesió de Turquia no venen només determinades pels factors que s’han detallat, sinó també per la malfiança d’incloure un país culturalment diferent amb una població tan elevada -85 milions-, que li donaria el major nombre de diputats al Parlament Europeu i facilitats per articular minories de bloqueig al Consell de la UE, especialment en qüestions de política exterior en què Turquia no està actualment alineada amb la Unió. A més, qüestions conflictives subjacents entre Turquia i la UE, com ara Xipre o la militarització de les illes gregues, serien improbablement abordades per l’oposició en termes prou satisfactoris per a la UE.
Relacions amb els Estats Units i l’OTAN
Quan el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) va arribar al poder l’any 2002, Erdogan va declarar que Turquia continuaria mantenint els seus forts vincles amb l’OTAN. No obstant això, durant aquest període van començar a sorgir algunes tensions, com ara el 2003, quan Turquia es va negar a donar permís a les tropes nord-americanes per envair l’Iraq des de territori turc. Això va crear algunes tensions en la seva relació amb l’OTAN i els Estats Units. No obstant això, a partir del 2010, la política exterior turca envers l’OTAN va esdevenir més autònoma, consolidant la seva posició com a potència regional i exercint més influència dins l’aliança atlàntica. Durant aquest període, les relacions es van tornar més tenses a causa de la compra per part de Turquia del sistema de míssils S-400 rus l’any 2017. L’OTAN i els EUA van veure aquesta compra com una amenaça per a la seguretat de l’aliança atlàntica i van imposar sancions contra Turquia. La política exterior turca també va esdevenir més assertiva, com ho demostren la seva incursió a Síria el 2018, la seva intervenció a Líbia per ajudar el govern de Trípoli a evitar caure en mans de les forces del general Khaftar el 2020, i el seu suport a l’Azerbaidjan a la segona guerra de Nagorno-Karabakh a finals d’aquell mateix any.
La relació entre els Estats Units i les YPG al Kurdistan de Síria ha generat importants tensions entre Ankara i Washington. Ankara considera les YPG com una branca del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerada per Turquia com una organització terrorista, i ha criticat el suport dels Estats Units a aquest grup en la lluita contra l’ISIS. Aquest factor va tensar les relacions entre Turquia i els Estats Units, tot i que la situació s’ha refredat en aquest front després que els EUA retiressin la major part de les seves forces de Síria.
La qüestió kurda és també un dels punts de fricció que va portar Turquia a bloquejar l’adhesió de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, moment en què Erdogan va demanar l’extradició de suposats membres del PKK a Suècia com a condició per a la seva ratificació. No obstant això, en aquest bloqueig també s’hi perceben altres intencions, com l’aixecament de l’embargament d’armes que ambdós països nòrdics mantenien fins fa poc contra Turquia, així com la venda d’avions de combat F-16 per part dels Estats Units o la participació turca al programa dels F-35.
La recent ratificació de l’adhesió de Finlàndia a l’OTAN després d’abandonar el seu embargament d’armament contra Turquia podria marcar l’inici d’un enfocament més conciliador, sobretot després que aquesta ratificació obrís la porta a eventuals vendes de nous F-16s a Turquia per part dels Estats Units. Si la candidatura de Suècia, que també ha posat fi al seu embargament d’armes sobre Turquia i ha concedit la primera extradició d’un presumpte membre del PKK, es ratifica després de les eleccions, els EUA podrien fer més concessions a canvi i Turquia podria correspondre al seu torn amb una dinàmica més cooperativa amb l’aliança euroatlàntica. La probabilitat d’aquest escenari augmentaria amb una victòria de la coalició liderada per l’oposició, atesa la seva orientació més pro-occidental i la seva major capacitat potencial per recuperar la confiança de Washington. Amb tot, en cas de victòria de l’AKP, l’evolució desfavorable de la posició geopolítica de Turquia en diversos fronts i la seva delicada situació econòmica podria no deixar més remei a Erdogan que acceptar l’adhesió de Suècia a l’OTAN i seguir un enfocament més prudent en els vectors geoestratègics de la seva política exterior que són més divergents dels Estats Units i de l’OTAN.
El somni neootomà d’Erdogan
La política exterior de Turquia cap a l’Orient Mitjà va començar a canviar com a resposta als aixecaments de la Primavera Àrab. Turquia va donar suport als aixecaments i els va veure com una oportunitat per fer avançar en els seus interessos geoestratègics a la regió, augmentar la seva influència i convertir-se en una potència regional. Turquia, en el marc d’un alineament ideològic més estret amb els Germans Musulmans al món àrab, va donar suport activament als moviments d’oposició a Tunísia, Egipte i Síria. Turquia també es va mostrar cada cop més crítica amb Israel, sobretot després del conflicte de Gaza el 2008-2009. Turquia també va donar suport a l’oposició en el marc de la guerra civil siriana i es va implicar cada cop més en el conflicte, fins i tot arribant a llençar operacions militars contra les forces kurdes al nord de Síria.
A més, Turquia es va augmentar la seva confrontació amb el Consell de Cooperació del Golf (CGG), especialment amb l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Mentre que a l’inici de la primavera àrab l’enfrontament entre Turquia i l’Aràbia Saudita es va mantenir limitat i els dos països compartien interessos similars a Síria, on tots ambdós van donar suport a l’oposició al govern de Bashar al-Assad, les coses van començar a canviar després del cop d’estat egipci de 2013. L’Aràbia Saudita i els països del CCG van donar suport a l’exèrcit egipci contra el govern elegit democràticament de Mohamed Morsi, dels Germans Musulmans, mentre que Turquia s’hi va oposar i va trencar les relacions diplomàtiques amb Egipte. L’any 2017, el bloqueig del CCG a Qatar -país amb forts vincles als Germans Musulmans- també va suposar una nova línia d’enfrontament entre el CGG i Turquia, que va prendre partit per Qatar i va reforçar la seva cooperació en matèria de seguretat amb aquest país. Tot seguit, el 2018, el periodista saudita Jamal Khashoggi va ser assassinat al Consolat saudita a Istanbul, cosa que va tensar la relació entre Turquia i l’Aràbia Saudita. Turquia va acusar l’Aràbia Saudita d’ordenar l’assassinat i el president turc Recep Tayyip Erdogan va criticar la gestió de la investigació per part del govern saudita, tot demanant una investigació internacional sobre l’incident. A més, els dos països tenen postures divergents sobre algunes qüestions regionals, com el conflicte del Iemen, on Turquia dóna suport a una solució política, mentre l’Aràbia Saudita ha liderat una campanya militar contra els rebels houthis.
Recentment, la política exterior turca ha experimentat un canvi significatiu a causa de múltiples fronts on Turquia ha vist minada la seva posició. Turquia ha trobat dificultats per reprendre les relacions diplomàtiques amb Egipte a causa de les dificultats amb les peticions d’Egipte sobre les activitats dels Germans Musulmans a Turquia. A més, les disputes a la Mediterrània oriental, inclosa la signatura d’un acord bilateral entre Turquia i el govern libi de Trípoli sobre la demarcació de les seves zones econòmiques exclusives, que Ankara es resisteix a suspendre, han comportat més obstacles en aquest camí. Malgrat tot, Turquia va reiniciar amb èxit les seves relacions amb Israel l’any 2022, cosa que li podria generar beneficis econòmics significatius mitjançant l’exportació de gas israelià a través dels seus gasoductes i podria millorar la seva posició en relació els Estats Units. Turquia també ha avançat en les seves relacions amb l’Aràbia Saudita i el CCG, sobretot després de transferir el cas Khashoggi a l’Aràbia Saudita a canvi de reprendre relacions comercials que podrien contribuir a millorar l’estat de l’economia turca.
La política neotomana de Turquia cap a l’Orient Mitjà no ha assolit els objectius previstos i ha perjudicat els interessos econòmics i de seguretat turcs a la regió. Una victòria de l’oposició podria accelerar la correcció d’aquesta política, sobretot a l’hora d’assolir una plena normalització de les relacions amb Egipte. Un govern liderat per Kiliçdaroglu podria ajudar a Turquia a assolir les seves demandes amb més facilitat, com ara restriccions permanents a les activitats dels Germans Musulmans i un enfocament més matisat del conflicte a Líbia. A més, aquest esforç de normalització de relacions probablement haurà d’incloure també Síria amb independència del candidat que s’emporti la victòria, atès que el recent procés de reintegració de Síria a la Lliga Àrab obligarà Turquia a acceptar la continuitat del règim de de Baixar Al-Àssad. En aquest front, i atesa la inevitabilitat de la continuïtat d’Al-Assad, la gran prioritat del govern turc, amb independència de qui el lideri, serà garantir que l’estatus que es reconegui als kurds de síria en l’escenari posterior a la guerra civil siriana no traspassi línies vermelles per a la seva seguretat nacional.
La construcció d’un espai pantúrquic
Després que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) arribés al poder, un dels moviments destacats de política exterior va ser reforçar els llaços històrics i culturals de Turquia amb el món túrquic, en el qual s’hi havia posat poc èmfasi en dècades anteriors. Turquia va començar a mantenir relacions econòmiques i polítiques més estretes amb els països túrquics d’Àsia Central, com ara Kazakhstan, Kirguizistan i Uzbekistan, així com amb l’Azerbaijan al Càucas Sud.
Turquia ha intentat ampliar els seus acords econòmics amb els països túrquics en els últims anys, incloent acords sobre comerç, inversió i energia. Les empreses turques també han estat actives a l’hora d’invertir en infraestructures i altres projectes a la regió, especialment a l’Azerbaidjan i Kazakhstan. Les inversions directes en infraestructures a l’Azerbaidjan i als països turcs d’Àsia Central han estat importants en els darrers anys, com ara la inversió en la línia ferroviària Bakú-Tbilisi-Kars, un corredor per connectar Àsia Central amb els mercats europeus a través del Caucas Meridional mitjançant el port d’Alat com a enllaç -una altra infraestructura que ha rebut inversió directa turca. A més, l’escenari posterior al conflicte de Nagorno-Karabakh ha afavorit el projecte del Corredor de Nakhichevan, que dotaria a Turquia d’un corredor directe a l’Azerbaidjan i el mar Caspi a través de l’enclavament de Nakhichevan.
Tot i així, cal tenir en compte que la influència de la Xina i Rússia tant a l’Azerbaidjan com als països turcs d’Àsia Central està més consolidada. De fet, l’únic d’aquests països que Turquia com a principal soci comercial és el Turkmenistan. Amb tot, Turquia desplega una estratègia per augmentar el seu pes econòmic a través de l’esfera cultural turca compartida amb aquests països. En aquest sentit, Turquia ha invertit notablement en diplomàcia cultural al món túrquic durant l’última dècada, promovent la seva llengua, música, literatura i altres arts. Aquesta ha estat una part important de la seva estratègia per aprofundir les connexions amb països amb els quals comparteix una cultura i una història comuna.
Els retrocessos de l’exèrcit rus al camp de batalla d’Ucraïna han provocat reaccions dels països d’Àsia Central en relació a la influència russa a la regió, com ho demostren les crítiques obertes dels líders dels seus líders a la invasió d’Ucraïna o la negativa d’alinear-se amb Rússia en les votacions de l’ONU sobre la conflicte. Aquest escenari permet a Turquia continuar ampliant la seva influència als països turcs d’Àsia Central, un rumb que és poc probable que canviï una victòria de l’oposició liderada pel CHP.
La conquesta silenciosa d’Àfrica
La política exterior turca cap a l’Àfrica ha experimentat canvis significatius. El govern d’Erdogan es va embarcar en un enfocament de política exterior més ambiciós cap al continent, caracteritzat per una major cooperació comercial i econòmica, una ambiciosa ajuda al desenvolupament i una intensificació de les relacions diplomàtiques. El 2005, Turquia es va convertir en membre observador de la Unió Africana (UA), va establir ambaixades a diversos països africans i va expandir a l’Àfrica el treball de l’Agència de Cooperació i Coordinació de Turquia (TIKA), que té com a objectiu proporcionar assistència al desenvolupament als països en desenvolupament. L’expansió econòmica de Turquia cap al continent africà va començar el 2008, quan va acollir la primera Cimera de Cooperació Turquia-Àfrica a Istanbul. Durant la cimera, Turquia va signar acords comercials i acords d’inversió amb nacions africanes, alhora que va establir un Consell Empresarial Turquia-Àfrica per millorar els llaços comercials amb els països africans i esdevenir un actor econòmic important al continent.
Turquia ha intensificat notablement les seves relacions comercials amb Àfrica. A dia d’avui, el volum d’intercanvi comercial se situa al voltant dels 34.000 milions de dòlars anuals El president Erdogan ha realitzat més de trenta visites a països africans, ha obert quaranta ambaixades al continent i Turkish Airlines ha establert fins a cinquanta rutes aèries fixes. A més, Turquia ha realitzat inversions massives en infraestructures de tot tipus. Per exemple, ha finançat la construcció d’un aeroport internacional al Níger -la implicació turca al Sahel és un punt important de fricció i competència geopolítica amb França- i múltiples línies ferroviàries a Etiòpia. L’objectiu és obrir nous mercats que proporcionin oportunitats d’inversió a les empreses turques i fer de Turquia una potència exportadora.
Turquia està aconseguint presentar-se com un soci avantatjós que imposa menys condicionants que les antigues potències colonials europees o la Xina, i molts països africans compren aquesta carta de presentació. Un objectiu fonamental d’aquesta política d’obertura comercial a l’Àfrica és reduir la dependència de la UE, el volum anual del qual és deu vegades superior. En qualsevol cas, Turquia encara no està en condicions de competir amb la Xina, que inverteix centenars de milers de milions de dòlars anuals al continent. Més aviat, l’objectiu és presentar-se com una alternativa i guanyar gradualment una esfera d’influència a l’Àfrica, sobretot projectant soft power mitjançant el finançament d’institucions culturals i educatives dels països musulmans sobre el terreny.
La configuració de Turquia com a actor geopolític rellevant a l’Àfrica també es basa en un fort èmfasi en els partenariats de seguretat. A més de l’assistència militar turca al govern libi amb seu a Trípoli per evitar el seu col·lapse davant l’ofensiva liderada pel general Khalifa Khaftar, Turquia també ha signat memoràndums d’entesa amb països de la regió del Sahel – de nou, una àrea important de geopolític competència en una zona d’influència tradicional de França–, ha establert una base militar a Somàlia i ha augmentat àmpliament la seva venda d’armes al continent.
No està clar si l’oposició canviarà l’enfocament actual de Turquia a l’Àfrica. Sigui Erdogan o Kiliçdaroglu qui estigui al capdavant, serà el context econòmic el que dictarà el futur de la política africana de Turquia, sobretot en funció de si la influència de Turquia a l’Àfrica reporta prou superàvit comercial per a les necessitats turques.
Vladimir Putin, “l’estimat amic” d’Erdogan
Des del 2002, la política exterior de Turquia envers Rússia ha experimentat diversos canvis i transformacions. Inicialment, després que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) arribés al poder, Turquia es va centrar a construir un partenariat estratègic amb Rússia mitjançant vincles econòmics, polítics i culturals més estrets. Per exemple, els dos països van establir el 2010 el Consell de Cooperació d’Alt Nivell per impulsar la cooperació en diversos sectors, com l’energia, el comerç i, malgrat la seva pertinença a l’OTAN, la defensa.
Tanmateix, les relacions entre Turquia i Rússia es van tensar el 2014, després de l’annexió de Crimea per part de Rússia. Turquia, juntament amb molts altres països occidentals, va condemnar l’acció de Rússia. El govern turc també va començar a criticar la participació de Rússia en el conflicte de Síria i es va inquietar cada cop més per la creixent presència militar de Rússia a la regió. Això va provocar un deteriorament notable de les relacions entre els dos països. Les tensions van augmentar encara més el 2015, quan Turquia va abatre un avió de combat rus que havia violat el seu espai aeri. Aquest incident va provocar una fractura important en les relacions amb Rússia, que va imposar sancions econòmiques a Turquia i va suspendre diversos projectes de cooperació entre ambdós països.
Tanmateix, la relació entre Turquia i Rússia va començar a millorar el 2016 després de diverses reunions d’alt nivell entre els seus líders, on Erdogan va anomenar Putin “estimat amic“. Això va culminar amb el restabliment de les relacions diplomàtiques i l’aixecament de les sancions per part de Rússia el juny de 2016. Des de llavors, els dos països han aprofundit la seva cooperació, especialment en àmbits com la defensa, inclosa la polèmica compra del sistema de míssils rus S-400 l’any 2017 malgrat el fet que Turquia fos membre de l’OTAN-, la crisi siriana -amb el procés d’Astana, que pretenia posar fi al conflicte sirià-, l’energia -inclosos els projectes de la central nuclear Akkuyu i la inauguració del gasoducte de gas natural TurkStream el 2020- i el turisme -els turistes russos són entre els primers grups d’estrangers que han visitat Turquia en els últims anys.
La invasió russa d’Ucraïna no ha impedit la cooperació entre Moscou i Ankara. Si bé Turquia ha subministrat armament avançat a Ucraïna, inclosos els drons Bayratkar, Erdogan s’ha negat a alinear-se amb les sancions que Occident va imposar a Rússia i ha mantingut el seu partenariat econòmic amb aquest país.
De fet, les relacions comercials de Turquia amb Rússia han crescut exponencialment després de la guerra. El 2022, Rússia es va convertir en la major font d’importacions a Turquia, amb un valor de 54.300 milions de dòlars – amb un volum total de la relació comercial que arriba als 68.1900 milions de dòlars. A més, cal destacar que les importacions turques des de Rússia han experimentat una taxa de creixement notable de gairebé el 300% durant els últims vuit anys.
En termes d’inversions, després de la invasió Turquia va experimentar un increment significatiu de la inversió russa, amb l’establiment de 1300 noves empreses i un creixement exponencial del 600%. Tot i que aquestes xifres poden ser altament circumstancials, tenint en compte que sembla que les sancions occidentals persistiran, potencialment podem preveure que es cementi el paper de Turquia com a territori segur per a la inversió russa. A més, i gràcies al seu enfocament equilibrat davant del conflicte, Turquia ha tingut un paper important en la mediació entre Rússia i Ucraïna per garantir les exportacions de gran quantitat de gra a través de l’estret del Bòsfor i dels Dardanels, maximitzant així el seu pes geopolític per a esdevenir un soci necessari a l’hora de mitigar l’impacte de la guerra a Ucraïna en la seguretat alimentària mundial.
Davant de tots aquests elements, sembla probable que una victòria opositora comporti que Turquia aspiri a seguir tenint una autonomia estratègica suficient per continuar mantenint una bona relació amb Rússia, en la mesura que comporta notables beneficis econòmics i reforça el seu poder en el sistema internacional. Ara bé, donada les acusacions de Kiliçdaroglu contra Rússia d’estar intervenint en les eleccions turques, podem preveure un to molt diferent per les relacions entre Ankara i Moscou. Així, és molt probable que l’oposició marqui línies vermelles més clares a l’hora d’aventurar-se en àmbits d’alta rellevància estratègica que puguin perjudicar la relació amb l’OTAN, com l’adquisició de l’S-400. Així mateix, la predisposició a millorar les relacions amb la UE també comportarien una major cautela per part d’un govern turc liderat pel CHP, que hauria de mirar de convèncer Brussel·les i els seus Estats membres que les bones relacions amb Rússia no són un mitjà perquè Putin esquivi les sancions aprovades per la UE.
L’ambivalent relació amb la Xina
La posició d’Erdogan sobre la Xina ha estat més ambigua en comparació amb la seva relació amb Rússia. En primer lloc, l’ascens de la Xina ha permès, fins a cert punt, l’ascens d’Erdogan. El canvi de focus dels Estats Units cap a la Xina va crear una finestra d’oportunitat per a Turquia a l’Orient Mitjà que Erdogan va aprofitar per intentar augmentar la influència de Turquia a la regió.
En segon lloc, seguint una política d’autonomia estratègica els darrers anys, Erdogan ha trobat un soci econòmic en la Xina. D’aquesta manera, Turquia es va unir a la iniciativa Belt and Road el 2015, durant la visita del president xinès Xi Jinping al país. La ubicació de Turquia com a pont entre Europa i Àsia servia per a presentar Turquia com soci d’alta rellevància estratègica per a la principal iniciativa geoeconòmica de la Xina. Des d’aleshores, Turquia ha participat en diversos projectes d’infraestructures en el marc de la Iniciativa Belt and Road, com ara la construcció del ferrocarril d’alta velocitat Istanbul-Ankara i l’ampliació del port de Kumport a Istanbul.
En els darrers anys, el comerç bilateral de la Xina i Turquia ha crescut de 1.000 milions de dòlars l’any 2000 a 32.000 milions de dòlars el 2021. La Xina es va convertir en la principal destinació de les importacions turques fins al 2022, quan Rússia la va superar a causa de les sancions relacionades amb la guerra d’Ucraïna. El 2020, les exportacions xineses a Turquia van valorar-se en 22.100 milions de dòlars, inclosos equips de difusió, ordinadors i fil de filaments sintètics no comercials. Mentrestant, les exportacions turques cap a la Xina es van valorar en 2.930 milions de dòlars, essent el marbre, el travertí i l’alabastre els productes més comercialitzats. A més, el comerç d’armes en l’última dècada entre ambdós països ha arribat als 3.200 milions de dòlars EUA. La inversió xinesa a Turquia va créixer després de l’accés d’Ankara a la iniciativa Belt and Road i, malgrat que Turquia no és una de les principals destinacions d’inversió estrangera directa de la Xina a la regió, les inversions xineses s’han dirigit a sectors estratègics com l’energia, les comunicacions i les infraestructures.
D’altra banda, Turquia també s’enfronta a la competència dels productes xinesos, especialment en algunes indústries dels extrems inferiors de la cadena de subministrament. Més enllà del comerç i la inversió, Erdogan també ha volgut apropar-se a Xi Jinping buscant fer de Turquia el primer membre de l’OTAN a demanar l’entrada a l’Organització de Cooperació de Xangai, una organització de seguretat liderada per la Xina.
En tercer lloc, malgrat els estrets vincles econòmics d’Ankara i Pequín, les relacions Xina-Turquia s’han vist tensades per la qüestió uigur, que ha guanyat una atenció internacional important a causa de les denúncies de repressió xinesa contra el poble uigur. Turquia té una diàspora uigur important, i els uigurs són un poble túrquic. Tenint en compte la política exterior neo-otomana d’Erdogan, que pretén consolidar-se com a líder del món musulmà i fer de Turquia el centre d’una esfera cultural pantúrquica, podríem esperar que no tingués més remei que enfrontar-se a la Xina per les seves accions contra la els Uigurs.
Tanmateix, Erdogan ha pres una posició extremadament equilibrada, per no dir conciliadora, en aquest assumpte. De fet, el 2019 Erdogan va reconèixer públicament que no volia perjudicar les relacions amb la Xina criticant el seu tracte als uigurs. Aquí l’imperatiu econòmic ha fet que Erdogan adopti un enfocament prudent, motiu pel qual la posició d’Erdogan sobre la qüestió uigur ha estat rebuda amb crítiques per part de l’oposició. Malgrat el perfil baix d’Erdogan en aquest tema, la qüestió uigur ha estat un punt de conflicte entre la Xina i Turquia quan el govern o altres institucions turques han plantejat la qüestió en fòrums internacionals i han expressat la seva preocupació per la situació a Xinjiang. Recentment, el govern turc es va trobar en una disputa diplomàtica amb l’ambaixador xinès per les seves reaccions a les declaracions de dos polítics de l’oposició, Meral Aksener, líder del Partit IYI, i Mansur Yavas, alcalde d’Ankara i membre del CHP, que van mostrar suport als uigurs.
Les relacions Xina-Turquia s’enfronten a un fràgil equilibri, la qual cosa significa que no es pot descartar la possibilitat d’una escalada de tensions entre Turquia i la Xina per la qüestió uigur si la coalició opositora liderada pel CHP pren el poder. Així mateix, la voluntat de millorar les relacions amb Occident podrien comportar un replantejament de la participació turca a l’Organització de Cooperació de Shanghai en cas de victòria opositora a les eleccions. Tanmateix, tenint en compte les dificultats econòmiques actuals a què s’enfronta Turquia, Kiliçdaroglu pot no permetre’s el luxe de posar en perill la relació amb un soci econòmic vital com la Xina.
Conclusions
Amb Erdogan al poder, Turquia ha desenvolupat una política exterior autònoma que ha tornat a posar el país en el joc com a potència regional amb abast global. Això ha tensat les relacions entre Ankara i les capitals occidentals. Podem suposar que si Kiliçdaroglu pren possessió com a president, aquest fet facilitarà la millora de les relacions amb els països europeus i els EUA. Amb tot, la situació econòmica del país podria tenir més pes a l’hora de configurar la política exterior de Turquia que les preferències polítiques de qualsevol dels candidats.
Paral·lelament, l’imperatiu econòmic donaria incentius a un govern liderat pel CHP per seguir mirant cap a Rússia i la Xina. Al mateix temps, la influència turca a Àfrica, Orient Mitjà i Àsia Central podria generar importants oportunitats per al país independentment de qui ocupi el càrrec.
En molts àmbits, podríem veure una continuïtat de la política exterior d’Erdogan en aquelles accions que han demostrat ser més útils per a l’economia i la posició geopolítica de Turquia en cas de victòria opositora a les eleccions dels 14 de maig.
Miquel Vila és el director executiu del CGI. Ell és especialista en geopolítica i geoeconomia, i en la Xina i la regió de l’Indo-Pacífic.
Daniel Roldán és l’editor en cap del CGI. Ell és especialista en la Unió Europea i l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
