Eleccions al Brasil, els orígens de la polarització
Per Marcelo Silva
04/10/2022
El passat diumenge, Brasil va celebrar les setzenes eleccions des de la seva democratització el 1988. Els mitjans de comunicació internacionals s’han centrat en la possibilitat que aquestes eleccions es disputin, d’una manera que recordi les eleccions presidencials dels Estats Units fa dos anys. Això és degut a un període d’intensa polarització, que la majoria dels mitjans de comunicació consideren que ha començat amb la presidència del candidat en funcions, Jair Bolsonaro. La polarització actual, però, té unes arrels més profundes.
Reduir les diferències polítiques a dues posicions enfrontades no és un fenomen nou al Brasil. Després de la dissolució del règim militar, dos grups van sorgir al país al llarg de l’eix socialista–liberal. D’una banda, els moviments socials d’esquerres d’arrel marxista es va unir sota el Partit dels Treballadors (Partido dos Trabalhadores, amb Lula com el seu líder carismàtic), i per l’altre costat, el Partit Socialdemòcrata del Brasil (PSDB) amb el jove científic social Fernando Henrique Cardoso com el seu líder.
Des de l’esquerra marxista, es va acusar als liberals d’alinear-se cegament amb els països del Nord Global, amb una política de privatització d’empreses estratègiques estatals. Els liberals, per la seva banda, van acusar l’esquerra de manca de responsabilitat i d’intentar generar divisions entre rics i pobres, blancs i negres, o homes i dones. Com que la societat civil brasilera estava experimentant amb les noves possibilitats de vida sota una democràcia, hi havia molt espai perquè els conservadors i els liberals creixessin el seu abast i s’organitzessin alhora que evitaven el conflicte.
Després de les primeres eleccion de Luis Inácio Lula da Silva al setembre de 2002, l’esquerra va començar a desplegar la seva agenda moral, fent uma crida als moviments socials i intel·lectuals a dissenyar com els valors de l’esquerra haurien d’integrar-se dins l’estructura del govern. Això va generalitzar la polarització, de la política econòmica a les qüestions morals, la religió i la cultura en general. Podem anomenar-ho l’USAlització de la política brasilera. Però, no obstant això, hi ha un altre espai de poder que val la pena esmentar en aquesta transició a la polarització generalitzada: els mitjans de comunicació. Des del moment en què Francisco Assis de Chateaubriand va llançar el primer programa de televisió fins al punt que Globo Network es va convertir en la segona xarxa de televisió més gran del món, els grans mitjans de comunicació es van consolidar com um veritable pol de poder estatal al Brasil. Els governs han canviat, però les famílies que posseeixen xarxes de televisió al país continuen sent les mateixes. Val la pena esmentar-ho perquè els mitjans de comunicació van exercir un paper molt important en la vinculació de la corrupció amb el Partit dels Treballadors i en fer crèixar la fama de Bolsonaro.
Malgrat la creixent polarització, Lula va acabar amb el seu govern amb la taxa d’aprovació més alta de la història. Al final del seu segon mandat, va arribar al 87%. Aquesta xifra era nova per a la realitat brasilera, particularment després de dos legislatures plenes d’escàndols de corrupció. Des de l’inici del primer govern de Lula fins a l’últim dia del gabinet de Dilma, les acusacions de corrupció procedents des dels grans mitjans de comunicació van ser contínues.
Protestar-ho tot
Després, el 2013, a Sao Paulo, un grup d’estudiants (organitzats sota el nom de Movimento Passe Livre) van començar a protestar contra l’augment del preu dels bitllets d’autobús. L’eslògan era “No és pels 0,20 centaus, sinó pel que significa”. La policia va reprimir violentament als manifestants, cosa que va alimentar les manifestacions, estenent-se des de São Paulo a diverses grans ciutats del Brasil. Després, les protestes van centrar-se el la corrupció, llavors contra els mitjans de comunicació, les elits, etc. Fins que el lema acunyat pels manifestants va ser protestem contra “tot el que hi ha”.
De sobte hi va haver protestes contra tot, i cada dia durant mesos en diverses ciutats del Brasil, fusionant els problemes nacionals i locals. El 2014 la majoria de les protestes van ser contra la Copa del Món de Rio de Janeiro, criticant la despesa en nous Estadis en un país amb reptes econòmics més urgents. El punt d’inflexió va ser que dins d’aquests conjunts de problemes, petits grups de dreta van començar a incorporar les seves pròpies demandes, com per exemple la intervenció militar en la política brasilera.
L’espectre polític brasiler: de 32 partits a dos blocs
El 2015, l’home més poderós del país va ser el president del Congrés, Eduardo Cunha, i el partit més poderós va ser el Partit del Moviment Democràtic del Brasil (PMDB). En un moment donat, fins i tot The Economist el va comparar amb Frank Underwood, el personatge de House of Cards, un popular programa de televisió. Per primera vegada, un polític de “Centrão” tenia la clau per a totes les decisions importants, i la seva agenda moral conservadora va començar a causar malestar entre els moviments socials d’esquerra.
Per guanyar la guerra narrativa de l’impeachment, els conservadors es van alinear amb els liberals, i fins i tot amb els moviments socials d’extrema dreta. D’altra banda, els progressistes es van alinear amb els vells crítics del Partit dels Treballadors i amb els moviments revolucionaris. Finalment, Dilma va ser derrotada, i el seu govern va aplanar el lloc per al govern del seu ex-vicepresident, Michel Temer, que s’havia coordinat amb Eduardo Cunha per impugnar-la.
Mentre que el Partit dels Treballadors va lluitar per refer-se fora de la presidència, Michel Temer va començar a construir el seu govern amb ex-aliats i un enfocament més conservador. Durant el mandat de Temer, una altra peça de la història de la política brasilera recent va girar al voltant de l’Operació Car-Wash. L’equip central de l’operació van ser els advocats de l’Estat i el jutge federal Sérgio Moro, i el que va començar com una investigació criminal va canviar sobtadament el curs de la política brasilera quan l’ex-president Luís Inácio Lula da Silva va ser arrestat. El 2018 Lula estava primer a totes les enquestes, i l’esquerra va interpretar que la seva condemna de presó estava motivada políticament. Amb Lula fora de la carrera, Bolsonaro va guanyar les eleccions amb una campanya contra la corrupció i un fort enfocament en la reactivació dels valors tradicionals.
Amb un congrés molt conservador, el suport dels mercats financers, els líders de la indústria, i l’ex-jutge federal Sério Moro com a ministre de Justícia, Bolsonaro va encarnar les esperances de dreta de restaurar la brúixola moral en una direcció conservadora.
La batalla (perduda) per un tercer espai: Moro i Ciro
En els mesos previs a les eleccions, hi ha hagut dos intents de construir una alternativa a la polarització entre Lula i Bolsonaro, liderats per antics aliats d’ambdós presidents. Ciro Gomes (Partit Democràtic Laborista), exministre, governador i alcalde, va ser proper al Partit dels Treballadors, però es va tornar crític de l’intent de Lula de mantenir l’hegemonia del Partit dels Treballadors a l’espectre d’esquerra. El to de la crítica de Ciro contra Lula va augmentar, igual que la resposta del Partit dels Treballadors. El seu punt principal de crítica va ser destacar les similituds entre Lula i Bolsonaro.
Tot i que la campanya de Ciro va consolidar un nínxol de partidaris, la manca de recursos, el seu perfil intel·lectual i l’èxit del Partit del Treballador contra ell, van reduir les seves possibilitats de sobrepassar el llindar de vots necessari per anar a la segona volta. Quan els col·legis electorals van tancar només va obtenir el 3% dels vots. Ciro necessitava un miracle i aquest no va passar.
L’altra candidatura de “tercera via” és la de Sergio Moro va néixer morta. A l’abril de 2020 va abandonar el càrrec de Ministre de Justícia, acusant Bolsonaro d’utilitzar el seu poder per evitar que els seus amics fossin investigats per la Policia Federal. Moro va començar a construir la seva campanya des de zero sobre la corrupció, però els atacs tant de Lula com de Bolsonaro van ser massa per la seva candidatura. Les acusacions d’ambdós bàndols estan relacionades d’alguna manera amb els mateixos fets: l’esquerra l’acusa de ser un jutge corrupte que treballa per Bolsonaro, i la dreta de ser un traïdor contra Bolsonaro.
És important entendre aquestes acusacions perquè Lula i Bolsonaro tenen, al mateix temps, el major nombre de vots i alhora són els dos candidats que generen més rebuig social.
Les eleccions de 2022: diferents discursos, amistats comunes i silencis compartits.
A més de les diferències aparents entre Lula i Bolsonaro, un pot sorprendre’s de les coses que tenen en comú. La primera i més important és les “amistats comunes”. Sorprenentment, un 39% dels exmembres del Partit dels Treballadors van ocupar posicions de poder al govern de Bolsonaro. El Ministeri d’Afers Exteriors té sis exmembres del Partit dels Treballadors, i fins i tot el canceller del Brasil durant el govern de Bolsonaro, Ernesto Araújo, va ser prèviament l’encarregat de defensar la política exterior de Lula.
Pel que fa a l’economia, les coses s’enreden encara més, ja que tant Lula com Bolsonaro prometen suport al negoci de l’agro i l’industria. A més, els dos van posar a banquers al capdavant del Ministeri d’Economia, la diferència aquí és que mentre Lula va intentar utilitzar el ministeri per arribar als líders de la indústria i els agricultors (amb les subvencions tradicionals), Bolsonaro va utilitzar el Ministeri per arribar a les elits financeres (com en l’episodi on el govern va permetre als bancs prendre ajudes d’emergència com a garantia en préstecs). Mirant a les persones de les que Bolsonaro i Lula s’envolten, la polarització sembla més aviat una qüestió narrativa i menys una realitat que impacti les estructures estatals. No obstant això, ambdós presenten a l’altre com l’encarnació de tots els mals.
Una campanya identitaria
Una altra similitud és que tant Lula com Bolsonaro comparteixen una campanya on la política econòmica ha sigut sorprenent abandonada. Aquest silenci prové de dues fonts. La primera és que gairebé tots els seus esforços s’han concentrat en qüestions identitaries, una perillosa batalla per les essències de l’ànima del Brasil. Això ha posat l’accent en les seves opinions sobre les relacions racials i de gènere, els drets LGBT, el dret a l’autoexpressió i el paper de l’Estat en relació amb la societat civil. Des del començament del govern de Bolsonaro, dues dècades de polarització creixent van transformar-se en violència política al llarg del país. A mesura que els casos han augmentat en nombre durant els últims dies abans de les eleccions, semblen reafirmar la polarització, però alhora treballen a favor del discurs de Lula.
La segona font del silenci de la campanya sobre l’economia prové del fet que tant Bolsonaro com Lula, es van aliar amb sectors similars del teixit econòmic i, per tant, no poden prometre canvis radicals. Si Bolsonaro, al començament del seu govern, estava en contra de l’ajuda financera per a persones sota el llindar de la pobresa, ara està orgullós que el seu govern millorés la vella Bolsa Familia, augmentant la quantitat de diners que cada família necessitada rep. Si Lula va fer una crida fa un any per a desfer totes les reformes realitzades per Michel Temer i Bolsonaro, ara està convidant als líders de la indústria i el món financer a asseure’s a la taula per a reconstruir el país.
La principal diferència entre ells, des del punt de vista estratègic, és que Bolsonaro no pot escapar de la radicalització del seu grup polític. Mentre que la campanya de Bolsonaro consisteix a advertir a la nació contra els perills de portar de nou al Partit dels Treballadors a la Presidència, Lula convida als líders socials aparentment contraris, a discutir el seu paper en el nou Govern. Aquest fet es reflecteix en la forma en què han forjat les seves aliances. Mentre Bolsonaro reafirmava la puresa del seu grup polític, Lula va portar el seu antic rival Alckimin, que, durant el seu govern a Sao Paulo, va ser atacat per l’esquerra per les mateixes coses que avui acusa a Bolsonaro.
Què s’hi juga el Brasil?
En resum, el que realment està en joc ara és la voluntat de Bolsonaro de retornar al país al que semblava en els anys setanta, pel que fa a la política moral i la distribució de poder entre els sectors econòmics. Lula, per l’altre costat, no promet res més que posar fi a l’agenda de Bolsonaro.
Després que la polarització s’hagi consolidat al centre de la política brasilera, les eleccions de 2022 que s’estan duent a terme no tracten sobre el que farà el pròxim president, sinó sobre les seves bases. Durant la seva presidència, Lula va ser acusat de tolerar la corrupció i silenciar a tots els crítics del seu govern amb l’acusació “d’alineació amb les forces fosques internacionals del capitalisme”. Bolsonaro, d’altra banda, és acusat de promoure la violència en totes les formes i utilitzar l’Estat com la seva oficina familiar personal. El diumenge, va superar les estimacions amb el 43,3% dels vots, mentre que Lula va obtenir el 48,3%. La diferència mostra que Lula es va beneficiar d’una campanya centrada gairebé exclusivament en la personalitat del seu rival, però al mateix temps, la manca d’acord amb Ciro li ha costat la possibilitat de derrotar Bolsonaro a la primera volta.
Bolsonaro no pot desradicalitzar la seva base, així que no té espai per créixer sense fer mal a la seva campanya. Amb Lula, el cas és el contrari; en la segona ronda, els partidaris de Ciro i Tebet provablement es desplaçaran cap a Lula. Però això no significa una victòria automàtica per a Lula perquè el partit de Bolsonaro (Partit Liberal) va guanyar una part significativa del Congrés i del Senat, igual que Lula i els seus aliats. Els resultats de la branca legislativa mostren que ara hi ha dues polaritzacions, una entre Lula i Bolsonaro, i entre ells i la resta de les parts. Els gràfics següents mostren que els aliats de Lula (vermell) i els aliats de Bolsonaro (blau fosc) van tenir un bon rendiment tant per al Senat (1) com per al Congrés (2), però també ho va fer el centre (verd, verd clar i porpra).
Totes les estimacions per a la segona ronda de les eleccions de 2022 apunten a Lula com a guanyador. Com que s’han centrat principalment a derrotar-se l’un a l’altre, el pròxim president tindrà un xec en blanc signat pels brasilers davant la por del retorn del bàndol oposat. La veritable opció a la que ara podem aspirar, no hauria de ser sobre el programa que guiarà el futur del país, sinó quin tipus de conversa el definirà.
Marcelo Silva és un investigador brasiler, té un doctorat en Anàlisi Institucional i un màster en Teoria de la Justícia de la Universitat Federal de Rio de Janeiro (UFRJ).
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
