El Parlament de Catalunya davant del món
Per Jofre Rocabert
11/11/2022
Com a centres de representació popular, els parlaments haurien d’acollir tots els debats polítics, tant aquells enfocats a la gestió domèstica com els que tracten relacions internacionals. Però els parlaments estan molt més ben equipats pels primers que pels segons, tant en l’àmbit de disseny institucional com des d’un punt de vista pràctic. Per disseny, la representació de l’Estat mateix tant en negociacions internacionals com davant d’organitzacions recau sempre en els governs, no en els parlaments. A nivell pràctic, aquest domini de l’espai internacional per part de l’executiu sovint deixa als parlamentaris amb poca cosa més que la premsa i les compareixences com a úniques fonts d’informació per a fiscalitzar l’acció dels governs en aquest àmbit.
A causa d’aquestes debilitats, els parlaments corren el risc de quedar al marge dels processos de presa de decisions internacionals. Això és així en tots els àmbits, però ha estat especialment palès durant el procés d’integració Europea. Com més àmbits de decisió agafen una dimensió internacional, més hi perden els parlaments en la seva funció d’exposar alternatives al públic. La internacionalització redueix així la qualitat democràtica aprimant l’espai de decisió i control de la representació. Algunes organitzacions i la Unió Europea en particular han intentat posar-hi remei amb mecanismes d’informació específics per a parlamentaris, però en la majoria de casos aquestes eines estan infrautilitzades.
Tot això, a la Catalunya autonòmica, són problemes teòrics. Els catalans no estem representats internacionalment. Sense una cadira a la taula de les nacions el parlament tampoc té l’oportunitat de controlar una acció exterior d’Estat. Però això és una mala excusa per estalviar-se de fiscalitzar la feina que fa el Parlament de Catalunya en matèria internacional. Encara sense poder, les prioritats, accions i omissions dels partits catalans en matèria internacional són part de com ens presentem davant del món. La incapacitat de tenir política exterior pròpia no hauria d’impedir als nostres representants tenir pensament internacional propi i utilitzar tot el poder discursiu que tenen.
L’acció exterior del Parlament de Catalunya
L’activitat del parlament en aquest àmbit no es limita a les propostes i compareixences que es tramiten en la comissió d’exteriors. La institució pot mantenir relacions com a tal amb parlaments regionals o altres organitzacions. Potser l’exemple més conegut d’això és la participació del parlament en l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia. Aquestes activitats, que havien fins i tot estat agrupades en un document estratègic, han perdut importància des del 2017. En la pràctica parlamentària, el que produeix acció exterior és la iniciativa de cada partit polític, i és aquesta activitat la que determina com la institució representa Catalunya a l’exterior.
I doncs, quines són les prioritats exteriors dels partits Catalans? Per esbrinar-ho hem recuperat totes les propostes de resolució aprovades per la Comissió d’Acció Exterior o les equivalents en legislatures anteriors fins al 2013. En total 99 resolucions, després de filtrar aquelles que fan referència només a Catalunya. En una societat dividida com la catalana el parlament encapsula dos sistemes d’interessos oposats, aquest exercici pot semblar fútil. Però els parlaments són per definició òrgans col·legiats (és a dir on les opinions aprovades són opinions de tots), i les dades indiquen que les prioritats de l’independentisme i l’unionisme són molt similars.
Tots els parlaments del món siguin o no electes tenen comissions d’exteriors. Algunes són extraordinàriament poderoses fins i tot en sistemes presidencialistes, com la dels Estats Units. La majoria tenen funcions estables i, per tant, no canvien de nom sovint. El Parlament de Catalunya, en canvi, ha tingut un total de 12 comissions d’exteriors diferents (cadascuna amb les seves prioritats) d’ençà que es va crear la “Comissió de Seguiment de les relacions entre la Comunitat Econòmica Europea i Espanya” a la segona legislatura (1984-1988). L’actual és la Comissió d’Acció Exterior, Transparència i Cooperació (CAETC) presidida per Francesc de Dalmases. Sense valorar l’escàndol polític al qual acaba de sobreviure, Francesc de Dalmases té un perfil que exemplifica prou bé l’experiència internacional dels diputats de la CAETC. Lligats al món de la cooperació en entitats d’arrel catalana, sense cap trajectòria internacional destacable. En la totalitat de parlaments nacionals del nostre entorn la comissió d’exteriors es dedica al control de la política exterior i sovint a la de cooperació, mentre que hi ha una comissió específicament dedicada a la Unió Europea. Això passa també a Espanya, el país que dicta l’agenda internacional de Catalunya. La CAETC, en canvi, fa les tres funcions, però a més a més s’encarrega de transparència, una categoria remota a les relacions internacionals. Inclou també entre les seves funcions el foment de la pau, segons la seva pròpia descripció, com si fora un objectiu anterior al debat mateix. El gràfic següent demostra que la comissió ha tingut en els darrers dos anys una acció més aviat modesta, centrant-se sobretot en qüestions de transparència que tenen poc a veure amb la projecció de Catalunya davant del món.
Amèrica Llatina i Palestina, les prioritats exteriors dels partits catalans
Les dades indiquen que les principals preocupacions dels parlamentaris són a Llatinoamèrica i l’Orient Mitjà. La Unió Europea, l’única organització internacional que defineix polítiques en tots els àmbits i l’única on Catalunya té mecanismes d’influència, queda en quart lloc, empatada amb l’Àfrica subsahariana en nombre de resolucions. Entenem que aquests resultats no inclouen tot el que fa la comissió en aquest àmbit, perquè el control de la subsidiarietat es fa sovint via altres mecanismes. Tot i així és un indicador notable. Fora de les institucions europees, l’atenció als països del nostre entorn continental queda en última posició amb només dues resolucions, una dedicada al reconeixement de Kosovo i l’altre sobre “sobre els joves ucraïnesos afectats per l’accident nuclear de Txernòbil acollits a Catalunya”. Aquesta última és del 2015, i és també l’última resolució de la Comissió que fa referència a Ucraïna. Des de l’inici de la guerra actual el Parlament s’ha limitat a expedir un comunicat de la Junta de Portaveus el dia 24 de febrer i a acollir una compareixença d’Artem Vorobyov, el cònsol general d’Ucraïna a Barcelona.
Més enllà de la guerra a Ucraïna, les seccions d’internacional dels partits catalans també ignoren sistemàticament altres moviments tectònics de la geopolítica mundial que afecten Catalunya. Se centren, en canvi, en visibilitzar la falta de drets humans i llibertats polítiques arreu, en més d’un 30% de resolucions. Aquest tipus de resolucions són habituals també en altres parlaments, però sobretot perquè intenten fer posicionar el govern sobre alguna matèria exterior en què pot actuar amb eines diplomàtiques. Això en el context català queda només en la denúncia. L’última resolució (492/XIV) per exemple versa sobre la violació de drets humans a Papua Occidental (Indonèsia). Aquesta tasca és també necessària, però en l’absència de debat sobre altres qüestions perd bona part del seu sentit. Les condicions materials i els equilibris de poder en les relacions internacionals són el que acaben determinant que aquestes denúncies siguin efectives.
Aquesta funció és a més deslegitimada perquè els partits catalans estan centrats a denunciar gairebé exclusivament situacions a Amèrica Llatina i a Palestina. Els països hispanoparlants d’Amèrica són els que més resolucions acumulen, tan proposades per partits unionistes com per partits independentistes. El Brasil, en canvi, només protagonitza dues resolucions. Les dinàmiques imperials que fan que les metròpolis tinguin una política exterior enfocada a les seves excolònies estan del tot instal·lades en les prioritats dels parlamentaris independentistes. Una bona part d’aquestes resolucions fan referència al conflicte a Colòmbia. Podem pensar que això és un bon símptoma de fiscalització perquè (per algun motiu difícil de justificar) aquest país és també el principal receptor de fons de cooperació catalans. Però en realitat només dues de les vuit resolucions aprovades tracten l’aportació catalana directament. El gràfic següent és prou clar en la concentració d’esforços parlamentaris que acumulen l’Orient Mitjà i Amèrica Llatina.
La hiperfocalitzacó en el conflicte àrab-israelià és extraordinària. De 13 resolucions en els últims nou anys, només dues esmenten l’antisemitisme, i la resta posiciona Catalunya com a un fiscalitzador atent del govern israelià, sense cap contemplació per les conseqüències que això pugui tenir per al país. Aquesta dinàmica fa anys que alinea partits espanyols i catalans i va arribar a la seva cúspide amb la resolució presentada al juny per ERC, la CUP i En Comú Podem i aprovada també amb els vots del PSC, que acusa a Israel de practicar l’apartheid. No semblen clares les prioritats que fan que aquest tema tingui preferència el juny del 2022 ni perquè aquest posicionament beneficia els interessos dels catalans. El govern i l’Autoritat Nacional Palestina no han tingut relacions destacables des de la visita de Mahmoud Abbas a Artur Mas el 2011. El mateix Abbas, però va ser rotund en la seva defensa de la unitat d’Espanya quan va visitar Madrid el 30 d’Octubre de 2017.
Què interessa a cada partit?
La manera com es proposen resolucions al parlament suggereix que el posicionament exterior de Catalunya és un tema transversal entre els partits. Gairebé un quart de les resolucions les proposen conjuntament partits de grups nacionalment oposats. Si dividim totes les resolucions per àmbits geogràfics i per tendència política en podem treure dues conclusions clares. Primer, l’unionisme és molt més actiu en matèria internacional. Sobretot el PSC, que ha presentat gairebé un 20% de les resolucions. En total el PSC i l’espai dels comuns inicien gairebé el doble de resolucions que tots els grups independentistes. En podeu veure informació detallada en l’últim gràfic. Segon, encara amb números absoluts diferents, els interessos d’un bloc i l’altre són molt comparables. Per exemple, un 35% de resolucions presentades pels grups independentistes es fixen en Hispanoamèrica, mentre que el percentatge de resolucions per aquesta regió dels grups unionistes és del 37%.
Les preferències dels partits també les podem contrastar observant quines són les seves propostes en matèria exterior al Congreso. També allà exerceixen representació. Tant Esquerra Republicana, amb grup propi al Congreso, com el PSC, sense, tenen prioritats similars en ambdós parlaments, però a Madrid actuen amb consideració al poder del govern espanyol. El grup socialista intercala resolucions de denúncia amb mocions defensant cuidar relacions amb els Estats Units i la Xina. Esquerra fa a Madrid resolucions similars a les que fa a Catalunya, centrades en la qualitat democràtica a l’Amèrica Llatina, però també col·locant a l’agenda temes de geopolítica que s’han tractat poc al parlament, com ara la guerra de Nagorno-Karabaj. Un altre exemple és la proposta presentada pel grup d’ERC al Congreso sobre el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears (2020), on s’esperonava al govern espanyol a ratificar-lo. No hi ha, en els darrers nou anys de resolucions equivalents al parlament de Catalunya, cap partit que hagi presentat una moció sobre cap tractat internacional. Sembla doncs que els partits catalans, tant unionistes com independentistes, reserven els posicionaments internacionals per Espanya mentre actuen a Catalunya com si el país no fos vàlid per segons quines discussions.
L’activitat exterior del parlament té altres eines més enllà de les resolucions. Una de les més conegudes són les missions d’observació que la institució envia a l’estranger per donar suport polític o investigar situacions específiques. Si ens fixem en les missions que ha enviat el parlament veurem que les prioritats no canvien. Durant els darrers anys les missions han estat sobretot dedicades a l’observació d’eleccions a països d’Amèrica Llatina. De fet, les últimes dues missions on hi han participat parlamentaris catalans foren al maig i l’octubre d’aquest mateix any i van dirigir-se respectivament a Colòmbia i Palestina.
Tot i que el govern no tingui cap poder dur per expressar els seus interessos, tot i que el país sigui petit i que els catalans siguem absents de gairebé tots els escenaris, els nostres representants encara estan obligats a vetllar pels nostres interessos davant del món. L’acció exterior dels partits catalans està focalitzada en una sèrie de països que han consolidat una atenció desmesurada. No perquè siguin importants pels interessos dels ciutadans, sinó perquè grups de pressió instal·lats o ben connectats amb les bases i organigrames dels partits han aconseguit encapsular la visió internacional dels que acaben aconseguint un escó al parlament. Els partits independentistes catalans no semblen tenir una orientació independent dels partits unionistes sobre quins són els fenòmens internacionals que afecten Catalunya i quina hauria de ser la posició del país davant del món. La tasca actual dels parlamentaris independentistes sembla la pròpia d’una organització civil o feta des d’una talaia immune als efectes dels moviments de poder internacionals. El Parlament de Catalunya no es pot permetre actuar com si no estiguéssim afectats per tot el que passa al món.
Jofre Rocabert és el director de recerca del CGI. És consultor de dades en programes d’estabilització i governança a l’Àfrica Occidental.
Marc Belzunces és científic de dades i especialista en sistemes d’informació geogràfica. És llicenciat en geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en ciències marines per la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha estat investigador al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), ha participat en projectes per a institucions internacionals i col·labora habitualment en mitjans de comunicació catalans. Twitter @marcbeldata
