El nou govern de Meloni i la geopolítica italiana (II): La política exterior de Giorgia Meloni
17/12/2022
A la primera entrega vam definir l’escenari geopolític on el nou govern italià haurà de desplegar la seva estratègica de política exterior. Ara podem passar a abordar quins seran els eixos prioritaris pel nou govern i la seva agenda en l’àmbit de política exterior.
La política exterior de Giorgia Meloni
Aquest és un punt clau per la futura estabilitat del govern i on hi ha més riscos de trencament de l’executiu. El motiu és que el sistema electoral obliga els partits a fer coalicions per ser competitius i poder guanyar les eleccions. Això ens ha portat a escenaris amb governs en posicions divergents en matèria de política exterior i, sobretot, pel que fa als eixos geopolítics per on ha de transitar. En aquest govern, malgrat que les tres forces es declaren atlantistes i, en principi, favorables al manteniment d’Itàlia a la UE, hem de destacar que, tant la Lega de Salvini com Forza Italia de Berlusconi, havien mantingut posicions molt properes a Rússia abans de la guerra.
En plena campanya electoral Berlusconi va defensar Putin afirmant que “havia caigut en una situació dramàtica” i que “els culpables de la invasió militar havien estat les dues repúbliques del Donbass, que havien anat a Moscou a parlar amb els stakeholders russos; la premsa i amb els vèrtexs del partit Rússia Unida i que posteriorment hi havien en delegació a parlar amb el president rus per demanar ajuda per defensar-se dels atacs de Zelensky, que ja havien causat 16.000 baixes filo russes al Donbass.” L’argument de Berlusconi en favor de Vladimir Putin era que el president rus “havia estat empès per la població, pel seu partit i pels seus ministres, a inventar-se aquesta operació especial en què les tropes russes havien d’entrar en territori ucraïnès i en una setmana arribar a Kiev per substituir el govern de Zelenski per gent decent i en una altra setmana tornar enrere”. Aquestes paraules de Silvio Berlusconi van estar al centre de la polèmica a les eleccions generals del 2022 i es poden interpretar com un intent per part de Berlusconi d’exonerar Putin de les responsabilitats en la guerra i donar-li una sortida digna.
Posteriorment amb la negociació del govern en curs es van filtrar uns àudios de Silvio Berlusconi on, en una assemblea amb els diputats de Forza Italia (FI), s’atacava novament Volodymyr Zelensky. Berlusconi afirmava “no veig com Putin i Zelensky poden arribar a una taula de negociació. Perquè no hi ha manera possible. Zelensky, al meu entendre… oblidem-ho, no ho puc dir…”. Immediatament després els diputats de FI aplaudien el discurs del seu líder.
Tot i això, la Lega i FI han votat sempre favorablement a favor de les sancions econòmiques contra Moscou, però sense cap mena d’entusiasme. Caldrà veure doncs si durant la legislatura del govern no entra en crisi per les derivades de la relació amb Rússia.
Meloni, d’altra banda, s’ha mostrat molt determinada en les seves prioritats en política exterior i ha marcat clarament els punts: Atlantisme i Guerra d’Ucraïna, Mediterrani, Unió Europea. Pel que fa a l’atlantisme, des de l’inici de la guerra s’havia mostrat públicament a
favor d’enviar armes a Ucraïna i augmentar la despesa militar italiana. Davant de les declaracions de Berlusconi, justificant a Putin, va ser molt contundent: “Els que no comparteixen l’atlantisme estan fora del govern, fins i tot a costa de no formar-lo”
Pel que fa doncs a la guerra, això es tradueix en un manteniment del compromís amb l’ajuda militar a Kiev, del suport a les polítiques de l’OTAN de resposta a l’ofensiva militar russa contra Ucraïna, i , en general, a la cooperació en el marc de l’Aliança Atlàntica.
Respecte del Mediterrani, el nou govern aspira a, d’una banda, estabilitzar les relacions amb Líbia per a gestionar les crisis migratòries i, de l’altra, explotar els dipòsits de gas natural que es troben a la regió mediterrània. Amb relació a aquest punt, cal fer esment a la tasca de l’ENI, el gegant energètic italià, que està treballant amb moltes dificultats en les prospeccions gasístiques a la Zona Econòmica Exclusiva (ZEE) de Xipre. El motiu és que aquest espai ZEE és una zona de disputa amb Turquia. Ankara no ha dubtat a utilitzar la seva marina militar, amb finalitats dissuasives, per obstaculitzar els interessos italians. El pla geopolític d’Erdogan anomenat “Mavi Vatan” (Pàtria Blava) en la seva dimensió marítima, està en conflicte amb els jaciments on treballa l’ENI i serà font de futures disputes amb Itàlia.
A escala de la Unió Europea, els temes principals, a banda de l’energia, seran la implantació del programa d’ajudes Next Generation EU. També caldrà estar amatents a quina serà la particular posició del nou govern italià a Brussel·les: Tot apunta que hi haurà demandes de la part italiana per a aprofundir en la integració econòmica en temes específics, i que alhora Roma es posicionarà en contra d’una major centralització en l’àmbit polític i judicial en la Eurozona.
Una de les oportunitats en política exterior que tindrà el govern Meloni serà la de reforçar les aliances amb els EUA i amb França.
Amb els EUA el govern de Meloni té la possibilitat de crear l’aliança més forta i estreta de qualsevol altre executiu italià fins a la data. D’entrada, no té contradiccions estratègiques. Són l’únic partit de l’arc parlamentari que no ha mantingut ni defensat cap relació estreta ni amb Rússia ni amb la República Popular de la Xina, considerats amenaces sistèmiques i potències revisionistes per Washington. Aquesta coherència estratègica segurament és vista amb bons ulls per part dels EUA i podria ser premiada amb una major implicació, per exemple, en el front Mediterrani.
Recordem que Washington no té una estratègia específica per al Mare Nostrum, que considera actualment secundari pel que fa a prioritats regionals. Després de la Guerra Freda, i especialment des dels mandats de Barack Obama, la seva atenció ha basculat cap a l’Indo-Pacífic, a fi de contenir l’expansió de la Xina com a potència marítima emergent. Aquest fet ha creat un buit geopolític que ha estimulat a potències regionals com Turquia i també a Rússia a incrementar la seva presència i rol a la zona Mediterrània, amb un clar interès geopolític de tipus revisionista i, amb la clara intenció de modificar els equilibris regionals. No oblidem que, en l’àmbit geoestratègic, la importància del Mediterrani és cabdal, ja que és un passatge marítim que connecta l’Oceà Atlàntic amb l’Indo- Pacífic. Una major implicació dels EUA en suport dels interessos italians a la zona i, una plena sintonia estratègica entre ambdós països, podria convertir Itàlia en la Polònia del Mediterrani, tenint en compte el paper cada cop més important que aquest país juga a l’Europa central i oriental, de la mà dels EUA.
La França de Macron i la Itàlia de Meloni, aliats o rivals?
Pel que fa a França el nou govern italià té l’oportunitat d’impulsar un alineament estratègic important, per a un reequilibri respecte a l’eix franco-alemany a la UE, i per a afrontar conjuntament els reptes que han sorgit en el seu entorn estratègic Mediterrani i que afecten ambdós països.
La França de Macron té un programa a mitjà i llarg termini que es pot sintetizar en el títol del llibre que va publicar el seu ministre d’economia Bruno Le Marie el 2019: Le Nouvel Empire. L’Europe du vingt-et-unième siècle. Le Maire advoca per la construcció d’un “imperi” europeu capaç de tenir un espai entre les superpotències de la Xina i els EUA. Aquest projecte té com objectiu situar França com a punta de llança de la Unió Europea, li caldria però, un tercer país que fes de contrapès a l’eix París–Berlin. Aquí és on entraria en joc Itàlia.
Des de la fundació del Regne d’Itàlia, gràcies en part al suport militar i econòmic francès en clau anti-austríaca, les relacions diplomàtiques bilaterals han estat nombroses en molts àmbits. Sense entrar a analitzar l’etapa de la primera meitat del segle XX, i agafant com a punt de partida la creació de la República Italiana el 1948, cal remarcar que ambdós països són membres fundadors de l’espai occidental europeu i son membre fundadors del projecte de construcció política europea. Des de la CECA del Tractat de París del 1951 a la CEE del Tractat de Roma del 1957, fins a arribar al Tractat de Maastricht del 1992 i la creació de la Unió Europea.
El tipus de relació, però s’ha caracteritzat per ser una aliança complexa i de tipus asimètric. França ha sigut al mateix temps un aliat i un adversari. Ha tendit a projectar de manera explícita la seva influència política i econòmica al país transalpí. Ha volgut tenir a Itàlia com a aliada, però al mateix temps ha intentat convertir en un satèl·lit francès competint contra l’anomenat “Sistema Paese” italià. El “Sistema Paese” és l’estrategia público-privada per la projecció d’Itàlia al món per promoure, sobretot, els seus interessos econòmics. La relació entre ambdós països s’ha mogut, doncs, entre la cooperació i la competició. Entre Itàlia i França hi ha uns punts de xoc que caldria esmentar:
En primer lloc, hi ha un punt de xoc en l’àmbit geoeconòmic. A diferència d’Alemanya, que ha creat una relació d’interdependència econòmica del sector serveis i de la manufactura italiana del centre nord, que forma part del sistema industrial germànic, França té un metodologia que podríem definir de tipus predatori. No volen crear interdependència econòmica amb Itàlia sinó apoderar-se dels assets del sector industrial i de serveis italià, mitjançant inversions directes via empreses participades per controlar-los des de França.
També hi ha un segon punt de fractura amb l’estratègia en l’espai Mediterrani, sobretot pel que fa a en relació amb Líbia. Recordem que darrere la caiguda del règim de Gaddafi hi havia l’Elisi, presidit per Sarkozy i els interessos italians a Líbia foren perjudicats d’una manera molt important. D’altra banda, el fet de la presència russa i turca a Líbia podria ser un factor de cohesió franco-italià. També podria haver un àmbit de cooperació en la partida energètica, ja que els interessos d’ENI i la Total conflueixen sovint a la Mediterrània oriental i tenen Turquia com a risc potencial comú.
En tercer lloc, hi ha la gestió de la crisi humanitària permanent que té lloc al Mediterrani, amb l’arribada d’immigrants en pasteres a les costes italianes. Aquest element ha provocat el primer conflicte diplomàtic entre Roma i París del nou govern italià. El passat mes de novembre va esclatar una crisi diplomàtica entre Itàlia i França al voltant del desembarcament del vaixell Ocean Viking, propietat de l’ONG SOS Mediterranée. El govern francès es va fer càrrec dels immigrants ” de manera excepcional”, ja que el govern Meloni va impedir que atraqués en un port italià, però va amenaçar amb “conseqüències extremadament fortes en les relacions bilaterals i europees”. La primera reacció del govern francès va ser suspendre l’anomenat “mecanisme de solidaritat voluntari” i que preveu la reubicació de 10.000 migrants a l’any entre els que van arribar a Europa via mar i en el qual hi participen tretze estats membres.
El rescat francès d’Ocean Viking ha fracturat considerablement la relació París-Roma i soscava els esforços de normalització de Giorgia Meloni. Fa menys d’un mes, la presidenta Meloni, que acabava d’assumir el càrrec, havia organitzat una reunió informal amb el president francès per mostrar la solidesa de les relacions entre els dos països i mostrar-se com a líder fiable en l’àmbit internacional. El cas Ocean Viking corre el risc d’haver compromès tota la feina feta en els darrers anys a escala de cooperació diplomàtica entre els dos països.
Tornant a l’anàlisi de les estratègies més a llarg termini entre França i Itàlia, per afrontar els seus reptes compartits; reequilibri de l’eix franco-alemany i estratègia Mediterrània, l’anterior govern de Roma va signar amb París el Tractat del Quirinale. Aquest és un acord per a una cooperació bilateral reforçada. En ell es defineix el Mediterrani com el seu entorn comú, i els països insten a “desenvolupar sinergies i reforçar la coordinació en totes les qüestions que afecten la seguretat, el desenvolupament socioeconòmic, la integració, la pau i la protecció dels drets humans a la regió” i a “combatre l’explotació de la immigració irregular”. També es comprometen a promoure “un ús just i sostenible dels recursos energètics”. En el tractat es presta especial atenció a les zones del nord d’Àfrica, el Sahel i la Banya d’Àfrica.
Meloni pot trobar en Macron un aliat en els seus interessos de política exterior, malgrat la recent crisi diplomàtica i els riscos que pot tenir per a l’Elisi, en clau interna francesa, fer aliances amb governs de dreta nacionalista. Meloni havia donat suport públicament a Le Pen en les presidencials franceses. El fet, però, que ambdues administracions es troben a l’inici dels respectius quinquennis de govern, i que Macron encara el seu segon i últim mandat, els hi dona un important marge d’oportunitat on poden tenir camp i temps per a córrer i presentar els resultats de la seva hipotètica aliança a quatre anys vista.
Caldrà, doncs, en primer lloc, veure si el nou govern italià és capaç de mantenir-se cohesionat i unit, tot superant les habituals tensions entre socis de coalició, fruit del clima de campanya electoral permanent que caracteritza la política del país. En segon lloc, s’haurà de veure si Meloni és capaç d’afrontar amb èxit els reptes energètics i econòmics d’Itàlia, i reforçar i consolidar, al mateix temps, les aliances amb els EUA i França, per a mantenir un rumb estratègic clar en les seves coordenades geopolítiques clàssiques, que li permetin defensar els interessos estratègics italians. D’això dependrà, en gran manera, la consolidació del canvi polític i l’èxit o fracàs del nou cicle polític.
Narcís Pallarès-Domènech és un analista en geopolítica i politòleg català resident a Itàlia. Màster en Geopolítica i Seguretat Econòmica a la SIOI-UNA Italy i postgrau en Geopolítica i Seguretat Global a la Universitat de Roma La Sapienza. Coautor del llibre Calcio & Geopolitica.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
