El nou govern de Meloni i la geopolítica italiana (I): les claus de la política exterior italiana
10/12/2022
Nou govern italià i nou cicle polític
El nou govern italià, presidit per Giorgia Meloni, líder del partit d’extrema dreta Fratelli d’Itàlia (FDI), ens situa davant d’un canvi polític històric. La seva arribada a l’executiu enceta un nou cicle democràtic a la República Italiana que podria suposar una nova era, comparable a l’arribada de Silvio Berlusconi al poder l’any 1994.
Itàlia va votar a les eleccions per la seva XIX ena legislatura escollir el govern més escorat a la dreta des de la Segona Guerra Mundial, i Meloni és la primera dona presidenta del Consell de Ministres de la història del país.
Itàlia venia d’una dècada de governs tecnòcrates i grans coalicions i d’una passada legislatura sense una majoria clara que va acabar tenint tres governs: primer l’aliança Movimento 5 Stelle (M5S) i la Lega de Salvini, després el govern M5S amb una coalició de centre esquerra, i finalment un govern d’unitat nacional amb un primer ministre tècnic, Mario Draghi que incloïa tots els partits més importants de l’arc parlamentari excepte Fratelli d’Italia, que va decidir la maniobra tàctica de quedar-se a l’oposició.
La darrera dècada s’ha caracteritzat per una inestabilitat política que ha provocat el creixement de moviments anti-establishment com és el cas del fenomen M5S. També hi ha hagut un augment dels partits de dreta nacionalistes i un creixement de l’euroescepticisme, temptacions d’Italiexit i projectes de sortida de l’Euro. Aquests postulats han estat defensats per exponents de la Lega de Salvini i puntualment, tot i que més per motius d’oportunisme polític que no pas convicció, per la pròpia Meloni.
FDI és l’únic partit que durant la darrera dècada a estat sempre a l’oposició. Un paper d’outsider que li ha permès capitalitzar consensos i presentar-se com a alternativa política, donant coherència al seu relat polític i sense els costos electorals que comporta de l’acció de govern. Ha sigut vist a ulls d’una part important de electorat com una novetat, i alhora com una alternativa als partits que han gestionant el poder i les nombroses crisis en el darrer lustre, els quals n’han acabat pagant totes la factures polítiques.
No és la primera vegada que la dreta radical italiana és al poder amb quotes ministerials, però sí que és la primera vegada que un executiu de coalició de centre dreta italià serà liderat per un partit provinent d’aquesta tradició política. La coalició de govern serà, doncs, formada per tres partits: Fratelli d’Italia de Meloni, la Lega de Salvini i Forza Italia de Berlusconi. Aquesta circumstància afegeix complexitat, i és una de les causes de la inestabilitat permanent del sistema polític italià. Més endavant entrarem a analitzar el riscos de cohesió i els punts de fractura, que van molt lligats a la política exterior que realitzi el govern italià i, sobretot, a la seva posició en relació a la guerra d’Ucraïna i la invasió militar russa.
El nou govern és de tall conservador, però amb ministres de caràcter marcadament moderat. Tots els seus membres son favorables a l’OTAN i no hi ha euroescèptics. Està composat per polítics amb experiència, molts dels quals havien sigut ministres del darrer govern Berlusconi IV (2008- 2011), ministres tècnics i representants del món econòmic i dels negocis.
La seva agenda política interna estarà marcada inevitablement per la crisi energètica com a prioritat i repte principal. Itàlia haurà de diversificar les seves fonts energètiques, construir noves infraestructures, sobretot en matèria de plantes regasificadores, i lluitar per l’anomenat price cap per la compra de gas. Com a política econòmica té prevista una sèrie de reformes fiscals dirigides a baixar els impostos. A nivell de polítiques socials, existeix una agenda de tipus conservador basada en la preservació de valors tradicionals, i pel que fa a la seguretat el nou gabinet promou un enfocament de llei i ordre, amb mà dura contra la criminalitat i la immigració.
Abans d’abordar quina serà la direcció en matèria de política exterior del Govern Meloni i la seva agenda, és interessant fer un pas enrere, recórrer la topografia de la política exterior italiana de les darreres dècades i identificar les seves coordenades geopolítiques per saber quin és el punt de partida.
A la primera part d’aquest article ens centrarem en analitzar les arrels de la geopolítica italiana. A la segona entrega ens endinsarem en l’anàlisi de la política exterior de Meloni.
Coordenades geopolítiques històriques de la República Italiana
Les coordenades geopolítiques italianes estan ancorades en els següents punts: Washington, Brussel·les, l’eix París- Berlin, la Ciutat del Vaticà i el Mar Mediterrani. Tot i que aquests punts cardinals estan clarament definits, la política exterior italiana ha tendit en ocasions a bascular de manera pendular, amb alts i baixos, cap al front de l’est amb Moscou com a punt topogràfic de referència. També des de finals del anys vuitanta Itàlia ha cercat, sense èxit, una estratègia amb l’emergent República Popular de la Xina (RPX). Aquesta estratègia ha trobat en la darrera legislatura i concretament durant el seu primer executiu, el govern Conte I, format pel M5S- Lega, la seva fita més important.
Els Estats Units d’Amèrica són i han estat, sobretot en l’època de la Guerra Freda, el garant de la seguretat exterior italiana i el seu principal aliat estratègic. Itàlia és membre fundador de l’OTAN. Set mesos després de l’aprovació de la seva constitució i durant el primer govern de la primera legislatura d’època republicana, s’adhereix a la “doctrina Truman” i al Pla Marshall, i fa demanda d’adhesió al Pacte Atlàntic el 6 de gener del 1949. A l’abril signa el Tractat de Washington i al juliol del mateix 1949 la decisió és ratificada pel Parlament. Des del final de la Segona Guerra Mundial els EUA compten amb una important presència militar a Itàlia , amb 7 bases, entre les quals destaca el quarter general de la VI flota amb seu a Nàpols, així com una notable influència política.
La Unió Europea és l’altre punt neuràlgic de les relacions multilaterals transalpines. Itàlia és també membre fundador de l’antiga CEE, és la tercera economia de la Unió Europea després d’Alemanya i de França, i és membre de la moneda única desde la seva creació.. La seva relació amb Brussel·les té una gran rellevància a nivell econòmic. Itàlia, té una economia malalta: un dèficit públic de 5,4%, un dèficit estructural del 5,7% i un enorme deute públic del 147,3%, i manté una relació d’interdependència econòmica amb l’Eurozona i amb el Banc Central Europeu, ja que una eventual bancarrota tricolore arrossegaria també l’economia alemanya, que al mateix temps, té un sistema industrial estretament vinculat amb la zona del nord d’Itàlia. Els principals grups empresarials alemanys hi tenen grans negocis i inversions, que juntament amb el teixit econòmic local de petita i mitjana empresa fan que Itàlia sigui el segon país manufacturer d’Europa.
A l’interior de la península geogràfica italiana hi habiten 3 entitats sobiranes: la roca de San Marino, l’Ordre Sobirà i Militar de Malta i la més important de totes per la seva projecció global, la Ciutat del Vaticà. El Vaticà, un microestat al cor de Roma, acull la Santa Seu, entitat de govern de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana que és Observador Permanent a les Nacions Unides des de l’any 1964. La Santa Seu projecta la ciutat de Roma a tot el món i el Papa, el seu cap d’Estat i monarca absolut, és considerat un líder moral, no només pels catòlics, sinó també pels cristians i molts membres d’altres religions. Tot i les seves reduïdes dimensions, el Vaticà és un actor que conserva la seva capacitat de tenir un pensament i una acció política pròpia, amb impacte global. Itàlia, que hi manté una relació privilegiada regulada mitjançant els Patti Lateranensi del 1929, en recull els fruits geopolítics a nivell de projecció global, pel que fa a imatge, cultura i llengua. Al mateix temps, el fet d’acollir la Seu de l’Església suposa haver de mantenir un seguit d’equilibris interns, donada la seva gran influència en bona part de la població italiana. Un bon equilibri entre Itàlia i el Vaticà és un factor important per l’estabilitat política interna i la cohesió social del país.
La península italiana està immersa en la Mar Mediterrània. Les seves aigües banyen 7.914 km de les seves costes i és una dimensió clau per l’estabilitat del país des de molts punt de vista. Per Itàlia, parlar del Mediterrani és, en primer lloc, parlar de Sicília i del nord d’Àfrica, i en segon lloc parlar del Mar Adriàtic i de la zona dels Balcans fins el Mar Negre. Aquesta primera zona, el quadrant on hi ha les illes italianes de Sicília, Pantelleria i Lampedusa, així com altres països: Malta, Algèria, Tunísia, i Líbia, i que podem estendre fins a Xipre i Egipte, és un espai sense un únic centre de gravetat a nivell geopolític i, per tant, en competició entre diversos actors. La importància estratègica d’Itàlia en aquesta zona rau en que 4 dels 12 choke points mediterranis estan sota la seva influència: control exclusiu de l’estret de Messina i forta influència en el Canal d’Otranto, Canal de Sicília i Canal de Malta. Itàlia també té en el Mediterrani oriental la garantia de la seva seguretat energètica, encapçalada per la forta presència de l’ENI, la principal empresa energetica italiana, i una de les joies de la corona per l’aprovisionament de gas i petroli. Algèria és el segon suministrador estratègic de gas pel mercat italià a través del gasoducte Transmed, que passa també per Tunísia. El primer fornidor de gas havia sigut, fins l’inici de la invasió militar d’Ucraïna, la Federació Russa.
Si els EUA van ser essencials per la supervivència d’Itàlia com a Estat i el manteniment de la seva unitat nacional després de la seva derrota en al Segona Guerra Mundial, la relació amb l’Imperi rus va tenir el seu paper en el naixement d’Itàlia com a Estat nació. Això fou gràcies a que Camillo Benso de Cavour, aleshores president del Consell de Ministres del Regne de Sardenya, va enviar una expedició de soldats sardo-piemontesos a la Guerra de Crimea (1853-1856) en suport, sobretot, de les tropes franco-britàniques, entrant en guerra contra l’Imperi Rus. França i la Gran Bretanya lluitaven contra Rússia per el seu accés estratègic al mediterrani. A canvi d’això, els piemontesos van tenir el suport de França per expulsar els austríacs de la zona del nord, la Llombardia i el Vèneto, i el suport naval i logístic britànic per l’expedició militar que va annexionar el Regne de les Dues Sicílies a la Itàlia del sud més l’illa de Sicília. Al mateix temps, Cavour va aconseguir el vistiplau i el reconeixement per la creació del nou estat unitari peninsular, el Regne d’Itàlia.
Pel que fa als posteriors vincles amb Moscou, Itàlia ha buscat sempre tenir una relació privilegiada amb Rússia, malgrat ser un dels soci principals dels EUA a Europa, i membre de l’OTAN. Cal recordar que el teló d’acer, la barrera ideològica, política i militar descrita per Churchill en el seu cèlebre discurs a Missouri, queia damunt de Trieste i que Itàlia tenia com a actor en el seu sistema polític el PCI, el Partit Comunista més gran de tot occident.
Els intents italians de teixir relacions privilegiades i estables amb Moscou han estat molt nombrosos. Tant pels diferents actors polítics que hi han intervingut com pels resultats obtinguts a diferents escales, nivells i àmbits. Les relacions es van intensificar sobretot amb la caiguda del mur de Berlin i el final de la Guerra Freda i amb l’arribada de Berlusconi al poder. Il Cavaliere, amic personal de Vladimir Putin, sempre ha mirat d’esdevenir mediador i fer de pont entre Rússia i Occident. Aquesta aventura geopolítica, que al mateix temps és una clara desviació estratègica, que Washington sempre ha mirat amb recança i sense cap tipus de simpatia, ha trobat però el seu inevitable final en la guerra d’Ucraïna i la invasió militar russa.
Pel que fa les relacions RPX-Itàlia, fructíferes a nivell d’intercanvis comercials ja des dels anys 60, els experts en aquest àmbit acostumen a destacar quatre ocasions en les quals Itàlia ha intentat establir una nova dimensió en matèria de política externa aprofitant la potència emergent xinesa a nivell global. La més important i destacable però, per a la matèria que ens ocupa, és la que fa referència al projecte estrella geopolític i geoeconòmic de Beijing la nova ruta de la seda, coneguda com a Belt and Road Initiative (BRI). Cal destacar que aquesta iniciativa, que es comença a elaborar i pensar a nivell estratègic a finals dels anys 90, ha tingut, en dos moments claus, una estretíssima relació amb Itàlia:
La primera és en el seu naixement com a projecte geoeconòmic. L’any 2000 s’inicia la publicació en anglès de la revista Heartland, Eurasian Review of Geopolitics basada i editada contemporàniament a Roma i Hong Kong, projecte de col·laboració italo-xinesa. El primer volum ja duu per títol “A New Silk Road?” i és presentada a Beijing. Per la banda italiana hi participa Romano Prodi, que en aquell moment és, ni més ni menys, el president de la Comissió Europea. Prodi també signa el primer article, després d’una brevíssima editorial que obre la revista, que és titula “Building bridges between Asia and Europe”. Pels entesos en la matèria de geopolítica el nom de la revista no pot ser més explícit ni tampoc les seves intencions: Heartland és el nom de la teoria elaborada per un dels autors clàssics i pares de la disciplina, el geògraf britànic Halford Mackinder. La seva teoria geopolítica es basa en la contraposició de les potències terrestres i marítimes i sosté que cap talassocràcia podrà disputar l’hegemonia mundial a una potència tel·lúrica que domini aquest heartland, és a dir, l’espai euroasiàtic: ”Qui governa l’Europa de l’Est dominarà el Heartland; qui governa el Heartland dominarà l’illa-món; qui governa el món-illa controlarà el món”. Així doncs el projecte tel·lurocràtic xinès d’hegemonia geoeconòmica mundial té una important aportació de pensament estratègic Made in Italy.
El segon moment clau és quan, en la passada legislatura, durant una nova visita d’Estat de Xi Jinping a Itàlia, els dos països signen tres memoràndums d’entesa: un per l’E-Commerce, un altre per les Startups i el tercer i més important, per la Belt and Road Initiative, amb el títol de “Memorandum d’entesa sobre la col·laboració en el context de la “ruta econòmica de la seda” i la iniciativa per a una ruta marítima de la seda del segle XXI”. Itàlia esdevé el primer país del G7 i de l’OTAN que signa un acord d’aquestes característiques amb la PRC. Aquest gest és llegit per Europa i els EUA com un endorsment d’Itàlia al projecte universalista de Xi Jinping. Al mateix temps, es va percebre com un risc estratègic el fet de que la República Popular de la Xina pogués gestionar infraestructures sensibles, sobretot a nivell de telecomunicacions, en un país que acull nombroses bases militars nord americanes L’arribada de la COVID, així com els posteriors canvis de governs italians, han deixat de moment en via morta aquest memoràndum.
Juntament amb aquestes coordenades i punts de referència, cal fer esment als riscos i amenaces que afronta Roma. La península italiana es troba al bell mig geogràfic, i és el centre de gravetat, d’una sèrie de crisis que requereixen una actitud estratègica proactiva a nivell de política exterior i de seguretat per a poder-les afrontar amb èxit, tant per part del govern italià com pels seus aliats. Es tracta de crisis a pocs quilòmetres de la seves fronteres que tenen un impacte potencial a nivell de seguretat i cohesió social interna amb la immigració, que posen en perill la seguretat energètica i creen tensions als sistemes d’aliances de govern italianes, i que han arribat a posar en perill l’estabilitat i la cohesió de la UE. La més greu d’elles és la coneguda com a Frontera Sud. Amb la caiguda 2011 del govern de Gaddaffi a Líbia, ex colònia italiana, hi ha l’entrada de dos actors nous: Rússia que és present a la zona de la Cirenaica, i Turquia que és present a la zona de Tripolitana, on hi ha el centre d’influència de l’eix Qatar – Turquia dels Germans Musulmans.
Amb el nou govern Meloni, aquestes coordenades geopolítiques i les derivades estratègiques cap a la Xina i Rússia poden virar cap a una nova direcció, així com les polítiques que s’impulsin per a afrontar les amenaces estratègiques de la Frontera Sud. Aquestes qüestions seran explorades a la segona entrega d’aquesta sèrie.
Narcís Pallarès-Domènech és un analista en geopolítica i politòleg català resident a Itàlia. Màster en Geopolítica i Seguretat Econòmica a la SIOI-UNA Italy i postgrau en Geopolítica i Seguretat Global a la Universitat de Roma La Sapienza. Coautor del llibre Calcio & Geopolitica.
