Myanmar: una política de laissez-faire per a un règim repressiu que torna
Per Queralt Castillo
05/06/2021
Fa quatre mesos que l’exèrcit va prendre, per la força, el poder a Myanmar. L’1 de febrer del 2021, la ciutadana del país va veure com la feble democràcia que s’havia anat implementant des del 2015 s’esmicolava. Les forces armades birmanes, hereves de l’Exèrcit Independent Birmà creat pel general Aung San, pare de l’actual líder del país Aung San Suu Kyi, arrestaven tota la cúpula política escollida en els comicis del 8 de novembre del 2020. El motiu que l’estament militar va utilitzar va ser el de l’existència d’un possible frau electoral.
No se sap si les forces armades, el Tatmadaw, comptaven amb les protestes massives que han anat succeint al llarg d’aquests mesos, però les imatges de gent als carrers protestant en favor de la democràcia han fet la volta al món. Els primers dies, l’exèrcit va respondre amb talls a Internet i càrregues; i així que han anat passant els dies, la brutalitat de l’exèrcit ha anat augmentant i s’ha sistematitzat. Les forces militars han arribat a reprimir les protestes amb munició real i des de l’1 de febrer, el Tatmadaw ha assassinat a gairebé 800 persones -dels quals 52 infants-, i n’hauria detingut unes 5000, segons Assistance Association for Political Prisoners. Malgrat això i l’empresonament sistemàtic de les principals veus dissidents o el tancament de mitjans de comunicació, la ciutadania ha continuat sortint al carrer i la campanya de desobediència civil no ha defallit. Una prova de la determinació i el compromís democràtic de la ciutadania és la formació, a mitjans d’abril, d’un Govern d’Unitat Nacional (NUG, per les seves sigles en anglès), ja declarat grup terrorista pel Tatmadaw, per fer front a l’autoproclamat Consell d’Administració Estatal, liderat pels militars. Durant les últimes setmanes, a més, s’ha posat en marxa la Federal Union Army, una mena d’exèrcit d’autodefensa per contrarestar la violència del Tatmadaw.
El panorama continua sent tan incert com el del primer dia del cop d’estat, però si alguna cosa sembla evident, és que aquest cop d’estat significa, molt possiblement, la fi de la carrera política d’Aung San Suu Kii, actualment detinguda, juntament amb el president del país, Win Myint, i tot el seu cabinet.
El Tatmadaw s’aferra al poder
El cop d’estat va ser inesperat però no una sorpresa. De fet, d’ençà que es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, el novembre del 2015, tant la ciutadania com la comunitat internacional i els poders de la regió podien intuir que la possibilitat d’un pas enrere era real. La pregunta doncs, que caldria fer és si realment durant aquests sis anys la democràcia al país ha estat un fet o tan sols una il·lusió òptica, ja que en tot aquest temps, el Tatmadaw mai ha deixat anar el poder. Amb una Constitució, la del 2008, feta a mida, fins abans que es produís el cop d’estat, les forces armades disposaven, per llei, del 25% dels escons del Parlament. També tenien el control de tres ministeris clau: Defensa, Interior i Fronteres; i el que potser és més important: la capacitat de veto a qualsevol iniciativa de reforma constitucional.
La Constitució del país permet que l’exèrcit prengui el poder en cas d’un estat d’emergència. Aquest estat d’emergència ha de venir declarat pel president del país, i això és precisament el què va passar l’1 de febrer, quan, després d’haver estat detinguts Aung San Suu Kyi i Win Myint, el vicepresident U Myint Swe va convertir-se en president interí i va signar la declaració.
Encara que inesperat, el cop d’estat ha fet emergir una sèrie d’interrogants al voltant de la persona al capdavant de l’operació, el General Min Aung Hlaing. A punt de jubilar-se; cap de les forces armades i un vell conegut de la ciutadania birmana va ser un dels hereus del General Than Shwe que va estar al capdavant del país entre el 1992 i el 2011 i va ser un dels carnissers de les protestes del 2008. Than Shwe va deixar el poder, el 2011, en mans de Thein Sein, el primer líder civil del país d’ençà que els militars van prendre el poder el 1962, però la seva ombra és llarga, i es pensa que podria estar darrere d’aquest cop.
Min Aung Hlaing també és conegut per ser l’artífex del genocidi rohingya (birmans musulmans) a l’estat de Rakhine, que va omplir les portades dels mitjans de mig món l’estiu del 2017, quan va sortir a la llum i les Nacions Unides van qualificar els fets com a neteja ètnica. Prèviament a això, els Estats Units ja l’havien sancionat a ell i les seves empreses, durant els anys previs al 2015.
Un dels altres interrogants que s’han obert durant aquests mesos ha estat cap a on aniran els processos de pau acordats amb les diferents guerrilles del país. En un país amb un complex entramat multiètnic i desenes de conflictes oberts i latents, sobretot al nord del territori, on no només la minoria Rohingya pateix la violació sistemàtica dels drets humans. A Kachinland, per exemple, la minoria kachin (de confessió cristiana) fa anys que viu desplaçada i en condicions de violència.
Amb la intenció de protegir els diferents acords de pau signats, durant aquests cinc anys, els governs occidentals i les agències humanitàries han invertit una sèrie de recursos que, en algunes ocasions, s’han destinat a reprimir les diferents insurgències sota l’objectiu de “mantenir la pau” i donar suport a les estructures governamentals d'”alto al foc”. És a dir, han treballat braç a braç amb un estament militar, el Tatmadaw, que mai va arribar a purgar-se. El 2015 el govern democràtic de la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD, per les seves sigles en anglès) va anticipar una promesa transformadora i de canvi que mai es va arribar a complir. La professionalització d’un cos com el Tatmadaw es presentava com una quimera que, per als que coneixen de debò l’estament, era impossible. Les forces militars birmanes mai han estat disposades a transformar-se. Tampoc hi ha hagut una veritable intenció per part de la líder de facto del país, Aung San Suu Kyi; qui sovint s’ha mostrat col·laboracionista amb les violacions sistemàtiques dels drets humans que el seu exèrcit feia arreu del territori, sobretot les relacionades amb les minories ètniques i les insurgències. Això ha fet que la seva figura hagi perdut el prestigi internacional i que se li hagin revocat diversos premis per la pau.
Occident condemna el cop d’estat, però els poders regionals parlen de “diferències”
Al llarg de les hores que es van succeir després del cop d’estat, els diferents poders regionals van anar mostrant quina seria la seva postura durant aquest any de dictadura fins que no se celebrin les eleccions vinents, programades, si res no canvia, per el febrer del 2022. La tebiesa a l’hora de condemnar el cop d’estat no va sorprendre: Singapur, el primer inversor al país, va assegurar que veia “amb greu preocupació” els fets, però no va arribar a condemnar el cop, com tampoc ho van fer països com Tailàndia o Cambodja, que es van referir al cop d’estat com “assumptes interns”. Indonèsia, per la seva part, va instar a totes les parts a respectar el govern constitucional i va animar a “abordar les diferències electorals amb els mecanismes legals disponibles”.
En una primera instància, la Xina, el principal país valedor del règim abans de les eleccions del 2015 i segon inversor al país, va instar a Myanmar a “resoldre les diferències”. El gener del 2020, abans de la crisi sanitària mundial, Xi Jinping, havia estat a Myanmar per tancar una sèrie de contractes (la Xina és la destinacióprincipal de les exportacions de Myanmar).
La relació del president xinès amb l’estament militar sempre ha estat de cordialitat i afinitat. La Xina ha assegurat que, de moment, no prendrà mesures. La política de laissez–faire, però, podria atemptar contra els seus propis interessos, com va passar a mitjans d’abril, quan es va calar foc a un parell de fàbriques de capital xinès en protesta a la passivitat de Beijing amb el cop d’estat.
L’Índia, per part seva, país fronterer amb Myanmar i una altra de les potències principals de la regió sí que es va mostrar una mica més compromesa amb el govern democràtic: “Creiem que s’ha de mantenir l’estat de dret i el procés democràtic”, es va assegurar en un inici; però la realitat és que al llarg d’aquests mesos s’han mantingut al marge del conflicte. A l’Índia, com passa amb la Xina, li interessa mantenir unes bones relacions bilaterals amb Myanmar; no només per temes fronterers, sinó perquè Myanmar és un dels membres importants de la Iniciativa de l’Abadia de Bengala pe a la Cooperació Tècnica i Econòmica Mutisecotorial (BIMSTEC, per les seves sigles en anglès). Myanmar entra dins els plans de la Xina per a convertir-se en una economia més forta i té molt d’interès en la seva estabilitat, no obstant això, durant els últims anys ha estat capacitant unitats del Tatmadaw i ambdós exèrcits han portat a terme operacions conjuntes, sobretot a les zones frontereres.
La condemna ferma del cop d’estat va arribar de les potències occidentals, com Europa o els Estats Units. Durant aquests mesos, aquest últim país ha reactivat una sèrie de sancions contra els principals líders del Tatmadaw i els seus negocis (majoritàriament de gemmes precioses i mineria). Algunes de les sancions són anteriors al cop d’estat, a causa de la situació a l’estat de Rakhine i el rohingya.
La polèmica durant els primers dies la va protagonitzar el Consell de Seguretat de les Nacions Unides: no va poder utilitzar l’expressió “cop d’estat”, a petició de la Xina i Rússia. Aquest va ser el motiu principal pel qual van trigar més del compte en fer una declaració pública.
Recentment, diferents grups pels drets humans han demanat a les Nacions Unides que s’apliqui un embargament de les armes del Tatmadaw, però el Consell General de l’ONU sap que es trobarà amb el veto de la Xina i Rússia. “La Xina espera que les parts pertinents de Myanmar mantinguin la calma i la moderació, actuïn en favor dels interessos fonamentals de la gent, abordin les seves diferències mitjançant el diàleg i la consulta dins del marc constitucional i legal i continuïn avançant en la transició democràtica. La prioritat immediata és evitar conflictes i vessaments de sang, desescalar la situació i reduir la tensió el més aviat possible”, va dir l’ambaixador xinès de l’ONU Zhang Jun, recentment a aquest respecte.
Potser si hi havia alguna organització capaç de fer repensar el Tatmadaw sobre la seva decisió, aquesta era l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN, per les seves sigles en anglès). Primer es va sol·licitar la fi de la violència per part de l’exèrcit i la rebaixa de les tensions i després es va proposar una ruta de cinc punts per arribar a l’enteniment: una de les demandes era el cessament immediat de la violència al país.
A la cimera, celebrada a Jakarta, en la qual es van presentar aquests cinc punts i es va demanar l’alliberament de tots els presos polítics, va assistir-hi el mateix General Min Aung Hlaing. Era el primer viatge que feia a l’estranger des de l’1 de febrer.
Pel que fa a l’ordenació internacional, caldrà veure cap a on deriva la política exterior dels Estats Units amb la nova administració Biden-Harris i quina serà la postura de la Xina durant els anys vinents i veure si es dóna una confrontació ideològica. En relació amb Myanmar, podria passar que Biden es fixés en Myanmar tal com va fer Obama durant el seu primer mandat, caracteritzar per un Pivot to Asia pilotat per Clinton que mai va arribar de quallar. En aquell moment, el 2012, els Estats Units va ser el primer garant del gir democràtic de Myanmar i els líders estatunidencs van ser dels primers a visitar el país i avalar la transició. Principalment, als Estats Units els interessava tenir un aliat a la zona en un moment en què la Xina creixia econòmicament al 9,2%.
Quan es va inaugurar el segon mandat d’Obama i es va nomenar John Kerry secretari d’estat, Myanmar es va deixar de banda. Va ser llavors quan la Xina va aprofitar de nou per mostrar el seu múscul al país, del qual mai havia arribat a marxar.
Caldrà esperar els mesos vinents per saber fins a quin punt continua la repressió o la situació s’estabilitza, però de moment, no sembla que durant les pròximes setmanes l’escenari canviï massa. El que sí que sembla evident és que l’economia se’n ressentirà; perquè ja ho ha començat a fer. Fitch and Solutions ja ha albirat que durant aquest any l’economia del país es podria contraure fins a un 20%, sens dubte una mala noticia per a un dels països menys desenvolupats del món.
Queralt Castillo Cerezuela és periodista freelance i candidata doctoral en Relacions Internacionals, especialitzada en la reconciliació ètnica de Myanmar.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
