L’emergència dels comandaments espacials
Per Marçal Sanmartí
20/01/2023
Res nou sota el sol
Moltes persones es van sorprendre quan els Estats Units van anunciar la creació d’una Força Espacial com una branca separada del seu exèrcit l’any 2019. La veritat és que el concepte no és nou. La primera Força Espacial va ser creada l’any 1992 per Rússia. Aquesta va tenir una vida curta, sent reabsorbida com a subbranca de les forces aèries l’any 2015. Per aquesta raó, els Estats Units són l’únic país avui dia amb una branca independent de l’exèrcit dedicada a les operacions militars a l’espai exterior i a la guerra espacial.
Això no vol dir que els Estats Units siguin l’únic país amb capacitats en la guerra espacial. La Xina té la Força de Suport Estratègic de l’Exèrcit Popular d’Alliberament, que també s’encarrega de la guerra cibernètica i electrònica. A més, hi ha almenys uns altres deu països amb capacitats de guerra espacial, la majoria d’ells amb comandaments espacials integrats en les forces aèries. Cal dir que aquests països gaudeixen d’unes capacitats econòmiques i entorns geopolitics diversos. Trobem des de potències mitjanes consolidades com França, a països fortament sancionats com l’Iran. Fins i tot, el Japó, un país amb forces aèries estrictament destinades a la seva defensa, té un Esquadró d’Operacions Espacials. Com passa moltes vegades, trobar-se al capdavant dels avanços en matèria de defensa és, sobretot, una qüestió de voluntat política. L’OTAN l’any 2019 va declarar que l’espai era un dels seus dominis militars, i des de llavors ha incorporat comandaments espacials al seu Allied Air Command (AIRCOM) i creat un Space Centre. No obstant això, actualment també hi ha altres aliances de defensa espacial. Per exemple, el Centre d’Operacions Espacials Combinades (CSpOC), una iniciativa creada el 2005 pels Estats Units i el Regne Unit, Canadà i Austràlia per coordinar les seves capacitats de defensa a l’espai. El grup ha publicat recentment el seu CSpO Vision 2031 on també hi ha col·laborat França, Alemanya i Nova Zelanda, on s’esbossen els principis rectors de la iniciativa pel que fa a la llibertat d’ús de l’espai, l’ús responsable i sostenible de l’espai, vinculant-ho al reconeixement la sobirania i la defensa el dret internacional.
Dit això, quan imaginem la defensa espacial, no hauríem de pensar en naus espacials disparant-se raigs làser amb l’objectiu de conquerir cossos celestes per als seus països. Igual que en moltes de les activitats de les agències espacials, les forces de defensa de l’espai estan molt vinculades a activitats de terra a terra.
Actius a l’espai
La raó de la proliferació de capacitats de defensa espacial és força senzilla. L’economia espacial va assolir un volum de 469 mil milions de dòlars l’any 2021. Això vol dir que l’interès de moltes nacions a defensar els actius econòmics que tenen presents a l’espai exterior està creixent exponencialment. Els satèl·lits que proporcionen dades de l’exosfera s’han multiplicat, i existeix armament amb capacitat d’abatre’ls. Per què creuen que n’Elon Musk està tan interessat en qüestions relacionades amb Ucraïna i Taiwan, en lloc de, per exemple, l’Iran o Veneçuela? Perquè Rússia i la Xina tenen la capacitat d’abatre la seva xarxa de satèl·lits Starlink. I aquest és un risc real, ja que n’Elon Musk està proporcionant suport a Ucraïna proveint-los de connexió a Internet via satèl·lit. Tanmateix, Starlink és una empresa privada, no un país membre de l’OTAN. I tot i que utilitzar capacitats militars per abatre un sol satèl·lit Starlink podria no ser econòmicament viable, abatre un coet SpaceX que transportés seixanta d’ells sí que podria ser-ho.
Els mitjans de comunicació occidentals han criticat les proves antisatèl·lits realitzades per Rússia i la Xina, acusant-los d’activitats insegures i perilloses per a la nostra exosfera. Els Estats Units van prohibir aquestes proves l’abril de 2022. I no hi ha dubtes que Washington es pot permetre aquesta mesura, ja que han acabat les proves de les seves armes antisatèl·lit. De fet, els Estats Units van ser el primer país del món a fer aquesta mena de proves l’any 1959, com a resposta al desplegament del primer satèl·lit, Sputnik, per l’URSS l’any 1957.
França ha adoptat un enfocament diferent. Uns mesos després que Donald Trump anunciés la creació de la Força Espacial dels Estats Units, Emmanuel Macron va imitar-lo anunciant la creació d’un Comandament Espacial dins de la Força Aèria Francesa. L’exèrcit francès opera actualment amb una constel·lació de tres satèl·lits Siracusa que s’utilitzen principalment per a la comunicació entre el continent i les tropes franceses desplegades a l’estranger. França desplegarà la següent generació de satèl·lits amb càmeres que podran identificar amenaces a l’espai, com ara armes antisatèl·lit.
Un cop hagin provat les càmeres, París té pensat desplegar la següent generació de satèl·lits Siracusa, armats amb subfusells o làsers. Aquests satèl·lits seran capaços de desactivar o fins i tot destruir satèl·lits rivals. Pot ser que França no pugui permetre’s armes antisatèl·lit com les dels Estats Units, la Xina o Rússia, però, una vegada més, veiem que quan existeix una voluntat política de protegir els actius nacionals a l’espai, es poden trobar les maneres de fer-ho.
Tanmateix, els satèl·lits no són els únics actius a l’espai. Com que l’Estació Espacial Internacional es troba envellida i serà desmantellada durant la pròxima dècada, es necessitarà trobar un substitut. La Xina ja ha resolt aquesta qüestió construint la seva pròpia estació espacial, i està buscant associacions internacionals que li permetin treure el màxim profit d’aquesta en el marc dels reequilibris geopolítics a la Terra. També trobem que Beijing i Moscou han planejat construir l’Estació Internacional de Recerca Lunar (IRLS) que es desplegarà al pol sud de la Lluna durant la dècada del 2030. Per la seva banda, la NASA desplegarà el projecte Artemis en els propers deu anys, una estació espacial que orbitarà la Lluna. A més, la NASA està encarregant a empreses privades proporcionar una, o fins i tot més d’una, estació espacial privada per orbitar la Terra. Totes aquestes estacions espacials esdevindran actius científics, però també tecnològics i econòmics que necessitaran protecció.
L’Agència de Projectes d’Investigació Avançada de Defensa dels Estats Units, més coneguda com a DARPA, ha anunciat un programa per explorar la fabricació a l’espai. L’Agència Espacial Europea (ESA) està investigant si energia produida de l’espai exterior es pot transportar al planeta Terra. Fora de l’atmosfera hi ha disponible llum solar vint-i-quatre hores al dia, amb un 50% de major intensitat i no es necessita infraestructura per a fer front a tifons o terratrèmols. Diverses organitzacions i agències espacials ja estan explorant la idea. Per exemple, el prestigiós Institut Tecnològic de Califòrnia (Caltech) va enviar a l’espai una unitat del seu Projecte d’Energia Solar Espacial el gener del 2023.
Com podem veure, la llista d’actius presents a l’espai exterior té el potencial de créixer exponencialment en el futur. Per tant, les activitats de defensa a l’espai exterior s’intensificaran de forma paral·lela.
Reptes i oportunitats per a Catalunya
Com en molts altres llocs, el sector espacial a Catalunya és petit però puixant. Tot i que quan es va presentar, la idea de crear una petita agència espacial per coordinar les activitats espacials a Catalunya, es va rebre amb burla i incredulitat, ja s’han posat en marxa mesures perquè l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya hi jugui aquest paper. Catalunya disposa d’infraestructures vinculades amb l’espai que cal cuidar i potenciar. Des del port espacial i centre de proves de coets de Lleida-Alguaire, fins a l’estació terrestre de l’Observatori Montsec que segueix l’activitat dels dos nanosatèl·lits que el govern català ha patrocinat fins ara.
Com Catalunya és actualment una nacionalitat autònoma dins del regne d’Espanya, el seu govern no pot desplegar capacitats de defensa de cap mena. Tanmateix, el Govern pot utilitzar algunes eines que les seves actuals competències autonòmiques limitades encara li proporcionen.
Per exemple, l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, que s’encarrega d’aplicar la política pública de ciberseguretat i desenvolupar l’estratègia en aquest àmbit de la Generalitat de Catalunya. Com a responsable en matèria de ciberseguretat aquesta agència supervisa l’establiment i seguiment dels programes d’acció que es troben sota la direcció estratègica del govern català, treballant conjuntament amb diversos organismes del sector públic. L’Agència també col·labora estretament amb els governs locals catalans, el sector privat i la societat civil.
Actualment, l’obtenció de dades és un dels principals actius darrere de la majoria d’activitats espacials. Aquestes dades provenen principalment de satèl·lits que ens proporcionen imatges, geolocalització o accés a Internet. Per exemple, trobem com la Xina ha combinat el seu Comandament Espacial amb les seves forces de ciberseguretat. I de fet, té tot el sentit, tant per raons econòmiques com geopolítiques. Les dades extretes de l’espai poden ser interceptades no sols per grups criminals que busquen beneficis econòmics, sinó també per països rivals que pretenen obtenir influència política i militar. En l’àmbit de la ciberseguretat és precisament on el sector espacial català pot obrir-se pas, i pot generar consciència sobre com les dades proporcionades per satèl·lit podrien ser robades.
Afortunadament, sembla que el Govern català ja és conscient del vincle entre aquestes tecnologies. L’any 2021 el Govern de Catalunya va crear la Digital Catalonia Alliance (DCA) una iniciativa que recull els principals sectors tecnològics emergents del país. Aquests sectors inclouen l’internet de les coses, drones, seguretat cibernètica artificial i el nou espai. La DCA ha estat anunciada pel Govern de Catalunya com un punt de trobada i col·laboració entre actors públics i privats en aquests àmbits. Potser aquest també hauria de ser el lloc on començar a pensar com el sector espacial català pot protegir les dades que cerca obtenir.
Marçal Sanmartí és analista d’astropolítica i membre de la Planetary Society.
