L’acord d’inversió entre la Unió Europea i la Xina: els riscos de navegar sense mapa
Per Miquel Vila
17/02/2021
L’acord d’inversió entre la Unió Europea i la Xina: els riscos de navegar sense mapa.
A les acaballes de 2020, la Xina i la Unió Europea (UE) van signar l’acord d’inversions entre la UE-Xina (CAI, en anglès). La Comissió argumenta que el CAI conté concessions substancials de la Xina que ajudaran a crear unes condicions de mercat equitatives i equilibrar les dues economies. Així, la Xina ha acordat obrir nous sectors per a la inversió europea, ser més transparent respecte de la seva política de subvencions i posar fi a les transferències forçades de tecnologia.
No obstant això, tot i que la Xina sembla acceptar la majoria de les demandes de la Unió, costa de veure el CAI com una gran victòria per Europa. Per què? Més enllà dels seriosos dubtes que l’acord posa sobre el compromís de l’UE amb els drets humans i la manca de confiança en què la Xina respecti els termes del tractat, el principal problema que planteja el CAI per a l’UE es troba en el panorama més general: concretament, en el fet que la Xina té una estratègia amb mirada llarga, i l’UE no.
El panorama general
El que la Xina vol d’Europa no és cap secret. La Xina necessita que el mercat comú continuï obert per les seves empreses tecnològiques. Això no sols s’ajusta a les necessitats econòmiques de la Xina, sinó també a les seves preocupacions en termes de seguretat, en què Beijing vol que els països europeus continuïn sent neutrals en la seva confrontació amb Washington. El que és, però, més important, és que aquest enfocament està emmarcat en la visió a llarg termini de la Xina, presentada per la Franja i la Ruta (BRI, en anglès). La BRI pretén redibuixar els patrons de comerç del supercontinent eurasiàtic on la Xina assumiria el paper rector, i Europa quedaria dins de l’òrbita xinesa. Per tant, Beijing, no sols cerca mantenir el comerç obert amb l’UE, sinó vincular els interessos econòmics europeus al seu mercat. El CAI encaixa bastant bé en aquest curs d’acció i, per tant, pot considerar-se un moviment intel·ligent per part de Beijing.
Podem dir el mateix pel què fa a la banda europea? Per començar, la posició de l’UE respecte de la Xina ha estat força erràtica; la Xina ha estat definida alhora com a “soci”, “competidor econòmic” i “rival sistèmic”. Tanmateix, l’UE, com a organització internacional nascuda a l’ombra del projecte de l’hegemonia liberal nord-americana, està tenint problemes per adaptar-se al nou context geopolític. Els últims anys, hem estat testimonis d’alguns intents d’abordar aquesta qüestió, especialment en relació amb la creixent competència envers la Xina. Durant un temps, semblava emergir un consens entorn de l’objectiu d’ampliar les capacitats industrials europees i la necessitat de ser més independents de les cadenes de valors de la Xina. El debat sobre el 5G de Huawei, i més recentment, la manca de material mèdic per fer front a la pandèmia de la COVID19, va reforçar la idea d’una Europa més autònoma. No obstant això, el CAI apunta en la direcció oposada.
Malgrat tota la fanfàrria sobre la “Comissió geopolítica“, els principals elements del CAI que es destaquen com una victòria per Europa no són gaire diferents del que l’UE ha estat demanant a qualsevol país durant les darreres dues dècades. El principal argument que se’n desprèn torna a ser que el mercat xinès ha de funcionar més d’acord amb les normes de l’UE, i el CAI és l’eina per fer-ho possible. Ara bé, defensar el CAI per aquests motius fa deu anys –quan va començar a negociar-se– podria ser creïble; fer-ho el 2021 resulta cínic en el pitjor, ingenu en el millor dels casos.
Hi cabem tots a la foto?
Una cosa és clara: malgrat la retòrica, els objectius del CAI no tenen massa a veure en canviar les normes del mercat xinès, sinó en garantir-ne l’accés, que no és el mateix. Sobre el paper, això potser no hauria de ser motiu de preocupació. Malgrat això, es converteix en un problema quan la principal economia europea, Alemanya, és cada vegada més dependent del comerç xinès. En un context de recessió anunciada, per la indústria automobilística alemanya, garantir una posició en el mercat xinès ja no és només una qüestió d’oportunitat econòmica, sinó de supervivència.
La situació actual pot servir als interessos alemanys a curt termini, però això no significa que sigui positiva per l’interès comú europeu. A més, a llarg termini, aquest camí no sembla gaire prometedor. Per exemple, el sector xinès de vehicles elèctrics és cada vegada més punter, i ho és pels seus propis mèrits. Més d’hora que tard, les empreses xineses superaran els productes alemanys en el mercat xinès, obrint la porta perquè el mateix passi a Europa. Al sector de la indústria de l’aviació ja hem vist els inicis d’una dinàmica similar. A mesura que les cadenes de valor de les empreses europees es facin més dependents del mercat xinès, els resultarà molt més difícil trobar una sortida abans que sigui massa tard.
Les disposicions del CAI sobre subvencions o transferències forçades de tecnologia no ho impediran. Si Europa vol reequilibrar la seva posició amb la Xina, enlloc de reforçar els lligams entre ambdues economies, el que caldria que fes és reforçar les seves pròpies capacitats. El futur geopolític d’Europa al món no es troba en la seva posició en els mercats xinesos, sinó, més aviat en la seva capacitat de presentar una alternativa capaç de competir amb la creixent influència de la Xina a Euràsia. Malgrat que tampoc no plantegi una estratègia en profunditat, el pla de connectivitat Europa-Àsia i l’acord amb el Japó apunten en una millor direcció que el CAI. Ara bé, per tal que la UE segueixi un enfocament tan ambiciós, hauria d’anar més enllà del seu estatus actual i aplicar una profunda reforma estructural per reequilibrar les seves disparitats internes. Això, però, és altament improbable que es doni.
La influència desequilibrada d’Alemanya -i, en menor mesura, de França- sobre l’UE té repercussions directes sobre les perspectives que pugui generar-se una visió comuna en política exterior per a l’UE. Tal com recentment ha plantejat Noah Barkin, Merkel considera Alemanya –i, per tant, Europa– com un país en declivi. En comptes de veure Europa com un potencial centre de poder d’un ordre multipolar, en peu d’igualtat amb els Estats Units i la Xina, la cancellera alemanya la considera com un mitjancer entre ells, amb Berlin jugant el paper clau d’intermediari. Això significa que no hi ha lloc per a una ambiciosa “Europa geopolítica”. D’altra banda, la França de Macron, que té interessos a l’Indopacífic, i que té una visió revigoritzadora del futur d’Europa, no té el poder per acompanyar les seves paraules amb accions. En aquest punt, París també optarà per mirar per si mateixa.
França i Alemanya seguiran parlant pels interessos europeus mentre actuen pensant en els seus interessos nacionals. I, per descomptat, reduir la política exterior comuna a una eina que les grans potències de l’UE puguin utilitzar per sonar desinteressades quan persegueixen els seus propis objectius, de segur que no funcionarà per a la resta de nacions europees. Ara bé, potser, arribar a un consens estratègic davant la Xina que tingui en ment els interessos dels 27 és simplement un objectiu inasumible. Les altres nacions europees haurien de tenir això en compte.
Que significa això per Catalunya?
L’absència d’un marc estratègic comú per abordar la relació amb la Xina, deixa Europa en una posició feble. Com argumenta Dani Rodrik, el principal risc del CAI no és el que no pugui canviar la Xina, sinó com aquest pot posar en perill l’autonomia d’Europa. Això és especialment cert pels territoris industrials perifèrics europeus, com és el cas de Catalunya.
En primer lloc, el CAI podria facilitar el desplaçament de producció europea cap a la Xina en comptes de reforçar les indústries nadiues. Algunes de les àrees que s’obriran més per als inversors europeus a la Xina són similars a les que reben més inversió europea a Catalunya. Preocupacions similars poden explicar les reserves dels països de l’Europa de l’Est -molt vinculats a les cadenes de valor de les indústries alemanyes- en relació amb el CAI.
Un augment de les inversions xineses podria compensar la situació. Ara bé, les inversions xineses a Catalunya són força limitades i el CAI realment no obre nous camps per al capital xinès a Europa, que ja és un espai força obert. L’objectiu principal de Beijing aquí és protegir les seves inversions a llarg termini. Més enllà d’oportunitats específiques que segurament sorgiran, és difícil veure com les noves operacions xineses podrien compensar la hipotètica pèrdua de les europees. D’altra banda, pot ser que per començar això tampoc no sigui un resultat desitjable. En aquest sentit, els mecanismes d’arbitratge previstos al CAI poden limitar la capacitat dels estats membres de l’UE de bloquejar les operacions xineses, especialment les dels més petits.
En segon lloc, més enllà de les qüestions econòmiques, també hi ha la qüestió de com el CAI pot repercutir en l’ambient general de la política europea. Actualment, la principal demanda de Catalunya cap a les institucions europees és que aquestes garanteixin els drets dels catalans com a minoria nacional. Fins ara, l’UE no ha estat fent massa feina en aquest aspecte. Ara bé, la facilitat en com les institucions de la Unió han acceptat tàcitament les polítiques de la Xina, reforça la tendència d’un creixent desinterès envers la tasca de protegir els valors que l’UE se suposa que defensa, tant a fora, com a dins de les seves fronteres.
És possible que el CAI obri algunes oportunitats i faci la vida més fàcil algunes empreses europees. Ara bé, la seva manca de profunditat estratègica reforça una lògica que podria posar a moltes nacions europees en una posició encara més feble davant Beijing. Arribar a acords amb la Xina no és necessàriament un error. El que sense cap mena de dubte sí que resulta problemàtic, és el fet de fer-ho sense tenir en perspectiva un curs d’acció clar. És a dir, una visió àmplia, no només de cap a on s’han de dirigir les relacions entre Europa i la Xina, sinó també del paper geopolític que Europa vol tenir al món, en què s’hauria d’emmarcar aquesta relació. Això només es pot aconseguir, però, si es produeix un procés profund de reforma que equilibri les relacions internes de la Unió; per poc probable que sigui que això es doni.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
