La guerra al Líban: hi ha una sortida possible?
Per Yeghia Tashjian
24/05/2026
El 2 de març de 2026, Hezbol·là va llançar atacs amb coets i drons contra Israel com a resposta als atacs nord-americans i israelians contra l’Iran i a l’assassinat del líder suprem iranià, Ali Khamenei. Com a conseqüència, el Líban fou arrossegat de nou cap a una escalada regional més àmplia. Per la seva banda, Israel va engegar una campanya militar indiscriminada contra la infraestructura de Hezbol·là, que va matar milers de civils i va destruir habitatges al sud, a Beirut, a la vall de la Bekaa i a altres regions. Fins ara, més d’un milió de libanesos han estat desplaçats, i les forces israelianes s’han endinsat encara més al sud del Líban, ocupant noves poblacions i ciutats.
L’escalada també ha desencadenat profundes implicacions polítiques dins del Líban. El govern va condemnar les accions militars unilaterals de Hezbol·là, va declarar il·legal el seu braç armat i va insistir que les decisions sobre la guerra i la pau corresponen únicament a l’Estat. Després dels mortals atacs israelians contra Beirut, el govern va anunciar que aplicaria una política per declarar la capital una zona “lliure d’armes.” Aquests anuncis també van posar en qüestió la capacitat i la voluntat real de l’Estat per dur a executar aquestes polítiques. Els Estats Units, malgrat l’oposició de Hezbol·là, van pressionar el govern libanès perquè negociés directament amb Israel. El 16 d’abril de 2026 es va assolir un alto el foc impulsat pels EUA —que posteriorment va ser renovat—, però les violacions i els atacs aeris israelians han continuat, i el sud del Líban encara es dessagna. Mentrestant, Hezbol·là va rebutjar les converses directes i es va oposar a qualsevol debat sobre el seu desarmament, fet que ha aprofundit la polarització dins de la societat libanesa. Aquesta fragmentació interna ha posat encara més al descobert la vulnerabilitat diplomàtica del Líban durant les negociacions. Aquest article analitza les raons que van empènyer Hezbol·là a llançar coets contra Israel, reflexiona sobre els atacs indiscriminats d’Israel i l’ocupació militar al sud, repassa l’estat i el procés de les negociacions a Washington i considera els possibles escenaris que podrien definir el futur polític del Líban.
Què ha fallat al Líban?
El novembre de 2024 es va signar un alto el foc entre Israel i el Líban; tanmateix, ben aviat es va revelar inviable, perquè intentava revifar la lògica d’aplicació de la Resolució 1701 del CSNU sense resoldre les realitats estructurals clau que havien soscavat aquest mateix marc des de 2006. Impulsat pels Estats Units i França, el nou acord exigia que Hezbol·là retirés els seus combatents al nord del riu Litani; en contrapartida, el govern libanès s’obligava a desplegar l’exèrcit en aquesta zona i a desmantellar la infraestructura militar de Hezbol·là. Posteriorment, l’exèrcit israelià havia de retirar-se gradualment de tots els territoris ocupats al sud del Líban. Tanmateix, l’alto el foc va ser interpretat de manera diferent per cada part. Israel insistia que tenia dret a colpehar objectius de Hezbol·là (sovint matant civils) i va continuar violant l’espai aeri libanès. Hezbol·là, en canvi, sostenia que l’acord només l’obligava a retirar els seus combatents al sud del riu Litani. Mentrestant, els opositors del partit afirmaven que l’acord exigia el desarmament complet de Hezbol·là i de tots els actors no estatals. Diversos analistes van advertir immediatament que l’acord era “fràgil i impossible d’aplicar”, ateses les limitades capacitats de l’Estat libanès i la seva dependència d’un aparell institucional feble i incapaç de monopolitzar l’ús de la força al sud i a la resta del país.
Una altra raó del fracàs va ser l’absència de mecanismes de confiança capaços d’evitar una escalada ràpida després de les violacions. Fins i tot l’anomenat Mecanisme (l’organisme de supervisió), que s’havia creat com un fòrum on totes dues parts podien denunciar violacions i evitar l’escalada, no va aconseguir abordar la qüestió: Israel el va eludir i va atacar objectius i assassinar comandaments militars de Hezbol·là sense notificar-l’hi. Menys de 48 hores després de l’entrada en vigor de l’alto el foc, tant Israel com Hezbol·là ja s’acusaven mútuament d’haver-lo trencat. L’acord reproduïa el clàssic “dilema de seguretat” que ha caracteritzat la frontera entre Israel i el Líban durant dècades: cada part interpretava les “accions defensives” de l’altra com “preparatius ofensius” que requerien una represàlia preventiva. L’exèrcit israelià emfatitzava la “imposició” de l’acord, mentre que Hezbol·là argumentava que Israel l’estava aprofitant per consolidar la seva presència militar al sud. Sobretot, el govern libanès no disposava de cap mecanisme dissuasori per contenir les violacions israelianes de l’alto el foc, fet que va portar molts al Líban qüestionar el paper de l’Estat i a tenir la sensació que aquest havia abandonat el sud del país.
Finalment, l’alto el foc de finals de 2024 va fracassar perquè es va negociar com un acord temporal i no com a part d’un arranjament polític més ampli que abordés qüestions regionals com el conflicte palestí, el dossier nuclear iranià o les relacions de l’Iran amb actors no estatals de la regió. Cal recordar que Hezbol·là va atacar Israel l’octubre de 2023 sota la bandera del “suport a Gaza” —una postura basada en compromisos ideològics i de principis—, fet que significava que el front libanès estava vinculat estratègicament a una confrontació regional més àmplia amb Israel i no es limitava només a la frontera libanesa-israeliana. Alhora, la paràlisi política interna del Líban i les seves dificultats financeres van limitar la capacitat de l’Estat per aplicar les clàusules de l’acord, tot i que l’exèrcit libanès va anunciar que l’aplicació al sud del Litani era pràcticament completa i que calia un diàleg intern per passar a la segona fase, que havia d’abordar la qüestió de les armes al nord del Litani. Diversos observadors van argumentar que l’acord només ajornava el conflicte en lloc d’abordar-ne les arrels.
Els esdeveniments posteriors entre 2025 i 2026 —que es van saldar amb prop de 500 víctimes del costat libanès a causa de bombardejos israelians, atacs amb drons, atacs aeris i la destrucció de pobles a les zones ocupades, a banda de la disputa contínua sobre l’armament de Hezbol·là— van demostrar que l’alto el foc no tenia ni legitimitat interna ni un marc regional de seguretat sostingut que pogués permetre fer-lo valer. El llançament de sis coets des del sud cap al nord d’Israel per part de Hezbol·là, doncs, no va ser cap sorpresa. Es va presentar com una resposta a 15 mesos d’agressió israeliana i com una represàlia per l’assassinat del líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei, fonent així les dinàmiques locals i regionals i regionalitzant un cop més la crisi libanesa.
El sud del país es dessagna
Des de l’inici de la guerra, la campanya militar israeliana al sud del Líban ha provocat una devastació ambiental, una destrucció urbana i un desplaçament demogràfic massius que molts analistes i experts en dret descriuen com a actes d’“ecocidi” i “urbicidi”. Les investigacions a poblacions com Bint Jbeil, Kfar Kila i als pobles del voltant han documentat la demolició completa d’habitatges, escoles, hospitals i mesquites. Les imatges per satèl·lit i les investigacions de fonts obertes citades per Al Jazeera estimen que més del 70 % d’aquestes localitats han estat destruïdes. També s’han cremat o contaminat zones agrícoles amb l’ús de fòsfor blanc, posant en perill la seguretat alimentària i la sostenibilitat ambiental a llarg termini.
Els patrons de destrucció semblen lligats a un objectiu militar israelià més ampli: l’establiment d’una “zona de seguretat” buidada de població. Les investigacions i els mapatges de Haaretz i The Guardian indiquen que s’han arrasat pobles sencers amb explosius i excavadores, en una estratègia que recorda les operacions prèvies a Gaza. De fet, diversos alts càrrecs israelians han manifestat obertament la seva intenció de replicar l’“escenari de Gaza” al sud del Líban. Mentre que els responsables militars israelians afirmen que estan destruint els túnels i la infraestructura militar de Hezbol·là, la realitat sobre el terreny mostra que l’escala i la naturalesa indiscriminada de les demolicions van molt més enllà dels objectius militars immediats i busquen reconfigurar la geografia i la demografia dels pobles fronterers, impedint que els residents desplaçats tornin a casa seva.
Des del punt de vista del dret internacional humanitari, la campanya militar israeliana pot ser constitutiva de crims de guerra contra la població civil del sud. Malgrat l’acord d’alto el foc impulsat pels EUA i signat el 16 d’abril de 2026, Israel manté les seves operacions militars al territori. La guerra al sud no només reflecteix una operació de contrainsurgència d’Israel contra Hezbol·là, sinó també, com s’ha indicat, un intent d’imposar una nova realitat de seguretat mitjançant la devastació territorial i el desplaçament forçós.
El dilema de les negociacions directes
En el front diplomàtic, el Líban està sotmès a una enorme pressió diplomàtica i militar perquè entri en negociacions directes amb Israel, enmig de profundes divisions internes sobre la naturalesa d’aquestes converses, l’armament de Hezbol·là i el futur polític del país. Tant els Estats Units com Israel tenen interès en les converses directes; ara bé, cadascú té una agenda i uns objectius diferents. Dins d’aquest marc de diplomàcia coercitiva i negociació asimètrica, Washington i Tel Aviv pretenen presentar qualsevol negativa libanesa a entaular converses directes amb Israel com a base per atribuir al govern libanès la responsabilitat d’una futura escalada. Aquesta estratègia podria proporcionar a Israel el pretext polític per llançar una campanya militar més àmplia al Líban. A l’inrevés, la perspectiva de negociar “sota el foc” situa el govern libanès en un dilema estratègic profund. D’una banda, les negociacions es duen a terme sota condicions prèvies i pressió militar, en un context en què el govern libanès no disposa de cap carta de negociació. De l’altra, el procés aprofundeix la polarització interna i posa en qüestió la legitimitat del govern, amb acusacions de “capitulació” i “lliurament de la sobirania”, ja que una part important de la societat rebutja qualsevol normalització amb Israel, fet que debilita la posició diplomàtica del Líban a la taula de negociacions.
Aquesta dinàmica reflecteix un cas clàssic d’Estat fragmentat que opera sota pressió externa i contestació interna. El Líban es troba atrapat entre les exigències nord-americanes i israelianes, els càlculs saudites i el temor que el país caigui sota la influència israeliana, i les fortes divisions sectàries i polítiques internes. Fonts diplomàtiques indiquen que l’Aràbia Saudita ha expressat la seva oposició al fet que el Líban s’adhereixi als “Acords d’Abraham”. En aquest context, el Líban sembla atrapat, sense cap autonomia estratègica i exposat a les pressions exteriors, cosa que provoca una regionalització encara més gran de les seves dinàmiques internes.
En aquestes negociacions, els Estats Units semblen seguir un enfocament diferent, centrat menys a imposar uns resultats predeterminats i més a institucionalitzar el mateix procés negociador. L’estratègia de Washington reflecteix la voluntat d’integrar el Líban en un marc de negociació obert que posteriorment es pugui vincular a una normalització regional més àmplia i a acords de seguretat. Per fer-ho, els EUA recorren a una diplomàcia coercitiva combinada amb determinats incentius econòmics i diplomàtics —com ara promeses de retirada israeliana i d’assistència internacional per a la reconstrucció— per pressionar la part libanesa. Tanmateix, aquests incentius estan condicionats a compromisos relatius al desarmament de Hezbol·là i al monopoli estatal de l’ús de la força. En aquest sentit, els Estats Units pretenen modelar l’arquitectura de seguretat del Líban i integrar-la en un ordre regional més ampli alineat amb els seus interessos estratègics.
Des de la perspectiva israeliana, l’alto el foc no és una finalitat en si mateix ni una eina per a la resolució del conflicte, sinó més aviat un instrument per canviar la realitat sobre el terreny i reconfigurar l’entorn de seguretat de manera que afavoreixi els interessos estratègics d’Israel. Aquest enfocament també reflecteix la voluntat israeliana de consolidació territorial i els seus interessos a llarg termini al sud del Líban. En establir “zones de seguretat”, Israel està aplicant l’“escenari de Gaza” i creant una “terra de ningú” al sud. Alhora, Israel sembla recórrer a una estratègia multidimensional d’escalada controlada: primer, mantenint una pressió militar de baixa intensitat pensada per fer que el Líban es mantingui en un estat de desgast permanent; segon, responsabilitzant l’Estat libanès de qualsevol bloqueig en les negociacions, especialment pel que fa a la qüestió de les armes de Hezbol·là; i tercer, instrumentalitzant aquests bloquejos com a justificació de futures escalades militars (els atacs aeris mortals del 8 d’abril al centre de Beirut s’han de llegir des d’aquest angle). Més enllà dels objectius territorials o tàctics immediats, aquesta estratègia busca reconfigurar el panorama polític intern del Líban i alinear-lo amb els imperatius de seguretat israelians, imposant així obligacions polítiques i de seguretat a llarg termini a l’Estat libanès. Aquest enfocament és coherent amb les teories més àmplies del regionalisme de seguretat i de l’estabilització hegemònica, segons les quals la superioritat militar d’Israel es tradueix en palanca política que debilita l’Estat libanès des de dins.
Què pot venir a continuació?
La trajectòria de les converses israelianes-libaneses a Washington podria reconfigurar no només la seguretat fronterera al sud, sinó també la política interna del Líban i el seu posicionament regional dins d’un ordre regional cada vegada més polaritzat i fragmentat. D’aquesta anàlisi es desprenen tres escenaris possibles:
A. Desescalada gestionada i “normalització” condicional
En aquest escenari, les converses a Washington se centrarien en l’estabilització de la frontera, l’aplicació de l’acord d’alto el foc i l’inici d’un procés de demarcació territorial. Les converses no inclourien una normalització diplomàtica i econòmica, però sí l’establiment d’un marc de gestió de la seguretat d’alguna manera semblant a la Comissió d’Armistici de 1949 entre el Líban i Israel. Una certa estabilitat en matèria de seguretat podria afavorir la inversió estrangera i una reconstrucció i recuperació postbèl·liques progressives. Tanmateix, la polarització interna continuaria condicionant la política interior libanesa, i les negociacions internes sobre Hezbol·là haurien d’abordar el futur del seu braç armat, inclosa la possibilitat d’integrar-lo a l’estratègia de defensa de l’Estat.
B. Conflicte congelat amb negociacions tàctiques
En aquest escenari, les converses a Washington produirien un acord tècnic limitat però no aconseguirien abordar les dimensions estratègiques més àmplies del conflicte entre Israel i Hezbol·là. Els enfrontaments al sud continuarien, mentre Hezbol·là conservaria la seva capacitat de dissuasió i Israel seguiria violant l’espai aeri libanès i assassinant combatents de Hezbol·là. Les negociacions esdevindrien una eina de gestió de crisis i no pas una via cap a una estabilització a llarg termini. El Líban continuaria atrapat en una inestabilitat crònica i en la paràlisi econòmica; els esforços de reconstrucció es mantindrien geogràficament limitats; les institucions estatals continuarien erosionant-se; els actors no estatals emergirien per omplir el buit; i la fragmentació política s’aprofundiria al voltant de les qüestions de la sobirania, la resistència i la política exterior.
C. Escalada més gran i regionalització del conflicte
Aquest és l’escenari més negatiu: les converses a Washington col·lapsarien, la guerra entre els Estats Units/Israel i l’Iran es reprendria, i el conflicte israelià-libanès podria escalar fins a esdevenir una guerra regional més àmplia. Israel ampliaria la seva campanya militar, atacant fins i tot infraestructures estatals, per pressionar el govern libanès; Hezbol·là respondria atacant ciutats israelianes; un desplaçament addicional podria desencadenar tensions socioeconòmiques i sectàries; i els canals diplomàtics no aconseguirien contenir la situació. Aquest escenari també podria donar el cop de gràcia a una economia i un sistema polític libanesos ja fracturats. Qualsevol resolució futura conduiria probablement a l’aparició d’un nou arranjament polític o d’una fórmula de seguretat imposada per actors regionals i internacionals a partir del resultat de la guerra regional més àmplia i dels futurs acords regionals —principalment entre els Estats Units, l’Iran, Israel i l’Aràbia Saudita—, reconfigurant així l’ordre polític libanès sota una nova fórmula.
Yeghia Tashjian és el coordinador del grup d’Afers Regionals i Internacionals de l’Issam Fares Institute for Public Policy and International Affairs de la American University of Beirut.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
