Independència energètica i el rol de les nuclears
Per Oriol Parera
04/03/2021
Habitualment sentim propostes inconcretes que fàcilment millorarien el model energètic actual, rebaixant les emissions de CO2 i conduint-nos a una societat sostenible a curt termini. Aquestes propostes després no es materialitzen, bàsicament per dos motius: la dependència energètica dels combustibles fòssils com a factor determinant i la manca de pragmatisme en la viabilitat tècnica i econòmica de les solucions proposades. Actualment, la sobirania i seguretat energètiques dels estats amb uns recursos energètics similars als de Catalunya, només es poden assolir amb una gran contribució de l’energia nuclear al mix energètic final. Per enfocar el debat sobre el model energètic és per tant necessari, com a primer pas, connectar amb la realitat energètica del present, sense necessitat d’entrar a analitzar els motius històrics que n’han configurat el panorama actual.
Primerament, cal distingir entre energia final i energia elèctrica. L’energia elèctrica a Catalunya constitueix aproximadament una quarta part del total de l’energia final que es consumeix. Les restants tres quartes parts d’energia final consumida que no tenen un origen elèctric, provenen principalment del consum de combustibles fòssils per al transport i la indústria. Aquest repartiment és habitual a les regions fortament industrialitzades, on la diferènciA que sol existir és, principalment, pel què fa a les fonts d’energia que s’utilitzen per a la generació elèctrica. A dia d’avui, les alternatives als combustibles fòssils per al transport i la indústria no estan implementades a una escala suficientment important com perquè la seva contribució tingui un impacte significatiu en l’energia final consumida.
En el marc del sistema elèctric de l’estat espanyol, Catalunya té una demanda elèctrica que s’ajusta a la seva capacitat productiva i no depèn estructuralment d’importacions d’energia elèctrica. Això s’aconsegueix amb una distribució que s’ha mantingut prou constant els últims anys i que es pot resumir en una contribució del 50% d’origen nuclear, un 20% d’origen renovable i un 30% restant d’origen fòssil. D’aquesta manera, s’assoleix que pràcticament un 70% de la producció elèctrica sigui lliure d’emissions de CO2, essent un dels ratis més alts a escala europea i, per descomptat, dins del panorama internacional. Aquesta posició avantatjosa en la descarbonització de la generació elèctrica és gràcies a les dues centrals nuclears (3 reactors) que operen al sud de Tarragona i suposen evitar l’emissió d’aproximadament de 20 Mt CO2/any.
Sovint els debats en matèria de política energètica es focalitzen excessivament en les fonts de generació elèctrica, sense tenir en compte que és en les restants tres quartes parts de l’energia final consumida on cal incidir per avançar en la descarbonització. Vegem a continuació un diagrama que resumeix el consum anual d’energia final per fonts a Catalunya:
Aproximadament només un 20% del consum final és lliure d’emissions de CO2, essent a la vegada representant de la baixa capacitat d’autoabastiment disponible. L’alt grau de dependència energètica va estretament lligat a l’ús dels combustibles fòssils, en què el transport és el responsable de la meitat del consum final.
És prou obvi que Catalunya no disposa de recursos naturals per abastir les demandes energètiques actuals, així com la seva dependència del petroli i del gas. Justament són aquestes dues fonts d’energia les causants principals de l’actual grau de contaminació que patim globalment, a més a més dels problemes de salut que se’n deriven. Per aquest doble motiu, s’hauria de prioritzar la màxima reducció en l’ús de combustibles fòssils.
Mitigar la dependència energètica
La descarbonització del transport és doncs un gran repte que cal afrontar, per tal de garantir la sobirania energètica de Catalunya. La substitució dels combustibles fòssils com a font d’energia implica necessàriament abordar un debat molt més rigorós, a l’hora d’afirmar que es pot prescindir de qualsevol font de generació elèctrica lliure d’emissions de CO2.
Són ben conegudes les alternatives d’electrificació i l’ús de l’hidrogen per descarbonitzar el transport. Tot i que aquestes propostes no solucionen pas el problema de la dependència ni la contaminació, en tant que la generació elèctrica (o d’hidrogen) s’obté mitjançant combustibles fòssils. Per aquest motiu, cal que el debat energètic se centri en l’energia primària (obtinguda directament de la natura) i no pas en l’energia de consum final.
D’entrada es pot observar que acabar amb els combustibles fòssils en el transport, es requereix necessàriament augmentar de manera significativa la capacitat de producció elèctrica. Deixant de banda que és evident que per assumir aquest augment cal maximitzar la generació renovable (eòlica i solar), no es pot prescindir de manera acrítica d’una opció tecnològica capaç de produir electricitat de forma estable, competitiva i lliure de CO2: la nuclear. L’adopció d’un model energètic renovable/nuclear, que inclogui la producció d’hidrogen com a vector d’energia, ofereix l’opció més realista si es pretén reduïr dràsticament la dependència respecte dels combustibles fòssils en un horitzó temporal de 10-20 anys vista.
La descarbonització i la independència energètica a Catalunya passen irremeiablement per l’electrificació i producció d’hidrogen mitjançant fonts renovables i energia nuclear. És important ser conscients que l’hidrogen és un vector d’energia i ha de ser tractat i analitzat de la mateixa manera que ho és l’electricitat. Ens ofereix a més l’avantatge de poder ser utilitzat com a reserva energètica i la seva producció es pot concentrar en les franges de menor demanda, optimitzant així la potència instal·lada. L’electricitat i l’hidrogen no són fonts d’energia naturals i per tant s’ha d’assegurar, en un futur descarbonitzat, que la seva producció es basi en mètodes desvinculats dels combustibles fòssils.
L’energia nuclear requereix l’urani com a combustible i per tant cal tenir en compte la dependència associada a aquesta necessitat. En conseqüència, es mantindria una dependència en la importació de combustible nuclear, però aquest té una característica que el diferencia d’altres matèries primeres: una elevadíssima concentració energètica. Cinc grams d’urani, una pastilla de combustible nuclear, equival energèticament a 1000 kg de carbó, 565 litres de petroli o 480 m3 de gas natural. Aquesta característica en facilita l’emmagatzematge, permetent establir reserves estratègiques a anys vista, i fa que sigui una matèria primera poc susceptible a ràpides oscil·lacions de mercat, fet que la diferencia dels combustibles fòssils. El combustible nuclear redueix, doncs, les dependències que poden afectar a la seguretat energètica d’un Estat i la seva sobirania, i permet protegir la capacitat productiva y competitivitat empresarial de la inestabilitat política dels països productors de combustibles fòssils, així com les oscil·lacions dels seus preus de mercat.
Política energètica i sobirania nacional
A tall d’exemple, en una situació hipotètica d’aïllament i “tancament de l’aixeta del gas”, amb els seus recursos actuals, l’estat espanyol disposaria d’una autonomia de generació elèctrica inferior a un mes, mentre que l’estat francès seria capaç de continuar amb la seva producció elèctrica regular més enllà d’un any. Això és degut a l’aposta francesa per una generació elèctrica majoritàriament nuclear i a la dependència espanyola respecte del gas importat des d’Algèria. Aquest grau de control i d’autoabastiment permet establir costos més estables i alhora complir exitosament amb els programes de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. El cas francés seria un exemple de la importància d’una política energètica estratègica i adequada a la realitat del país.
Per contra, el cas alemany i la seva Energiewende (transició energètica) mostren que una política energètica basada en gran part en criteris electorals pot comportar que es prioritzi el tancament de centrals nuclears abans que no pas les de combustibles fòssils, i que de retruc això provoqui un augment en la producció d’electricitat basada en el carbó. Aquesta política de transició ha estat àmpliament criticada, no tant pels seus costos, sinó per ser contradictòria amb el programa de reducció de les emissions de CO2 i sobretot per debilitar la seguretat energètica alemanya, tot fent al país més dependent de la importació de gas rus a través del Nord Stream.
D’altra banda és important esmentar també que l’aposta mundial en la construcció de noves centrals nuclears avui en dia està principalment liderada i monopolitzada per Rússia, la Xina i Corea del Sud. Aquestes potències estan aconseguint desenvolupar una indústria nacional amb capacitat exportadora, que està deixant fora de joc la tradicional indústria nuclear europea i nord-americana.
Veient doncs que l’energia nuclear ofereix a dia d’avui l’única alternativa lliure d’emissions amb capacitat suficient per substituir la producció fòssil, com és que no gaudeix d’una àmplia implantació i suports arreu? Què porta l’energia nuclear a patir un rebuig encara actualment massa generalitzat, si és ben clar que pel què fa a les emissions i a la mortalitat associada està en una posició immillorable?
Aquestes qüestions sobre la seguretat nuclear conduirien a un altre debat més extens i primordial, ja que sovint el rebuig a l’energia nuclear s’explica més per factors sociològics irracionals que no pas racionals. Tanmateix, és important ressaltar que els estats amb una decidida aposta per l’energia nuclear també realitzen un important esforç pedagògic comunicatiu, que s’acaba traduint en una major acceptació col·lectiva, sobretot en percebre el retorn social que suposa aquesta indústria.
Consideracions finals
Sovint s’intenta assumir que les energies renovables són l’única alternativa per reduir les emissions de CO2, però tot i ser evident que Catalunya necessita una major implantació de fonts d’energia renovables, tant a dia d’avui com a mitjà termini, no és realista que aquestes substitueixin la contribució dels combustibles fòssils en l’energia final. Per aquest motiu, Catalunya no es pot permetre el luxe de renunciar a l’energia nuclear si es volen assolir els reptes de descarbonització i assolir una veritable seguretat i sobirania energètiques.
Oriol Parera és enginyer industrial i consultor en seguretat nuclear. Màster en enginyeria nuclear per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la Universitat Politècnica de Lausanne (EPFL).
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
