Geopolítica climàtica, drets humans i blanquejament de neteges ètniques: Azerbaidjan i la COP29
Per Catalonia Global Institute
09/11/2024
Per Abel Riu i Mercè Amich
Amb la COP29 a punt d’arrencar a Bakú aquest dilluns 11 de novembre, l’Azerbaidjan assumirà un paper clau com a segona baula de la Tríada de Presidències de la COP, la reunió anual més important sobre el canvi climàtic organitzada per les Nacions Unides. Aquesta Troica, establerta l’any passat, coordina els esforços de les presidències consecutives —Emirats Àrabs Units, Azerbaidjan i Brasil— fins al 2025.
La COP28, celebrada a Dubai a finals de 2023, va establir una direcció política cap a l’objectiu de manteniment de l’1.5ºC màxim d’escalfament global. Però va ser incapaç de consensuar una “eliminació progressiva dels combustibles fòssils” (phase-out), que va ser substituïda per un terme més flexible, “transició” (transition away). Enguany, l’Azerbaidjan té l’encàrrec de liderar una COP que estarà centrada en les finances climàtiques, és a dir, en els compromisos econòmics i de finançament d’aquesta transició (els NQCG), amb especial èmfasi en els paÏsos d’ingressos més baixos i a les comunitats més afectades pels efectes del canvi climàtic .
Conjuntament amb el punt de trobada de la comunitat científica climàtica, l’IPCC, les COP són el principal instrument de Nacions Unides per a la negociació internacional de compromisos multilaterals per a mitigar el canvi climàtic i elaborar mecanismes d’adaptació al mateix. La seva existència data de 1995, i de llavors ençà la cabdalitat del seu rol ha anat creixent en paral·lel a l’empitjorament progressiu de les condicions biofísiques del planeta.
No són poques les veus crítiques que s’han alçat des que es va conèixer que l’Azerbaidjan seria l’amfitrió d’aquesta COP. Tant pel seu llarg historial de vulneracions contra els drets humans, com per ser el tercer any consecutiu que la COP es celebra en un Estat en què el paper dels combustibles fòssils és central en la seva economia.
El 8 de novembre l’organització internacional de drets humans Global Witness anunciava una investigació encoberta en la que, actuant com a falsos inversors en petroli i gas, van obtenir declaracions del director azerbaidjanès de la COP29, Elnur Soltanov, en la què els oferien “oportunitats d’inversió al país per a l’explotació de combustibles fòssils”, afirmant que tenen “molts pous de gas i petroli per a desenvolupar”. No és la primera polèmica entorn del rol de les empreses, els convidats i els espònsors de la COP, especialment d’aquells d’indústries altament contaminants: el 2022, es va assegurar l’entrada a la COP27 de 636 lobistes del sector, per exemple.
El canvi climàtic i la descarbonització com a estratègia de mitigació ja no són qüestions exclusivament ambientals, si és que mai ho havien estat. Cal entendre’ls com a factors clau per comprendre l’ordre global emergent i les relacions econòmiques i entre els estats, així com també les apostes estratègiques d’aquests a llarg termini per adaptar-s’hi. Els incentius per a adoptar una posició de polissó (free-rider) són elevats, i les negociacions que es duen a terme en el marc de la celebració de les diferents COP pretenen generar uns consensos diplomàtics sobre els quals els estats han de desenvolupar els seus plans climàtics nacionals (Contribucions Nacionals Determinades, NDC en anglès) a presentar a 2025. Si bé aquestes han de concretar les mesures per executar l’Acord de París de 2015, el mateix IPCC afirma que el seu ritme i escala són encara “insuficients”; i les dificultats per a arribar a uns consensos i a la seva implementació són múltiples. De fet, en el seu moment foren estats membres de l’OPEP -principalment Aràbia Saudita i Kuwait, Nigèria i l’Iran- qui procuraren a la COP1 de 1995 que els petro-estats i productors de combustibles fòssils no poguessin ser forçats a prendre decisions en contra dels seus interessos nacionals, forçant una norma procedimental que requeria unanimitat en la presa de decisions i que amb els anys ha comportat la manca d’un mecanisme establert de vot en cas d’absència d’aquesta.
El procés de descarbonització de les economies mundials no suposa només un canvi en els sistemes energètics en si mateixos, sinó que redefineix les dinàmiques geopolítiques i afavoreix un nou escenari en què els rols tradicionals de poder polític i econòmic es poden reconfigurar. El conflicte d’interessos entre les economies basades en l’extracció o exportació de combustibles fòssils i la necessitat d’eliminar-ne el consum per mantenir l’escalfament global dins de l’1,5 °C establert per l’Acord de París és el principal obstacle per a la seva eliminació progressiva, però no l’únic.
La cursa per la innovació tecnològica i el control del cicle de producció i comercial d’aquelles tecnologies que permeten reduir la petjada de gasos d’efecte hivernacle (GEH) dels estats n’és un bon exemple. El passat octubre, la Unió Europea va aprovar l’augment dels aranzels dels vehicles elèctrics endollables fabricats a la Xina fins a un 43.5%, malgrat l’amenaça prèvia del Ministre de Comerç xinès, qui havia anunciat una investigació antidumping sobre les importacions de porc europeu una setmana després de que es coneguessin les intencions europees. [1][2][3]. Encara a l’espera de la concreció de l’amenaça, cal recordar que malgrat un descens generalitzat del volum de vendes en el període 2020-2023, una part significativa de les exportacions de porc europeu a la Xina són precisament catalanes. Sent així, aquest, un bon exemple de com el nou context configura nous riscos més enllà dels purament climàtics i noves realitats a tenir en compte, també, a Catalunya.
El canvi climàtic com a tal també suposa un nou element de desestabilització en aquelles economies que no s’adapten a la nova realitat climàtica del seu entorn més immediat, com pot ser el cas de la Mediterrània. La regió en què s’ubica el nostre país és especialment vulnerable als impactes de l’escalfament global, amb més fortes i perllongades onades de calor, increment de la sequera i el risc d’inundacions; fets que sumats a la creixent incertesa climàtica suposen un risc per sectors com el turisme. Sumat a l’impacte que el model actual té en múltiples aspectes com l’habitatge, l’ús social de la llengua catalana o la massificació; reduir la dependència econòmica d’aquest sector és també una política d’adaptació i de reducció de riscos.
L’altra cara de la moneda és el mecanisme pel qual els conflictes regionals i internacionals també poden desestabilitzar el clima, fet gens menyspreable en un moment històric en què aquests s’agreugen i proliferen arreu del planeta. La interdependència de les economies mundials i la seva concreció material en el transport de mercaderies, un dels sectors econòmics més emissors en GEH, n’és exemple. Els atacs reiterats dels darrers mesos de les forces houthis del Iemen contra vaixells comercials al seu pas pel Mar Roig provocà la desviació de bona part del trànsit marìtim de les seves rutes habituals, fent que enlloc de travessar el Mar Roig emprenguessin de nou la ruta que atravessava el Cap de Bona Esperança i augmentant extraordinàriament en conseqüència les emissions derivades del transport de mercaderies maritim a nivell global.
Alhora, les polítiques derivades dels compromisos climàtics també poden ser enteses com un element de pressió i tàctica a nivell regional. La transició energètica impulsada per la Unió Europea, cristal·litzada en la Llei Europea pel Clima i el paquet de mesures intermitges Fit for 55, és el marc en què s’aprova el pla REPowerEU per a, explícitament, reduir la dependència de la Unió dels combustibles fòssils de Rússia. La dimensió política d’aquest acord desborda els marcs estrictament climàtics, en tant que s’emmarca en el context de sancions europees per l’agressió militar russa a Ucraïna.
Així, la qüestió climàtica i la geopolítica s’entrellacen per servir els interessos de la UE: l’avenç de les polítiques de descarbonització del territori és també un instrument de reducció d’aquesta dependència energètica i, per tant, econòmica i també política en relació a amenaces properes en termes militars i fronterers a dia d’avui. Malgrat tot, l’avenç de la descarbonització europea no és immediat, i n’és exemple l’acord de 2022 entre la Unió Europea i l’Azerbaidjan per a incrementar el proveïment de gas a, aproximadament, 20 bilions de metres cúbics (bcm) per any a l’any 2027. Així, el projecte del Corredor Sud de Gas (SGC, en anglès) ha resultat ser clau per a la diversificació energètica europea, ha posicionat Azerbaidjan com a proveïdor clau de la Unió i, finalment, n’ha afiançat la seva dependència dels combustibles fòssils com a país davant la creixent demanda de gas. L’aparent contradicció de les voluntats europees de descarbonització amb aquest fet, així com l’assumpció del lideratge de la COP29 per part d’un país dependent dels combustibles fòssils com és l’Azerbaidjan, són dos elements que no poden restar al marge d’un qüestionament sobre l’èxit de les negociacions dels propers dies i de la COP com a espai de negociació en si mateix.
El “contracte del segle” i el rol de SOCAR: el petroli com a pilar de l’economia i la política de l’Azerbaidjan
Després de que els Emirats Àrabs Units en fossin país amfitrió a l’edició de 2023, es tracta del segon any consecutiu en que la COP s’organitza a un petroestat. L’Azerbaidjan no es troba entre els grans productors global de combustibles fòssils, i en l’actualitat representa menys de l’1% de la producció mundial de petroli i gas. La seva economia és, però, una de les més dependents del la producció i exportació d’hidrocarburs del planeta. Els combustibles fòssils representen més del 90% de totes les exportacions i el 64% dels ingressos de l’estat. El mix energètic del país està molt centrat en els combustibles fòssils: el petroli i el gas natural representen més del 98% del subministrament total. El 90% de la seva producció d’electricitat prové del gas natural.
La relació de l’Azerbaidjan amb els hidrocarburs ve de lluny. La primera exportació petrolera industrial de la història es feu a Bibi-Heybat, a les afores de Bakú, l’any 1847. A finals de segle XIX, a la costa del Caspi de l’actual Azerbaidjan (en aquella època sota domini de l’Imperi rus) s’extreia ni més ni menys que la meitat del petroli que es consumia al planeta. Tot i que la seva importància relativa anà decreixent amb el pas de les dècades, arran de la independència del país a principis dels anys 90 del segle XX el territori experimentà un nou boom petrolier. A l’origen d’aquest es troba la signatura l’any 1994 del conegut com a “contracte del segle” entre el llavors president Heidar Alíev (pare de l’actual president) i tretze companyies petrolieres (AMOCO, BP, McDermott, UNOCAL, SOCAR, LUKOIL, Statoil, Exxon, Turkish Petrol, Pensoil, Itochu, Remco, Delta) per a l’exploració conjunta de les reserves en aigües profundes de Azeri, Xirag i Guneshli.
En el cas de SOCAR, es tracta de l’única empresa azerbaidjanesa d’entre totes les signants, i fou creada el 1992 com un monopoli propietat de l’estat. Des de llavors ha jugat un paper fonamental en el desenvolupament de la indústria dels hidrocarburs del país, tant pel que fa a exploració, extracció i exportació de petroli i gas, a nivell domèstic i internacional. La companyia actua sota la supervisió directa del cap d’estat azerbaidjanès, que és qui té l’última paraula pel que fa a operacions i nomenaments.
Les portes giratòries entre la família dels Alíev, SOCAR i les institucions polítiques han estat una constant. El president azerbaidjanès Ilham Aliev en fou el vicepresident entre 1994 i 2003. Qui ostenta actualment el càrrec de ministre d’ecologia i recursos naturals, Mukhtar Babaiev, va ocupar diversos llocs de responsabilitat dins de SOCAR durant prop de tres dècades, i és ara el president del comitè organitzador de la COP 29. Un comitè organitzador del qual, paradoxalment, també en forma part l’actual president de SOCAR, Rovshan Najaf.
Els ingents beneficis que l’Azerbaidjan obté gràcies a les exportacions de petroli i de gas, especialment a països de la UE, Israel, Turquia, i la Índia, li han permès alimentar un fons sobirà conegut com a SOFAZ, creat el 1999, que té un paper clau en l’economia del país, i que actualment compta amb 61 mil milions de dòlars en actius. La condició de petroestat de l’Azerbaidjan l’allunya de poder exercir d’exemple sobre com liderar les negociacions multilaterals en matèria de transició energètica. Alhora, exemplifica de manera clara la paradoxa que aquesta suposa per aquells estats en què les indústries fòssils tenen un paper central en la seva economia: impulsar la transició a nivell intern suposaria desvincular-se d’uns ingressos claus en el manteniment de SOFAZ, però restar-ne al marge a nivell internacional suposaria assumir el risc d’una davallada d’ingressos en les exportacions el qual no haurien mitigat a temps.
Aquest doble paper és assumit per l’Azerbaidjan. Malgrat assumir la presidència de la COP29, amb les implicacions en termes de lideratge que això suposa, forma part d’un grup reduït de països que ha rebaixat els seus objectius climàtics (NDC), fet insòlit en un context en què l’increment ininterromput d’emissions a nivell global exigeix compromisos més ambiciosos. El setembre de 2024, el projecte científic independent Climate Action Tracker declarava l’acció climàtica del país com a “críticament insuficient”, ressaltant entre d’altres els plans governamentals d’incrementar l’extracció de gas en més d’un 30% a la propera dècada, o com les emissions dels combustibles fòssils exportats són el doble d’alts que les seves emissions domèstiques. Així, la COP29 serveix al país com una operació de maquillatge diplomàtic, mentre renova contractes de garantia amb empreses com British Petroleum (BP) o TotalEnergies, o mentre construeix nous gaseoductes al Mar Caspi.
L’Alt Karabakh: el greenwashing d’una neteja ètnica
L’organització de la 29 sessió de la COP a Bakú converteix l’Azerbaidjan en la primera ex república soviètica en allotjar aquest esdeveniment de rellevància global, una edició que segons el criteri rotatori pertoca organitzar a un país pertanyent al grup de l’Europa oriental i Rússia. La decisió fou presa el desembre de 2023, després de que Armènia retirés el seu veto i la seva candidatura a ser l’estat organitzador, a canvi de l’alliberament de 32 presoners de guerra armenis per part de l’Azerbaidjan (per la seva Erevan n’alliberà dos d’azerbaidjanesos), en el marc de la negociació bilateral en curs per a la normalització de relacions i la superació del seu litigi històric. Es resolia així un bloqueig generat per un creuament dels conflictes de l’Alt Karabakh i el russo-ucraïnès, on d’una banda Armènia i l’Azerbaidjan es vetaven mútuament, i on Moscou al seu torn vetava la candidatura recolzada per la Unió Europea, Bulgària, pel seu suport a Ucraïna.
Tot i aquesta aparent entesa entre Bakú i Erevan, les accions dels darrers anys de l’Azerbaidjan en relació a la regió històrica de majoria armènia de l’Alt Karabakh han estat un dels motius que més rebuig internacional han causat pel que fa a la seva tria com a estat amfitrió de la cimera anual del clima. Després de nou mesos d’imposició d’un bloqueig terrestre que deixà la població armènia local sense accés a medicaments, aliments o combustible, el setembre de 2023 el règim azerbaidjanès inicià una operació militar llampec que li permeté completar l’ocupació total de l’Alt Karabakh, provocant l’èxode dels 120.000 armenis que l’habitaven. Bakú posava així punt i final a la conquesta iniciada durant guerra de la tardor de 2020, i a una històrica presència armènia a la zona que es remuntava a més de dos mil·lennis enrere.
La neteja ètnica de la població armènia de l’Alt Karabakh ha anat seguida d’una operació de progressiva substitució poblacional, incloent la destrucció de pobles i de barris sencers de la ciutat d’Stepanakert, capital de la ja extinta República de l’Alt Karabakh. També s’han produït accions contra el patrimoni arquitectònic i religiós armeni, la vandalització de cementiris, i la destrucció de tota empremta de llengua i cultura armènia. Mentrestant, l’Azerbaidjan continua mantenint com a ostatges a desenes de presoners de guerra armenis, molts dels quals civils armenis de la regió del Karabakh que havien ostentat càrrecs de responsabilitat política. Un gran nombre han estat sotmesos a tortures, i tot i les crides fetes per diversos organismes internacionals per al seu alliberament les autoritats azerbaidjaneses es neguen a fer-ho, i molts seran sotmesos a judicis farsa i condemnats a llargues penes de presó. Això es produeix mentre forces azerbaidjaneses segueixen ocupant uns 215 km quadrats de territori sobirà de la República d’Armènia a zones frontereres, capturat en diferents ofensives militar limitades llençades durant els darrers tres anys, com a contrapartida per a forçar Erevan a fer cessions en el marc de les negociacions que s’estan donant per a delimitar la frontera legal entre ambdós estats. També, per a mirar d’aconseguir l’obertura d’un corredor de transport al sud d’Armènia que permeti a l’Azerbaidjan quedar connectada per via terrestre amb el seu enclavament de Nakhtxivan, situat entre Turquia, Armènia i l’Iran.
En el que es podria considerar com a operació de greenwashing per desviar l’atenció de les accions de genocidi perpetrades a l’Alt Karabakh i de retruc combatre la imatge de l’Azerbiajdan com a petroestat, les autoritats azerbaidjaneses han anunciat plans per a transformar la regió en una “zona d’energia verda”, amb inversions multimilionàries per a la construcció de plantes hidràuliques, eòliques i solars. Una política afavorida per l’actual absència de població a gran part del territori, i on per tant no caldrà portar a terme expropiacions de terres per portar impulsar les obres.
En un exercici de cínisme, el règim dirigit amb mà de ferro per Ilham Alíev ha fet una crida a implementar una treva que aturi els múltiples conflictes bèl·lics que castiguen diferents regions del planeta mentre dura la COP 29, amb especial referència a Ucraïna i a l’Orient Mitjà. Aquestes aparents bones (i irrealitzables) intencions contrasten amb la retòrica bel·licista emprada per a justificar les accions militars azerbaidjaneses al Karabakh i en relació a Armènia. Sense anar més lluny, a una conferència a Bakú el desembre de 2023 Alíev arribà a justificar el recurs a l’agressió militar “per a aconseguir la pau”, presentant l’Azerbaidjan com un model d’èxit a seguir per a altres estats.
Repressió i corrupció a Azerbaidjan: la cara oculta de la COP29
L’Azerbaidjan és un dels estats més autoritaris d’Europa, juntament amb Bielorússia i la Federació Russa. Ocupa la posició 130 en termes de qualitat democràtica dels 167 estats analitzats segons el darrer informe del Intelligence Unit del The Economist publicat a principis de 2024. Exercir d’amfitrió de la 29 Cimera del Canvi Climàtic de Nacions Unides suposa un puntal fonamental dins l’estratègia del règim azerbaidjanès per a emblanquinar la seva imatge a nivell internacional, precisament en un període en el qual aplica una intensificació de les seves dinàmiques autoritàries.
Les autoritats d’Azerbaidjan tenen un llarg historial de persecució i supressió de drets civils i polítics, incloent la supressió violenta de protestes pacífiques, i d’utilitzar la legislació de forma abusiva per suprimir organitzacions no governamentals independents. Una tendència que s’ha accentuat a les portes de la COP 29, amb desenes de casos durant el darrer any de detencions i empresonament de membres de la societat civil, activistes climàtics, defensor de drets humans, acadèmics, i periodistes que han denunciat diferents organitzacions humanitàries sota el paraigües de Human Rights Watch.
La llibertat d’expressió i de premsa se n’està ressentint amb especial intensitat, com han denunciat entitats com l’Organització Mundial contra la Tortura. Durant els darrers mesos, les autoritats han tancat mitjans independents com Abzas Media, Toplum TV, i Kanal 13, i diversos dels seus treballadors han detinguts i posats en presó preventiva. Dels 139 periodistes actualment empresonats a Europa, 24 ho estan a l’Azerbaidjan, el que el converteix en el tercer estat amb més treballadors de la informació privats de llibertat, només pel darrera de Rússia (58 periodistes empresonats, 28 dels quals als territoris ocupats d’Ucraïna) i de Bielorússia (38).
L’actual onada repressiva que té com a objectiu silenciar qualsevol crítica interna al règim en el context de la COP 29, també pel que fa als esquemes de corrupció que han caracteritzat l’organització de l’esdeveniment, i que inclouen casos com l’atorgament a Emin Agalarov, ex gendre del president de l’Azerbaidjan, d’una concessió feta a dit per un valor de 5,2 milions de dòlars per a allotjar al complex turístic de la seva propietat Sea Breeze a tot els participants a la COP 29. L’augment exponencial de les pràctiques repressives ha provocat que el nombre de presoners polítics al país s’hagi incrementat fins més de 303, una xifra que gairebé triplica els 122 que hi havia a finals de 2021.
D’entre aquests destaquen casos d’activistes pels drets humans i pel clima com el d’Anar Mammadli, impulsor de l’única entitat independent de monitorització electoral al país, i cofundador de la Climate Justice Initiative, una coalició d’organitzacions locals creada per fer monitoratge i denunciar irregularitats i abusos en el marc de la COP29. Mammudli va ser detingut i posat en presó preventiva el mes d’abril de 2024, i està pendent d’un judici farsa acusat d’entrar il·legalment diners al país, amb el que podria passar un mínim de vuit anys a la presó. La seva situació ha estat denunciada pel relator de Nacions Unides pels activistes climàtics, relators de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa sobre la situació a l’Azerbaidjan, així com per diverses entitats internacionals de drets humans.
El reforç de l’autoritarisme ha vingut acompanyat d’una concentració cada cop més gran del poder polític i econòmic del país al voltant de la figura d’Ilham Alíev i de la seva família. El 2016 fou creada la figura de la vicepresidència de l’Azerbaidjan, la qual des de llavors ha estat ocupada per la dona del president Alíev, Mehriban Alíeva. Arran de la seva victòria a les eleccions presidencials de febrer de 2024 Ilham Alíev inaugurà el seu cinquè mandat, després d’uns comicis celebrats sense oposició real on la comissió central electoral li atorgà un 92% dels vots. El mosaic de pràctiques cada cop més repressives i de vulneracions sistemàtiques de drets fonamentals que viu el país van motivar la decisió de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE) d’expulsar-ne l’Azerbaidjan a principis d’any, en una votació amb 76 vots a favor i 10 en contra.
Exportació d’hidrocarburs i de pràctiques corruptes cap a la UE
Un dels primers líders en felicitar Alíev pel seu triomf electoral de febrer de 2024 fou precisament el president del Consell Europeu, Charles Michel. Els dobles estàndards de la UE en matèria de drets humans en comparació a altres països del veïnatge oriental com Bielorússia no són casualitat. Des de l’inici de l’agressió russa contra Ucraïna el febrer de 2022, l’Azerbaidjan ha esdevingut un soci energètic de la UE amb una importància creixent, en gran mesura per la urgència europea de cercar proveïdors de gas alternatius per la necessitat de reduir la dependència del gas rus, i de les sancions aplicades a les importacions russes a través de gasoductes.
Des de l’obertura de l’oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan l’any 2006 l’Azerbaidjan va guanyar importància com a proveïdor de petroli als països de la UE. Amb l’entrada en funcionament dels Gaseoductes Trans-Anatoli (TANAP, en les sigles en anglès) l’any 2018 i del Trans-Adriàtic (TAP) el 2020, el país caucàsic esdevingué un proveïdor rellevant també de gas natural, especialment de països com Itàlia. Pocs mesos després de l’inici de l’ofensiva russa, el juliol de 2022 la Comissió Europea signà un acord amb el règim azerbaidjanès per a incrementar la provisió de gas natural a la UE fins els 20 mil milions de metres cúbics anuals en qüestió de pocs anys. El primer quadrimestre de 2024 l’Azerbaidjan ja havia esdevingut el quart principal exportador de gas a la UE via gasoducte, només pel darrera de Noruega, Rússia i Algèria, amb un 7,7% del total. Es preveu que aquest percentatge vagi en augment, i en aquest moments hi ha negociacions en curs entre Brussel·les, Bakú i Kíiv per a que una part d’aquest increment es pugui transportar a través del sistema ucraïnès de gasoductes, un cop finalitzi a finals de 2024 el darrer contracte per al trànsit de gas rus cap a la UE a través d’aquest.
Els ingressos ingents de desenes de milers de milions d’euros que l’empresa estatal SOCAR ha percebut durant els darrers anys li han permès a l’Azerbaidjan comprar voluntats polítiques a través d’esquemes de corrupció a Europa, a fi de silenciar el progressiu deteriorament de la situació de drets fonamentals a aquell país i netejar la seva imatge en el marc de la coneguda com a “diplomàcia del caviar”. Un dels casos més rellevants fou el de Pedro Agramunt, ex diputat valencià del PP i president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE) els anys 2016 i 2017, el qual va dimitir del seu càrrec arran de la publicació d’evidències de favors rebuts per part de l’Azerbaidjan i d’altres règims autoritaris. Un altre cas destacat fou el del llavors diputat del PDeCAT i també membre de la PACE Jordi Xuclà, qui fou sancionat pel Consell d’Europa l’any 2018 a dos anys d’inhabilitació per ocupar cap càrrec dins de l’Assemblea Parlamentària, pel seu rol en contribuir a emblanquinar les irregularitats electorals en el marc d’una la missió d’observació a l’Azerbaidjan l’any 2015.
Un inici ple d’incerteses: l’agenda de la COP29, en joc?
La primera tasca dels delegats presents a la cimera serà l’aprovació de l’agenda de la mateixa, la qual ha de fer-se per consens, i que ja ha estat problemàtica en edicions anteriors. El grup d’estats BASIC (Brasil, Sud-Àfrica, Índia i Xina), liderat per Pekín, ha iniciat una contesa amb la petició de debatre el què consideren “mesures proteccionistes”, “restrictives i unilaterals” en matèria climàtica dels països desenvolupats i que podria bloquejar l’inici de la cimera. Aquesta petició de debat fa referència, principalment, al Mecanisme d’Ajust en Frontera per Carboni (en anglès, CBAM –Carbon Border Adjustement Mechanism) que la Unió Europea té previst de desplegar completament a 2026. El CBAM busca posar preu a les emissions de carboni emeses durant la producció de béns intensius en emissions que entren al territori de la Unió, com poden ser l’acer o el ciment.
La COP29 també es celebrarà pocs dies després de la victòria electoral de Donald Trump als EUA, qui en múltiples ocasions ha negat l’existència mateixa del canvi climàtic. Si bé no està previst que assisteixi a la cimera, cal recordar que durant el seu primer mandat va retirar els EUA com a país signant de l’Acord de París, i anuncià que així ho tornaria a fer si era reelegit com a president nord-americà. Si bé el país no s’ha caracteritzat per liderar els avenços diplomàtics ni tampoc en política nacional en aquest àmbit, les conseqüències de les seves decisions poden tenir un alt impacte en la lluita per la mitigació del canvi climàtic, i de ben segur la notícia de la seva reeleció tindrà un pes destacat en les converses i acords de futur que es produïran a Bakú.
En aquesta línia, el fet que les últimes edicions de la COP s’hagin celebrat en països amb règims autoritaris, com Egipte, Emirats o l’Azerbaidjan, assenyala no només un canvi de paradigma en l’organització d’aquestes cimeres, sinó també en el mateix lideratge de l’agenda climàtica. Aquest nou escenari multipolar ve impulsat per potències regionals que, en molts casos, tenen un historial poc favorable en matèria de drets humans i democràcia, així com compromisos qüestionables en la seva transició cap a la descarbonització. Així, la COP29 no només reflecteix les creixents asimetries en la lluita contra el canvi climàtic, sinó que també exemplifica els reptes derivats d’una governança climàtica que, enlloc de basar-se en principis de cooperació i transparència, pot estar orientada cada cop més per interessos geopolítics regionals i per visions divergents sobre justícia climàtica, equitat i responsabilitats compartides.
Abel Riu és president del CGI, especialitzat en Rússia i en l’espai post-soviètic.
Mercè Amich és investigadora al Dept. de Mètodes Quantitatius i Doctoranda en Finances i Economia Quantitatives a l’UPV/EHU.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
