França, un enemic de Catalunya?
Per Ignasi Fortuny
17/03/2022
Principis de política internacional
Durant les darreres dècades, a Catalunya ha existit una tendència bastant estesa que consisteix a pensar que els estats defineixen les seves polítiques internacionals en funció de criteris ideològics o de valors, més que no pas d’interessos. L’evidència empírica mostra que ho fan en funció d’interessos de tota mena i, en particular, d’econòmics i d’influència política. Des d’aquest punt de vista la situació geopolíca constitueix un criteri d’interpretació fonamental. En aquest sentit, França no és cap excepció.
És consegüentment necessari definir alguns conceptes abans d’entrar en el fons de la qüestió. La República francesa és un estat que determina la seva política exterior en funció sobretot de criteris pragmàtics, dels seus interessos econòmics i d’una visió de si mateixa com a potència. El jacobinisme o el “xovinisme”, doncs, no poden ser considerats com a criteris determinants.
Alguns anomenen aquesta política realpolitik. Es tracta en realitat d’una estratègia basada en criteris econòmics i geopolítics i no pas en funció de valors o posicionaments ideològics, tot i que de vegades aquests puguin influir. Esdevenen llavors criteris més secundaris o marginals, amb un valor més aviat de justificació. L’objectiu de la política exterior dels estats cal cercar-la en l’eficàcia de les seves accions. En conseqüència, les decisions no es prenen en base a consideracions de principis, d’ètica o de valors morals, sinó que es fonamenten principalment en l’interès nacional, en funció del rol que volen tenir els estats en un moment determinat.
En el marc d’aquesta forma de presa de decisions globals, cal tenir en compte que algunes decisions es prenen en funció de criteris conjunturals i molt específics, com per exemple els acords bilaterals entre dos estats relatius a qüestions específiques, és a dir, una forma de fer-se favors entre ells.
Catalunya i França
Com hem dit, en primer lloc, cal saber llegir un mapa. La geopolítica esdevé un criteri determinant de definició de la política exterior. Catalunya es troba entre dos grans estats, l’espanyol i el francès. La seva història s’ha definit entre ambdós estats, sense oblidar tampoc que la frontera més important la té amb la mar Mediterrània. De fet, Catalunya ha estat contínuament cobejada entre ambdós estats, fins al punt que se l’han repartida (Tractat dels Pirineus de 1659).
És important no oblidar els orígens carolingis dels comtats catalans. Amb el Tractat de Corbeil de 1258, vassalls del rei de França Sant Lluís renunciaren a les seves pretencions en relació amb els territoris catalans, mentre el rei d’Aragó (Jaume I) renuncià a les seves pretensions relatives a Llenguadoc.
Tanmateix, existeix una diferència fonamental entre França i Espanya. França ha estat un país no únicament més ric i amb una situació central a Europa entre el mon llatí i germànic, sinó també, a diferència d’Espanya, un país que ha fet la seva revolució burgesa, basada en una aliança de les classes burgesa i populars per foragitar la monarquia i permetre la construcció d’un estat que es correspongués a l’evolució del capitalisme naixent, és a dir, un estat modern basat en un model de democràcia representativa i un sistema de govern republicà, molt influenciat en els seus principis per la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789.
L’endarreriment econòmic, polític i constitucional espanyol, la proximitat i la història expliquen per què França ha estat per a Catalunya un model a seguir, una referència. La proximitat cultural i literària, així com el republicanisme, han impregnat la societat catalana, especialment des de mitjans segle XIX.
França és vista tradicionalment com un territori privilegiat per als catalans. París, però també Occitània. A tall d’exemple, hem de tenir en compte els vincles culturals entre els intel·lectuals (escriptors, pintors, etc.). Paral.lelament a la Renaixença catalana es desenvolupa una certa renaixença cultural al Llenguadoc i a Provença (moviment Felibritge, Frederic Mistral), però mancada de la vessant més política. Els vincles són històrics i els intercanvis intensos.
El catalanisme polític també té arrels franceses en el sentit tant pel que fa al concepte de nació com al d’estat. Mentre a Espanya l’estat històricament ha intervingut en menor mesura en polítiques socials, educatives, de comunicació, en definitiva de modernització, veiem que a Catalunya, amb la tímida experiència de la Mancomunitat, es desenvolupen criteris influïts pel model francès d’educació, xarxa de biblioteques, política museística, divulgació de la cultura, xarxa de comunicacions (xarxa de carreteres secundàries de la Mancomunitat), Escola de funcionaris de l’administració, implantació del telèfon, etc.
Sectors de l’independentisme català han bregat durant anys per aconseguir que Catalunya formés part de l’Associació Internacional de la Francofonia, tenint en compte la proximitat dels dominis lingüístics i la seva relació històrica. Tot i que l’aposta no ha estat exempta de crítica, especialment per part dels independentistes nord-catalans això reflecteix una realitat sociopolítica que va més enllà de l’àmbit d’influència espanyol.
El procés de construcció de l’estat-nació francès és també el producte de la violència. Tanmateix, França ha sabut actuar amb eficàcia i intel.ligència a l’hora de proposar, en contrast amb Espanya, un model de país modern, progressista, ambiciós i prestigiós, i amb una sòlida projecció internacional. Així, França ha aconseguit assimilar en gran mesura els diferents pobles que la componen, adherint-se al seu projecte, confonent hàbilment França amb República i francès amb ciutadà.
Actualment, és inconcebible per França el fet de plantejar-se afegir territoris nous a les seves fronteres actuals. En canvi, és cert que les zones d’influència li continuen interessant, sobretot en un moment de pèrdua d’influència internacional i en un context en què la construcció política d’Europa està estancada.
El concepte d’estats “tampó” al voltant de França també ha estat una constant, resucitada pel general De Gaulle a partir de la Libération (Bèlgica, La Sarra després de la Segona Guerra Mundial i els projectes de creació de repúbliques independents catalana i basca sota protecció francesa i britànica).
Durant la Guerra civil espanyola, la diplomàcia francesa estava molt atenta al moviment secessionista català, i el seguia de molt a prop. Els contactes i reunions eren freqüents entre les autoritats franceses i els polítics catalanistes. No oblidem el projecte de crear una república catalana que, entre l’abril i l’agost de 1938, en l’època del segon govern Blum, i a iniciativa de l’estat major de la Marina, es va formular per respondre a la inevitable victòria franquista i a la ineludible guerra contra Alemanya i Itàlia. En aquesta república s’hi incloïen les Illes Balears i el Pais Valencià, a fi de protegir la marina francesa de la Mediterrània i assegurar així els moviments marítims entre els ports de Toulon, al costat de Marsella, i els d’Alger i d’Orà, a Algèria. El projecte dels Països Catalans es justificava, com veiem, per la coherència territorial amb lligams històrics, culturals i lingüístics.
Quina és la situació actual
Actualment, en un moment en què l’economia té fronteres permeables i els espais de desenvolupament econòmic es realitzen amb criteris diferents dels estats tradicionals, els interessos comuns i la proximitat geogràfica de Catalunya amb França esdevenen novament importants. La distància entre Barcelona i Madrid és equivalent a la de Barcelona amb ciutats com Bordeus, Lió o Marsella (5a, 3a i 2a ciutats de França), sense oblidar Tolosa, la 4a, travessant territoris molt més rics, desenvolupats i complementaris. Catalunya interessa a França en base a una potencial integració econòmica amb el sud, per dos motius essencials. Al mateix temps, les regions franceses d’Occitània i Provença-Alps-Costa Blava són l’enllaç essencial amb Lió i la regió d’Alvèrnia-Roine-Alps, la regió més rica de França després de París i Illa de França. A més, és la unió amb Alemanya, el nord d’Itàlia i el centre d’Europa. Aquests territoris, bàsicament agrícoles, han estat històricament els més deprimits i subdesenvolupats en relació amb el nord industrial. Així, la Catalunya industrial pot tenir un rol de cohesió del conjunt.
A això hi cal afegir que a Catalunya, durant els darrers anys, s’hi han instal·lat un nombre important d’empreses franceses (1163), com també el fet que n’hi ha moltes de catalanes a França (571). França representa el 25% de les exportacions catalanes, malgrat que es tracti d’un mercat difícil, madur i exigent. França representa doncs el primer soci comercial de Catalunya. Per a Catalunya, aquest territori constitueix un espai de desenvolupament econòmic més natural, on pot participar amb uns criteris de competència més lleials que no pas amb les tradicionals trampes espanyoles d’un centralisme madrileny obsessiu i d’unes polítiques fiscals forassenyades (dèficit fiscal) que una república catalana podria capgirar.
A nivell econòmic, Catalunya ha realitzat la revolució industrial seguint els patrons del segle XIX anglesos i francesos, sobretot, però també alemanys. L’economia catalana ha mostrat sempre un esperit innovador, malgrat l’adversitat que ha representat l’Estat espanyol. En aquesta lògica, cal tenir en compte que actualment a Catalunya hi ha un teixit important de petites i mitjanes empreses i de startups que, més que les multinacionals i les empreses del BOE, són les que interessen més al sud de França. A més, Espanya bloqueja projectes comuns i el desenvolupament d’infraestructures necessàries per a aquesta integració.
En matèria de política exterior, França no es fia de la manca de coherència en la política internacional espanyola. L’estat espanyol continua seguint la política exterior de l’època de Franco, en la mesura que es basa essencialment en un cert aïllacionisme, que es limita a la discreció i al fet d’aprofitar-se del context, en comptes de tenir una política participativa, activa i amb visió de futur. Si Franco no va entrar a l’OTAN i al Mercat Comú fou simplement perquè no se’l va acceptar.
L’Estat espanyol no té una política coherent en relació amb la Mediterrània quan, per exemple, al Magreb (Algèria, Marroc i Sàhara Occidental) hauria de compartir un interès comú amb França. Alhora, prioritza les relacions amb països que generen desestabilització regional, com ara Turquia, amb qui comparteix interessos d’unitat territorial, financers i inclús a nivell de cooperació militar. Uns lligams creixents en l’àmbit de la defensa que ja han aixecat suspicàcies entre països com Grècia o Xipre, i que des de fa unes setmanes estan sota la lupa d’institucions de l’UE. De fet, la vegada que s’ha activat més el ministeri d’afers exteriors espanyol fou amb l’objectiu de fer fracassar el procés independentista català. Això explica la marginalització de l’estat espanyol en les decisions internacionals i la històrica desconfiança de París envers Madrid.
Tot i que el govern francès actual sembla defensar totalment la posició de l’estat espanyol en relació amb Catalunya, no és convenient assumir que aquesta és la posició de la totalitat de l’opinió pública francesa. Cal tenir en compte diversos diputats i senadors, alcaldes, sindicats, partits, així com periodistes i intel·lectuals, que han manifestat la seva disconformitat amb la política repressiva de l’estat espanyol, la seva negativa a tota forma de diàleg i, en particular, al silenci del govern francès i de les institucions europees sobre la qüestió.
Ho demostra l’adopció el 2021 pel consell federal del partit Europa Ecologia Els Verds de la moció que no únicament reclamava l’amnistia dels presos i exiliats catalans i la fi de la repressió, sinó sobretot el fet que en aplicació del dret a l’autodeterminació, cal reconèixer la constitució d’una república catalana independent si la majoria dels catalans així ho desitgen. No hem de menysprear aquest context també justificat per la tradició política francesa de defensa dels drets humans, així com dels principis democràtics i republicans des de ja fa moltes generacions. Cal no oblidar l’important moviment de solidaritat amb Francesc Macià arran dels fets de Prats de Molló i el seu judici a París, amb una condemna simbòlica d’expulsió a Bèlgica.
Existeix evidentment una certa connexió ideològica entre França i Catalunya, basada en els principis republicans i els drets humans, principis que des de fa molts anys han impregnat la societat catalana. En aquest sentit, la cultura política francesa és més propera a la de Catalunya. El pragmatisme francès, o la realpolitik, pot fer canviar més fàcilment l’actitud de França de cara a Catalunya que comportaments ètics i morals el dia que l’estat francès consideri que la constitució d’una república catalana els pots interessar més que no pas donar suport a una Espanya decadent. Són molts els qui ja ho pensen encara que no ho diguin públicament.
No oblidem ni la història, ni els principis que regeixen la política internacional abans de definir una estratègia catalana de cara al món.
Ignasi Fortuny, Advocat a París i a Barcelona
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
