És la Xina un enemic dels Estats Units de Biden?
Per Xulio Ríos
29/01/2021
Podríem contextualitzar la política més recent dels EUA cap a la Xina entre dos discursos, el del vicepresident Mike Pence a l’Institut Hudson el 2018 i el del secretari d’Estat Mike Pompeo a la Biblioteca Nixon el 2020. Ambdós van desenvolupar en certa mesura l’Estratègia de Seguretat Nacional de 2017. El missatge és clar i doble: la Xina és la principal amenaça per a l’hegemonia estatunidenca i per tal de preservar-la és imprescindible incrementar la pressió sobre el seu sistema polític, i encara amb més precisió, contra la seva columna vertebral, el Partit Comunista. La praxi de l’Administració Trump els darrers quatre anys ens remet a aquestes coordenades. Joe Biden compartirà el mateix criteri?
El que és primer és el diagnòstic. La qüestió central és definir si ens trobem davant d’una confrontació ideològica i estratègica existencial. I això ens porta a definir quina classe de potència serà la Xina els propers anys. Indubtablement, la Xina acaricia el trànsit final del seu procés de modernització, que arranca no fa quatre anys ni quaranta, sinó bastants més anys enrere. Quan alguns se sorprenen pels avanços tecnològics de la Xina i els expliquen bàsicament per la pirateria, cal recordar el programa de les quatre modernitzacions, que inclouen la ciència i tecnologia, i que es remunta als anys seixanta. Com també la modernització militar, i en especial de la seva Armada, que no tan sols té en compte les actuals disputes sobre la Mar de la Xina meridional o de Taiwan, sinó també el fet que en el passat les invasions, principalment occidentals per cert, que agreujaren la seva decadència, arribaren per mar.
Per les seves dimensions territorials, demogràfiques, etc., l’estabilitat a la Xina conjugada amb un projecte que enfili les seves diferents trajectòries, li aporten un potencial transformador no tan sols de la seva pròpia realitat, sinó també de la global. En conseqüència, és lògic pensar que en un país d’aquestes característiques li pertoca exercir un paper global no marginal, com ha succeït en la totalitat del segle XX.
La insistència xinesa en associar la defensa de la seva sobirania a un projecte civilitzador genuí que no tan sols té en compte les seves bases culturals, sinó també ideològiques, tamisades per una adaptació que es resumeix en la vigència per tot arreu de les “característiques xineses”, desperta inquietud en les capitals occidentals. Mentre uns encara confien que l’evolució sistèmica condueixi a una homologació progressiva al ritme que fos, d’altres adverteixen que la rivalitat és inevitable i que com més poder acumuli la Xina més irresistible es farà. El cert és que la Xina, tot i participant de cert ascendent socialitzador, no ha mostrat propòsits messiànics i el seu interès en els assumptes globals s’ha vist estimulat en gran mesura per les potències d’Occident mateixes, malgrat que és veritat que defraudades, al constatar que la Xina optava per defensar els seus propis punts de vista, no sempre coincidents amb els de la “comunitat internacional”.
També cal que reconeixem que tot i que la Xina s’alci en els propers anys al cim del PIB mundial, les seves tares internes són de tal calibre que encara necessitarà dècades per millorar altres índexs determinants, començant pel desenvolupament humà (85 en el rànquing, 2019). Per tant, si bé és veritat que l’estatus mundial dels EUA està abocat a una disminució progressiva, la hipòtesi d’una alternança hegemònica en l’ordre internacional, producte de la desmesurada ambició xinesa hauria de cedir a la visió d’un ordre multipolar en què diversos actors, inclosa l’UE, estan cridats a encarar una acció i un destí compartits.
En coherència amb la lògica interna de la confrontació que alçà el trumpisme en la política estatunidenca, Washington atià la confrontació en el pla global com a expressió de la seva angoixa existencial. El balanç és lamentable. En els quatre anys de Trump, tots hem perdut.
Biden: caminant en cercles?
Bregar amb la Xina serà un assumpte vital en l’agenda de la Casa Blanca post-Trump. Hi ha un consens bipartidista al respecte i és probable que Biden canviï les formes però no el fons, es comenta per tot arreu. El president demòcrata, sens dubte, ho tindrà més fàcil per sumar altres països en una coalició que uneixi poder econòmic, valors i seguretat, la qual cosa podria veure’s acompanyada d’una intensificació de les represàlies de tot tipus cap a Beijing, en un escenari capaç d’abocar-nos a repetir la guerra freda del segle XX, una disjuntiva maniquea entre el bé i el mal.
Si definim el present com “l’última amenaça de la història per a la civilització occidental”, indubtablement caldria que féssim avançar la “gran desintegració de l’imperi comunista xinès”; si del contrari reconeixem les nostres diferències, actualitzem regles i definim els paràmetres de la convivència i d’una actuació conjunta enfront als greus problemes globals que afrontarà la humanitat en el segle actual, l’opció seria l’oposada.
Una versió edulcorada del trumpisme sense Trump més aliança antixinesa (incloent-hi la militar, amb el desenvolupament del QUAD, Diàleg Quadrilateral de Seguretat) pot complicar les coses al gegant asiàtic, però igualment alimentar la seva radicalització i/o accelerar el seu enlairament.
Tan sols es pot esperar que Joe Biden i el seu equip escoltin les opinions expressades, per exemple, el 3 de juliol de 2019 al Washington Post per personalitats estatunidenques, antics diplomàtics, sinòlegs i investigadors, encapçalats, entre d’altres, pel recentment traspassat Ezra Vogel, tots ells tan patriotes com els seguidors de Trump, que en una carta oberta titulaven amb rotunditat: “La Xina no és un enemic”.
En els seus consells per encertar no hi ha secret: 1) Privilegiar les coalicions sòlides i duradores; 2) Aprehendre millor les intencions de la Xina, els seus objectius i el seu comportament; 3) Assegurar-se que els instruments ideats pels Estats Units i els seus aliats corresponen als seus objectius i interessos polítics; 4) Reforçar la capacitat dels EUA per servir de model a tercers; 5) Privilegiar la cooperació amb tercers i amb les organitzacions internacions abans que l’estratègia contraproduent orientada a frenar la inserció de la Xina al món. Aquest és el full de ruta racional i lògic. Tant de bo la nova Administració dels EUA es deixi influir.
Xulio Ríos és director de l’Observatorio de la Política China i fundador de l’Instituto Galego de Análise i Documentación Internacional (IGADI). Premi Casa Àsia 2021.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
