Eleccions presidencials als EUA: una casa dividida
Per Miquel Gil
02/11/2024
Dimarts 5 de novembre els americans estan cridats a les urnes per elegir president, a més d’un terç del Senat i tota la Cambra de Representants. La majoria dels estats permeten el vot avançat, que comença en dates diferents en cada cas, i des de final de setembre s’estan emetent vots. Les enquestes indiquen que els candidats presidencials dels dos grans partits, l’expresident Donald Trump i la vicepresidenta Kamala Harris, es troben en un frec a frec. Com ha esdevingut habitual, l’elecció es decidirà per uns pocs vots en uns pocs estats que oscil·len entre els dos partits. Els dos candidats ofereixen dues visions del país molt diferents. És probable que les seves decisions concretes en cas d’ésser elegits també variïn significativament. Amb tot, res no fa pensar que cap dels dos representi una oportunitat per posar fi a una situació de divisió, crispació i polarització internes, i de retraïment internacional, que està afeblint els Estats Units i, en conseqüència, l’ordre liberal global. Trump és un perill immediat i directe, però una presidència de Harris no ofereix cap canvi de tendència en el llarg termini.
* * *
Després de l’assalt del Capitoli el 6 de gener de 2021, molts van pronosticar que l’estrella política del president sortint Donald J. Trump havia arribat al seu final. Trump s’havia negat a acceptar els resultats de les eleccions de 2020, en què havia estat derrotat pel candidat demòcrata Joseph Robinette Biden Jr., més conegut com Joe Biden, i havia pressionat diverses autoritats del procés electoral perquè anul·lessin el veredicte a les urnes. Com a acció més destacada en aquesta campanya, Trump va pressionar el seu propi vicepresident, Mike Pence, perquè li lliurés l’elecció.
Pence, en tant que president del Senat, dirigiria el recompte dels vots del Col·legi Electoral en una sessió conjunta del Congrés i Trump volia que rebutgés els certificats electorals de diversos estats i reconegués com a vàlids els electors “alternatius” que aliats seus havien organitzat. Alternativament, Pence podia rebutjar els certificats electorals d’alguns estats i declarar que cap candidat havia assolit la majoria, cosa que hauria enviat l’elecció presidencial a una votació de la Cambra de Representants. D’acord amb la Constitució, en aquesta votació cada delegació estatal hauria disposat d’un sol vot, circumstància que afavoria els republicans i, per tant, Trump.
Pence va negar-se a participar en una operació que no era altra cosa que un cop d’estat. Quan el Congrés es va reunir el 6 de gener per comptar els vots, una turba encoratjada per Trump va assaltar el Congrés per “parar el robatori” (“stop the steal”). La sessió va haver d’aturar-se i els legisladors van haver-se de refugiar. Després d’hores de confusió, de xocs amb la policia i de la mort d’una assaltant, Trump finalment va enviar un missatge als seus fidels per demanar-los que se n’anessin a casa “en pau”, tot afegint que “us estimem molt” i que “sou molt especials”. Quan poc després la policia finalment els va evacuar, la sessió conjunta del Congrés es va reprendre i Joe Biden va ser proclamat formalment president electe.
L’assalt al Congrés va reportar a Trump el blasme de molts legisladors republicans, entre ells el poderós líder al Senat Mitch McConnell, així com un segon procés d’impeachment. Mal que una majoria de la Cambra va votar a favor de l’impeachment, al Senat no es van assolir els dos terços necessaris per condemnar a Trump. Un impeachment exitós hauria permès al Congrés d’inhabilitar-lo per a una futura presidència. Tanmateix, el fet que el vot del Senat es produís després del final del seu mandat el 20 de gener probablement n’hauria invalidat un resultat afirmatiu.
Segurament, si hi hagués hagut voluntat política, el vot al Senat es podria haver produït abans. Nogensmenys, no n’hi havia. Només deu representants i set senadors republicans van votar a favor de l’impeachment. Davant de l’enormitat de les accions de Trump, aquestes xifres són reveladores d’una polarització extrema. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’agost de 1974 Richard Nixon es va veure forçat a dimitir per l’evidència creixent que el seu propi partit votaria a favor del seu impeachment. Nixon havia espiat i difamat els demòcrates, i havia intentar obstruir la investigació d’aquestes activitats. Aquestes pràctiques, mal que corruptes i delictives, són menudeses davant de l’intent de Trump de subvertir els resultats electorals.
A despit de la polarització, en començar l’administració Biden la figura de Trump semblava afeblida. La gestió erràtica de la pandèmia de coronavirus, la derrota electoral, la negativa a acceptar els resultats i l’intent d’autocop n’havien reduït l’atractiu. Un nucli d’aproximadament un terç dels republicans s’hi mantenien addictes malgrat tot, però altres capes del partit van cercar alternatives. En aquest context, va emergir la figura de Ron DeSantis, governador de la Florida, que es va fer conegut per la seva oposició als moviments postmoderns performatius que s’han anomenat “wokisme”. DeSantis, molt concretament, ha posat en el punt de mira les grans corporacions com Disney que difonen aquest pensament.
Donald Trump, però, no va abandonar els titulars. Tant el seu intent de subvertir l’elecció de 2020 com altres accions presumptament delictives van donar lloc a diversos processos judicials, tant en el pla federal com en l’estatal. Aquests processos s’han allargat fins a avui. En un dels casos, Trump ha estat declarat culpable, però no s’ha emès la sentència perquè, entremig, la Cort Suprema ha declarat que els presidents disposen d’immunitat en l’execució “d’actes oficials”. Aquesta sentència ha introduït molta incertesa sobre quines accions presidencials queden cobertes per la immunitat, per bé que el president no té cap funció oficial en el recompte electoral.
Les actuacions referents a Trump de la Cort Suprema, de supermajoria conservadora gràcies a ell (va nominar tres dels sis conservadors d’una Cort amb nou justícies, en un dels casos en substitució d’una progressista i en un altre en substitució d’un moderat), han generat molta polèmica. En aquest sentit, cal fer notar que aquesta Cort ha poc menys que nul·lificat una clàusula de la Catorzena Esmena, aprovada arran de la Guerra Civil, que declara inhabilitats per a càrrec públic els rebels i els insurrectes que hagin jurat prèviament la Constitució. Segons la Cort, aquesta inhabilitació no es pot produir sense una intervenció prèvia del Congrés que la concreti. La Cort no ha explicat, però, per què calia, llavors, aprovar aquesta clàusula constitucional el 1868: el Congrés ja establia abans condicions per a l’accés als càrrecs públics i una esmena simplement per habilitar-lo a fer-ho seria supèrflua. A més, la mateixa clàusula estableix que dues terceres parts de cada cambra poden aixecar la inhabilitació de persones concretes. Per què calen dos terços per aixecar quelcom que s’imposa per majoria simple? Anul·lant aquesta clàusula constitucional, però, la Cort ha aconseguit quelcom d’aparentment més important: Trump s’ha pogut mantenir com a candidat presidencial després que diversos estats l’apartessin de les butlletes per “insurrecte”.
Cal entendre aquestes controvèrsies judicials, novament, com el producte d’una polarització extrema. En aquest sentit, aquesta Cort conservadora no representa una anomalia: els justícies progressistes han actuat durant dècades amb la mateixa lògica partidista que ara s’intueix en els seus col·legues conservadors. La famosa sentència de Roe v. Wade, en què la Cort descobria un dret a l’avortament en la Constitució federal, no va ser altra cosa que voluntarisme polític d’un òrgan judicial que, davant de l’absència de checks-and-balances efectius, va arrabassar al poder legislatiu la seva funció característica. Roe no va ser l’únic cas d’activisme judicial: des del mandat del justícia en cap Earl Warren, els jutges progressistes han adoptat el paper de filòsofs reis. És en oposició a això que els conservadors han desenvolupat les doctrines originalistes i textualistes d’interpretació constitucional, si bé un cop al poder molts n’han esdevingut creients no practicants.
En qualsevol cas, les aventures i desventures judicials de Trump l’han mantingut al cicle informatiu i han contribuït a elevar-lo a la categoria de màrtir a ulls de la seva base. El fet que els demòcrates i la premsa s’hagin mostrat àvids d’engarjolar-lo tampoc no ha contribuït a dotar d’aparença d’imparcialitat els processos en què està immers. El cas en què ha estat declarat culpable és particularment il·lustratiu. Alvin Bragg, el fiscal de districte de la ciutat de Nova York que l’ha perseguit, es va presentar a les eleccions corresponents pel partit demòcrata prometent-ne la cabellera. Pel que fos. Tot el cas és poc edificant: Trump ha estat declarat culpable d’amagar en les seves declaracions al fisc el pagament a una actriu porno amb qui s’havia allitat, Stephanie Clifford, més coneguda com “Stormy Daniels”. Aquesta omissió no té més pena que una multa, però una antiga llei de Nova York criminalitza que hom influeixi en les eleccions per vies “il·legals” i el jurat va considerar que amagar l’adulteri falsificant documents fiscals constitueix una influència il·legal en les eleccions. No cal dir que la ciutat de Nova York és de majoria molt àmpliament demòcrata i que això no ha ajudat a generar confiança en l’altre bàndol.
En començar les primàries el gener de 2024, aviat va quedar clar que Donald Trump continuava dominant el Partit Republicà. En el seu moment àlgid en el període preprimàries, a començament de 2023, DeSantis semblava estar en condicions de disputar la nominació republicana a Trump, especialment en el cas d’un cara a cara. Un any després, però, la seva figura s’havia desgastat notablement. Una de les raons era la incapacitat d’atacar un rival amb un terç d’incondicionals entre la base i que estava assumint la categoria de màrtir. Trump, per la seva banda, no va tenir cap mena d’escrúpol de posar DeSantis en el punt de mira dels seus atacs. Quan van començar els debats de les primàries a l’agost de 2023, Trump ja tenia un lideratge molt ampli en les enquestes, amb una intenció de vot superior al 50% davant d’un DeSantis per sota del 20%. Amb aquestes perspectives, Trump va negar-se a participar en els debats. En qualsevol cas, tampoc no s’havia compromès a donar suport a un futur nominat que no fos ell i això l’invalidava de participar-hi.
Al gener de 2024, el caucus d’Iowa, no especialment favorable a Trump des d’un punt de vista sociològic, va esvair qualsevol dubte que pogués quedar del seu domini del partit: l’expresident va assolir el 51% dels vots i el governador DeSantis només va arribar al 21,3%. Uns dies després, DeSantis va abandonar la cursa electoral i va donar el seu suport a Trump. Les primàries van continuar un temps més, amb l’exambaixadora de Trump a les Nacions Unides Nikki Haley disputant la nominació al seu antic cap. O intentant-ho: Trump va derrotar-la 54 a 43 a la primària de Nova Hampshire, 99 a 0 al caucus de Nevada, 59 a 39 a la primària de Carolina del Sud, 68 a 27 a la primària de Michigan… Quan va arribar el Súper Dimarts el 5 de març, Trump va endur-se catorze dels quinze estats en joc.
Haley havia intentat guanyar amb un retorn a postures neoconservadores i una crítica oberta a l’aïllacionisme, el transaccionisme i l’amoralitat internacionals de Trump. Amb una campanya finançada per grans lobbistes, l’exambaixadora també va caracteritzar-se per la crítica al tomb anticorporatiu del partit i per la defensa del comerç internacional. Haley volia personificar, amb alguns matisos, el Partit Republicà anterior a Trump. Només va guanyar a Vermont, un petit estat del nord-est amb una sociologia propera als seus postulats moderats. El 6 de març, un dia després del Súper Dimarts, Haley va anunciar que suspenia la campanya.
Mentre Trump passava com una piconadora per sobre dels seus rivals, el Partit Demòcrata tancava files amb el president Biden. El president, l’home d’edat més avançada de dirigir el país ja des del primer minut del seu mandat, donava senyals clars de deteriorament cognitiu. De fet, ja en donava durant la campanya de 2020. En aquell moment, almenys abans que esdevingués el presumpte nominat demòcrata, dir-ho no era tabú. En un debat de primàries el setembre de 2019, Julian Castro va qüestionar obertament la memòria d’un Biden titubejant. Cory Booker, un altre candidat demòcrata, va reblar el clau en el postdebat amb els periodistes asseverant que era legítim de preguntar-se si Biden podria suportar “una campanya tan esgotadora”.
El que tothom veia, però, va esdevenir anatema quan les patums del partit van decidir que Biden era l’únic candidat moderat que podia derrotar un Bernie Sanders que amenaçava de fer-se amb la nominació del partit de 2020. Sanders, amb un programa de “socialisme democràtic” molt centrat en qüestions econòmiques, havia guanyat el vot popular al caucus d’Iowa i s’havia imposat també en la primària de Nova Hampshire. Al caucus de Nevada havia guanyat amb una distància àmplia. En aquestes tres conteses Biden havia quedat quart, cinquè i segon, respectivament. Llavors, Biden va imposar-se amb claredat a la primària de Carolina del Sud, estat en què el vot negre és majoritari entre l’electorat demòcrata.
Mal que Carolina del Sud és un estat republicà segur en l’elecció general, el fet que els altres candidats moderats no tinguessin bons resultats entre els votants negres, un segment clau de la coalició demòcrata, va convèncer els “bosses” del partit que Biden era l’únic candidat viable tant contra Sanders com contra Trump. El dia després de la primària de Carolina del Sud, Barack Obama i altres pesos pesants del partit van maniobrar per apartar de la cursa la resta de candidats moderats. Amb aquesta ajuda, Biden va imposar-se amb claredat en el Súper Dimarts i, unes setmanes després, va obtenir els delegats necessaris per tenir la nominació. Ajudat també per la gestió erràtica del coronavirus de Trump i pels confinaments, que li donaven una excusa per evitar l’exposició mediàtica, Biden va ser elegit president el novembre.
Per assegurar-se la primària de Carolina del Sud, Biden havia comptat amb el suport clau de Jim Clyburn, el “whip” demòcrata a la Cambra de Representants i un destacat líder negre de l’estat sudenc. A canvi d’aquest suport, Biden li havia promès de nominar una dona negra a la Cort Suprema. Aquesta promesa es concretaria el 2022 amb la nominació de Ketanji Brown Jackson. Durant les primàries, però, Clyburn va arrancar un altre compromís de Biden. L’exvicepresident d’Obama havia promès, en resposta a la creixent demanda de quotes identitàries per part d’una esquerra com més va més “woke”, que el seu vicepresident seria una dona. Clyburn va pressionar-lo públicament i privada perquè fos una dona negra i Biden va accedir-hi.
La tria de Biden va ser sorprenent. Kamala Harris no tenia una bona relació amb ell i amb la seva família. Especialment la dona de l’exvicepresident, Jill Biden, no li perdonava que en el primer dels debats previs a les primàries, el juny de 2019, hagués avergonyit el seu marit recordant-li la seva oposició al “busing” als anys 70 –la pràctica de fer que els autobusos escolars fessin parades en barris amb diferent composició racial com a forma d’integració– i que hagués confraternitzat amb segregacionistes durant la seva llarga estada al Senat. A més, Harris no era coneguda per ser competitiva electoralment. El 2010 havia guanyat per la mínima l’elecció a advocat general de Califòrnia, 46 a 45, mal que l’estat és molt majoritàriament progressista. El desembre de 2019, la seva campanya presidencial havia implosionat per manca de recursos després d’un pic de popularitat directament posterior al debat del juny i una davallada continuada després. Aquesta circumstància no va ajudar a dissipar la percepció que la seva tria es devia simplement al seu sexe i color de pell. Possiblement, però, Biden també hi veia quelcom més: els resultats electorals mediocres de Harris podien ser una assegurança davant de possibles intents dels demòcrates de negar-li un segon mandat. Si aquest era l’objectiu, Biden gairebé se’n va sortir.
Per bé que el deteriorament de Biden era a la vista de tothom, els demòcrates i la premsa respectable van negar-lo durant més de tres anys. Assenyalar-lo era “desinformació” i propi d’extremistes de dreta. Com la majoria de presidents en el càrrec, Biden no va tenir pràcticament oposició a les primàries. Davant de l’oposició testimonial del representant Dean Phillips, Biden va obtenir catorze milions de vots pels 529.000 de Phillips. Paradoxalment, l’índex de favorabilitat de Biden era molt baix. Des de setembre de 2021, just després de la desastrosa retirada de l’Afganistan que va dur a l’ensorrament del règim prooccidental presidit per Ashraf Ghani, el president ha estat en xifres de suspens, al voltant del 40% de favorabilitat. La impopularitat de Biden beu de diverses fonts: la seva aparent fragilitat cognitiva, la retirada d’Afganistan i els revessos internacionals, una inflació elevada, un creixement sostingut en la immigració il·legal… No obstant això, fins al juny de 2024 la seva nominació no es veia en qüestió.
L’element que va canviar la situació va ser el debat entre els previsibles nominats dels dos partits, Donald Trump i Joe Biden, el 27 de juny de 2024. En aquell debat, Biden va divagar de manera incoherent, més encara que habitualment. En diversos moments se’l va veure perdut i confós. Trump no va ser tan agressiu com és habitual en ell, circumstància que probablement encara va exposar més Biden. La mala actuació del president va dur les principals capçaleres, alineades amb els demòcrates, a demanar-ne el pas al costat. L’esperança que Biden pogués capgirar unes enquestes que feia temps que li auguraven la derrota s’havia evaporat. Durant el juliol, els càrrecs del partit van començar a expressar dubtes sobre el president, en un in crescendo organitzat en bona part per l’ex-Speaker a la Cambra de Representants Nancy Pelosi. Biden i els seus inicialment van intentar resistir l’onada però el 21 de juliol el president es va rendir i va anunciar que no cercaria la nominació demòcrata en la Convenció Nacional de l’agost.
Els líders demòcrates, inclòs Biden, van convergir ràpidament cap a Harris. Barack Obama va ser dels pocs que va indicar la necessitat d’alguna mena de procés de selecció, per bé que no ben bé obert: “Tinc la confiança extraordinària que els líders del nostre partit seran capaços de crear un procés del qual n’emergirà un nominat excel·lent”. Més que un procés, el que es va produir durant aquells dies va ser una entronització. Amb tota probabilitat, un procés obert hauria generat un candidat més competitiu que no pas Kamala Harris. Abans de la consolidació del sistema de primàries durant el segle XX, era la Convenció Nacional qui efectivament seleccionava un candidat. Nogensmenys, la insistència creixent de l’esquerra en la política performativa i d’afirmació de les petites identitats segurament va impedir la cerca d’un candidat millor. Simplement, no es podien permetre la percepció que passaven de llarg una dona negra.
Mentre la campanya de Biden entrava en un carreró sense sortida, l’expresident Trump es trobava en el seu moment àlgid. Trump era sistemàticament per sobre de Biden en les enquestes sobre la intenció de vot. El 13 de juliol, l’exmandatari va sobreviure a un intent d’assassinat en un míting a Pennsylvània. Un jove resident de la zona va disparar-li amb un rifle de precisió i Trump només va sobreviure perquè va girar el cap en el moment precís. La bala li va fregar l’orella. Arran de l’incident, Trump va ampliar encara més la distància amb Biden a les enquestes. Cal tenir present que la configuració del Col·legi Electoral beneficia en l’actualitat els republicans, que són més forts en estats petits i rurals que hi estan sobrerepresentats. El fet que Trump liderés a les enquestes de vot popular era un senyal extremadament preocupant per als demòcrates.
Entre el 15 i el 18 de juliol, els republicans van celebrar la seva Convenció Nacional. Trump, que s’hi va presentar amb una bena a l’orella, hi va ser aclamat. Com a “running mate”, l’expresident va anunciar que havia triat el senador d’Ohio J. D. Vance, conegut per la seva adopció tardana però fervorosa del nacionalpopulisme i l’aïllacionisme trumpians. Anteriorment, Vance havia estat un republicà més clàssic, defensor del lliure comerç i de la responsabilitat individual. El 2016, Vance havia escrit “Hillbilly Elegy”, traduïda al català com “Una família americana”, una memòria en què explica la prostració i ressentiment imperants en la seva Apalàtxia natal i en què recomana la responsabilitat individual i l’autosuperació com a antídots. Fins al 2020, quan va concórrer a les eleccions senatorials, Vance havia estat un “never Trumper”, però la necessitat del suport electoral del llavors president va fer-lo canviar d’actitud i, aparentment, de principis.
La Convenció Nacional Demòcrata va celebrar-se entre el 19 i el 22 d’agost. Harris va ser-hi proclamada oficialment la nominada del partit. Com a “running mate” va triar Tim Walz, l’actual governador de Minnesota. La campanya de Harris i l’entorn mediàtic van posar molt d’èmfasi en el fet que el vicepresidenciable havia de ser un home blanc. Minnesota és un estat rural que, al mateix temps, té una llarga tradició progressista. Walz combina mesures esquerranes amb una aura tradicional del Midwest. En general, la campanya de Harris s’ha basat en la imatgeria i l’apel·lació a grans principis i sentiments (joia, unitat, esperança) però ha estat pobra en propostes concretes. De fet, fins després de la seva coronació a la Convenció, Harris va evitar les entrevistes. Quan finalment n’ha concedit, no ha sabut explicar de manera clara el seu programa per al país ni els seus canvis sobtats de posició al llarg dels anys.
Harris ha parlat a bastament d’una qüestió, però: l’avortament, un tema inflamat arran de l’anul·lació de Roe v. Wade per la Cort Suprema actual. Mal que la nova sentència, Dobbs v. Jackson, està ben fonamentada des d’una perspectiva originalista (l’única, al final, coherent amb el principi de sobirania popular) i és molt més convincent que Roe, ha generat, com era esperable, un gran rebuig.
La Cort ha afirmat que l’avortament, no essent una matèria regulada per la Constitució ni explícitament reservada al govern federal, està reservada als estats d’acord amb la Desena Esmena. El públic general, també en estats conservadors, té posicions moderades: desaprova tant una prohibició total o molt severa de l’avortament com l’avortament lliure fins al final de l’embaràs. En diversos estats conservadors, la població ha rebutjat propostes d’esmena de les constitucions estatals que incorporaven prohibicions totals o gairebé totals d’aquesta pràctica. Això, i el fet que moltes dones veuen amb preocupació aquestes iniciatives, ha donat als demòcrates una arma electoral. Amb tot, molts demòcrates tenen dificultats per aclarir fins a quin punt de l’embaràs és acceptable l’avortament, circumstància que, si bé poc explotada fins al moment, amb el temps pot convertir-se en un passiu.
El 10 de setembre es va celebrar l’únic debat entre Donald Trump i Kamala Harris del cicle electoral. Trump va presentar el seu programa nacionalpopulista, aïllacionista i proteccionista habitual, i va reivindicar el seu llegat econòmic, destruït per Biden i Harris. Va prometre que en tornar a la presidència establiria aranzels substancials que protegirien la indústria americana, crearien llocs de treball i generarien ingressos que es podrien reinvertir en l’estat del benestar. Va clamar contra la inflació i va alertar de les onades d’immigrants il·legals tolerades, si no incentivades, per Biden i Harris. Segons Trump, aquests immigrants venen de presons i “institucions mentals”. L’expresident va emfasitzar que els il·legals competeixen per les feines dels negres i els hispans, segments de la població essencials en la coalició demòcrata. El republicà també va explotar la poca definició i canvis de postura de la seva rival per presentar-la com una figura insubstancial i buida. Finalment, Trump va assenyalar que durant la seva presidència Rússia i l’Iran no havien atacat els seus veïns i va afirmar que això era producte del temor i del respecte que ell generava.
Harris, que ha estat culpabilitzada de la immigració il·legal pels republicans perquè Biden li va encarregar que cerqués solucions a les causes de la migració de l’Amèrica Central, va defensar-se recordant que Trump havia maniobrat, per simple interès electoral, per aturar un acord bipartidista al Congrés per endurir la frontera. Va acusar Trump d’haver començat una guerra comercial amb la Xina que havia perdut i va reivindicar el sistema d’aliances internacionals com a garantia del benestar del país. També va alertar que els aranzels de Trump dispararien la inflació, que serien un impost sobre el consum. Va explotar la qüestió de l’avortament i va intentar vincular Trump al Projecte 2025, una proposta de govern de The Heritage Foundation que defensa mesures molt restrictives en aquesta matèria, així com un reordenament del poder entre les tres branques governamentals de caràcter cesarista. Finalment, Harris va asseverar que Trump és feble i errat en la seva política de seguretat nacional i en els afers internacionals, que admira els dictadors i en voldria ser un. Segons ella, els dictadors del món preguen per la victòria de Trump: saben que el poden manipular amb adulació i favors.
Durant el debat, Harris va alertar que una victòria de Trump podia suposar el final de la democràcia americana. És una línia d’atac que ha estat recurrent en la campanya demòcrata i entre la intel·lectualitat del país i, mal que exagerada, té fonaments clars. Harris va recordar que durant la seva campanya de qüestionament dels resultats electorals Trump havia afirmat que caldria suspendre temporalment la Constitució. Des de llavors, Trump ha reiterat una vegada i una altra que en cas de tornar a ser president instrumentalitzarà el Departament de Justícia contra els seus enemics. La vicepresidenta també va recordar l’assalt al Capitoli i que molts dels antics subordinats de l’expresident han afirmat que és un perill per al país. En un segon mandat, va concloure, no hi haurà guarda-rails.
Entre mitjan agost i mitjan octubre, Harris va tenir un avantatge clar sobre Trump en les enquestes. Ajudada per una premsa tradicional complaent que l’ha posada en poques contradiccions, en aquest període la vicepresidenta va treure de mitjana entre 2,5 i 3 punts al seu competidor, segons la publicació digital d’anàlisi d’enquestes Five Thirty Eight. El 26 d’octubre la diferència s’havia reduït molt significativament, a una mitjana d’1,3 punts. En aquest moment, la cursa electoral està pràcticament empatada. En els estats oscil·lants, la situació és molt ajustada. Si es modifiquen els resultats de les enquestes actuals amb els marges d’error de 2020, Trump guanyaria a tots els estats oscil·lants. Si es modifiquen amb els marges d’error de les “midterms” de 2022, Harris s’enduria pràcticament tots aquests estats.
Una victòria de Donald Trump suposa un perill immediat per a la democràcia americana i per al món liberal-democràtic. Durant el primer mandat, Trump va trobar en els seus subordinats un obstacle continuat a les seves tendències aïllacionistes i a les seves pulsions més autoritàries. Persones com els seus primers caps de personal, Reince Priebus i John Kelly, els seus secretaris de defensa James Mattis i Mark Esper, els seus advocats generals Jeff Sessions i Bill Barr, i el seu assessor de seguretat nacional John Bolton van contenir els seus pitjors impulsos. La inexperiència de Trump i el seu desig de ser reelegit els van ajudar a reeixir, com també ho va fer la seva incapacitat per tenir l’atenció concentrada en una matèria determinada durant gaire temps. En l’actualitat, un Trump ressentit amb els seus antics subordinats (coneguts per la premsa com “els adults a la sala”), més segur del seu coneixement del càrrec i sense perspectives d’un tercer mandat –la Vint-i-dosena Esmena ho impedeix, per bé que amb Trump no és descartable que pretengui que no té validesa o no li és d’aplicació–, és més que probable que en un segon mandat causi estralls al sistema polític intern i a l’aliança del món lliure.
Trump no és una persona altament ideològica i les seves motivacions més immediates són purament personals. De caràcter marcadament narcisista, desitja ésser al centre del debat, admirat i lloat. Les seves aliances són conjunturals i tendeix a percebre els altres en funció de si el lloen o el critiquen: els primers són perfectes, els darrers terribles. Això el fa susceptible a la manipulació, cosa especialment perillosa en el terreny internacional. Putin sempre s’ha mostrat sol·lícit amb Trump i aquest no l’ha criticat mai obertament. Trump ha estat crític amb les ajudes econòmiques a Ucraïna i amb Volodímir Zelenski i ha demanat des de ben aviat que la guerra s’acabi amb un acord que redibuixi les fronteres del país.
Malgrat la seva poca profunditat intel·lectual, Trump té algunes fixacions de caràcter programàtic de fa molts anys a què sempre retorna: “els altres països no paguen prou per la nostra protecció”, “la Xina competeix deslleialment”, “els aranzels són necessaris per protegir la indústria nacional”. Que la Xina competeix deslleialment és, a dia d’avui, una obvietat per a pràcticament tothom. Que els aranzels són necessaris no té tant de consens, però no té res de sinistre en si mateix. Que alguns països haurien d’invertir més en la pròpia seguretat tampoc no és especialment polèmic. Tanmateix, aquestes idees força agafen coherència en la ment de Donald Trump a partir d’una visió purament transaccional de les relacions internacionals.
L’expresident no veu el benefici en matèria de seguretat i d’hegemonia que donen als Estats Unit les aliances amb la resta de democràcies del món. No debades Trump va fer seu ja el 2016 el lema “Amèrica primer” (“America First”), associat a la neutralitat i el no-intervencionisme des que Woodrow Wilson el va utilitzar a 1916. Aquest eslògan evoca, en la cultura política americana, sobretot al comitè aïllacionista que durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial tingué Charles Lindbergh, connivent amb el Tercer Reich, com a principal portaveu. Durant el seu mandat, Trump va ser a punt de retirar els Estats Units de l’OTAN i, per bé que una llei de 2023 prohibeix al president de prendre aquesta decisió sense dos terços del Senat o una llei del Congrés, l’executiu té altres maneres de sabotejar l’aliança.
Per a Trump, que Putin es faci amb Ucraïna o una part d’Ucraïna no té cap interès per als Estats Units. Que l’Iran i els seus proxies ataquin Israel en té més, perquè entén que una part de l’electorat i de la seva base se sent directament interpel·lada pel conflicte. Amb tot, també en aquest segon cas la posició de Trump no és sòlida i pot canviar en funció dels seus interessos més espuris. Cal no oblidar que Trump es va sentir personalment traït per Binyamin Netanyahu quan aquest va felicitar Biden per la seva victòria electoral de 2020.
En el pla intern, l’alarma d’alguns intel·lectuals com Robert Kagan sobre una “inevitable” dictadura trumpiana és exagerada. No és cert que uns tribunals que l’elecció de Trump “haurà desafiat i revelat impotents” es converteixin, només perquè “no el van poder controlar com a individu privat”, en un decorat sense cap poder de “controlar-lo millor com a president dels Estats Units”. Els tribunals continuaran anul·lant algunes de les seves ordres i, en general, els funcionaris federals els obeiran.
Tampoc no és cert que el Congrés tingui com a única manera de controlar un “president rebel” la figura de l’impeachment i que havent fracassat en aquest aspecte hagi quedat desarticulat totalment. Sense un legislatiu favorable, moltes iniciatives del president són paper mullat. Trump, certament, pot perseguir judicialment els seus enemics, però al final les sentències depenen de jurats i de jutges. Certament, aquests processos d’origen corrupte poden dur a alguna sentència condemnatòria, però no són esperables empresonaments massius. Els estats continuaran sent un contrapès als abusos federals, i no és convincent que ho deixin de ser per l’assetjament a què estaran sotmesos per una “contraresistència” organitzada per “republicans i conservadors de tota la nació que es veuran energitzats pel triomf del seu heroi”.
L’arquitectura constitucional dels Estats Units està construïda sobre la noció formulada per James Madison que una ambició ha de servir per controlar-ne una altra i un interès ha de controlar-ne un altre. El marge de maniobra d’una sola institució, fins i tot en aquesta època de presidència imperial, té limitacions clares. La Constitució americana no permet cap Llei Habilitant com la que va convertir Adolf Hitler en el dictador d’Alemanya. Una llei així tampoc no tindria el 60% de vots necessaris per superar el filibuster al Senat. I si malgrat tot s’aprovés, els tribunals l’anul·larien. I si no ho fessin, no es podria aplicar: la quantitat d’armes que posseeixen els ciutadans americans ho fa impossible.
Amb tot, Trump representa un perill immediat d’involució democràtica. Armat amb la sentència de la Cort Suprema que descobreix una immunitat presidencial pràcticament total per a “actes oficials” en una Constitució que resta muda quant a aquesta qüestió (novament, ens trobem davant d’un cas d’originalisme no practicant), un Trump president vulnerarà recurrentment la llei. Hi haurà persecucions selectives i es vulneraran drets reconeguts com el de manifestació. La confiança en les institucions, molt baixa, se’n ressentirà encara més. És d’esperar que apareguin moviments massius de resistència i protesta. El principal problema serà, però, en l’àmbit internacional.
Kamala Harris no suposa una amenaça tan immediata i directa a la salut democràtica del país i als seus compromisos internacionals. Amb tot, la línia política dels demòcrates ha estat altament corrosiva al llarg de les darreres dècades. L’activisme judicial de l’esquerra des de mitjan segle XX revela una mentalitat que el fi justifica els mitjans. També des d’aquella època, el partit ha formulat tota mena de guerres culturals com a mitjà per competir electoralment. Per bé que els republicans han convertit aquestes batalles, que a la llarga generalment han perdut, també en una eina de mobilització electoral, l’inici de les controvèrsies sempre s’ha produït per acció de l’esquerra. En l’actualitat, la política del partit demòcrata està totalment dominada per la politització d’identitats tradicionalment subalternes i per la seva exaltació i conversió en objectes sagrats. Com a reacció a aquesta política microidentitària, el camp rival s’ha convertit en el referent de les identitats defenestrades. De fet, en un gir interessant, Kamala Harris, primera dona negra i d’origen asiàtic a presentar-se a les eleccions presidencials, té menys suport entre els homes negres que no pas Hillary Clinton o Joe Biden. Sembla que la interseccionalitat és una arma de doble tall.
No és aquest el lloc per a una dissertació sobre els orígens del que s’ha anomenat “wokisme”, per bé que aquest autor hi percep la mateixa dinàmica que els Grans Despertars del protestantisme evangèlic americà del XVIII i el XIX (la divisió de la població entre qui ha vist la nova veritat i qui encara s’arrapa als vells dogmes i a la vella estructura corrupta, èmfasi en la transformació i contrició individuals, visió del món com una lluita entre el bé i el mal, proselitisme agressiu). En qualsevol cas, es tracta d’una força altament disgregadora. En comptes de superar les velles divisions i ferides amb un nacionalisme o patriotisme inclusiu, que no demani a ningú pel seu passat ni per la seva privacitat, s’insisteix a dividir la població entre bons i dolents, oprimits i opressors, en base a una jerarquia d’opressions més o menys vigents. En comptes de celebrar aquells aspectes de la història americana que anuncien un futur millor (les veritats autoevidents de la Declaració d’Independència, el nou naixement de llibertat de Gettysburg, la lluita contra el feixisme i el totalitarisme), s’insisteix a presentar el país com irremeiablement corrupte i injust. Si potències rivals cerquessin una fórmula millor per afeblir-lo, difícilment la trobarien.
Hi ha hagut altres moments de la història americana de gran polarització interna. La dècada de 1790, amb la disputa entre hamiltonians i jeffersonians sobre el rol del govern federal i sobre la Revolució francesa. L’elecció de 1824 i l’acusació de “negociació corrupta” que els jacksonians feren a John Quincy Adams i Henry Clay. Els anys de presidència del mateix Andrew Jackson. Les disputes sobre l’esclavatge que s’intensificaren després de la Guerra amb Mèxic i que desembocaren en la Guerra Civil. L’elecció de 1876. En tots els casos, menys en la Guerra Civil, el conflicte no va comportar un trencament sistèmic. Després de la Guerra Civil, amb la victòria de la Unió, el país es va recosir amb tres noves esmenes constitucionals que feien efectiu el “nou naixement en llibertat” promès per Abraham Lincoln. Per bé que dues d’aquestes esmenes van ser nul·lificades a la pràctica per una Cort Suprema activista, a la llarga van ser restaurades. Fora de la dècada de 1860, l’ordre constitucional no s’ha vist mai qüestionat seriosament.
El futur no està escrit, però l’experiència del passat ens fa tenir esperança que malgrat la gran divisió actual, els Estats Units sobreviuran i es refaran. Amb tot, el rol que tenen avui al món com a garants de la llibertat i de la democràcia es pot perdre per sempre. A Catalunya, país tan propens a l’antiamericanisme de budell, ens convé que això no passi. Per bé que el règim espanyol actual no es caracteritza pel seu respecte per la voluntat popular, els drets fonamentals i, menys encara, el dret d’autodeterminació dels catalans, no podem oblidar que és clarament menys repressiu que els seus predecessors, i que ho és per obra i gràcia dels Estats Units d’Amèrica. En un context de Guerra Freda, en què als americans els convenia integrar Espanya en les institucions del bloc occidental davant del totalitarisme soviètic, el règim de Franco es va veure obligat primer a suavitzar-se i després a reconvertir-se en un sistema pluralista.
El 1971 el general Vernon Walters va ser enviat per Richard Nixon per entrevistar-se amb el dictador espanyol en relació amb el futur del seu règim. La resposta del tirà va ser reveladora: “jo he creat certes institucions, ningú creu que funcionaran. Van errats. El príncep serà rei, perquè no hi ha alternativa. Espanya anirà lluny en el camí que desitgen vostès, els anglesos i els francesos: democràcia, pornografia, droga, què sé jo. Hi haurà moltes bogeries, però cap serà fatal per a Espanya”. Per bé què el règim espanyol actual, dissenyat pels franquistes sota pressió de les democràcies occidentals, no dona sortida a les necessitats i als anhels de Catalunya, el seu marge de maniobra per esclafar-los és molt menor que en el passat. Catalunya, com tots els països petits, independents o no, es beneficia de la Pax Americana.
Miquel Gil és politòleg i màster en Filosofia Política, s’ha especialitzat en la producció intel·lectual del nacionalisme i en política lingüística.
Les opinions expressades en aquesta publicació són dels autors i no pretenen reflectir les opinions o punts de vista del CGI ni dels seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap opinió per part del CGI sobre l’estatus jurídic de cap país, àrea o territori ni de les seves autoritats, ni sobre la delimitació de les seves fronteres.
—————————————–
Fotografia: Associated Press
