El Taiwan Dome: implicacions geopolítiques i elements de reflexió per a Catalunya
Per Marçal Sanmartí
07/04/2026
Resum executiu
Taiwan i la seva indústria de defensa han decidit fer un pas endavant anunciant un sistema de defensa antimissils multicapa anomenat T-Dome. Com el nom indica, s’ha inspirat en la Cúpula de Ferro israeliana. Però les diferències militars, polítiques i geogràfiques entre Israel, Taiwan i els seus adversaris són enormes.
Tot i que les indústries de defensa i de l’espai de Taiwan han demostrat les seves fortaleses, un sistema de defensa antimissils multicapa d’aquestes característiques s’enfrontarà a diversos reptes de gran abast.
El present article vol discutir aquests reptes i les lliçons que altres actors polítics, incloent-hi Catalunya, podrien extreure del projecte T-Dome i dels sectors de defensa i espai taiwanesos.
El T-Dome, una actualització de les capacitats antimissils actuals que ja són insuficients?
L’octubre passat, el president de Taiwan Lai Ching-te va anunciar plans per construir una nova xarxa de defensa antimissils multicapa anomenada Taiwan Dome (T-Dome) per protegir l’illa de les amenaces de la Xina continental. La Cúpula de Ferro d’Israel i la projectada Golden Dome als EUA en són les referències més evidents.
Certament, la Xina continental no va acollir bé l’anunci, cosa que fa que l’entorn d’amenaça de Taiwan sigui molt diferent del d’Israel o dels EUA. De fet, és molt més complex que tots dos. El T-Dome no és quelcom que Taiwan pugui comprar d’aquells països, sinó quelcom que cal dissenyar ad hoc per a les seves necessitats específiques.
La Xina continental és la segona economia i potència militar del món, té una població de 1.400 milions de persones i es troba a poc més de cent milles de Taiwan. El país té capacitat d’execuctar un atac coordinat i a gran escala que combini míssils balístics i de creuer, coets de llarg abast, sistemes hipersònics, municions planadores, aeronaus tripulades i plataformes no tripulades massives. Tots aquests actius d’atac es poden combinar amb vigilància espacial, guerra electrònica i operacions cibernètiques per articular una campanya integrada.
Taiwan, amb una població de 23 milions de persones, una profunditat estratègica limitada i temps d’alerta extremadament curts, s’enfrontaria a un nivell d’escala, integració i sofisticació tecnològica molt superior al que els adversaris d’Israel poden desplegar, incloent-hi els avançats programes de coets i drons de l’Iran. D’altra banda, el T-Dome no només hauria de protegir la població i els actius militars de Taiwan, sinó també la seva indústria de semiconductors, la qual cosa no és un repte menor.
La Cúpula de Ferro va ser dissenyada per protegir Israel dels llançaments de coets i míssils des de països i territoris veïns mitjançant radars i sistemes d’intercepció. No obstant això, els sistemes de radar terrestres, tot i ser extremadament potents, sovint no detecten els míssils fins que s’eleven per sobre de l’horitzó. Això genera un retard en l’alerta primerenca i redueix el temps disponible per a la intercepció. L’alerta primerenca de míssils mitjançant tecnologia d’infraroig en satèl·lits pot resoldre aquest problema, i és per això que l’equivalent nord-americà, la Golden Dome, els incorporarà com a capa addicional de defensa dins del sistema.
Els sensors d’infraroig basats a l’espai poden detectar el plomall de calor d’un llançament de míssil de manera gairebé immediata. Aquesta diferència de minuts, o fins i tot de segons, pot determinar si un míssil és interceptat amb èxit. Els radars no poden detectar els míssils fins que s’eleven per sobre de la curvatura de la Terra, però els satèl·lits poden cobrir regions molt més àmplies i complementar les xarxes de radar desbordades per llançaments múltiples.
Finalment, els radars tenen dificultats per rastrejar míssils hipersònics. La Xina continental ja compta amb un dels programes d’armes hipersòniques més avançats del món, que combina velocitat extrema (per sobre del Mach 5), llarg abast (fins a 2.500 km) i maniobrabilitat que fa que aquests sistemes siguin molt difícils d’interceptar, o fins i tot de detectar. De fet, anàlisis recents indiquen que la Xina continental està per davant dels Estats Units i d’Europa en el desplegament operacional, amb sistemes com el DF-17 i el DFZF ja en servei. L’impuls per obtenir aquests sistemes respon precisament a la voluntat d’enfortir la capacitat de la Xina continental per dissuadir la intervenció americana al voltant de Taiwan i als mars de la Xina Meridional i Oriental. Aquesta és la principal raó per la qual els Estats Units inclouran una capa de satèl·lits a la seva Golden Dome. Tot i que la Xina ha assajat armes antisatèl·lit, les constel·lacions proliferades de satèl·lits mitigen aquest risc en dificultar que els adversaris, incloent-hi les superpotències, puguin inhabilitar sistemes sencers.
L’astropolítica dels sistemes de defensa antimissils a Taiwan
Inclourà, doncs, el projecte T-Dome una capa de satèl·lits al seu sistema? De moment, això no s’ha confirmat, però podria esdevenir una necessitat. Tanmateix, fer-ho comportaria dificultats per diverses raons.
Tot i que Taiwan podria comprar components a empreses americanes, com ara Raytheon Technologies o Teledyne Technologies, per al desenvolupament de sensors d’infraroig per a satèl·lits, la política que envolta l’adquisició pot ser molt delicada. I això no només perquè els Estats Units podrien vetar l’exportació de la tecnologia per mantenir el seu avantatge defensiu, sinó també per evitar represàlies directes de la Xina continental. Podria Taiwan, doncs, desenvolupar les tecnologies necessàries de manera autòctona?
L’expresident de Taiwan Tsai Ing-wen va proposar el 2021 que Taiwan assoleixi una posició estratègica en el sector espacial mitjançant un programa espacial propi. De facto, això ja està passant a través de la seva indústria de semiconductors, però també a través de la indústria de components per a satèl·lits. Els satèl·lits Starlink ja incorporen nombroses peces d’empreses taiwaneses, com Chin’Poon Industrial o Universal NeWeb Corporation, fet que posa de manifest la ferma intenció de Taiwan de consolidar la seva posició a la cadena de subministrament global de satèl·lits. El problema és que SpaceX ja va demanar a aquestes empreses que traslladessin la fabricació a Tailàndia i el Vietnam per diversificar la producció. El risc geopolític per a les empreses americanes és més que evident.
Malgrat tot, els satèl·lits de defensa per al T-Dome continuen sent una possibilitat.
Taiwan va llançar el seu primer satèl·lit el 1999 i va crear la seva pròpia agència espacial el 1991 sota la denominació Organització Espacial Nacional (NSPO), que el 2023 va ser reformulada com a Agència Espacial de Taiwan (TASA). El mateix any va entrar en vigor la Llei de Desenvolupament Espacial, marc legal fonamental de l’illa per governar les activitats espacials, per tal de configurar la seva emergent indústria en el sector i alinear les ambicions locals amb les normes internacionals. Aquesta llei representa un pas decisiu en la transició de Taiwan d’un programa espacial orientat a la recerca cap a una indústria espacial estratègica de ple dret. En aquest sentit, les intencions geopolítiques de Taiwan semblen prou clares.
El 2017, Taiwan va llançar el seu primer satèl·lit de producció pròpia, capaç de generar imatges d’ús dual (civil i defensa). Alhora, aspira a impulsar les comunicacions per satèl·lit en òrbita baixa terrestre amb una constel·lació de doble ús pròpia per al 2030, amb un cost estimat de 27.000 milions de NT$ (uns 728 milions d’euros). Actualment, Taiwan està connectat a Internet a través de cables submarins, raó per la qual els sectors públic i privat cerquen una constel·lació de satèl·lits que doti la xarxa d’Internet actual d’una major resiliència. Al mateix temps, Taiwan vol evitar escenaris com el d’Ucraïna, on el país atacat ha hagut de recórrer a l’assistència tecnològica estrangera (Starlink) per mantenir les comunicacions civils i militars.
Un altre repte el planteja el llançament d’aquests satèl·lits. Tot i que Taiwan disposa d’un centre de llançament nacional al poble de Syuhai, al comtat de Pingtung, i les institucions de recerca han llançat amb èxit coets suborbitals, el llançament de satèl·lits de manera autòctona és un assumpte ben diferent, tant des del punt de vista tecnològic com polític. Per bé que la intenció sigui desenvolupar coets de major abast i ampliar les instal·lacions de proves, la repercussió política internacional podria ser considerable. La Xina continental pot interpretar un coet de majors dimensions com un míssil de llarg abast apuntat a la seva capital. Fins i tot els Estats Units, garant de l’autogovern taiwanès, podrien bloquejar aquesta opció si consideressin que les represàlies de la Xina continental comportarien un risc massa elevat per als seus propis interessos. Llançarien els Estats Units aquells satèl·lits en nom de Taiwan? La resposta roman oberta.
Cal afegir-hi, a més, el repte del cost. En el moment de l’anunci del T-Dome, el president Lai Ching-te també va anunciar que Taiwan ha d’augmentar la despesa en defensa del 3% del PIB a gairebé el 5% cap al 2030, xifra que representa al voltant de 40.000 milions d’euros. Afegir una capa de satèl·lits —amb tota la infraestructura terrestre i de ciberseguretat que comporta— al sistema de defensa antimissils T-Dome incrementaria encara més la pressió financera sobre el pressupost nacional.
L’establiment de la Cúpula de Ferro israeliana va requerir diversos anys d’inversions de milers de milions d’euros, i això sense requerir satèl·lits. En temps de guerra com l’actual, s’estima que la seva operació consumeix centenars de milions d’euros a l’any. Pot Taiwan permetre’s una despesa similar? Podran les seves indústries de defensa i espai, juntament amb les seves cadenes de subministrament, fer-hi front?
Lliçons per a altres actors polítics, incloent-hi Catalunya
Com hem vist, la creació d’una cúpula antimissils multicapa presenta reptes de diversa naturalesa: tecnològics, però també econòmics i polítics. Això en sí mateix és una lliçó a retenir: els satèl·lits i els coets són tecnologies d’ús dual. Un satèl·lit pot enviar imatges d’un incendi forestal, però també d’actius enemics; pot geolocalitzar una cita a Tinder, però també les pròpies tropes; i pot permetre veure vídeos en un refugi de muntanya, però també reconnectar un govern en línia si l’enemic talla les comunicacions per cable durant un atac.
El mateix s’aplica als coets: poden posar en òrbita satèl·lits, però també convertir-se en míssils de llarg abast. Per això les tecnologies espacials no només són difícils i costoses, sinó també molt sensibles políticament. I no només en el cas de la transferència tecnològica: fins i tot les tecnologies de desenvolupament propi interfereixen en la geopolítica en el moment en què arriben a l’espai exterior que envolta el planeta.
Finalment, cal considerar-ne el cost. Tot i que el sector espacial comercial ha fet les tecnologies espacials més assequibles que mai, posar objectes en òrbita continua essent una empresa molt complexa i, per tant, cara. En un moment en què les realitats industrials sobre el cost econòmic de la guerra es redescobreixen tant a Ucraïna com a l’Iran, l’assequibilitat a llarg termini és un factor que no es pot menystenir a l’hora de desenvolupar un sistema de defensa.
Malgrat tot, les cartes del tauler geopolític mundial s’estan tornant a repartir entre els actors, i un nombre creixent d’aquests assumeix els riscos necessaris per assolir un accés sobirà a l’espai.
Fins i tot les empreses espacials comercials com SpaceX o Rocket Lab estan intentant integrar les seves cadenes de subministrament per guanyar en sobirania. L’espai ha deixat de ser només una qüestió de prestigi polític i s’està convertint en un actiu imprescindible per a la defensa. En som testimonis no només a Ucraïna, on Starlink va contribuir a reconnectar el país a Internet, sinó també a l’Iran. Alguns analistes sostenen que Rússia proporciona imatges i que la Xina ofereix geolocalizació mitjançant satèl·lits per ajudar la República Islàmica a fer front als EUA i Israel.
Catalunya també en pot extreure lliçons. Com Taiwan, Catalunya té la seva pròpia agència espacial, l’IEEC (Institut d’Estudis Espacials de Catalunya), fundada fins i tot abans que la taiwanesa, el 1996. El Govern de la Generalitat ha llançat tres satèl·lits d’observació i té en preparació el llançament d’un satèl·lit experimental de 6G, fabricat localment amb tecnologia de desenvolupament propi, que també serà seguit des del territori. De manera similar a Taiwan, Catalunya desenvolupa les seves indústries espacial i de semiconductors per assolir una influència estratègica en l’àmbit europeu.
Les lliçons que Catalunya pot aprendre de Taiwan es troben en l’escala. Taiwan és de facto un actor polític internacional no només per la seva posició geogràfica, sinó per la dimensió de la seva indústria de semiconductors i la seva connexió directa amb la indústria espacial. Totes dues estan estretament vinculades, i de manera molt deliberada. El món occidental no només vol els semiconductors de Taiwan: els necessita. De la mateixa manera, la primera potència espacial mundial, els EUA, necessita els semiconductors i els components de satèl·lits taiwanesos.
Una comparació directa entre els dos territoris és una tasca força complexa. La població i el PIB de Taiwan gairebé tripliquen els de Catalunya, i Taiwan és de facto un país que es governa a si mateix i disposa d’un exèrcit propi. Tanmateix, Catalunya té les seves pròpies cartes per jugar. Compta amb un sector de ciberseguretat dinàmic, un sector espacial públic i privat petit però en creixement, i forma part d’un espai econòmic de 450 milions de persones amb un PIB de 27 bilions d’euros, àvid d’inversió precisament en les indústries de semiconductors i espai. La principal lliçó que Catalunya pot aprendre de Taiwan és, per tant, la voluntat política ferma i sostinguda de fer de la seva indústria de semiconductors i espai una eina de projecció geopolítica.
Catalunya potser no necessita aspirar a un sistema antimissils multicapa amb satèl·lits, però la seva pròpia Estratègia Espacial Catalunya 2030 identifica bones oportunitats en el sector de la defensa espacial. Ara bé, de manera similar a altres nacions europees, hi ha força presentacions, estratègies i documents de posició sobre espai i defensa, però no prou inversió ni agilitat executiva perquè aquests plans assoleixin els seus objectius i tinguin impacte internacional.
Confiem que el recent acord d’intercanvi entre l’IEEC i Mobileheroes, la principal empresa tecnològica de Taiwan en l’àmbit de la competició internacional, no només enforteixi el vincle entre l’ecosistema espacial català i l’ecosistema de telecomunicacions taiwanès, sinó que també transmeti a Catalunya una mica del saber fer geopolític i de la voluntat sostinguda que caracteritzen Taiwan.
Marçal Sanmartí és analista d’astropolítica i membre de la Planetary Society.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
