El món, tal com és o com ens agradaria que fos?
05/02/2021
Restituir el realisme al cor de la vella Europa, potser encara més a Catalunya, no és pas una tasca senzilla. I, fonamentalment, la dificultat rau en l’excés d’idealisme imperant, a l’hora de tractar de comprendre les divergències que regeixen les dinàmiques globals. Perquè, en relació amb aquestes, l’escola realista de les relacions internacionals no es pregunta “com ens agradaria que fos el món”, sinó que tracta d’observar-lo i d’analitzar-lo “tal com és”. Aquesta mirada, sens dubte, podria decebre o fins i tot ser desagradable pels que cerquin veritats absolutes i solucions definitives als mals de la humanitat.
En els temps que ens ha tocat viure, marcats per grans convulsions, incerteses i transformacions (i és que, per ventura, no ha estat sempre així?), certament, molts esperarien trobar alguna resposta que s’ajustés, idealment, a la que creuen que hauria de ser la realitat del món on vivim. A partir d’un marc d’interpretació fet a mida, doncs, titllarien el realisme de fruir amb les problemàtiques, més que tractar de solucionar-les; així com d’un pessimisme contemplatiu que acusarien de desentendre’s dels horitzons de la pau i de la concòrdia universals.
De fet, la posició realista s’ha vist avesada a aquesta mena de crítiques, almenys des de la fundació de la seva escola clàssica, amb E.H. Carr i Hans J. Morgenthau. Tot i que, fins i tot abans, en la seva arrel filosòfica, que podríem identificar en el pensament de Thomas Hobbes (segle XVII), podem trobar-hi reticències similars. En aquest sentit, possiblement la crítica més cèlebre al filòsof de Malmesbury és la del bisbe John Bramhall, a la seva obra “The catching of Leviathan or the great whale”. I, entre les seves crítiques, potser una de les menys conegudes és justament la que es refereix a la seva anàlisi de les relacions internacionals.
Bramhall adverteix del perill d’una perspectiva com la hobbesiana, de cara a l’assoliment de la pau exterior; car si les repúbliques es trobessin en les mateixes condicions de guerra de tots contra tots que Hobbes infereix entre els individus en condicions de mera natura, no hi hauria lloc per a les confederacions, ni tan sols les declaracions de guerra tindrien sentit, no hi hauria mai confiança en els juraments ni en la paraula donada pels altres sobirans, obrint “perillosament la porta a la guerra extrema”. Fixem-nos, però, que el bisbe Bramhall, en aquest aspecte, no critica tant la solidesa del raonament de Hobbes, sinó les possibles conseqüències de les seves conclusions.
La qüestió que aquí caldria preguntar-nos és la següent: ¿és Hobbes qui a través de la seva anàlisi obriria la porta a la guerra o bé és la guerra la que obriria la porta a l’anàlisi de Hobbes? Quan Bramhall parlava de “guerra extrema”, no podia arribar ni a imaginar-se (ni en els seus pitjors malsons) el nivell de violència i de mortalitat que es produiria a les guerres mundials del segle XX; com tampoc no podia figurar-se la capacitat letal que s’originaria amb les armes nuclears ni, en general, amb la tecnologia militar moderna. Seria, però, tan desassenyat culpar Hobbes –i els realistes hobbesians– d’haver obert la porta a la guerra, com ho seria acusar Albert Einstein d’haver possibilitat els bombardeigs nuclears sobre Hiroshima i Nagasaki.
Perquè Hobbes no va establir les bases per justificar les guerres exteriors, sinó que va descriure la realitat, tal com la va inferir per pròpia experiència, malgrat que això entelés el prisma normatiu dels escolàstics del seu temps i dels idealistes posteriors. Tan sols cal tractar de resseguir la història de la humanitat, com per adonar-se que mai no s’han donat plenament unes condicions d’absència de conflicte exterior suficientment duradores, com per poder parlar de pau de manera apropiada; és a dir, més enllà de les guerres en acte (i.e. de la violència real), la guerra sempre ha tingut un caràcter potencial, en absència dels mecanismes que permetrien la consecució d’una pau perpètua, tal com l’anomenava Immanuel Kant. Més aviat, doncs, caldria parlar d’armisticis més o menys prolongats, però no pas de pau.
Així d’inconsistent és també la imputació de Hannah Arendt a Hobbes, a qui considera precursor de l’imperialisme. Perquè no se’n desprèn un judici moral o normatiu, del fet d’explicar que els poders sobirans es relacionen mútuament a través del conflicte, alhora que actuen d’acord amb els seus propis interessos, fonamentalment, de cara a la recerca de la pròpia conservació. En altres paraules: Hobbes no diu mai que això sigui bo; si bé admet que cal considerar-ho just i lícit, en la mesura que cada sobirà és lliure de fer tot allò que consideri oportú per tal d’evitar ser destruït per un enemic, ja sigui defensant-se o anticipant-se a l’atac. Tanmateix, en la mesura que aquesta dinàmica engendra la guerra i que, per Hobbes, la condició de guerra és el pitjor des mals de la humanitat, el seu objectiu no és pas encoratjar-la, sinó cercar els mecanismes polítics que permetin instaurar una condició d’arministici durador.
“Allò que sigui, doncs, conseqüent a un temps de guerra, on cada home és enemic de cada home, també és conseqüent al temps en què els homes viuen sense altra seguretat que la que els proporcionarà la seva pròpia força i la seva pròpia inventiva. En tal condició no hi ha lloc per a la indústria, ja que el fruit de la mateixa és incert, i, en conseqüència, cap treball de la terra, ni navegació, ni tampoc l’ús de recursos que puguin ser importats per la mar, ni edificis còmodes, ni instruments per moure o treure aquelles coses que requereixen molta força, ni coneixement de la faç de la terra, ni compte del temps; cap art, ni lletres, ni societat; i, el que és el pitjor de tot, un temor constant i un perill de mort violenta; i la vida de l’home és solitària, pobra, desagradable, brutal i curta.” (Lev, XIII, p.192)
Aquí, a més, caldria interposar la rigorosa anàlisi textual de Noel Malcolm, un dels grans intèrprets i editors de Hobbes de la nostra contemporaneïtat: des del seu punt de vista, caldria repensar aquesta analogia directa entre el comportament de la persona natural (i.e. l’ésser humà) i de la persona artificial (i.e. commonwealth o república), a través de la qual s’han interpretat tradicionalment els passatges en què Hobbes es refereix a les relacions internacionals. Tot i que encara més interessant resulta el fet de repensar les condicions d’isolament individual i dissociació que sovint s’han atribuït a l’estat en què viurien hipotèticament els individus, mancats d’un poder comú: en l’estat o condició de mera natura.
Aquí es fa palesa una fecunda querella interpretativa que, si bé no és la intenció d’aquestes línies abordar-la, almenys ens permet assenyalar que les lectures més tradicionals de la filosofia de Hobbes no estan lliures de controvèrsia. Així mateix, se’ns mostra un cert paral·lelisme (o continuïtat?) entre les crítiques a Hobbes i les que es dirigeixen al realisme clàssic que, actualment, podem considerar perfectament vigents. El comú denominador, en ambdós casos, consisteix en confondre la perspectiva d’anàlisi (a partir de la realitat dels fets) amb la desatenció de les qüestions d’ordre normatiu, moral, polític i d’altra índole que puguin derivar-se’n.
El realisme, però, no se’n renta les mans –com tampoc Hobbes no ho va fer–, sinó que tracta de delimitar clarament el tauler de joc, abans de proposar quin és el moviment de fitxes més convenient. A partir d’aquí, podrem trobar múltiples propostes de jugada, tant de coincidents com de divergents, d’acord amb els interessos de cadascun dels jugadors, però que, en tots els casos, partiran d’una mateixa premissa: que si volem emprendre moviments reals, cal entendre quina és la realitat en què ens hem de moure.
El cas de Catalunya a l’octubre de 2017 ofereix un exemple paradigmàtic de com no es pot escapar de la realitat. Aquest és una questió extensa, però pel que ens ocupa aquí, ens centrarem en les reaccions internacionals per il·lustrar el nostre argument. D’una banda, ni l’UE ni la pràctica totalitat d’actors democràtics sistema internacional no van censurar, en la mesura que hom ho hauria desitjat, la repressió espanyola perpetrada contra el poble català, ni abans ni durant ni després del referèndum. D’altra banda, encara menys suport va obtenir la declaració d’independència del 27-O, deixant aquí de banda la pròpia voluntat d’executar-la. Tampoc per part d’aquells de qui més s’hauria desitjat obtenir-lo; és a dir, de les democràcies liberals occidentals (amb qui la classe política catalana s’emmiralla) o bé d’aquells països que es troben el seu propi dret a l’autodeterminació qüestionat.
El problema, doncs, rau en la dificultat de navegar per la realitat sense realisme. Això no denega la possibilitat que cadascú pugui apostar pel model polític, social i econòmic que bonament li plagui. Això tampoc no contraria l’acció solidària que cadascú pugui emprendre col·lectivament, a favor de les causes justes d’altres nacions i pobles del món. El fet, però, és que els actors amb qui hom vulgui tutejar-se o als qui són admirats, per la seva història, per com s’organitzen, per com lluiten pel seu alliberament, etc., si són on són, justament és perquè en algun moment donat s’han vist abocats a l’anàlisi realista.
Per aprendre com les accions pròpies poden condicionar les accions d’altri, primer cal tractar de comprendre quins són seus interessos, les seves necessitats, la seva posició al sistema internacional, el funcionament de les seves relacions, les seves amistats i enemistats. Internacionalitzar la pròpia causa, doncs, no consisteix tan sols en mediatitzar-la entre l’opinió pública, sinó també (i sobretot) aconseguir situar-la a l’agenda política d’altres estats i organitzacions internacionals.
Això, sens dubte, implicarà assumir compromisos, estar oberts a parlar de tot i amb tothom, i tenir clar que tota estratègia política s’ha d’articular al món real i no al món de les idees. En aquest sentit, l’anàlisi realista de les relacions internacionals es presenta com un marc d’interpretació imprescindible per entendre el món i intervenir-hi. Una eina que cal depurar de prejudicis i de l’anatemització que n’ha fet l’idealisme, per tal de poder emprendre els dos primers passos necessaris, abans de pensar com es poden provocar moviments en els altres actors: conèixer les pròpies condicions d’existència i saber què es pot fer per començar a existir efectivament.
