Catalunya i la temptació de la Internacional Secessionista
Per Daniel Roldán
04/12/2025
L’independentisme català ha viscut, al llarg de la darrera dècada, un intens procés polític que ha posat en evidència les seves mancances estratègiques en diversos àmbits. Entre aquestes, una de les més remarcables ha estat la incapacitat de dissenyar una política d’aliances internacionals sòlida, fonamentada en la realitat del sistema internacional i no en postulats moralistes o simbòlics. Durant els anys del procés, es va donar per suposat que la raó moral era suficient per legitimar i fer prosperar una independència unilateral. Però, tal com es ensenya el realisme, el sistema internacional no funciona en clau de raó moral, sinó en termes d’interessos -ja siguin econòmics, polítics, comercials o de seguretat. En aquest sentit, allò que avui resulta indiscutible és que qualsevol estratègia sobiranista ha de fonamentar-se en una connexió d’interessos amb altres estats i en la presentació de la independència de Catalunya com una oportunitat, i no com un problema; o, si més no, com quelcom que no presenta cap amenaça rellevant, o que comporta un cost menor a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu.
Tanmateix, aquesta diagnosi no sembla haver estat plenament interioritzada per l’independentisme català. Les pràctiques dels partits polítics i de les entitats civils independentistes mostren que, encara avui, predomina una pulsió que porta a donar suport obert a altres moviments secessionistes del món i cercar establir-hi aliances, precisament sobre la base d’un suposat deure moral de solidaritat entre nacions sense estat. Aquesta manera de fer parteix de la idea que Catalunya, com una de les nacions sense estat més grans del món, pot jugar un paper de lideratge dins d’una mena d’”internacional secessionista”.
Potser algú podria pensar que aquesta manera d’actuar no representa cap inconvenient i que, al cap i a la fi, el suport mutu entre moviments independentistes és inofensiu. Tanmateix, si bé el suport genèric al dret d’autodeterminació dels pobles pot resultar necessari per coherència amb la pròpia aspiració d’autodeterminació, i l’intercanvi de visions i aprenentatges entre moviments pot tenir una gran utilitat, plantejar una estratègia de suport obert a les pretensions d’altres moviments independentistes de manera sistemàtica constitueix un error que pot comportar conseqüències greus. Lluny d’aportar beneficis reals, aquesta estratègia té un recorregut molt limitat i, fins i tot, pot resultar contraproduent.
Els riscos d’aquest plantejament són clars i poden resumir-se en dues dimensions principals. En primer lloc, reforça les reticències dels estats, especialment dels europeus, que veuen amb temor qualsevol precedent de reconeixement d’una independència unilateral l’establiment de precedents d’independències unilaterals en què es puguin emmirallar i legitimar les seves pròpies minories nacionals. Si Catalunya es presenta com un actor que dona suport indiscriminat a tots els moviments de secessió del món, el seu projecte es pot percebre com un vector de desestabilització permanent. L’efecte immediat és l’increment de les reticències a qualsevol forma de suport o reconeixement, que ja són prou fortes en origen.
En segon lloc, una estratègia d’aliances indiscriminada pot situar Catalunya en contradicció directa amb els interessos geoestratègics dels actors que més necessita. A aquest efecte, el cas de Nova Caledònia n’és un exemple paradigmàtic: el moviment kanak, amb un dret a l’autodeterminació reconegut després d’un llarg conflicte i amb un historial de mobilitzacions recents, podria semblar un aliat natural. Però la seva eventual independència és percebuda per França, el conjunt de la Unió Europea i els Estats Units com una amenaça a l’estabilitat estratègica al Pacífic, atès que podria obrir la porta a una penetració de la Xina i, en darrera instància, a l’establiment d’una base naval xinesa en un punt clau per a l’equilibri geopolític en aquella regió. En aquest escenari, un suport explícit del sobiranisme català a la causa kanaka no només no aportaria res, sinó que perjudicaria directament les aspiracions catalanes.
Aquest dilema no és nou ni exclusiu de Catalunya, ja que altres moviments secessionistes han hagut d’adaptar les seves estratègies per sobreviure en un entorn internacional advers. Per exemple Kosovo només va obtenir un reconeixement ampli després de demostrar la seva utilitat per a l’estratègia occidental als Balcans i gràcies al suport explícit dels Estats Units i de la majoria d’estats de la UE. A més, amb la voluntat d’ampliar aquests reconeixements, Kosovo evita posicionar-se a favor de moviments independentistes.
Tanmateix, això no vol dir que l’independentisme català hagi de renunciar a establir vincles amb cap moviment secessionista, sinó que ha d’aplicar un criteri selectiu i pragmàtic que permeti analitzar cas per cas quins moviments poden generar simpatia entre els estats occidentals i quins, en canvi, poden incrementar les recances. Un exemple de lògica oposada al cas kanak és el Tibet. La seva situació com a territori ocupat per la Xina genera simpaties àmplies dins del món occidental —per bé que els estats s’han cuidat de no establir-ne cap mena de reconeixement formal per tal d’evitar una situació diplomàtica insostenible amb la Xina— i no es percep com un factor de desestabilització sinó com una injustícia històrica. Donar mostres de suport al Tibet, sempre dins d’un registre diplomàticament homologable al d’un estat indepent, no només no augmenta les reticències dels estats europeus o altres països occidentals, sinó que té potencial per obrir vies de contacte amb actors rellevants com l’Índia, que podrien tenir un paper útil en un futur escenari de reconeixement.
També caldria explorar vies d’encaix amb causes que, sense ser de secessió, tenen una forta càrrega simbòlica i geopolítica a Occident. En aquest sentit, el suport explícit i decidit a Ucraïna davant la invasió russa pot ser un exemple de posicionament que enforteixin la credibilitat del sobiranisme català com a actor compromès amb la seguretat del continent europeu que assumiria les seves responsabilitats en aquesta matèria arribat el moment. Aquest tipus de connexions, per bé que òbviament no aporten cap suport directe a l’independentisme català, sí que poden establir una reputació de fiabilitat que resultarà imprescindible en qualsevol intent de secessió unilateral en el futur. Aquest element pren rellevància especial davant la propaganda espanyola que intenta presentar l’independentisme català com un vector de desestabilització dins la UE que juga en favor dels interessos russos.
La conclusió és clara: l’independentisme català ha de superar la lògica simbòlica i moralista que ha guiat fins ara la seva política d’aliances. El sistema internacional no es regeix per principis de justícia universal sinó per interessos de poder i seguretat, i en aquest marc el repte és presentar la independència de Catalunya no com un precedent perillós, sinó com un projecte integrable i compatible amb l’ordre polític, econòmic i estratègic d’Occident -per bé que aquest sigui cada cop més incert en el marc d’una creixent separació geopolítica entre EUA i Europa, així com de tensions intraeuropees que amenacen amb desplaçar l’hegemonia de les antigues potències de la vella Europa. Això exigeix abandonar definitivament la dinàmica de suport generalitzat a totes les causes de secessió i adoptar una estratègia pragmàtica, selectiva i orientada a generar confiança en els estats el reconeixement dels quals és prioritari. Només d’aquesta manera Catalunya podrà projectar-se internacionalment com una oportunitat i no com un problema, aconseguint així fer més viable la seva independència.
Daniel Roldán és l’editor en cap del CGI. Ell és especialista en la Unió Europea i l’Orient Mitjà
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
