Auge i caiguda de les elits contrahegemòniques a la política escocesa
Per Samuel McIlhagga
10/10/2023
Escòcia es troba en un atzucac. El Partit Nacional Escocès (SNP) està patint una implosió. El partit ha estat al poder del parlament escocès descentralitzat des de 2007, primer en un govern minoritari, i després amb majoria des de 2010. Però el partit nacionalista aleshores va perdre la seva majoria parlamentària a Holyrood el 2016 i ara governa en minoria amb el suport de l’independentista Partit Verd Escocès. L’èxit del SNP a Westminster, que va obtenir tots els escons escocesos llevat de tres a les eleccions de 2015 i que va conservar una àmplia, tot i que reduïda, majoria, també està ara en entredit.
La direcció del SNP, definida per anys de domini d’un sol partit a Escòcia, s’enfronta al mateix destí que altres forces de partit dominant anteriorment hegemòniques, com els laboristes i els conservadors. Els darrers anys han estat testimonis de l’estancament, corrupció, centralització institucional, desviació dels objectius, coalicions de vot “nacionals” desbordades, faccions enfrontades en un suposat partit “broad church” (d’església àmplia) i ambigüitat constitucional. A més, la contradicció d’una base econòmica escocesa històrica, sobredesenvolupada i subdesenvolupada a l’ensems, en comparació amb Anglaterra, amb indústries de combustibles fòssils i navals altament tecnificades i denses al cinturó central i al nord-oest, junt a sectors de serveis i agrícoles deficitaris, ha contribuït a complicar la posició material del SNP.
Escòcia, abans i després de la descentralització de 1999, ha passat per breus períodes d’alineació i competència multipartidista i per èpoques més llargues de govern de partit dominant centrat en els esforços cívics, ètnics, sectaris i de classe per representar la nació dins, contra i en col·laboració amb l’establishment de Westminster. Aquestes èpoques quasi hegemòniques de partit dominant s’han definit per períodes seqüencials de domini sota el Partit Liberal al segle XIX, l’Unionista Escocès (Partit Conservador) durant la primera meitat del segle XX (assolint el seu punt àlgid el 1955), el Partit Laborista a finals del segle XX, i ara el SNP.
De la política sectària (política alter religiosa) a la política independentista:
Tots els partits escocesos han aconseguit un cert nivell de suport entre les classes i les esglésies, tant a les zones rurals com a les urbanes. Tanmateix, fins mitjan o finals del segle XX, els partits dominants tendien a ser força sectaris. De fet, els liberals i els conservadors obtenien el seu suport tant dels protestants de classe mitjana i treballadora de l’Església d’Escòcia, com de grups no conformistes com l’Església Lliure (“Free Church”).
A mesura que Escòcia s’ha anat fent demogràficament més diversa i menys religiosa, el Partit Laborista, abans catòlic, va anar guanyant importància fins que va ser substituït pel SNP, que històricament havia estat un partit presbiterià de classe mitjana-baixa. Tanmateix, el SNP d’Alex Salmond es va fer fort a les dècades del 2000 i 2010, tant en els antics bastions catòlics irlandesos de classe treballadora de la costa oest i Dundee, com en els nuclis protestants més rurals de Perthshire, Argyle, Stirling, Ayrshire i Angus. Mentre que els antics blocs de vot sectari de més del 50% de la població s’han anat esvaint en la història, aquests han estat substituïts per polaritzacions similars al voltant de posicions unionistes i nacionalistes.
La “broad church” del SNP
La característicament dominant coalició de la “broad church” que el SNP havia construït en el marc de la independència i d’una política socialdemòcrata moderada dins les estructures de la devolució (“devolution”), sembla que s’està desfent. L’elecció del lideratge del SNP el 2023 va posar de relleu les tensions soterrades entre l’ala del partit ‘Tartan Tory’, socialment més conservadora i favorable als combustibles fòssils, els progressistes socials d’elit, les tendències atlantistes i federalistes europees dels quadres dirigents, i el radicalisme i populisme del moviment independentista de masses.
El primer grup demogràfic està representat per la diputada calvinista evangèlica Kate Forbes, que té el suport de l’industrial i multimilionari Jim McColl i diversos polítics de les zones rurals de Perth i Inverness. El segon grup troba la seva veu en la candidatura i lideratge de Humza Yousaf, amb el suport dels líders dels ajuntaments de Glasgow i Dundee, així com de la major part de la plana major del SNP. El tercer ha abandonat el SNP i ha trobat el seu camí en el Partit Socialista Escocès, en la campanya per la independència radical (Radical Independence Campaing), en el sindicalisme, en l’efímer partit RISE, en el Partit Alba liderat per Alex Salmond i, sobretot, en l’apatia esgotada.
És evident que aquests últims ja no veuen el SNP com un vehicle per al descontentament populista o la responsabilitat democràtica, especialment tenint en compte el gir econòmicament neoliberal i transnacional de les dues altres faccions. Hi ha hagut molts comentaris als mitjans de comunicacions sobre la venda de serveis públics i institucions a compradors estrangers, i l’evolució de la direcció del SNP cap a polítiques cada vegada més favorables a la dissuasió nuclear i a l’OTAN, a partir de la invasió d’Ucraïna. De fet, el nombre d’afiliats ha caigut dràsticament, amb una pèrdua de més de 30.000 membres en menys d’un any, el 2023.
A més, el típic votant escocès professional liberal de classe mitjana, independentista o no, va gravitar cap al SNP, sota la direcció de Nicola Sturgeon, com una força capaç d’oferir creixement i una governabilitat tecnocràtica competent. Les queixes per l’excés de despesa pressupostària en projectes d’infraestructures, la caigudes dels resultats educatius i la percepció de corrupció van en augment. Fins a l’actualitat, els dos últims líders del SNP, Alex Salmond i Stugeon, han estat detinguts, el primer per agressió sexual, i la segona a causa d’investigacions sobre irregularitats en les finances del partit. Malgrat l’absolució de Salmond i que Sturgeon no hagi estat acusada oficialment per la policia, l’òptica de la corrupció està allunyant aquest grup professional.
Yousaf contra Forbes
Les tensions soterrades entre les ales conservadora i liberal del SNP afloren finalment durant l’elecció del lideratge de 2022 entre Forbes i Yousaf. Aquestes dues faccions van discrepar sobre les iniciatives ecologistes del partit i la col·laboració amb el Partit Verd per reduir les llicències petrolíferes, el suport de Stugeon als drets del col·lectiu trans i el caràcter àmpliament proeuropeu de la direcció del partit (al voltant del 36% dels votants del SNP també va votar a favor del Brèxit el 2016).
El nou líder del SNP, Humza Yousaf, considerat en general com el candidat continuista de Sturgeon, ha apel·lat al liberalisme social de la facció urbana de classe mitjana del partit, però és probable que se n’allunyi quan es tracti de preocupacions sobre la capacitat de l’Estat i la bona governabilitat. Els seus errors en la gestió d’un sistema de transport per transbordador per a les illes remotes d’Escòcia i la gestió de la COVID-19, que van superar amb escreix el pressupost, van ser àmpliament denunciats en el seu moment. Els radicals de la classe treballadora i els conservadors rurals del SNP ja han abandonat efectivament la coalició. Els pobres de les ciutats, llevat dels de Dundee, s’han passat als laboristes, mentre que els conservadors rurals no voten o voten selectivament els “Tartan Tories”. Les enquestes actuals suggereixen que el SNP podria perdre la meitat dels seus escons a Westminster el 2024, cedint el control de gran part del cinturó central urbanitzat als laboristes. Tanmateix, és probable que circumscripcions benestants com Glasgow Nord, Glasgow Oest i Edimburg Nord i Leith també caiguin en mans dels laboristes.
En conseqüència, no està clar si aquesta fugida del SNP a les zones urbanes es deu majoritàriament a un impuls populista en busca de noves sortides o a la classe mitjana professional en busca de millors opcions de govern. Una altra possibilitat és que l’època de domini del SNP estigui arribant al seu final com a reacció a factors exògens a Westminster. Tretze anys de govern conservador, i la relació antagònica Escòcia-Anglaterra que comporta el govern tory, és probable que arribi a la seva fi el 2024.
Tanmateix, el que sembla que sigui el final de quasi 12 anys d’hegemonia del partit SNP a Escòcia obre una qüestió de dinàmica política essencial al país. És a dir, ¿estem entrant a una nova era de competència multipartidista i de realineament, o simplement a un altre interregne en el cicle dels sistemes de partits dominants?
Dissenyant el “Devo State”: De la pluralitat a la coalició i a les supermajories
La continuïtat de la política de partit dominant singular a Escòcia després de la devolució ha estat una sorpresa, tenint en compte el disseny del parlament escocès restituït i el sistema electoral semiproporcional. Sota l’ègida del govern britànic de Blair de 1997-2007, es va aconseguir finalment la devolució escocesa després de diversos intents al llarg del segle XX. Els dirigents del Nou Laborisme de l’època van implementar la devolució per afrontar l’amenaça d’un nacionalisme escocès i gal·lès ressorgits i per assegurar el seu poder a la franja cèltica (Gal·les, Escòcia, Irlanda) i a la Gran Londres.
De fet, els laboristes de Blair van advocar per mantenir pluralitats recolzades per partits progressistes més petits a les assemblees descentralitzades. A l’instituir un sistema de votació per membres addicionals, un mètode a mig camí entre la tradicional majoria simple i la representació proporcional, els laboristes pretenien privar els partits nacionalistes, i per extensió lògica a si mateixos, d’àmplies majories. Tanmateix, el govern laborista de Westminster va predir que seria capaç de mantenir àmplies pluralitats al Parlament escocès, gal·lès i a les assemblees de Londres.
Si bé això va resultar cert en el cas de l’Assemblea de Gal·les, dirigida pels laboristes des de la seva creació, tant Escòcia com Londres van trencar ràpidament amb el model previst de pluralitat laborista més coalició progressista. Al llarg de la dècada dels 2000, l’Assemblea de Londres va ser dirigida pels conservadors, tot i que amb petites pluralitats i la necessitat de col·laborar amb altres partits. Va ser el Parlament escocès el que va encarnar i després es va apartar del model de devolució del Nou Laborisme, assenyalant potser una tendència més profunda a les majories de partit dominant en la cultura política del país.
Les dues primeres eleccions, de 1999 i de 2003, van donar lloc a coalicions laboristes-liberal demòcrates, amb una majoria d’escons per als laboristes. El 2007, el SNP havia desbancat els laboristes de la primera posició. El 2011, el SNP d’Alex Salmond va obtenir una majoria absoluta de 69 escons i va mantenir la pluralitat fins el 2023. El 2016, els conservadors escocesos van substituir els laboristes com a oposició oficial a Holyrood. La mala gestió generalitzada i la política insensible dels anys del Nou Laborisme a Westminster s’havien acarnissat finalment amb la política escocesa.
Tot i que el SNP ha passat més temps al Parlament escocès com a govern minoritari o de coalició que com a majoritari, la seva victòria aclaparadora a les eleccions de Westminster de 2015 i el seu continu domini dels escons escocesos a la Cambra dels Comuns ha permès al partit nacionalista posicionar-se com una elit “contrahegemònica” respecte de Londres. A diferència dels partits regionalistes o separatistes d’Alemanya o d’Itàlia, el SNP, tal com els nacionalistes de Catalunya i del País Basc, s’ha enfrontat normalment a governs dominants d’un sol partit a Westminster més que no pas a coalicions difuses. Això també es presta a la construcció d’una contra elit que sigui alhora responsable de protegir la nació de les depredacions del bloc majoritari i impotent en la seva capacitat de fer-ho dins d’una major unió sota la influència del partit governant a Westminster.
De fet, el tema clau en aquesta contradicció ha estat sempre el petroli i els beneficis de la despesa pública que se’n deriven per als pressupostos fiscals locals i nacionals. El SNP es va oferir no només com una veu contrària per a Escòcia, sinó també com una força capaç de dirigir els ingressos procedents dels combustibles fòssils cap a un Estat escocès comparativament superdesenvolupat i abundant, governat per una nova elit competent.
La política energètica com a política independentista
En poques paraules, la política energètica és política independentista a Escòcia. De fet, diversos combustibles fòssils han configurat la dinàmica del país durant més d’un segle i han contribuït a les aspiracions de les contra elits locals tant en el Partit Laborista com en el SNP, la qual cosa alhora ha contribuït al desenvolupament de tendències partidistes dominants estancades.
El descobriment de petroli al Mar del Nord s Escòcia entre el 1965 i el 1970, i la posterior crisi dels preus del petroli el 1973, en què les nacions de l’OPEP van embargar les exportacions de combustible amb destí a Europa, van fer que les reserves escoceses adquirissin una major importància estratègica per al Regne Unit. Aquestes noves reserves van permetre al Regne Unit absorbir algunes crisis de preus derivades de l’embargament, i més tard van proporcionar cobertura pressupostària a les retallades fiscals sense finançament de l’administració Thatcher.
Les alternatives inspirades en les reformes socialdemòcrates i la política industrial, com la nacionalització o un fons sobirà recolzat en el petroli, van quedar fora de la taula, malgrat que Escòcia enviava a Westminster diputats proporcionalment més intervencionistes econòmicament que Anglaterra. De fet, fins i tot el Partit Conservador escocès, abans de la seva presa del poder per part dels thatcheristes de línia dura, tendia a reformes més paternalistes i socialdemòcrates i cap a objectives devolucionistes que el partit a nivell del Regne Unit. Una batalla resumida per l’enfrontament entre el liberal conservador Malcolm Rifkind com a secretari escocès i el diputat monetarista dur Michael Forsyth.
La incertesa sobre el petroli escocès va donar peu a la campanya “It’s Scotland’s Oil” (És el petroli d’Escòcia) a la dècada de 1970, que va augmentar significativament l’èxit electoral del SNP a Westminster fins assolir el 30% de l’electorat el 1974. El descobriment de petroli al Mar del Nord va permetre al SNP canviar la seva retòrica d’un anterior nacionalisme “romàntic” a un imperatiu molt més pragmàtic cap a estratègies de desenvolupament i governabilitat de les elits locals. La participació generalitzada de les companyies petrolieres internacionals, dirigides per estatunidencs, en el desenvolupament de les reserves del Mar del Nord del Regne Unit va donar lloc a una retòrica del SNP al voltant del rebuig al poder atlantista global i l’inici de les reivindicacions cíviques del nacionalisme dels recursos.
Tanmateix, atès que el SNP, juntament amb la majoria dels partits governants europeus, s’ha compromès amb els objectius Net Zero i amb una agenda verda més àmplia, la seva posició com a força nacionalista dels recursos s’ha complicat. Els últims anys del govern de Sturgeon, especialment un cop el SNP va entrar en coalició amb els Verds a Holyrood, es van eliminar gradualment els compromisos amb la prospecció petrolífera i els nous permisos de perforació.
Els polítics del SNP favorables a les empreses, com l’exsecretari d’Energia Fergus Ewing, han expressat la seva preocupació per la necessitat de seguretat energètica a Escòcia i Europa a mesura que avança la guerra russo-ucraïnesa. De fet, els conflictes al voltant de la política energètica van influir discretament en la recent contesa pel lideratge entre Humza Yousef, més ecologista, i Kate Forbes, favorable al petroli. Curiosament, el SNP, que el seu da es va posicionar com el partit del poder sobiranista contra hegemònic, s’ha anat movent lentament cap a una plataforma política més internacionalista sobre el federalisme europeu, l’OTAN, la dissuasió nuclear i la política energètica, completant un cicle que va de la contra elit al govern de l’elit local.
Cicles de corrupció i estancament
Els cicles de retòrica i acció a Escòcia semblen fluir entre les crida a una nació rejovenida assolida a través de la política de masses i les reivindicacions d’una col·laboració pragmàtica amb les finances mundials i l’eficàcia dels sistemes de partits centralitzats. Això condueix finalment a una complaença generalitzada a mesura que les contra elits es converteixen en elits governants dominants als ulls de l’electorat escocès i la culpa es transfereix de Westminster a una governabilitat més propera.
Aquesta dinàmica només s’ha accentuat després de l’establiment de la descentralització, que ha formalitzat un nou conjunt de feus que van des del nivell dels ajuntaments i Holyrood fins als escons escocesos a Westminster i els antics diputats al Parlament Europeu. Mentre que el domini del Partit Conservador el 1955 es basava únicament en la presència d’uns 50 diputats a Wstminister i uns quants consells locals, la força dominant del SNP al segle XXI és capaç d’organitzar el poder a través de múltiples vectors diferents. Els laboristes van intentar un mètode molt similar de poder difús a través de múltiples electorats a les dècades de 1990 i 2000. El 2015, molts votants parlaven de votar el SNP, no en suport a la independència, sinó per castigar un Partit Laborista dominant que s’havia tornat complaent en els seus centres de poder escocesos.
Per exemple, els ajuntaments de Glasgow i Lanarkshire, bastions del Partit Laborista i dels sindicats que han generat una cantera d’exconsellers per al partit a Westminster, van ser objecte d’un major escrutini per corrupció al voltant de les eleccions generals de 2016. Alhora, el Consell de Glasgow, ara dirigit pel SNP, va ser investigat el 2019 per anomarlies de contractació pública.
A més, la frustració generalitzada pels resultats en relació amb la qualitat de vida sota el laborisme el 2014-2015 s’associa ara fortament amb el SNP i la governabilitat escocesa més propera. Els mals resultats educatius i les morts evitables per consum de drogues són de domini públic entre l’electorat de 2023. El fracàs del transbordador escocès i la despesa excessiva en projectes d’infraestructures públiques també van ser àmpliament difosos als mitjans de comunicació locals i nacionals. Per últim, una discussió actual sobre els plans del SNP de vendre infraestructures públiques i monuments nacionals a Glasgow per saldar reclamacions salarials ha posat de relleu un impuls d’austeritat dins del partit. Per a molts, la voluntat “d’externalitzar” edificis com l’emblemàtic Museu Kelvingrove ha posat de manifest l’actual estretor de mires de la concepció del nacionalisme que té el partit. Cada cop més, el nacionalisme del SNP es dissenya al voltant de desautoritzacions negatives de Wstminster i Anglaterra, en comptes de concepcions positives del bé comú. De fet, els problemes d’Escòcia s’identifiquen ara tant amb Holyrood i els ajuntaments com abans amb Westminster.
La fi de les elits hegemòniques i l’auge de la competència multipartidista?
Sembla que el domini del SNP a la política escocesa, un període comparativament curt comparat amb les llargues dècades de domini laborista i conservador al segle XX, està arribant a la seva fi. Els sondeigs actuals suggereixen que Escòcia, almenys a nivell de Westminster, s’està transformant de nou en un escenari de competició mutlipartidista. Els sondeigs de YouGov apunten el fet que els laboristes s’encaminen rumb a aconseguir la meitat dels 44 escons del SNP a Westminster, mentre que els conservadors escocesos mantenen els seus bastions a les fronteres meridionals i en el nord-est, dominat pel petroli i la pesca.
Hi ha un horitzó més llunyà fins a les properes eleccions parlamentàries escoceses, previstes el 2026. Els sondeigs actuals de principis d’agost de 2023 proposen que el SNP només té un avantatge de 3 a 4 punts sobre els laboristes, una reducció considerable des d’un avantatge de 25 a 27 punts el 2021. Els conservadors escocesos, els liberal demòcrates i els verds han mantingut els seus rangs mitjans a les enquestes durant aquest període, cosa que indicat que el moviment electoral es produeix entre un SNP en declivi i un Partit Laborista en creixement.
El posicionament contraelitista del SNP i dels antics quadres del Partit Laborista Escocès als anys vuitanta i noranta enfront d’un Westminster dominat pels conservadors sembla estar arriant a la seva fi. És probable que veiem un escenari polític escocès en què els laboristes dominin tant a Westminster com al Parlament escocès, tornant al doble domini de principis de la dècade del 2000 sota Tony Blair a Londres i Donald Dewar a Edimburg. Tanmateix, alhora, les forces polítiques més petites del conservadorisme, l’ecologisme i el liberalisme continuen sent més rellevants a Escòcia ara que el 2015 o 2000.
Si els problemes d’estancament, corrupció, falta de resposta i centralització es veuran doblement exacerbats per una elit política que, com el SNP, ja no té un posicionament contrahegemònic, és una qüestió que roman oberta. A més, l’escurçament dels intervals entre les èpoques de competència multipartidista i el govern del partit dominant (el SNP només ha mantingut una hegemonia des de 2011) suggereix que qualsevol nou sistema de partit dominant serà efímer.
El llarg mandat dels conservadors escocesos a principis del segle XX i dels laboristes a partir dels anys seixanta apunta a una era de política de masses estructurada al voltant de la vida associativa de les esglésies i els sindicats escocesos. En ambdós casos, l’afiliació ha disminuït massivament els últims trenta anys. Les estructures subjacents del domini del partit dominant ja no existeixen com abans a l’Escòcia del segle XXI. El SNP va aconseguir reproduir temporalment aquests mecanismes d’organització mitjançant una companya per la independència increïblement popular i mobilitzadora.
Tanmateix, a mesura que el poder motivador del referèndum de 2015 ha anat minvant, la contra elit del SNP ha estat incapaç de construir les sòlides estructures de partit i associació necessàries per mantenir el seu domini d’Escòcia. En aquest sentit, Escòcia està molt més a prop dels seus cosins anglesos del que es pensava. La política “naturalment” col·lectiva i comunitària dels escocesos s’ha esvaït en l’aire.
En canvi, el SNP governa un país europeu com qualsevol altre, que lluita contra els mateixos problemes geopolítics, econòmics i estructurats heretats de la política mundial dels anys vuitanta i noranta. Tot i que les contra elits del Nou Laborisme escocès i del SNP podrien haver-se posicionat contra el domini d’un Westminster dirigit pels conservadors, en general han sucumbit a les tendències i normes mundials més àmplies de desregulació econòmica i globalització establertes pels Estats Units.
Samuel McIlhagga és periodista i analista d’assumptes exteriors, geopolítica i teoria política. És llicenciat en Pensament Polític per la Universitat de Cambridge.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
