Apunts per a una renovada política exterior cap al Marroc
Per David Alvarado
18/06/2021
L’ofensiva diplomàtica impulsada pel Marroc contra l’estat espanyol després de l’ingrés en una clínica de La Rioja del líder del Front Polisario, Brahim Ghali, és reveladora de la naturalesa i interessos del règim marroquí que, a més de jugar la carta migratòria, no ha dubtat a jugar la carta de Catalunya en el seu desacord amb Madrid.
A través d’un comunicat del seu Ministeri Exteriors, Rabat ha reconegut que el “fons de la crisi” no rau en l’acollida del president sahrauí, sinó en “intencions hostils d’Espanya pel que fa al Sàhara”. En el text s’equipara el conflicte a l’excolònia espanyola amb el procés català, retraient al govern de Pedro Sánchez “lluitar contra el separatisme a casa i fomentar-lo al país veí”, al temps que s’emfatitza que Rabat es va posar “de la banda de la integritat territorial i unitat nacional [d’Espanya] de forma clara i contundent”. Sense pretensions d’abraçar l’ideal d’autodeterminació català, la maniobra marroquina persegueix interpel·lar polítics, mitjans i ciutadans espanyols que, refractaris a qualsevol concessió a Catalunya, i molt menys a un referèndum d’independència, serien susceptibles d’exercir pressió sobre La Moncloa per al reconeixement de la sobirania del Sàhara Occidental.
Evidències autoritàries
La crisi ha posat de manifest la realitat autoritària del poder al Marroc. El cap de la diplomàcia, Nasser Bourita, s’erigeix en figura privilegiada i interlocutor únic, sense entrar en cap moment en escena el seu superior jeràrquic, que seria el president de govern, l’islamista Saadeddine Elothmani. Bourita es complementa amb Karima Benyaich, ambaixadora a Madrid després reemplaçar en el càrrec al seu germà, Fadel, qui porta el mateix nom que el seu pare, que va ser metge de Hassan II, havent crescut tots dos en l’entorn palatí, propers a Mohammed VI.
Més enllà del que estipula la constitució de 2011, aprovada en el fragor de les “primaveres àrabs”, i de la celebració regular d’eleccions lliures i transparents, l’ascendent monàrquica sobre els ressorts de poder i l’executiu és sense pal·liatius. El rei es reserva els “ministeris de sobirania” (Interior, Defensa, Afers religiosos i Exteriors), vedat exclusiu del seu “govern a l’ombra”, sense ingerències de cap mena, condicionant en gran manera l’acció de l’executiu i resta d’institucions, fent del Marroc una autocràcia liberalitzada o règim autoritari pluralista quasi competitiu.
Les mancances democràtiques són també patents pel que fa a partits polítics, societat civil i mitjans de comunicació. L’acció partisana és tolerada en la mesura que no posi en dubte els fonaments sobre els quals s’assenta el poder, i no constitueixi un obstacle a l’acció del tron. La unanimitat s’imposa quan es tracta de la “integritat territorial”, que va ser erigida en “causa nacional” pel moviment nacionalista d’extracció eminentment urbana i àrab que va nàixer a la dècada de 1930 en l’època del protectorat.
Les “constants nacionals” (Al·là, pàtria i rei) no són objecte de debat i serveixen, en els moments crítics, per desviar l’atenció sobre qüestions sensibles en el front intern, per diferir o fins i tot silenciar realitats incòmodes, fer callar moviments de protesta i, de passada, reforçar la figura del cap d’estat. El teixit associatiu formal/reconegut i la societat civil també han donat bona mostra de la seva uniformitat i els límits de la seva autonomia, subscrivint totes i cadascuna de les decisions vehiculades a través del titular d’Exteriors, sense la menor esmena, sempre prompta a carregar contra les veus discordants, siguin nacionals o estrangeres.
Relació Catalunya-Marroc
Fins que el procés sobiranista català es va iniciar, Catalunya i el Marroc havien mantingut una densa i intensa relació a múltiples nivells. Hi destaca el diàleg polític, amb freqüents intercanvis institucionals, viatges a Rabat de tots els presidents de la Generalitat des de 1978 i visites d’alts responsables marroquins; una important cooperació a l’àmbit del desenvolupament, tant en l’àmbit educatiu com en el cultural, i una pronunciada presència d’empreses catalanes al país magrebí, en diferents sectors, que van des del sector serveis al turístic o immobiliari.
El març de 2003, la Generalitat va obrir una de les seves primeres representacions governamentals a l’exterior a Casablanca, desencadenant una crisi amb el govern de Madrid. L’ambaixador espanyol a Rabat, Fernando Arias-Salgadoque va intentar boicotejar la seva inauguració. El Ministeri que llavors dirigia Josep Piqué va retreure a la Generalitat no haver concretat les competències de la Delegació i la pretensió de conferir-li un caràcter polític i diplomàtic. Amb plans de treball operatius al Quebec i Flandes, i després d’haver aprovat el 2009 el primer pla país amb el Japó, el 2015 es va presentar el segon document país, és a dir, el Pla Catalunya-Marroc, que coexisteix amb l’Estratègia país prioritari Marroc de l’Agència Catalana de Cooperació.
Aquests dos projectes, que semblen complementaris, defineixen un full de ruta clar cridat a guiar la relació en l’àmbit institucional, de cooperació, d’intercanvis culturals i humans, i econòmic i empresarial. Marroc ha estat un dels països prioritaris per a l’acció exterior de Catalunya. Això es deu, entre d’altres, a la proximitat geogràfica, l’elevat volum d’intercanvis comercials, els vincles culturals, però, sobretot, a l’element humà.
Les iniciatives han tingut en compte als catalans d’origen marroquí, que el 2020 eren 223.626, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Considerant la seva participació plena en la societat, com a font de coneixement mutu, i com a motor de transformació econòmica i social, tant a Catalunya com al Marroc. I tot sense deixar de banda altres esferes de col·laboració com l’empresarial, cultural i de cooperació al desenvolupament.
Fins a la frenada en les relacions bilaterals a conseqüència del contenciós entre Catalunya i el govern central, l’estratègia catalana s’articulava sobre la necessitat de confortar i impulsar les relacions institucionals. Barcelona va cercar generar sinergies amb actors de diferent natura i nivell, teixint una xarxa d’interessos per a millorar l’impacte d’aquestes polítiques, així com la posada en marxa de mecanismes de planificació, seguiment i avaluació.
D’altra banda, cal destacar la presència institucional del Marroc a Catalunya, amb tres consolats generals (Barcelona, Tarragona i Girona), i de Catalunya al Marroc, amb una representació a Casablanca d’Acció des de 1990, una Delegació de la Generalitat operacional durant diversos anys a partir de 2003 i representants sobre el terreny de l’Agència Catalana de Cooperació, entre d’altres.
Els contactes institucionals van desembocar en visites del més alt nivell, essent el punt culminant els viatges oficials de tots els presidents de la Generalitat des de 1994 començant amb Jordi Pujol fins al viatge frustrat de Carles Puigdemont el maig de 2017. Els dignataris de la Generalitat van ser rebuts pels reis Hassan II i Mohammad VI, per primers ministres i altres membres del gabinet de govern. A més, el 2012 el president del govern marroquí, Abdelillah Benkirane, va visitar Barcelona, on es va reunir amb Artur Mas. A les visites de diferents consellers cal afegir les d’alcaldes de les principals ciutats catalanes, agermanaments entre municipis i missions econòmiques i comercials. Juntament amb la Generalitat, aquesta relació s’ha vist acompanyada per institucions com la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, centres de recerca com el Cidob i l’IEMed, cambres de comerç i sindicats.
Cap a una nova bilateralitat
Als actius ja apuntats, cal destacar que políticament el Marroc és un actor clau a la zona, molt estable, sobretot en comparació amb els seus veïns, amb un règim i unes institucions que han demostrat gran solidesa enfront de tota mena de reptes, siguin aquestes exògenes o resultat de contestacions internes. Davant de la irrupció de la Primavera Àrab, encarnada aquí pel Moviment del 20 de febrer, el règim es va anticipar a les demandes dels contestataris, promovent una nova constitució que va ser ratificada en referèndum popular l’1 de juliol de 2011.
La carta magna sanciona més prerrogatives per al govern i el parlament, però manté l’ascendent monàrquica sobre el sistema, consolidant fins i tot a la pràctica les seves competències. El text constitucional accepta sobre el paper el respecte de drets i llibertats, a més de la pluralitat identitària de l’estat. Tot i que per manca de voluntat i iniciatives, no s’ha traduït en avenços significatius, sortint tot just la dimensió amazigh (berber) de la seva condició de marginalitat i prosseguint de facto la supremacia àrab. Les polítiques de descentralització tampoc s’han traduït en una desconcentració de poders, mantenint l’estat la seva essència jacobina i recaient en el ministeri de l’Interior el control de la implementació del gruix de polítiques públiques, sobretot les d’índole local, provincial i regional.
D’altra banda, Rabat ha posat en marxa una nova estratègia diplomàtica, diversificant els seus socis internacionals per tal de no dependre en excés de la UE i els Estats Units. Així, el Marroc ha anat construint ponts amb la Xina, Rússia, Turquia i Regne Unit després del Brexit, apuntalant els nexes amb els països del Consell de Cooperació del Golf i augmentant la seva influència en el continent africà, que es veu reforçada amb el seu retorn a la Unió Africana.
A més, el Marroc és un país relativament pròsper, amb taxes de creixement d’entre el 3-5% en el període previ a la crisi de la Covid-19. La seva és una economia diversificada, que ha vist l’emergència de nous sectors, i la implementació de mesures que han facilitat la inversió, obrint noves oportunitats a empreses i emprenedors. Tot i que aquesta empenta no ha aconseguit pal·liar les desigualtats i bosses de subdesenvolupament, ni tampoc resultant en consolidació de les classes mitjanes. Davant la ineficàcia dels successius plans econòmics del govern, recentment s’ha presentat el programa per a un “nou model de desenvolupament”, que aspira a donar un nou impuls a l’economia i fer extensiu el creixement a totes les franges de la societat. Aquest programa és susceptible a obrir noves oportunitats per als agents econòmics catalans, que poden jugar un paper positiu en aquest nou context.
Els llaços històrics, capital humà compartit, posició estratègica i atractiu econòmic ratifiquen l’interès de Catalunya en la consolidació de la relació bilateral amb el Marroc. Les recents dinàmiques polítiques, la consolidació dels anhels d’autodeterminació i, en aquest sentit, el respecte per la democràcia i llibertats civils, la defensa de la pluralitat i la solidaritat envers altres minories nacionals, imposa una certa coherència en l’acció exterior catalana cap al Marroc que, tot i això, ha d’incloure grans dosis de pragmatisme.
Una relació bilateral fructífera hauria d’atendre les relacions institucionals amb actors polítics, partits i societat civil i enfortir la dinàmica d’intercanvis econòmics i interessos comuns, a més de la cooperació al desenvolupament i les activitats en matèria de cultura. En el vessant d’aquesta política dirigida al Marroc “oficial”, cal actuar amb realisme i tenir sempre present la naturalesa del règim de Rabat, però també cercar oportunitats de com la qüestió política catalana pot triangular amb el Marroc en vista de les potencials interferències espanyoles
David Alvarado és doctor en ciències polítiques per la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC) especialitzat en Àfrica del Nord i Sahel. Actualment treballa com consultor en estratègia, public affairs, lobbying i comunicació internacional, ha exercit com a professor en distintes universitats i col·labora amb diversos think tanks com IGADI, CEID, CSIS o Cato Institute.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
