El nou paradigma geopolític de l’Armènia post-Karabakh
Per Abel Riu
18/10/2025
En el seu afany per a ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, darrerament Donald Trump s’ha aficionat a mencionar que “ha posat fi a vuit guerres”, sense que això es correspongui necessàriament amb la realitat dels fets. El cas que esmenta més sovint és el litigi històric entre Armènia i l’Azerbaidjan, tot i confondre’n els anys (a vegades ha parlat d’un conflicte “de vint-i-dos anys”) i també els noms dels països: Albània en lloc d’Armènia, Armènia en lloc de Tailàndia, o un suposat “Aber-baijan”. Més enllà del seu narcisisme i de l’evident desconeixement de la geografia, el fet és que durant els darrers mesos s’han produït novetats rellevants pel que fa a la resolució d’un dels conflictes internacional més atàvics i enquistats del planeta, on armenis i azerbaidjanesos s’han enfrontat militarment en quatre ocasions en trenta-cinc anys (1991-1994, 2016, 2020, 2023). Fa només dos anys, l’Azerbaidjan va ocupar militarment de forma definitiva el territori disputat de l’Alt Karabakh, forçant a l’èxode a més de 100.000 armenis ètnics. Per primer cop en quatre dècades, ara sembla que es dibuixen les línies del camí per a una normalització de les relacions entre ambdós estats, tot i que bona part d’aquest encara s’hagi de recórrer. Un dels fets més significatius que l’ha caracteritzat és el gir històric que la República d’Armènia està portant a terme pel que fa al seu paradigma geopolític.
Implicacions de la cimera de Washington
La reunió del passat 8 d’agost a la Casa Blanca entre Trump, el primer minister armeni Nikol Pashinian, i el president azerbaidjanès Ilham Alíev, fou, per damunt de tot, una doble escenificació. En primer lloc, del compromís dels líders azerbaidjanès i armeni amb el procés de pau per a la normalització de relacions i la fi definitiva del conflicte. En segon, d’una aparent implicació del president nord-americà amb el futur i l’estabilitat a la regió del Caucas Sud.
Pashinian i Alíev signaren una declaració breu, però significativa, en què acordaven evitar l’ús de la força. També van rubricar, però no van signar, un text de disset punts que ha estat anomenat com a “acord de pau”, per al reconeixement de les respectives fronteres, i per la normalització de les relacions diplomàtiques i polítiques després de dècades de conflicte. Igualment, fou acordat conjuntament un pla per a una nova connexió per carretera i ferrocarril que uneixi l’Azerbaidjan amb Nakhtxivan, l’enclavament azerbaidjanès que limita amb Armènia, Iran i Turquia, creuant el territori armeni més meridional. Segons aquest, Armènia cediria una part dels drets de desenvolupament d’aquest corredor de transport de 40 quilòmetres a través del seu territori a empreses nord-americanes, tot mantenint el control sobirà del pas, que s’anomenarà Ruta Trump per a la Pau i la Prosperitat Internacionals (TRIPP, en les seves sigles en anglès).
Per a Armènia, l’acord que estableix el TRIPP és positiu en tant que implica el manteniment de la seva sobirania a la regió meridional de Meghri, la qual ha estat qüestionada durant els darrers anys per un Azerbaidjan cada cop més agressiu militarment i retòrica, així com el seu control d’una ruta que pot esdevenir clau en la connectivitat eurasiàtica est-oest. De retruc, la implicació directa d’una potència exterior com els EUA serveix Erevan i Bakú per apartar Rússia de l’equació, país que ha jugat un rol que ha estat nociu per a l’estabilitat a la regió, i qui havia aspirat a exercir com a garant d’aquest corredor, segons l’acord per a l’alto el foc de 9 de novembre de 2020, que va posar fi a la Segona guerra de l’Alt Karabakh. Es tracta d’un nou exemple de l’òptica empresarial que ha seguit Trump en altres processos negociadors, amb millor o pitjor encert i fortuna. De fet, tot just un dia abans de la reunió amb Pashinian, el gegant petrolier nord-americà ExxonMobil va signar un acord bilateral amb la companyia energètica estatal azerbaidjanès SOCAR.
Aquest és un procés que no està exempt d’incerteses i interrogants. L’acord de pau definitiu continua sense signar-se, i l’Azerbaidjan continua ocupant uns 250 km² de territori sobirà armeni a la zona de frontera. Durant els darrers mesos, Alíev ha posat sobre la taula una nova demanda, exigint que Armènia modifiqui la seva Constitució amb l’argument que fa referència a la Declaració d’Independència d’Armènia de 1990, que al seu torn fa referència a una resolució de 1989 que declara la unió d’Armènia i l’Alt Karabakh. Pashinian es pot trobar amb un una important contestació interna si convoca un referèndum constitucional que es consideri dictat per l’Azerbaidjan. D’altra banda, no hi ha cap menció a aspectes de justícia transicional, ni al retorn dels desplaçats, ni a l’alliberament dels 23 presos polítics armenis per part de les autoritats azerbaidjaneses, ni a iniciatives de reconciliació entre les respectives comunitats.
La nova doctrina geopolítica armènia
Des de 2023 Ilham Alíev ha sabut explotar hàbilment les dinàmiques d’un món multipolar cada cop més inestable, intensificades per la guerra de Rússia contra Ucraïna, així com les noves prioritats, dependències, i urgències geopolítiques sorgides tant a Moscou com a les capitals europees a conseqüència d’aquesta. Gràcies a una ubicació estratègica privilegiada, al cor de la placa eurasiàtica i dels corredors de transport sud-nord i est-oest, al seu rol com a productor i exportador d’hidrocarburs clau per a la UE i per Rússia, i al patronatge turc i israelià del qual gaudeix, Bakú ha sortit políticament immune del seu recurs a la força per reconquerir l’Alt Karabakh i de la neteja ètnica de 100.000 armenis la tardor de 2023. No només no va patir cap sanció econòmica ni repercussió diplomàtica, sinó que, un any després, el novembre de 2024, la capital azerbaidjanesa va allotjar la cimera de la COP-29, on participaren delegacions de desenes de països d’arreu del món, sota una pàtina de pretesa normalitat.
Si el triomf de Bakú s’ha construït sobre la base de la seva superioritat pel que fa a capacitats econòmiques, demogràfiques i militars disponibles, combinada amb una política exterior de caràcter multivectorial basada a maximitzar els vincles amb actors regionals i internacionals, en el cas armeni el seu aïllament regional i la seva aposta geopolítica per la dependència vers un sol actor extern (Rússia) expliquen bona part del seu fracàs.
Després de la victòria azerbaidjanesa a la guerra de la tardor de 2020, Armènia va esdevenir encara més depenent de Rússia del que ho havia estat fins llavors. D’ençà de 2022, però, amb l’afebliment de la capacitat de projecció de poder rus al Caucas Sud a conseqüència del seu empantanegament a Ucraïna, combinada amb la victòria definitiva de l’Azerbaidjan a l’Alt Karabakh la tardor de 2023, aquesta s’ha reduït substancialment. Moscou ha renunciat a defensar la integritat territorial d’Armènia davant de les freqüents incursions militar transfrontereres fetes per l’Azerbaidjan. El Kremlin ha buscat així castigar un Nikol Pashinian de qui sempre ha desconfiat, i evitar antagonitzar amb Bakú, un soci clau, tot i els acords de defensa mútua existents, i la pertinença armènia a l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC) liderada per Moscou.
El 24 de setembre de 2023, quan s’iniciava la fugida de la població armènia de l’Alt Karabakh davant de les accions militars azerbaidjaneses, a una declaració televisada Pashinian va titllar d’“inefectives” i “insuficients” les actuals aliances del seu país. Tot i no esmentar-la directament, la referència a Rússia era clara. El patronatge rus, que durant tres dècades havia condicionat la sobirania armènia, i que havia permès a Moscou mantenir el país sota la seva òrbita aprofitant l’hostilitat dels seus dos veïns turc i azerbaidjanès, era inoperatiu. La credibilitat de Moscou com a aliat fiable havia fet fallida, i les actuals autoritats armènies decidien girar full i superar la dependència històrica envers el seu gran veí del nord. Un fet motivat també pel desig d’allunyar-se d’un estat amb qui els EUA i la UE lliuren una guerra de forma indirecta, i a qui Erevan aspira a apropar-se.
A principis de 2024, el govern de Nikol Pashinian va suspendre la participació d’Armènia a l’OTSC a tots els nivells, congelant les seves contribucions financeres, aturant la seva participació en exercicis militars, i retirant-se de certes funcions institucionals. El febrer del mateix any, el país va esdevenir l’estat part número 124 de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (CPI), després de ratificar-lo pocs mesos abans. Una decisió que fou considerada com a hostil per part del Kremlin, en tant el CPI manté una ordre de detenció contra Vladímir Putin i diversos oficials russos, per crims de guerra i contra la humanitat comesos a Ucraïna, amb el que d’ara endavant no podran trepitjar territori armeni. Durant l’any 2024 Erevan també va sol·licitar la retirada dels guardes fronterers russos que fins llavors operaven a l’aeroport armeni de Zvartnots, així com la majoria dels que estaven desplegats a les fronteres d’Armènia amb Turquia i amb l’Iran, i que constituïen una reminiscència de la Guerra Freda.
Amb aquests moviments Erevan no busca però un trencament total, sinó un reequilibri en les seves relacions externes. Rússia continua sent el principal proveïdor de gas del país, i de moment el govern armeni descarta abandonar la Unió Econòmica Eurasiàtica liderada per Moscou. Tampoc està previst el tancament de la base militar russa a la ciutat armènia de Gyumri, la presència a la qual Moscou ha reforçat durant l’estiu, enviant el missatge de què no tenen intenció d’abandonar-la fins a almenys el 2044, any en què expira el contracte vigent. Tot i això, el Kremlin mira de castigar el govern armeni per la seva “deslleialtat” promovent la desestabilització interna del país. Des de juny de 2025 s’ha produït la detenció de diversos empresaris i membres de l’Església Apostòlica Armènia, acusats de promoure un cop d’estat amb el suport de Rússia. Una tensió interna que es pot incrementar amb vista a les eleccions legislatives previstes per a l’estiu de 2026.
El revers de la nova lògica de reequilibri impulsada pel govern armeni és l’increment de la cooperació en matèria de defensa i seguretat amb tercers països, fet que també implica un trencament del quasi monopoli que Moscou havia gaudit com a proveïdor d’armament de les forces armades armènies. Un dels casos més destacats ha estat França, amb qui Armènia ha tingut històricament importants vincles polítics i diplomàtics a conseqüència de la nombrosa comunitat armènia resident a l’Hexàgon, majoritàriament descendents de supervivents del genocidi de 1915-1923.
Poc després de la pèrdua definitiva de l’Alt Karabakh i de l’èxode dels armenis d’aquesta regió, a finals d’octubre de 2023 els governs francès i armeni signaren un acord de cooperació militar per a l’assistència per part de París en la reforma de les forces armades armènies, i pel subministrament d’armament com ara radars Thales GM200, míssils antiaeris de curt abast Mistral, i transports blindats de personal Bastion. Es tractà del primer acord de cooperació d’Armènia amb un país occidental en matèria de defensa. A mitjan 2024 França anuncià la provisió de peces d’artilleria autopropulsada howitzer CAESAR 155/52, any en què també s’acordà la intensificació de la cooperació militar amb vistes a 2025.
L’altra potència vers la qual Armènia està pivotant de forma cada cop més intensa és l’Índia. Si el vincle bilateral ja es va intensificar d’ençà de la Segona guerra del Karabakh de la tardor de 2020, durant els darrers dos anys s’ha incrementat fins a tal punt que l’Índia ha esdevingut el principal subministrador d’armament d’Armènia, amb un volum de compres de 600 de milions d’euros fetes entre 2024 i 2025, incloent-hi howitzers, míssils antitancs, armament antídroms, sistemes de llançacoets Pinaka, així com sistemes antiaeris Akash-1S. Al seu torn, l’aprofundiment dels llaços amb Armènia proporciona a Nova Delhi un element de presència estratègica al Caucas Sud, contrarestant en part la influència pakistanesa i turca a la regió, alhora que millora la seva connectivitat amb els mercats europeus i eurasiàtics.
El reequilibri geopolític armeni també ha suposat un major apropament als Estats Units. Des de 2023 s’han organitzat edicions anuals dels exercicis militars conjunts Eagle Partner en territori armeni, focalitzats en seguretat interior i en manteniment de la pau. Els EUA han proporcionat 27 milions de dòlars en finançament per donar suport als esforços d’Armènia per desenvolupar les seves capacitats de seguretat fronterera. El gener de 2025, pocs dies abans del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, es va signar una Carta d’Associació Estratègica que inclou disposicions per aprofundir la cooperació bilateral en defensa, realitzar exercicis conjunts, formació i mesures per reforçar la seguretat i la capacitat fronterera d’Armènia, com a part d’un conjunt de mesures per a intensificar el vincle en les esferes diplomàtica, econòmica, energètica, tecnològica, educativa, científica, cultural, judicial, de defensa i de seguretat. L’agost de 2025, en el marc de la cimera trilateral a Washington, Trump i Pashinian van signar memoràndums de cooperació per al reforç de la seguretat fronterera d’Armènia, en el sector de la IA i la producció de semiconductors, i de la promoció de la seguretat energètica.
L’abril de 2025 Armènia adoptà una llei per establir el marc legal per iniciar el procés d’adhesió a la Unió Europea. Més enllà de què l’accés a la UE pugui ser un escenari poc realista a curt o mitjà termini, existeix una intenció estratègica d’alinear-se més amb les normes polítiques, econòmiques i jurídiques comunitàries. En l’àmbit de la defensa, el juliol de 2024 el Consell de la UE va aprovar el primer paquet d’ajuda a les forces armades armènies, valorat en deu milions d’euros, sota el paraigua del European Peace Facility, i el juny de 2025 van tenir lloc les primeres consultes bilaterals per a ampliar la cooperació en seguretat i defensa. De moment, la implicació europea més significativa pel que fa al manteniment de la pau en el litigi armeni-azerbaidjanès ha estat el desplegament d’una missió de monitoratge de la UE a la zona de frontera, iniciada el febrer de 2023, la presència de la qual ha estat incapaç d’impedir les agressions bèl·liques a petita escala contra Armènia d’aquell any i de principis de 2024. La principal prioritat estratègica europea a la regió continua sent el gas del Caspi, fet que continua condicionant la seva implicació.
Armènia comparteix interès mutu en un acostament amb l’únic veí amb qui fa frontera al sud: l’Iran. Els 40 kilòmetres de frontera comuna a la regió de Meghri tenen un altíssim valor estratègic. És la zona per on haurà de construir-se el corredor de transport est-oest, com a part del pla TRIPP. Ambdós països volen que Erevan mantingui la sobirania sobre aquest territori. En cas de caure sota control azerbaidjanès, Teheran veuria tot el seu accés terrestre al Caucas i a Europa controlat per Ankara i Bakú, dos dels seus rivals regionals. En el cas de Bakú, es tracta també del principal soci estratègic d’Israel a la zona.
L’abril de 2025 tropes armènies i iranianes van portar a terme els primers exercicis militars conjunts de la història, precisament a la zona de frontera compartida. Durant els darrers dos anys, s’han incrementat els contactes entre els respectius Ministeris de Defensa, i el mes d’agost es van signar deu acords de cooperació en diferents àrees: política, social, cultural, turística, industrial, educativa, de desenvolupament viari i urbà, artística i sanitària, amb la presència del president Pezeshkian i del primer ministre armeni, Nikol Pashinian. Un alineament que s’espera que vagi a més, i que Pashinian aspira a fer compatible amb l’estrenyiment dels seus vincles amb europeus i nord-americans.
Finalment, Armènia també ha signat acords de cooperació militar trilaterals amb Grècia i Xipre, per a l’entrenament de tropes, la realització d’exercicis conjunts, l’assessorament en matèria de defensa, i que inclouen la possibilitat de provisió d’armament a partir de 2026. Es tracta de dos estats amb qui comparteix una històrica relació d’animadversió envers Turquia.
Cap d’aquests moviments suposa, però, una garantia de seguretat en cas d’una agressió militar per part de l’Azerbaidjan i/o de Turquia. Les autoritats armènies han assumit que la principal garantia per a la integritat territorial del país passa precisament per normalitzar les relacions amb els seus veïns, i amb l’establiment d’un nou marc de pau i estabilitat la regió. De reeixir, els respectius acords amb l’Azerbaidjan i amb Turquia que encara s’estan negociant haurien de permetre a Armènia obrir les fronteres del seu país a est i oest, superar finalment la seva dependència envers Rússia, i convertir-se en un estat autosuficient.
Una nova identitat política
Per als armenis, el preu que van pagar per la seva victòria a la guerra de 1991-1994 —la qual els va permetre aconseguir no només el control de l’Alt Karabakh, sinó de les set regions adjacents— fou molt alt: el de l’aïllament regional, el condicionament de la seva sobirania als designis de Moscou, i, en última instància, la pèrdua total d’aquell territori tres dècades més tard, que comportà la fi d’una comunitat armènia amb unes arrels de més de dos mil anys d’història. En el seu moment, es va desaprofitar la circumstància històrica d’una victòria militar aconseguida contra tot pronòstic contra un adversari amb més recursos, per aconseguir un acord de pau durador i favorable als seus interessos, tot i els diversos intents negociadors que es van donar durant anys.
Una de les causes que ho explica és la manca d’adaptació a les canviants relacions de poder de la regió, donat l’augment de les capacitats demogràfiques, econòmiques i militars del seu rival, especialment des del boom de les seves exportacions de petroli el 2005. Els successius governs armenis dels presidents Kotxarian, Sargsian, i finalment, i Pashinian des de 2018, tampoc copsaren les implicacions del creixent suport de Turquia a l’Azerbaidjan, ni el fet que no es podia comptar amb Rússia per a la defensa de l’Alt Karabakh en cas d’atac (tampoc, pel que s’ha vist posteriorment, en cas d’atac contra la mateixa Armènia), atesos els vincles que unien Moscou amb Bakú.
Ara, la supervivència de l’estat dels armenis passa per la bona fe i l’interès en l’estabilitat regional dels seus enemics històrics, i en l’èxit d’un procés de pau en bona part impulsat per la diplomàcia coercitiva efectuada per l’Azerbaidjan. En aquest sentit, la retòrica de la coexistència es contraposa sovint a la de la dominació, un element que no aplana el camí per a cap possible reconciliació. Aquest discurs també es combina sovint amb una retòrica expansionista i la reivindicació de territoris al sud de la República d’Armènia, amb un recurs a l’odi ètnic que busca humiliar l’enemic derrotat. El temps dirà si s’estan posant les bases per a una nova sobirania condicionada amb altres noms, o si, per contra, serà possible construir una veritable relació de bon veïnatge i respecte mutu que pugui facilitar la integració regional al Caucas Sud, més de tres dècades d’ençà de la dissolució de la Unió Soviètica.
De moment, Armènia no només ha pagat el preu de renunciar per sempre al territori de l’Alt Karabakh, i al possible retorn de la seva població. El nou paradigma geopolític armeni comporta una transformació de la mateixa identitat política del país. Això implica abandonar tota reivindicació simbòlica vers els territoris de l’Anatòlia que foren de majoria armènia fins al genocidi de 1915-1923, i considerar que, a tots els efectes, “Armènia” és únicament el territori comprès dins les fronteres de la seva present República. Aquest procés ha arribat fins a l’extrem de retirar dels documents oficials tota representació gràfica del Mont Ararat, la muntanya sagrada dels armenis, inclosos els segells que marquen els passaports a l’entrada i sortida al país, tot i que de moment es manté com a element central de l’escut oficial de la República. La relació dels armenis amb la seva tràgica història també s’ha vist afectada, i el govern ha hagut de renunciar a demanar el reconeixement del genocidi com a condició per a la normalització de les relacions amb Turquia.
Per molt doloroses que siguin aquestes decisions per a molts armenis, els pertoca a ells decidir, i jutjar, que és allò que més els convé, considerant quin és el seu interès nacional. Tal com defensava el realisme de Hans Morthenghau, al nucli de tot interès nacional rau, precisament, la preservació de la mateixa sobirania. Per això, a part d’intentar normalitzar la relació amb els seus enemics històrics, Armènia no només maximitza els seus vincles i relacions a l’exterior, sinó també inverteix més i millor en la defensa de les seves fronteres. Ressonen amb força les paraules del president d’Ucraïna Volodímir Zelenski, un altre país l’existència del qual està especialment amenaçada, a l’Assemblea General d’ONU del darrer mes de setembre, on defensà que les úniques garanties de seguretat efectives avui dia consisteixen a “tenir armes”, i en “tenir amics”.
Gerard Libaridian, historiador i assessor del primer ministre armeni després de la independència, Levon Ter-Petrosian, entre 1991 i 1997, deia que en el conflicte per l’Alt Karabakh armenis i àzeris “havien invertit la seva història, cultura i identitat”, amb un enfocament de lluita existencial que va obligar els governants al poder a “mantenir posicions maximalistes per mantenir-se al poder”. Ara, enmig dels temps convulsos que travessa Europa i el món, amb una geografia adversa, i amb la possibilitat de quedar engolida pel projecte expansionista pantúrquic, l’amenaça ha esdevingut existencial inclús pel que fa a l’existència futura d’un Estat sobirà armeni. Uns temps cada cop més incerts, en els que les alternatives són o bé adaptar-se, o bé morir.
Abel Riu és analista i President del CGI, especialitzat en Rússia i en l’espai post-soviètic.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
