Els acords d’Abraham: la vindicació del sionisme revisionista?
Per Daniel Roldán
26/02/2021
El 13 d’agost de 2020, Israel i els Emirats Àrabs Units sorprenien el món anunciant un acord de pau històric que assegura el reconeixement de l’Estat d’Israel per part dels Emirats i normalitza plenament les relacions diplomàtiques entre ambdós països. A canvi, Israel abandonava els plans d’annexionar determinades zones dels territoris ocupats a Cisjordània que estaven sota plena administració civil i militar israeliana, d’acord amb els Acords d’Oslo. A més, poc després Bahrain s’afegia a estampar la seva signatura en el que seria donat a conèixer com “Acords d’Abraham”, formalitzats en una cerimònia formal a la Casa Blanca el 15 de setembre de 2020. Com si aquest èxit diplomàtic israelià no fos suficient, el Marroc i el Sudan també procedien a reconèixer Israel, mentre que Oman donava a entendre la voluntat de normalitzar les seves relacions amb l’Estat jueu a curt termini.
Els acords d’Abraham i els acords de pau bilaterals posteriors comporten un canvi crític en el panorama geopolític de la regió de l’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica. Israel, fins ara reconegut només per dos estats àrabs –Egipte i Jordània–, amplia el seu reconeixement en el món àrab fins a un nivell sense precedents. No obstant això, els acords d’Abraham també plantegen qüestions rellevants sobre el seu impacte en la política interna israeliana. Ara bé, la qüestió més important no és analitzar les seves conseqüències a curt termini, és a dir, en relació amb les properes eleccions israelianes que tindran lloc el mes de març i les possibilitats que aquests grans èxits diplomàtics ofereixen a les ambicions electorals de Benjamin Netanyahu.
Més aviat, la qüestió rellevant és com aquests acords de pau posen a prova les formulacions estratègiques tradicionals de les dues línies ideològiques principals del sionisme, és a dir, el laborisme d’esquerres i el revisionisme de dretes, que tenen com un dels seus punts de divergència principal l’estratègia que cal dur a terme per tal d’aconseguir el reconeixement d’Israel per part del món àrab. De la mateixa manera, és pertinent avaluar si el curs de la història ha atorgat una hegemonia irreversible al sionisme revisionista en la política israeliana, així com les implicacions que aquesta posició hegemònica pot comportar per a les possibilitats d’Israel d’obtenir més reconeixements dins del món àrab.
A diferència de la majoria de països, a Israel la principal divisió entre els partits polítics “d’esquerres” i “de dretes” no és la seva postura respecte de la política econòmica o les qüestions socials, sinó el seu plantejament envers la importància inherent i la rellevància estratègica de mantenir el control dels territoris ocupats -encara que no annexionats- de Judea i Samaria, coneguts internacionalment com a Cisjordània. El sionisme laborista ha estat tradicionalment més obert a renunciar a allò que els jueus consideren com a part de la seva tradicional Terra d’Israel, ja que per al laborisme la prioritat és consolidar un estat amb una forta majoria jueva -tenint en compte els territoris de Judea i Samaria, la població de tot el territori que conforma Israel i els territoris ocupats es dividiria actualment a la meitat entre jueus i àrabs. De la mateixa manera, el laborisme ha tendit a defensar que mostrar-se obertament disposat a arribar a un compromís territorial per acceptar l’establiment d’un Estat palestí a Cisjordània, tot mantenint-se ferm en la defensa del país fins que no es materialitzi aquesta possibilitat, obriria el camí a un futur acord de pau amb els àrabs palestins i l’obtenció d’un reconeixement posterior d’altres països àrabs.
D’altra banda, el sionisme revisionista -principalment representat en la política israeliana contemporània pel Likud del primer ministre Netanyahu- sempre ha considerat que mantenir el control de Cisjordània és un objectiu important en sí mateix a causa de la rellevància que el revisionisme atorga a tota la tradicional Terra d’Israel com a fonament clau de la identitat nacional jueva. A més, el revisionisme sempre ha tendit a rebutjar que la mà estesa per arribar a un compromís amb els àrabs pugui comportar més possibilitats d’aconseguir el reconeixement per part dels àrabs palestins i de la resta del món àrab. Al contrari, aquesta estratègia només complicaria encara més la probabilitat d’aquest escenari segons un punt de vista revisionista.
Ja el 1923, vint-i-cinc anys abans de l’establiment de l’Estat d’Israel, el fundador i principal teòric del sionisme revisionista, Ze’ev Jabotinsky, va començar a definir els fonaments sobre els quals, els revisionistes definirien la seva estratègia per aconseguir un eventual reconeixement de l’Estat jueu per part del món àrab, en un assaig titulat “El mur de ferro“. Jabotinsky afirmava que no hi ha hagut mai cap poble en la història de la humanitat que hagi acceptat l’assentament d’un altre poble a un territori que considera propi, essent aquest un instint profundament arrelat a la naturalesa humana. Per aquest fet, Jabotinsky considerava que no hi havia cap manera de presentar el projecte sionista d’una manera que pogués ser acceptable per als àrabs. Els àrabs palestins, com és natural, rebutjarien convertir-se en una minoria en un estat governat pels jueus, fins i tot si els fossin concedits tots els drets civils i polítics; pel què fa a la resta del món àrab, el llavors moviment nacional àrab emergent considerava Palestina com a part integral de la terra pertanyent a la nació àrab. Per tant, no hi havia cap oferta política que els jueus poguessin fer per canviar la visió àrab sobre l’establiment d’un Estat jueu a Palestina.
En conseqüència, Jabotinsky afirmava que, un cop establert, l’Estat jueu hauria d’oferir una resposta militar decidida a tots els atacs que els seus veïns àrabs li infligissin. Jabotinsky creia que només després d’un període de continus atacs i una consegüent resistència militar persistent, els àrabs s’adonarien que era impossible desfer-se de l’Estat jueu. Només arribats a aquest punt, seria plausible iniciar negociacions amb els àrabs, ja que aquests haurien perdut qualsevol esperança de recuperar la terra. Mentre els àrabs tinguessin la més mínima esperança de recuperar Palestina, l’instint natural els impulsaria a mantenir una estratègia hostil cap a l’Estat jueu. Per tant, Jabotinsky concloïa que una negociació viable amb els àrabs només podia començar després d’haver-los fet perdre tota fe en la possibilitat d’incorporar Palestina a la nació àrab, acceptant dolorosament que el reconeixement de l’Estat jueu era un resultat inevitable.
Els revisionistes contemporanis han continuat adherint-se a les posicions de Jabotinsky sobre la possibilitat d’obtenir el reconeixement de l’Estat d’Israel, tant per part dels àrabs palestins, com de la resta del món àrab. En aquest sentit, el revisionisme considerava que l’estratègia laborista era defectuosa, en la mesura que els àrabs palestins consideren que tota Palestina, inclòs el territori que actualment es reconeix internacionalment com a part d’Israel, és una territori autòcton que se’ls ha arrabassat de manera il·legítima. En conseqüència, mostrar la disposició d’arribar a un compromís mitjançant una partició del territori no faria més acceptable l’existència d’Israel per als àrabs palestins i la resta del món àrab. Aquesta postura no causaria prou desesperació al bàndol àrab en relació amb la possibilitat de recuperar tot el territori palestí i només faria créixer les seves esperances de destruir Israel, fent així menys probable l’escenari d’arribar a acords de pau amb els àrabs.
Per exemple, el rebuig de l’oferta final del primer ministre laborista Ehud Barak el 2000 per culminar els Acords d’Oslo amb l’Autoritat Nacional Palestina i la Segona Intifada que va seguir al col·lapse d’aquest procés de pau, en què es va produir una onada d’atacs palestins que van comportar la mort de vora mil civils israelians fins al 2005, es pot interpretar des del punt de vista revisionista com el resultat normal de l’estratègia laborista per aconseguir el reconeixement d’Israel per part dels àrabs. De fet, el desenvolupament de la Segona Intifada va comportar una caiguda crítica de la confiança entre el públic israelià en assolir un acord de pau amb els àrabs palestins i altres estats àrabs a principis de la dècada del 2000. Aquest fet va causar un primer cop dur al sionisme laborista, el principal actor polític del qual, el Partit Laborista, no ha recuperat mai el govern després que Ehud Barak perdés les eleccions del 2001, a mans del candidat del Likud, Ariel Sharon. A més, el partit no ha parat de perdre terreny des de llavors, fins al punt que en les darreres eleccions el Partit Laborista només va poder obtenir dos representants sobre cent vint-i-cinc al Parlament israelià en una candidatura de coalició.
Per descomptat, la postura laborista respecte de l’estratègia per obtenir el reconeixement dels àrabs no és l’únic factor que ha contribuït a la decadència de l’anteriorment totpoderós partit de l’establishment israelià, que va liderar el govern de manera ininterrompuda durant gairebé els primers trenta anys de l’Estat. Amb tot, el que és rellevant per a aquest article és considerar si els acords d’Abraham podrien ser l’últim clau al fèretre del sionisme laborista. El reconeixement per part dels estats del Golf és de primera importància geopolítica i la normalitzacio de relacions diplomàtiques amb el Sudan té una importància històrica especial. Així, la majoria dels israelians podria considerar que els plantejaments estratègics del revisionisme s’han demostrat correctes? Això no ha de ser confós amb les implicacions a curt termini per a les possibilitats electorals de l’actual primer ministre Netanyahu a les properes eleccions del mes de març, ja que la ideologia revisionista no està representada exclusivament pel Likud -de fet, la recent escissió del partit Likud liderada per Gideon Sa’ar representa una amenaça sense precedents per a la posició de Netanyahu, des del mateix centre del revisionisme.
A part del possible declivi irreversible del sionisme laborista, a favor del sionisme revisionista, cal avaluar si els acords d’Abraham podrien permetre a Israel obtenir nous acords de pau. La guerra freda regional entre l’Aràbia Saudita i l’Iran ha creat un context certament favorable, ja que Israel i els estats àrabs alineats amb l’Aràbia Saudita comparteixen ara un clar enemic comú. Aquesta situació sens dubte aplana el camí perquè els saudites reconeguin l’Estat d’Israel en el futur, però aquest mateix escenari geopolític també juga contra les perspectives a mitjà termini perquè Israel formalitzi relacions diplomàtiques amb els estats àrabs que es troben sota una forta influència iraniana, com el Líban, Síria i l’Iraq.
Finalment, els acords d’Abraham no presenten cap perspectiva plausible per assolir un acord de pau amb els àrabs palestins a curt o mitjà termini. L’Autoritat Nacional Palestina i Hamàs van condemnar la signatura d’aquests acords de pau i consideren l’actitud dels estats àrabs signants com una traïció a la causa palestina. El sionisme revisionista podria sostenir que els àrabs palestins sempre seran els últims a perdre l’esperança de posar fi a l’existència d’Israel i podria afirmar que, quan la majoria del món àrab hagi reconegut Israel, els àrabs palestins acceptaran signar un acord de pau a llarg termini. El principal problema del sionisme revisionista en aquest sentit, però, no són els seus postulats estratègics, sinó els seus objectius ideològics. Es pot imaginar el sionisme revisionista la possibilitat d’assolir un acord de pau amb els àrabs palestins a llarg termini, quan la ideologia revisionista afirma que el control de tota la tradicional Terra d’Israel, inclosa Cisjordània, és un objectiu irrenunciable?
El progressiu abandonament de les reivindicacions del sionisme revisionista sobre el territori de l’actual Regne de Jordània o l’extremadament polèmica retirada unilateral de Gaza duta a terme pel primer ministre Ariel Sharon el 2005, podrien suggerir que, eventualment, el revisionisme seria capaç d’acceptar la partició del territori en dos Estats. Tanmateix, la importància històrica que Judea i Samaria tenen per al poble jueu, juntament amb el seu valor estratègic militar clau, fan que aquesta possibilitat sigui menys fàcil d’acceptar pel revisionisme. L’oberta hostilitat desplegada pel sionisme revisionista en aliança amb el sector nacional-religiós durant el procés de pau d’Oslo, que va conduir a l’assassinat del primer ministre laborista Yitzhak Rabin el 1995 per part d’un militant d’extrema dreta, convida a tenir una perspectiva bastant pessimista.
Si una hegemonia revisionista consolidada impedeix a Israel cedir territoris de Cisjordània a un eventual Estat palestí, a canvi d’un hipotètic acord que inclogués garanties de seguretat i el reconeixement d’Israel per part dels àrabs palestins i dels altres estats àrabs, l’actual status quo establert pels Acords d’Oslo continuaria prevalent i es podrien preveure annexions de territoris de Cisjordània. Aquest escenari podria resultar perillós per a Israel a llarg termini, ja que es podria sacrificar l’equilibri entre el caràcter jueu i democràtic de l’Estat a favor de la plenitud territorial. Si aquest és un preu que cal pagar és un dilema que el sionisme revisionista haurà de resoldre.
