El govern alemany de Friedrich Merz, en hores baixes
15/10/2026
Podeu descarregar aquest article en format PDF AQUÍ.
Resum executiu
El govern alemany, liderat per Friedrich Merz, s’enfronta a una crisi profunda, amb tan sols un 13% de suport al canceller. Tant la CDU/CSU com l’SPD (els socis de la coalició de govern nacional) perdrien suport si se celebressin eleccions nacionals el cap de setmana vinent. L’AfD seria el partit que més es beneficiaria d’aquesta situació, ja que obtindria el nombre més gran de vots en unes eleccions al Bundestag per primera vegada a la història. La coalició governant ha endurit la seva política migratòria, però això no ha comportat recuperar els votants que havien perdut a l’AfD. El país també travessa dificultats econòmiques, marcades per la desindustrialització i una elevada inflació en els preus dels aliments. A més, la CDU/CSU està pagant el preu d’haver promès mantenir el fre al deute recollit a la Constitució alemanya per acabar incomplint aquesta promesa. El govern de coalició està impulsant una sèrie de reformes (algunes de les quals impliquen retallades socials) que l’SPD accepta amb reticències. La possible formació d’un govern liderat per l’AfD a Saxònia-Anhalt, i d’un altre encapçalat per Die Linke a Berlín, podria generar noves tensions.
Introducció
A la tardor del 2018, després d’una dècada fora de la política, Friedrich Merz es va presentar per substituir Angela Merkel al capdavant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit alemany de centredreta. Merkel, que encara seria cancellera durant tres anys més, deixava en aquell moment el lideratge del partit a conseqüència dels mals resultats electorals als Länder, o estats federals, de Hessen i Baviera. Merz no va guanyar aquella elecció interna, i de fet no va aconseguir liderar la CDU fins al 2022. Aquella campanya, però, va deixar una frase que, recordada fins a no poder més pels seus rivals polítics, encara persegueix l’actual canceller d’Alemanya. En una publicació a X (antigament Twitter), Merz va declarar: “Podem tornar a assolir fins al 40% [dels vots] i reduir a la meitat l’AfD.”
En aquell moment, l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) vorejava el 15% dels vots a les enquestes nacionals, mentre que la CDU, juntament amb el seu partit germà, la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU), estava una mica per sobre del 25%. Quan va guanyar les eleccions nacionals el febrer del 2025, la CDU/CSU va rebre 28,5% dels vots i l’AfD, 20,8%, assolint per primer cop la segona posició en unes eleccions al Bundestag, el parlament alemany. Ara com ara, els rols s’han invertit: la CDU/CSU aconseguiria un 20% de suport i l’AfD, un 28%. En lloc de reduir-se a la meitat, els vots per l’AfD s’han duplicat.
Promeses incomplertes
Els problemes per a Merz van començar fins i tot abans de ser investit canceller. Després de protagonitzar una campanya electoral amb un descens constant a les enquestes, la CDU/CSU va formar un govern de coalició amb el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), de centreesquerra. Havent rebutjat formar govern amb l’AfD a causa del cordó sanitari imposat a aquesta formació, i sense sumar una majoria amb Els Verds, la coalició entre CDU/CSU i SPD era l’única possible. Tenia una majoria de 12 escons. Aquesta majoria, però, no va ser suficient perquè el Bundestag escollís Merz com a canceller en la primera votació que va tenir lloc el 6 de maig del 2025. Un nombre significatiu de diputats de la CDU/CSU i/o l’SPD no havien votat a favor de Merz. Va fer falta una segona votació el mateix dia, secreta com la primera, perquè alguns diputats es repensessin el vot i Merz aconseguís la majoria necessària.
El descontentament amb Merz podria haver sortit de les files del seu propi partit, molt lligat a la promesa electoral de la CDU/CSU de mantenir la Schuldenbremse, o fre al deute. Aquesta disposició de la Constitució alemanya limita el dèficit estructural (és a dir, el nou endeutament net anual) de l’estat federal al 0,35% del producte interior brut (PIB). Durant la campanya electoral Merz havia defensat augmentar significativament la despesa militar per complir amb els nous objectius de despesa de l’OTAN sense posar en qüestió el fre al deute, argumentant que les retallades en prestacions socials (especialment el Bürgergeld, o prestació bàsica per a demandants d’ocupació) aconseguirien alliberar els fons necessaris per a l’exèrcit. Passades les eleccions, i raonant que el xoc entre Volodímir Zelenski i Donald Trump a la Casa Blanca del 28 de febrer de 2025 obria un nou panorama d’incertesa internacional, Merz va desdir-se de la seva promesa sobre el fre al deute.
A continuació, va promoure un canvi a la Constitució que alliberava la despesa militar per sobre de l’1% del PIB del fre al deute i creava un fons especial de 500.000 milions d’euros per a infraestructures, aquesta última una petició de l’SPD i Els Verds. Com que la reforma constitucional requeria una majoria de dos terços, i l’AfD i l’esquerra de Die Linke haurien pogut bloquejar els canvis en el nou parlament, les modificacions a la Constitució es van aprovar a correcuita en el curt període entre les eleccions i la constitució del nou Bundestag. Una enquesta d’aquells dies per a la televisió pública alemanya mostrava que només un 27% dels alemanys, i un 62% dels votants de la CDU/CSU, consideraven creïble el canvi dels conservadors en la qüestió del fre al deute.
L’enduriment de la política migratòria no dona els resultats esperats
Els primers mesos del govern de Merz, com ja havia passat durant la campanya electoral, van ser dominats pel tema de la immigració i el dret a l’asil. El ministre de l’Interior de la CSU, Alexander Dobrindt, va implementar una nova política segons la qual els sol·licitants d’asil serien rebutjats a les fronteres alemanyes exceptuant els casos considerats “vulnerables”, com el de dones embarassades i nens. Aquesta mesura se sumava a l’enduriment de la política migratòria per part del govern anterior, liderat per l’SPD d’Olaf Scholz, que ja havia introduït controls a totes les fronteres del país el setembre del 2024. Durant el 2025, el nombre de sol·licituds d’asil a Alemanya va arribar al seu nivell més baix des del 2020, mentre que el nombre de deportacions es va incrementar un 20%. La tendència descendent en les arribades, general a tota Europa, ha continuat el 2026 (per contra, el nombre de morts ofegats al Mediterrani ha augmentat).
No queda clar, però, que les polítiques d’Alemanya i la Comissió Europea siguin les principals responsables del descens en els moviments migratoris. La caiguda del govern de Bashar al-Assad a Síria a finals del 2024, un esdeveniment fora del control de la Unió Europea, ha estat també molt important en la davallada. L’esperança del govern de Merz, com abans el de Scholz, era que l’enduriment de la política migratòria els portés a recuperar alguns dels votants de l’AfD, que s’oposen a l’arribada d’immigrants i sol·licitants d’asil al país. Però això no ha estat així. Quan es van celebrar les eleccions nacionals el febrer del 2025, un 26% dels votants veien la CDU/CSU com el millor partit per gestionar la immigració i el dret a l’asil, mentre que un 22% preferien l’AfD. Per contra, actualment un 19% confien principalment en la CDU/CSU en aquest tema i un 26% afavoreixen l’AfD.
Una economia ranquejant
El PIB d’Alemanya, que va créixer només un 0,2% el 2025, s’espera que augmenti un 1,3% aquest 2026. Aquestes dades, però, amaguen una sèrie de problemes més profunds. Durant el 2025 van desaparèixer 120.000 llocs de treball industrial (sumant-se a un total de 340.000 entre el 2019 i principis del 2026). Molts d’aquests llocs de treball es van perdre en la indústria automobilística, que està demostrant ser poc competitiva davant dels aranzels dels Estats Units, la competència dels productors xinesos i la difícil transició cap a models de vehicles elèctrics. L’economia alemanya també té dificultats amb la digitalització, que avança molt lentament. Tal com un columnista de The Guardian apuntava molt encertadament, Alemanya és “cada vegada més una economia analògica en un món digital.”
A aquests problemes s’hi suma una pujada dels preus dels aliments del 36% entre el 2020 i mitjans de 2025 (és a dir, sense tenir en compte encara els efectes de la Guerra de l’Iran que va començar el febrer del 2026). Tot i que una part dels problemes econòmics són heretats d’èpoques anteriors, la CDU/CSU ha perdut gran part de la credibilitat que tenia com a gestora de l’economia des de les eleccions nacionals del febrer del 2025. En aquell moment, un 39% dels votants veien la CDU/CSU com la força política més competent en matèria econòmica. El percentatge actual és del 24%, mentre que el de l’AfD s’ha mogut del 12% al 20%. Només un 20% dels alemanys creuen que la situació econòmica actual és bona o molt bona.
Mals resultats electorals i tensions dins de la coalició de govern
No només la CDU/CSU ha perdut suport electoral, sinó també els socialdemòcrates, el soci minoritari en el govern de coalició. El març del 2026, l’SPD va estar a punt de quedar-se fora del parlament regional de Baden-Württemberg. Aquell mateix mes, el partit de centreesquerra va perdre la presidència del land de Renània-Palatinat, que va passar a mans de la CDU. Si hi hagués eleccions nacionals el pròxim cap de setmana, l’SPD perdria uns tres punts percentuals respecte als seus resultats de febrer del 2025, que ja van ser els pitjors de la seva història en unes eleccions al Bundestag.
Les eleccions regionals del setembre del 2026, per contra, van afectar més negativament els conservadors. Al land de Saxònia-Anhalt, la CDU va perdre més de la meitat del suport que havia aconseguit a les eleccions anteriors del 2021 i haurà d’abandonar la presidència de la regió. Més a l’est, a Mecklenburg-Pomerània Occidental, la CDU es va quedar per primer cop a la seva història fora d’un parlament regional (actualment, l’SPD és l’únic partit amb representació parlamentària a tots els Länder). A Berlín, els conservadors probablement també es mouran de liderar el govern regional a l’oposició després de passar del 28% dels vots al 19%. Aquests mals resultats de la CDU, combinats amb el fet que només un 13% dels alemanys aprovin la gestió de Merz (el valor més baix mai registrat per un canceller), van disparar els rumors sobre un possible reemplaçament de Merz per part d’un company de partit. La maniobra seria semblant a la que va fer que Keir Starmer fos substituït com a primer ministre per Andy Burnham al Regne Unit.
Els noms que més han sonat han estat els d’Hendrik Wüst, president del land més poblat del país, Rin del Nord-Westfàlia, i el de Markus Söder, que lidera l’estat de Baviera i presideix la CSU. Tot i que els vuit presidents regionals de la CDU van publicar recentment una carta de suport a Merz, això no serà suficient per acabar amb la rumorologia si Merz no millora a les enquestes. És una opinió compartida per molts analistes polítics que Merz té dificultats per comunicar de manera clara i empàtica els objectius del seu govern, i aquest no és un problema que s’arregli fàcilment. A això s’hi sumen les creixents tensions dins del govern de coalició, representades per l’empitjorament de la relació entre Merz i Lars Klingbeil, vicecanceller d’Alemanya i colíder de l’SPD.
El govern alemany està embarcat en un conjunt de reformes i tant els conservadors com els socialdemòcrates s’esforcen per marcar perfil propi davant del seu decreixent nombre de votants. Algunes d’aquestes reformes són clarament retallades socials, com per exemple l’eliminació de la jubilació a seixanta-tres anys per a aquells que tinguin quaranta-cinc anys treballats o la reducció en les prestacions sanitàries incloses en la cobertura de la seguretat social. Aquestes són mesures difícils d’acceptar per als socialdemòcrates, i més tenint en compte com, a la seva esquerra, Die Linke està reforçada a les enquestes.
Molts membres de la CDU/CSU havien vist Bärbel Bas, la ministra de Treball i Afers Socials, colíder dels socialdemòcrates i representant de l’ala esquerra de l’SPD, com un pal a les rodes de les reformes. El 12 d’octubre Bas va dimitir dels seus càrrecs al govern i al partit. Entre els motius, va citar la recent mort de la seva fillastra però també les pressions rebudes per part de la CDU/CSU. No està clar qui assumirà el lloc de Bas com a colíder de l’SPD. Mentrestant, s’ha anunciat que Bas serà reemplaçada com a ministra per Alexander Schweitzer, l’antic president del land de Renània-Palatinat. Schweitzer té un perfil menys esquerrà que Bas, però havia criticat les reformes de les pensions que ara haurà d’implementar.
La dimensió internacional
La inestabilitat del govern de Berlín és seguida molt de prop des de les principals capitals europees. Merz, que sovint sembla més còmode en l’escenari internacional que en el domèstic, no va viatjar a Nova York per a l’Assemblea General de les Nacions Unides el passat setembre a causa de la difícil situació que té a casa. El que sí va fer a principis d’octubre és visitar Kíiv per segona vegada des que és canceller. Uns dies abans, en un discurs davant del secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, Merz havia declarat que “si fracassem a Alemanya, fracassa Europa.” I “si Europa fracassa, també fracassa Ucraïna.” En la seva visita a la capital ucraïnesa, Merz va prometre ajudes per valor de 1.000 milions d’euros a Zelenski. Alemanya representa la principal font de suport per a Ucraïna, amb un total de 72.000 milions d’euros entre armes, suport als refugiats i ajuda humanitària.
Un canvi de govern a Berlín que portés l’AfD al poder seria una notícia nefasta per a Ucraïna, ja que l’extrema dreta alemanya demana la fi de l’enviament d’armes al país envaït per Rússia i el retorn a les relacions comercials anteriors a la guerra amb Moscou. L’AfD presenta aquestes mesures com un dels camins per a revitalitzar l’economia alemanya. El suport a Ucraïna va costar molts vots a la CDU i a l’SPD a les eleccions regionals del setembre als Länder de Saxònia-Anhalt i Mecklenburg-Pomerània Occidental, dues de les cinc regions que van pertànyer a l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA), o l’Alemanya de l’Est. Als antics territoris de l’RDA, el 54% dels ciutadans opina que Alemanya dona massa suport militar a Ucraïna. El percentatge és del 39% a l’oest del país, però també ha augmentat a mesura que la guerra s’allarga. Davant d’això, Merz s’esforça a comunicar que el suport alemany és vital per evitar un col·lapse de l’exèrcit ucraïnès o un empitjorament dramàtic de les condicions de vida dels civils ucraïnesos per culpa dels atacs aeris russos. Si això succeís, argumenta Merz, podria comportar l’arribada d’una nova onada de refugiats a la frontera alemanya. Actualment, al voltant d’1,3 milions d’ucraïnesos viuen a Alemanya.
A escala de la Unió Europea, Merz lidera un grup de països que també inclou Àustria, Dinamarca, els Països Baixos, Finlàndia i Suècia i que volen una reducció en el pròxim pressupost del grup comunitari per al període entre el 2028 i el 2034. Merz, com a líder del país que més contribueix al pressupost de la Unió, vol reduir la contribució alemanya amb els ulls posats a disminuir despeses però també a contrarestar l’euroescepticisme de l’AfD. El partit d’extrema dreta, tot i que acaba de presentar un document intern en què sembla acceptar per primer cop l’euro com a moneda comunitària, també defensa propostes com acabar amb les eleccions europees i que siguin els parlaments nacionals els que enviïn delegacions a Brussel·les.
La posició actual de Merz dins de la Unió Europea és ambivalent. Entre els països més poblats del grup comunitari, Espanya celebrarà eleccions nacionals aquest novembre, mentre que Itàlia i Polònia faran el mateix el 2027. França també viurà unes eleccions presidencials l’any que ve. Les pròximes eleccions nacionals alemanyes, a menys que hi hagi un avançament electoral, no tindran lloc fins a principis de 2029. Això teòricament hauria de reforçar el lideratge d’Alemanya en el marc de la Unió Europea, però la debilitat interna de Merz condiciona la seva autoritat en l’àmbit internacional.
Més problemes a l’horitzó
La formació dels governs regionals als Länder de Saxònia-Anhalt i Berlín després de les eleccions de setembre amenaça de complicar encara més la relació entre la CDU/CSU i l’SPD. L’AfD va guanyar les eleccions a Saxònia-Anhalt amb el 43,8% del vot, però sense aconseguir una majoria absoluta i està intentant formar el primer govern liderat per la ultradreta a Alemanya des de la fi de la Segona Guerra Mundial. El passat 6 d’octubre Tobias Rausch, el candidat de l’AfD per a presidir el parlament regional, ja es va convertir en el primer polític d’aquest partit a accedir a un càrrec d’aquesta responsabilitat. Ho va fer amb els vots de l’AfD i els del Bündnis Soziale Gerechtigkeit und Wirtschaftliche Vernunft (BSW), o Aliança per a la Justícia Social i la Raó Econòmica, un partit amb un programa socioeconòmic de centreesquerra però missatges antiimmigració. Rausch, això no obstant, va aconseguir en la votació secreta quatre vots favorables més dels que reuneixen l’AfD i el BSW al parlament de Magdeburg, la capital de Saxònia-Anhalt. Tenint en compte que és molt poc probable que aquests vots vinguessin de l’SPD, Els Verds, o Die Linke (els altres partits al parlament i que havien anunciat votar en contra), totes les mirades es dirigeixen cap a la CDU. El partit conservador havia anunciat que s’abstindria en la votació, però només hi va haver cinc abstencions en total mentre que la CDU tenia 14 diputats presents a la votació. La següent cita decisiva al parlament de Saxònia-Anhalt serà una votació per elegir el president d’aquest Land. El BSW ha promès abstenir-se i els vots de l’AfD no haurien de ser suficients per escollir el seu líder regional, Ulrich Siegmund, com a president. Siegmund té entre el seu personal més proper a exmembres de la Heimattreue Deutsche Jugend (HDJ). Aquesta associació, prohibida el 2009, ensenyava una suposada “ciència racial” i deia educar els infants com a “lluitadors nacionalsocialistes per a la llibertat”. Tot i això, veient el caos intern al grup parlamentari de la CDU que es va fer palès a la votació per elegir el president del parlament, s’incrementen les possibilitats que Siegmund rebi els vots secrets que necessita i es converteixi en el primer president regional de l’AfD. El grup parlamentari de l’SPD al Bundestag va reaccionar a l’elecció de Rausch com a president del parlament de Saxònia-Anhalt amb una protesta al centre de Berlín que va acabar amb el cant de l’himne alemany.
Al parlament regional de Berlín, la situació és molt diferent. Die Linke, la guanyadora de les eleccions a la capital alemanya, aspira a formar un govern progressista amb Els Verds i l’SPD. La CDU acusa Die Linke d’extremisme, antisemitisme i connivència amb les màfies locals i està pressionant intensament perquè els socialdemòcrates i Els Verds formin un govern alternatiu amb la CDU, que va quedar segona a set punts de Die Linke.
Tant la formació d’un govern de l’AfD a Saxònia-Anhalt amb els vots secrets de membres de la CDU com l’arribada al poder d’un govern d’esquerres a Berlín tenen el potencial d’incrementar encara més la tibantor entre la CDU/CSU i l’SPD dins del govern de coalició nacional. Si la possibilitat d’unes eleccions nacionals anticipades es manté allunyada no és tant per la cohesió del govern com pel fet que tant la CDU/CSU com l’SPD hi tindrien molt a perdre i el principal beneficiat seria l’AfD. Així doncs, tant conservadors com socialdemòcrates semblen condemnats a entendre’s.
Marc Martorell Junyent té un Grau en Relacions Internacionals per la Universitat Blanquerna-Ramon Llull i un Màster en Política i Societat Comparada de l’Orient Mitjà per la Universitat de Tübingen. També ha viscut i treballat a Ankara, Istanbul i Múnic.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’estatus legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
