Dinamarca: la nova «soft-hard diplomacy»
Per Diana Coromines
10/02/2023
Amb l’enduriment de la geopolítica a Europa i, sobretot, des de l’inici de la guerra d’Ucraïna, cada vegada es veu més clar el gir que s’està fent en la manera de combinar la banda dura de la política exterior amb la versió soft de la diplomàcia i les relacions internacionals. De fet, a partir del moment que Eisenhower, després de la Segona Guerra Mundial, s’inventa la diplomàcia pública per contrarestar la propaganda comunista i guanyar influència al món amb eines toves, tots els països juguen a bascular entre els dos extrems de la corretja: la geopolítica dura i la diplomàcia basada en les gràcies civilitzadores que un poble, a priori, pot oferir als altres; fer la guerra per guanyar i assegurar uns interessos concrets mentre publicitem mà estesa per, suposadament, contribuir a fer un món millor per la via del diàleg, els negocis, el turisme o l’intercanvi cultural.
Dinamarca és un dels països que, en les dècades a cavall del segle passat i l’actual, ha sabut navegar entre els dos extrems amb més eficàcia ‒i segurament també amb més credibilitat. Això és així, en part, perquè van ser ells els qui es van inventar ‒no de paraula sinó de fets‒ una cultura de l’igualitarisme, dels drets socials, dels lligams solidaris entre individus lliures, i la van convertir en una identitat nova i una nova manera de projectar-se al món. Aquesta és la diferència respecte de la US Information Agency que van instituir els americans als anys 50; en el cas danès no es tractava de defensar l’imperi i combatre l’enemic mitjançant una eina de propaganda nova molt ben dirigida, sinó de reinventar-se a si mateixos des de l’arrel, justament perquè l’imperi se’ls havia escolat entre els dits i necessitaven definir què eren i com eren per, des d’aquí, establir una relació creativa amb el món. Es pot dir que els danesos comencen a crear el seu propi soft power un segle abans que Joseph Nye teoritzés sobre el tema als anys 90, de manera que quan arriba la moda de la diplomàcia pública, ells ja tenen els deures fets.
És cert que entre els inicis del cooperativisme rural i de la popularització del folkelighed de Grundtvig (que podem traduir per «compromís polític» o «compromís amb la comunitat») fins a l’embrió de l’Estat del benestar a principi del segle XX hi ha un llarg recorregut, però precisament aquest fil que va des de la superació de la derrota del 1864 contra les forces prussianes i austríaques, per la via de construir-se una identitat basada en valors soft, fins a la socialdemocràcia actual, és el que explica que la diplomàcia pública danesa tingui una base més genuïna i menys cínica que la d’altres països europeus i, en general, occidentals. La reinvenció que fan dels valors il·lustrats no és només una declaració d’intencions; té un ancoratge pràctic, i si hi ha algú que es cregui els principis fundacionals de la UE ‒sempre començant per tenir el pati de casa en unes condicions dignes, que és l’origen de tot cosmopolitisme no impostat‒ són ells.
Per poder entendre el canvi d’orientació que s’està gestant en governs i cancelleries a l’hora de regular els vasos comunicants que fins ara han estat sempre, per definició, la projecció del soft power i l’exercici de la geopolítica dura, estudiarem en quines iniciatives Dinamarca ha basat tradicionalment la seva diplomàcia pública i cap a quines noves iniciatives sembla que s’està reorientant. Les podem dividir en aquests dos grups: el primer inclou les eines que col·loquen el país a dalt de tot dels rànquings que avaluen el caràcter civilitzat, democràtic, obert i just de les societats occidentals, i que serveixen per compensar ‒ni que sigui en un pla simbòlic‒ les accions geopolítiques dures que pugui dur a terme paral·lelament, i el segon inclou iniciatives que subverteixen aquesta idea de compensació perquè són projectes tous i durs a la vegada; una mateixa acció inclou, paradoxalment, les dues cares de la moneda.
Centrem-nos primer en les eines tradicionals del soft power danès. Dinamarca fa dècades que està al capdavant d’iniciatives que volen enfortir els lligams horitzontals entre països, defensades globalment des d’institucions internacionals sorgides després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu de lluitar contra la pobresa i la fam, ajudar els desplaçats, o combatre el canvi climàtic. Copenhaguen té una de les UN City més importants del món, amb dos mil treballadors i dotze agències: onze representen la regió escandinava i una, la de l’Organització Mundial de la Salut, és la seu de tot Europa. És lògic que una societat tan poc jeràrquica, on els ciutadans s’identifiquen amb el fet de comprometre’s amb la cosa pública ‒per tradició secular i per la concepció més porosa del poder que tenen‒ aculli aquestes institucions amb vocació de servei cosmopolita.
Tot això lliga perfectament amb el modus vivendi danès, que tots tenim al cap i que no és cap clixé: quasi un 70% de l’energia ja l’extreuen de fonts renovables; les ciutats són netes i verdes i tenen centres pacificats, Copenhaguen és la capital mundial (en disputa amb Amsterdam) de la bicicleta ‒i això és així des de molt abans que es posés en marxa la propaganda soft a la qual ara estem tan habituats en aquest àmbit i que és capaç de vendre, fins i tot, que Barcelona és una de les ciutats més cycle-friendly del món. Molt abans que els carrils bici de Copenhaguen anunciessin demagògicament «This lane fights climate change» ‒tal com han començat a fer‒, Copenhaguen ja era un model viu a seguir, sense necessitat de tanta retòrica.
No és casualitat que ocupi la tercera posició en el rànquing mundial que valora en quin grau s’estan assolint els objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides. Ni tampoc que sigui, segons el Banc Mundial, el país més indicat de tot Europa per fer-hi negocis ‒i en general, per viure-hi. Govern, institucions culturals i agències turístiques agafen totes aquestes dades, les empaqueten, hi posen un llacet i les promocionen en operacions de màrqueting que després polítics, ambaixadors i representants de la societat civil i empresarial aprofiten per presentar el seu país com un dels més civilitzats d’Occident: el país del hygge (o de «l’ambient acollidor»), el benestar i la transparència. En aquest últim àmbit, any rere any Dinamarca bat tots els rècords, ni que sigui sobre el paper.
Potser precisament perquè no és només una qüestió de paper, com a contrapunt a la trajectòria sempre ascendent del seu soft power ‒producte no d’una inflació, com en el cas americà, sinó d’una base sòlida i real‒ els últims anys els danesos han anat refrenant els efectes d’una vocació filantròpica i cosmopolita que els havia convertit, a final del segle XX, en un país amb fama de ser oberts i generosos amb els refugiats. La crisi migratòria del 2015 va posar en el punt de mira la qüestió de la viabilitat de l’Estat del benestar ‒la joia de la corona per on passen tots els matisos de la imatge que Dinamarca ofereix al món‒ i va començar a circular la idea que estava en perill. Tot i que alguns partits van oposar-s’hi i el tema va aixecar molta polseguera, a l’hora de la veritat aquell mateix any el parlament va aprovar l’anomenada «llei de les joies», que va marcar simbòlicament l’inici d’una política migratòria cada vegada més restrictiva.
En aquest sentit avui Dinamarca es troba en un punt d’inflexió, i aquí és on hem de parlar del segon grup d’iniciatives de soft power, que coincideix en el temps amb un enduriment de la geopolítica ‒no és casualitat que l’estat danès sigui el setè del món que més està invertint en l’enviament d’armes a Ucraïna. De fet, aquest segon grup d’iniciatives no deixa de ser una variant de la diplomàcia pública basada en qüestions d’energia verda i bona governança, però com a moneda de canvi per poder dur a terme i alhora justificar una acció de geopolítica dura: el govern danès ha tancat un acord amb Ruanda per obrir-hi un camp de refugiats. L’objectiu, si el projecte s’arriba a materialitzar, és enviar-hi tots els refugiats que arribin a Dinamarca mentre no tinguin resolta la seva sol·licitud d’asil. Com a contrapartida a aquesta «subcontractació» del país africà perquè es faci càrrec dels seus migrants, aquest mes de setembre el ministre d’exteriors danès va presentar un pla a Kagali per invertir-hi 10 milions d’euros en projectes de transició energètica i de lluita contra la corrupció.
La novetat, aquí, és que la relació entre els dos extrems del joc de politges en què es basa tota política exterior ja no és de vasos comunicants sinó de simbiosi: una mateixa acció té totes dues cares, la positiva eco-friendly i la dura, de blindatge i tancament de fronteres. Que Ruanda és un país amb reptes seriosos en l’àmbit de la democràcia, la llibertat d’expressió i els drets humans no és cap secret; només cal veure el lloc que ocupa en l’índex de Transparència Internacional o en el rànquing que elabora The Economist per avaluar la qualitat democràtica. Dipositar tots aquests milions en mans dels mateixos representants que són part implicada en la mala governança del país, amb l’objectiu que lluitin contra la (seva) corrupció i avancin en temes d’energia verda ‒mentre per darrere els demanes un favor‒ implica apujar un grau més el cinisme que per naturalesa ja va implícit en la diplomàcia pública.
Si algú se’l pot permetre, però, és justament Dinamarca, perquè ningú pot negar-li la legitimitat que té com a alumne que no només fa veure que està atent, sinó que sempre obté bons resultats. Que després els companys de classe no facin un bon ús dels seus apunts, ja és un altre tema. Coincidint amb el canvi de govern, però, els ministres d’exteriors i d’immigració danesos han anunciat que deixen en stand-by les converses amb Ruanda perquè diversos països de la Unió Europea es plantegen ara fer el mateix que Dinamarca, i miraran de coordinar-s’hi per anar tots junts. És possible, doncs, que el primer de la classe acabi arrossegant els altres per mitjà d’una retòrica que domina a la perfecció ‒sap de què parla‒ i que els altres, que a la pràctica sempre van coixos, necessiten per poder cavalcar uns temps cada vegada més durs davant d’una opinió pública encara massa acostumada a dècades de discursos i de retòrica groga, plena de grans valors occidentals i bones intencions.
El cas de Dinamarca, de com està travant nous lligams entre la geopolítica dura i el soft power en una simbiosi paradoxal, és símptoma d’un cert canvi d’orientació, o d’un pas més de rosca en la descomposició del món que es va formar a partir de la Segona Guerra Mundial i que ha dominat la manera com, des d’aleshores, hem concebut les relacions internacionals a Occident. El món s’ha endurit, especialment des de la guerra d’Ucraïna, i s’està arribant al límit de l’estirament dels discursos morals que, amb l’enfonsament de l’URSS i del seu gran relat, la socialdemocràcia europea va heretar de la dinàmica propagandística i inflacionista creada durant la guerra freda.
Les grans paraules i els discursos soft són cada vegada més difícils d’aguantar sobre la base d’una realitat que requereix polítiques cada cop més dures; per això té una certa lògica que siguin països com Dinamarca que obrin nous camins. Ni que sigui per recordar-nos que el cosmopolitisme comença a casa, i que hi ha èpoques que requereixen blindar-lo de portes endins per fer el que calgui, o el que es pugui, de portes enfora.
Diana Coromines, ha estat cap de projectes de la regió escandinava al Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya i tècnica d’afers públics de la Delegació de la Generalitat a Dinamarca i Països Nòrdics. Actualment imparteix un curs de vocació militar, i és membre de Transparency International Denmark.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
