Biden i el futur de les democràcies
Per Miquel Gil
12/03/2021
Autors: Miquel Gil i Adrià Fortet
Les imatges de l’assalt al Capitoli del passat 6 de gener van tenir un gran impacte en l’opinió pública americana i internacional. Per a alguns, l’assalt a la seu del Congrés va ser la culminació d’una escalada autoritària vinculada a la figura del llavors president Donald Trump, un cabdill quasifeixista que hauria subvertit la democràcia americana reemplaçant la política democràtica pel culte a la personalitat i la raó per la mentida i la fantasia. Encara uns altres veuen en Trump un mer símptoma i accelerador d’una dinàmica de polarització en la societat americana iniciada molt abans de la seva presidència, amb la desaparició entre els anys 60 i 70 del consens tecnocràtic posterior al New Deal i la seva substitució per una política de caire tribal i identitari; per a aquests darrers, l’assalt al Capitoli seria el darrer episodi d’un llarg procés de degradació de l’espai públic americà. En qualsevol cas, analistes de totes les persuasions van veure en el final convuls de la presidència de Trump una oportunitat de les forces favorables a l’ordre liberal internacional per recuperar consensos bipartidistes dins del país i aliances amb les forces democràtiques arreu del món en un moment de disgregació del bloc democràtic, de degradació dels règims de llibertats d’alguns dels seus membres i d’auge dels règims autoritaris.
No sembla que aquesta oportunitat hagi de desaprofitar-se. Joe Biden va ésser inaugurat president catorze dies després de l’assalt al Capitoli amb un suport bipartidista estrany en els temps de gran polarització que vivim; deu representants i set senadors republicans van votar a favor de l’impeachment contra el president sortint i alguns destacats analistes conservadors, des de l’assessor de Seguretat Nacional John Bolton fins a intel·lectuals com Robert Kagan, expressaven llur confiança en les dinàmiques unificadores de la nova administració. Àdhuc aquells que com Yascha Mounk segueixen veient l’escenari internacional com un entorn hostil en què el bloc de les democràcies s’ha de reforçar internament si no vol que els seus integrants vegin degradats llurs règims de llibertats coincideixen a pronosticar que els Estats Units tindran una influència positiva en l’escenari global dels propers quatre anys, encara que dubtin si serà suficient per a revertir les actuals tendències.
L’amenaça formalista i els Estats Units
Cal no obviar, però, un risc greu que els fets del Capitoli plantegen per a una defensa efectiva de la democràcia. Aquest risc, paradoxalment, és que els defensors de la democràcia s’atrinxerin en una visió formalista que la buidi de contingut i n’expulsi segments importants de la població. La consciència que l’ordre liberal es troba en perill empeny alguns dels seus defensors a adoptar mesures dràstiques per a reforçar-lo, mesures tals com la censura a les xarxes socials, la il·legalització de partits polítics o l’ampliació dels supòsits penals contra els discursos d’odi. Una deriva d’aquestes característiques no difereix gaire de les mesures i de les justificacions amb què els mateixos lideratges autoritaris que hom pretén combatre degraden progressivament les llibertats ciutadanes. Llibertats que, com deia David Hume, gairebé mai no es perden d’un sol cop. Acompanyada a més de la criminalització de qualsevol protesta rupturista o radical, i protegida per la dinàmica de reducció de les llibertats públiques a què ha conduït la crisi del coronavirus, l’escenari pot acabar impulsant una nova forma d’autoritarisme que es refugiï en els procediments, el formalisme i els argumentaris democràtics per a, de fet, ossificar les relacions de poder existents i mantenir el sistema impermeable a les demandes de canvi. En el mateix sentit, una deriva d’aquestes característiques en les democràcies liberals de tradició més sòlida serviria als règims de naturalesa democràtica més dubtosa i a llurs sectors dominants per dotar-se de respectabilitat i per justificar la repressió dels dissidents.
Amb tot, cal apuntar que el risc susdit es veu suavitzat per la natura del sistema polític del principal actor del bloc de països democràtics. Els Estats Units tenen una tradició política sòlida que creu en els valors liberals i en les llibertats individuals, i que percep la realitat del país des d’una concepció excepcionalista. El sistema polític americà ha tingut al llarg de la història el potencial d’incorporar les demandes de la ciutadania encara que no tinguessin cabuda en el redactat original de la Constitució, un fenomen que es posa de manifest en l’extensió del compliment de la Bill of Rights als governs estatals, l’adopció del sufragi femení o la fi de la segregació racial. Malgrat els temors expressats recentment per la possibilitat que es desencadeni un cicle de confrontació civil o una interpretació cada vegada més restrictiva de les llibertats, el cert és que la història americana mostra una gran capacitat d’adaptació institucional, compartida avui per sectors amplis dels dos grans partits, i que només la qüestió de l’abolició de l’esclavitud va arribar a portar el sistema americà a la vora del precipici. La incorporació dels altres principis esmentats a l’entramat legal i polític americà ha anat acompanyada d’un grau de violència innegable que no ha obstat perquè les reivindicacions de fons fossin admeses com a justes i raonables, un element que ha pogut observar-se també en els darrers mesos amb l’agitació popular a l’escalf del moviment Black Lives Matter.
Dues concepcions irreconciliables de democràcia
La tradició integradora de les demandes populars del sistema polític americà limita significativament els riscos que la defensa del sistema pugui degenerar en una deriva autoritària als Estats Units i, per extensió, també limita les possibilitats que es consolidi en el conjunt del bloc democràtic una visió de consens reduccionista i formalista de la democràcia que criminalitzi sense matisos ni excepcions els moviments contestataris i, àdhuc, violents en tots aquells països considerats prèviament democràtics. Amb tot, la sotragada del Capitoli pot facilitar que règims formalment democràtics però de tradició autoritària trobin complicitats per a llurs mètodes repressius allà on abans no en tenien i que normalitzin amb més facilitat llur discurs immobilista, tant internament com internacional. Alhora, la degradació d’aquestes democràcies sense una tradició liberal sòlida es pot veure accelerada precisament per la major comprensió per als mètodes repressius en les democràcies de referència, perquè les primeres són molt més susceptibles d’incórrer en un procés d’aquestes característiques si les circumstàncies en són propícies. Aquesta tendència és encara més acusada en aquelles realitats que no poden considerar-se democràcies plenes perquè, a despit d’una estructura formal de govern que en compleix els paràmetres bàsics, mantenen una cultura política i un aparell estatal de matriu autoritària als quals s’hi han afegit mecanismes democràtics que hi incideixen només superficialment i que no n’han pas modificat l’essència.
El que està manifestant-se aquí és una topada entre dues concepcions diferents de la democràcia liberal, el resultat de la qual influenciarà en gran mesura les relacions internacionals de les dècades que vindran. L’una és la formalista, la fossilitzadora, en què els mecanismes legals s’empren per a protegir el règim i la distribució del poder (la constitució real) de les reivindicacions ciutadanes, en què la paraula dels òrgans competents i la correcció formal dels procediments (o la interpretació que en facin els òrgans sense superiors jeràrquics) s’avantposen a qualsevol lectura objectiva dels textos legals, a qualsevol criteri de justícia i a qualsevol principi democràtic. L’altra és la dinàmica, la renovadora, en què hom aspira a adaptar el sistema per a garantir els drets individuals i la voluntat ciutadana a les circumstàncies canviants dels temps actuals, des de la concepció que el liberalisme, com deia Ramsay Muir, és un estat d’esperit i no pas un corpus doctrinari rígid. És esperable que aquesta topada es resolgui a l’altra banda de l’Atlàntic en favor de la segona via, mentre que al Vell Continent l’enfrontament sigui molt més renyit i l’opció formalista rebi el suport dels països amb una inclinació tradicional més autoritària.
En el cas espanyol l’opció per la via formalista i inflexible s’ha pres ja de manera molt explícita. Des de la crisi provocada per l’anul·lació parcial i la reescriptura també parcial de l’Estatut d’Autonomia català per part del Tribunal Constitucional espanyol l’any 2010, la dinàmica ha estat clarament de degradació sistèmica. La negativa dels partits polítics de la majoria nacional castellana de respondre a les demandes del moviment per a la independència de Catalunya amb l’oferiment d’una votació democràtica; la reinterpretació de les lleis per fer impossible aquesta votació; el rebuig a canviar aquestes lleis; la constant usurpació de funcions legislatives i executives per part dels tribunals per limitar el poder de l’administració catalana; la interpretació com més va més creativa del Codi Penal per reprimir el moviment independentista català i altres grups dissidents; i la presa de posició de la monarquia a favor de l’statu quo han expulsat del sistema milions de persones, n’han reduït sensiblement la legitimitat i n’han afectat greument el funcionament. Aquesta dinàmica de tancament sistèmic i de degradació no és nova en el cas espanyol i està estretament lligada amb l’absència d’una cultura política realment democràtica. La principal conseqüència d’aquesta actitud sol ser arreu la implosió de l’arranjament polític existent: si l’actual Constitució dels Estats Units va ser ratificada l’any 1788 i ha estat esmenada vint-i-set vegades per adaptar-la a les demandes socials, Espanya ha tingut més de deu règims constitucionals diferents durant el mateix període.
Conclusions
És difícil de preveure a aquesta hora quines seran les manifestacions concretes i palpables de la disputa entre les dues visions de la democràcia liberal, la formalista i la substantiva, en els propers mesos i anys; les dinàmiques de la sortida de la present crisi sanitària, la prioritat que doni la nova administració americana a la protecció de les democràcies i a l’articulació d’una política exterior coherent en aquesta línia i la resistència que l’entramat polític i burocràtic de Brussel·les sigui capaç d’oferir a les tendències centrífugues que creixen al dedins del projecte europeu són variables que caldrà observar amb atenció i que en condicionaran sensiblement els resultats. És clar però que en qualsevol dels casos la preservació d’un ordre liberal no podrà fer-se amb una estructura formalista que copiï els procediments autoritaris i que acabi plantejant les institucions estatals com un mer parapet contra les reivindicacions ciutadanes. Aquest formalisme també treu legitimitat als governs tant en relació amb la pròpia ciutadania com en la diplomàcia internacional; Alemanya i França trobaran dificultats per a qüestionar les vulneracions de drets que fan Erdogan o Putin mentre consentin dins del marc europeu maniobres anàlogues, ja vinguin d’un populisme personalista a la manera hongaresa o d’una oligarquia sistèmica com l’espanyola. La recent humiliació de Sergey Lavrov a Josep Borrell sobre els presos polítics catalans n’és un exemple clar que s’afegeix als fracassos en els esforços per a estabilitzar la crisi d’Ucraïna o a l’arribada massiva de refugiats sirians.
Catalunya té un interès especial, tant per la coincidència que manifesta amb la cultura política pròpia com per les dinàmiques de poder existents, a defensar i sostenir una interpretació substantiva i integradora de la democràcia liberal, l’única respectuosa amb els seus drets nacionals i amb les demandes ciutadanes d’autodeterminació. Convé tenir present aquest element en els propers temps, no només com a característica que la distingeix favorablement de l’aposta espanyola, sinó també com a estratègia política a fer valdre per a inclinar els òrgans de govern europeus en aquesta direcció o, si això arribés a fer-se inviable, per a plantejar una alternativa al projecte europeu en aquesta línia i amb suport atlantista i també de les tradicions liberals més consolidades del nostre propi continent.
Miquel Gil és politòleg i màster en Filosofia Política, s’ha especialitzat en la producció intel·lectual del nacionalisme i en política lingüística.
Adrià Fortet és historiador i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzat en relacions internacionals i Orient Mitjà. Actualment treballa en una tesi doctoral sobre les perspectives territorials de la dreta revisionista israeliana.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
