L’estratègia italiana en el Mediterrani ampliat
03/07/2026
Per dominar el món cal dominar el mar. La dimensió geopolítica marítima és avui una prioritat clau per restablir la seguretat i l’estabilitat globals: Ormuz n’és un exemple clar. Mai com ara s’ha fet tan evident la importància del mar per garantir la seguretat i la prosperitat econòmica. La missió imperativa de l’ordre global. Dominar el mar implica, en gran mesura, controlar els estrets, és a dir, els principals colls d’ampolla marítims —els anomenats chokepoints, literalment “punts d’escanyament”. Així, la capacitat de controlar un o més d’aquests punts de trànsit és una condició sine qua non per exercir el domini dels mars.
Al centre de les rutes globals de trànsit marítim hi ha el mar Mediterrani. L’antic Mare Nostrum manté avui una centralitat estratègica com a eix de connexió entre oceans i s’ha convertit, de fet, en un gran estret amb potencial per actuar com un chokepoint per si mateix. És un espai clau de pas entre l’Atlàntic i l’Indo-Pacífic, un “Mediterrani ampliat” que supera geoestratègicament i va més enllà de Suez i Gibraltar, els seus dos punts d’entrada i sortida a est i oest.
Itàlia i el Mare Nostrum
La relació actual d’Itàlia amb el mar és una de les moltes i grans paradoxes del país transalpí. Itàlia és un territori primordialment marítim que, paradoxalment, des de la seva unificació ha tingut un posicionament geoestratègic principalment anti-marítim. La principal raó és que la classe política que va unificar el país tenia un origen de terra endins. Foren els Savoia i els piemontesos dels Alps que van fer la Unità en oposició als estats mediterranis del Regne de les Dues Sicílies, que incloïa l’antic Regne de Nàpols. El nou Regne d’Itàlia sota sobirania dels Savoia, amb una classe dirigent septentrional en oposició a la implicà projecció per mar, implica renunciar motu proprio a la secular vocació marítima dels italians.
Heus aquí la gran paradoxa: l’entrada de les itàlies al llibre d’honor de la història de la humanitat es deu, en gran part, al mar. Des de la Magna Grècia fins a l’Imperi Romà, que es consolidà en convertir el Mediterrani en el Mare Nostrum després de derrotar Cartago, la seva gran potència rival. Roma obtingué el control marítim que va garantir-ne l’hegemonia sobre totes les ribes, europees i africanes. De les columnes d’Hèrcules, situades a Gibraltar fins als obeliscos d’Egipte, la majoria absoluta dels quals es troben a la ciutat de Roma, arribats via mar.
Amb la decadència de Roma, segles després el protagonisme marítim passà a quatre Repubbliche Marinare—Pisa, Amalfi, Gènova i, sobretot, Venècia—que culminaren en la Sereníssima, autèntic epítom i paradigma de potència marítima. Durant segles Venècia fou la porta d’entrada a Orient amb un enorme domini de les aigües de l’Adriàtic i del llevant mediterrani gràcies a una sofisticada xarxa comercial i diplomàtica, i en darrera instància, també militar.
Com hem assenyalat, la dimensió marítima d’Itàlia ha estat sovint menystinguda en les estratègies polítiques de les successives autoritats italianes, malgrat la seva centralitat. Tanmateix, el belpaese té un valor geoestratègic excepcional per la seva posició al cor del Mediterrani. És i ha sigut un país marítim, d’un mar Mediterrani que ha esdevingut espai central en les prioritats polítiques econòmiques, socials i de seguretat en el marc de la Unió Europea i també de l’Aliança Atlàntica. Aquesta contradicció —un país projectat cap al mar que n’ha negat la condició marítima— ha començat a revertir-se progressivament des de la dècada de 1980.
En primer lloc, en l’àmbit militar, on va néixer la teoria geoestratègica del «Mediterrani ampliat». En segon lloc, perquè aquest concepte ha evolucionat de categoria teòrica a realitat geogràfica i política, concretada en iniciatives estratègiques com el Piano Mattei per a l’Àfrica impulsat per l’actual govern italià.
En matèria de seguretat, Itàlia té la necessitat imperiosa de controlar les aigües de la seva «quarta riba», és a dir, l’espai que connecta la frontera sud amb el nord d’Àfrica. En l’àmbit econòmic, la seva industrialització —construïda sobre la base de la importació de matèries primeres i l’exportació de productes manufacturats— ha convertit el mar i els fluxos comercials que arriben als seus ports en un element estratègic de primer ordre. Això l’ha convertit, de grat o per força, en una economia profundament dependent del mar. Més enllà del nombre de ports, la longitud de la costa o la dimensió de la seva flota mercantil, la realitat és clara: Itàlia serà marítima o no serà.
Teoria i lògica geopolítica del Mediterrani ampliat
Des que l’oficial de la Marina nord-americana Alfred Thayer Mahan va publicar l’any 1890 The Influence of Sea Power upon History, obra fundacional del pensament sobre el poder dels mars, els països amb vocació marítima han desenvolupat teories per projectar la seva influència al mar d’acord amb els seus interessos nacionals. En el cas italià, destaca la teoria geopolítica del Mediterraneo Allargato, o Mediterrani ampliat, una de les aportacions més sòlides al pensament estratègic marítim per àrees geogràfiques. Aquesta doctrina va ser formulada a inicis dels anys vuitanta a l’Accademia Navale di Livorno pel contraalmirall Pier Paolo Ramoino, en el marc dels estudis de la Marina Militare i l’OTAN. El concepte respon a la necessitat d’anar més enllà del Mediterrani estricte i situar-lo com a nucli central d’una xarxa geopolítica multidimensional. Així, no es tracta només d’una ampliació geogràfica, sinó d’un sistema de connexions que integra espais d’interès estratègic —militars, polítics, econòmics i culturals— amb impacte directe sobre la seguretat i els interessos mediterranis.
Aquest espai geogràfic ampliat abasta un perímetre d’interès que s’estén des de l’oceà Atlàntic —incloent-hi les Illes Canàries, l’estret de Gibraltar i la costa occidental del nord d’Àfrica fins al golf de Guinea— fins al Sahel i l’Àfrica subsahariana, zones clau per als fluxos migratoris i la seguretat. Cap a l’est, s’expandeix per l’Orient Mitjà —mar Roja, Banya d’Àfrica, península Aràbiga i golf Pèrsic— i connecta amb les rutes cap a l’oceà Índic i l’Indo-Pacífic; mentre que al nord-est integra el mar Negre i els Balcans, amb projeccions que poden arribar des de Moçambic fins a les regions septentrionals europees, i fins i tot més enllà d’Islàndia en el context de l’Àrtic.
Aquest «Mediterrani ampliat» és fonamental perquè concentra rutes marítimes essencials per al comerç i el transport d’energia —especialment petroli i gas— entre l’Orient Mitjà, l’Àfrica i Europa, elements vitals per a la seguretat energètica i econòmica d’Itàlia. Alhora, és un espai clau de seguretat internacional, marcat per dinàmiques com el terrorisme, la delinqüència transnacional i les crisis geopolítiques, amb impacte directe a Europa i a escala global. En conjunt, reflecteix una realitat geoestratègica interconnectada en què qualsevol esdeveniment en una de les seves àrees repercuteix en l’estabilitat i l’equilibri tant nacionals com internacionals.
El quadre geopolític del Mediterrani sud.
L’actual situació al sud del Mediterrani és un factor addicional que afecta directament Itàlia dins l’àmbit del «Mediterrani ampliat». Aquests elements conjunturals han de tenir-se en compte a l’hora de traduir les teories geopolítiques en polítiques concretes i accions de govern.
A més, cal considerar un factor estructural clau: la progressiva transformació dels espais marítims en objecte de disputa geopolítica, coneguda com la «territorialització del mar». Aquest procés es materialitza en l’aplicació de les Zones Econòmiques Exclusives (ZEE), que atorguen als estats costaners drets exclusius sobre els recursos naturals fins a 200 milles nàutiques de la costa. En altres paraules, es tracta d’establir fronteres al mar, fet que genera tensions i conflictes. En el cas del Mediterrani sud i de les costes del nord d’Àfrica, aquestes dinàmiques tenen un impacte directe sobre Itàlia i els seus interessos estratègics.
El primer factor que explica l’actual configuració geopolítica del Mediterrani sud és el progressiu desinterès dels Estats Units pel Mare Nostrum, que ha passat a ser un escenari secundari dins les seves prioritats estratègiques. Washington ha desplaçat el focus cap a l’Indo-Pacífic davant l’ascens de la Xina com a potència marítima, fet que ha generat un buit de poder al Mediterrani. Aquest buit ha afavorit l’aparició de dinàmiques revisionistes per part de potències regionals, una tendència que es va intensificar amb la caiguda del règim de Gaddafi a Líbia. La desestabilització d’aquest país —antiga colònia italiana— l’ha convertit en un estat fràgil i ha obert la porta a nous actors capaços d’alterar els equilibris regionals, amb un impacte potencial directe sobre els interessos italians, especialment en termes de seguretat energètica i estabilitat política i social. En conseqüència, una lectura geopolítica de la regió revela la presència d’agents, tant tradicionals com emergents, que limiten estructuralment la capacitat d’Itàlia d’exercir un domini ple sobre aquest espai.
El principal risc per a Itàlia es troba avui a Líbia, a les portes del canal de Sicília, un país dividit entre Tripolitània i Cirenaica. A l’oest, a Trípoli, el Govern d’Unitat Nacional rep el suport d’Itàlia —principalment tècnic i logístic— i el d’una Turquia cada cop més influent, que actua com a actor militar determinant, mentre els Estats Units observen a distància a través de l’AFRICOM. A l’est, a Bengasi, sota control de l’Exèrcit Nacional Libi (ENL) del general Haftar, hi destaca la presència russa —a través de l’“Africa Corps” i antics efectius del grup Wagner. L’ENL també rep el suport d’Egipte i dels Emirats Àrabs Units. A aquest escenari complex s’hi afegeixen els fluxos migratoris provinents del Sahel i la Banya d’Àfrica, sovint instrumentalitzats per les màfies de traficants d’éssers humans en un context d’estat fallit.
La presència turca respon també a la seva doctrina geopolítica marítima de la Mavi Vatan («pàtria blava»), que la porta a competir amb Grècia, Xipre i Egipte pel control de les ZEE i dels recursos energètics al Mediterrani oriental, on Itàlia també té interessos a través de l’empresa energètica ENI.
Un altre dossier delicat per a Itàlia és Algèria. Tant per les seves aspiracions sobre una ZEE que afecta el mar de Sardenya com per la forta dependència italiana del gas algerià, transportat principalment pel gasoducte Transmed. Es tracta de la seva principal font de subministrament energètic de l’exterior, a través de la infraestructura energètica més important de les tres que transporten gas cap a Itàlia. Els altres dos són el TAP (Trans Adriatic Pipeline, que transporta gas des de l’Azerbaidjan, connectant amb el Trans-Anatolian Pipeline) i el Greenstream (que transporta gas des de Líbia).
En l’àmbit logístic, creix la presència de la Xina en ports mediterranis —amb el Pireu o Tanger com a principals exemples, i amb un interès creixent per Trieste—, fet que introdueix una nova dimensió geoeconòmica. Davant d’aquest escenari de competència i limitacions estructurals, Itàlia ha optat per evitar una confrontació directa i reforçar el seu paper a través de la diplomàcia, especialment amb els països africans, alhora que impulsa polítiques prospectives per garantir dos objectius estratègics fonamentals: la seguretat i l’estabilitat de la riba sud del Mediterrani.
Declinació i implementació pràctica del Mediterrani allargat: El Pla Mattei.
Les teories geopolítiques generades en l’àmbit acadèmic i militar corren el risc de quedar en debats bizantins si no hi ha voluntat política de traduir-les en acció. En el cas d’Itàlia, la doctrina del «Mediterrani ampliat» ha trobat avui una aplicació concreta en el Piano Mattei per a l’Àfrica, impulsat pel govern de Giorgia Meloni. Es tracta d’un projecte estratègic d’interès nacional que, tenint en compte les limitacions del país, de la Unió Europea i de l’OTAN, busca redefinir les relacions amb l’Àfrica mitjançant aliances en peu d’igualtat, superant lògiques assistencialistes i fomentant beneficis compartits.
El Piano Mattei per a l’Àfrica pren el nom d’Enrico Mattei, fundador i president d’ENI, la gran empresa energètica pública italiana creada el 1953. Figura clau de la postguerra, Mattei va transformar el sector petrolier impulsant acords més equitatius amb els països productors, basats en la seva «fórmula», que els garantia fins al 75% dels beneficis, trencant així el model dominant de les multinacionals occidentals. Durant la seva presidència, va establir relacions estratègiques amb diversos països africans, especialment Egipte, Líbia i Algèria. Mattei també va ser un aliat destacat de la independència algeriana, defensant la sobirania del país sobre els seus recursos i donant suport al Front d’Alliberament Nacional.
Aquest llegat ha consolidat la presència de l’ENI a l’Àfrica, on avui és una de les grans multinacionals energètiques amb activitat a 14 països i una part molt significativa de la seva producció total, reforçant així el paper estratègic d’Itàlia al continent.
El Piano Mattei s’articula al voltant de sis grans àmbits —educació, salut, aigua, agricultura, energia i infraestructures— i s’estén a altres sectors com la cultura, l’esport o la innovació. La seva filosofia es basa en la implicació activa dels països africans en totes les fases dels projectes, amb l’objectiu de generar desenvolupament sostenible i estabilitat. En conjunt, el pla representa l’intent d’Itàlia de convertir la seva visió geopolítica en una estratègia efectiva al Mediterrani ampliat.
Catalunya i el Mediterrani allargat
Itàlia i Catalunya mantenen una relació gairebé especular amb el mar: totes dues han construït històricament la seva riquesa i projecció a partir de la navegació i el comerç marítim. Barcelona, com Gènova o Venècia, degué el seu desenvolupament a l’expansió comercial pel Mediterrani i posteriorment per l’Atlàntic, mentre que les aportacions catalanes al dret marítim —com el Llibre del Consolat de Mar— i a la navegació —amb portolans, l’Atles Català o instruments com l’astrolabi— foren cabdals. Tanmateix, aquest passat contrasta amb la poca consciència marítima actual.
Quines lliçons pot oferir per al nostre país i per la seva acció exterior el marc estratègic del Mediterrani allargat i el seu posicionament geogràfic? En primer lloc, el mar és essencial per al comerç global: prop del 90% de les mercaderies per volum i més del 70% pel valor econòmic es transporten per via marítima. Per a una economia oberta com la catalana, això el converteix en un recurs clau, independentment de la longitud de la costa o del nombre de ports. Fins i tot països sense litoral, com Suïssa, han esdevingut potències logístiques globals. A més, la proximitat de Catalunya a Gibraltar pot representar un avantatge estratègic en contextos de crisi en altres estrets, mentre que l’obertura de rutes àrtiques podria alterar l’actual centralitat mediterrània.
En segon lloc, el mar és una font creixent de recursos estratègics. La «territorialització» dels espais marítims amb ZEE posa en relleu la seva importància per a la seguretat energètica, tant pels hidrocarburs com per les energies renovables marines —especialment l’eòlica offshore, però també la de les onades o els corrents. A això s’hi afegeixen infraestructures crítiques com cables submarins de telecomunicacions i gasoductes, així com recursos alimentaris i minerals en gran part encara per explorar.
Finalment, en l’àmbit de l’acció exterior, Catalunya té una oportunitat rellevant amb Barcelona com a seu de la Unió per la Mediterrània, fet que li permet aspirar a un paper de centralitat diplomàtica dins del «Mediterrani ampliat».
Segons A. T. Mahan, la predisposició per esdevenir una potència marítima depenia de factors geogràfics com la posició, la conformació física i l’extensió territorial, unides a la demografia en nombre. Però sobretot, depenia del caràcter dels pobles i del tipus de govern. Avui caldria afegir-hi que el mar és sobretot, comerç, energia i dades, que al mateix temps depenen d’unes aigües lliures i navegables.
En conjunt, tant Itàlia com Catalunya poden jugar un paper destacat en aquest espai geoestratègic del “Mediterrani ampliat” si saben i volen recuperar la seva vocació marítima per continuar sent dues ribes fonamentals d’aquest pont de mar blava que és el Mare Nostrum.
Narcís Pallarès-Domènech és politòleg i analista en geopolítica i seguretat. Ha estat professor convidat en la càtedra de Geografia de les Llengües de la Universitat de Roma Tor Vergata i responsable de relacions exteriors i institucionals de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a Itàlia. Col·labora amb diversos mitjans de comunicació i emissores de ràdio.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’estatus legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
