Israel i l’Iran: un ‘xoc de titans’ sense bombers a la zona
Per Yeghia Tashjian
27/10/2024
Antecedents
Quan, el 27 de setembre de 2024, Israel va assassinar el secretari general de Hezbol·là, Sayyid Hassan Nasrallah, alguns van pensar que Tel-Aviv aturaria la seva operació militar. Tanmateix, l’exèrcit israelià va continuar bombardejant els suburbis del sud de la capital libanesa, incloent-hi atacs al centre de Beirut en tres ocasions i atacs aeris a l’est del Líban i altres regions del país. El govern israelià també va anunciar la seva intenció d’envair el sud del Líban bombardejant ciutats i pobles fronterers per crear-hi una zona de seguretat. Finalment, en un “missatge” al poble libanès, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va advertir el Líban oferint dues opcions a la seva gent: o desarmar Hezbol·là, fet que podria desencadenar una guerra civil interna, o afrontar el destí de Gaza, ja que Israel continuaria bombardejant la infraestructura del Líban.
Quins van ser els antecedents d’aquesta guerra? El 8 d’octubre de 2023, Hezbol·là, una organització paramilitar i política libanesa coneguda com la Resistència Islàmica i recolzada per l’Iran, la branca armada de la qual va ser designada com a organització terrorista per la UE el 2013, va llançar coets sobre el territori libanès ocupat per Israel, les Granges de Shebaa, per donar suport a Hamàs en la seva lluita contra Israel després de l’inici de l’operació “Aqsa Storm“. La situació al front libanès es va mantenir sota control mentre Israel i Hezbol·là mantenien enfrontaments menors. Aquesta equació va canviar a partir del 17 de setembre de 2024. A partir d’aquesta data, Israel va destruir una part important dels mitjans de comunicació de Hezbol·là i va assassinar els seus líders militars, incloent-hi el secretari general. En deu dies, Israel va eliminar gairebé tota la direcció de Hezbol·là. Mentrestant, l’exèrcit israelià va arrasar pobles sencers prop de la frontera, i els suburbis del sud de Beirut, matant més de 2.000 civils.
Tanmateix, la guerra en curs també té una dimensió regional. L’Iran és el principal suport de Hezbol·là i, a mesura que Israel començava a debilitar els seus aliats, l’Iran s’involucrava cada cop més directament en aquesta guerra. L’escalada entre l’Iran i Israel podria desencadenar un conflicte regional que desestabilitzaria encara més el Pròxim Orient i les regions veïnes. A mesura que les autoritats israelianes van començar a impulsar la narrativa d’un “canvi de règim” a Teheran, i Israel va assassinar l’ex líder de Hamàs Ismail Haniyeh a Teheran, l’Iran no va tenir altra opció que respondre l’1 d’octubre llançant més de 200 míssils contra bases militars israelianes. Israel va respondre el 26 d’octubre atacant objectius militars iranians i sistemes de defensa aèria a l’Iran. A més, el primer ministre d’Israel va deixar clar que vol establir un “Nou Orient Mitjà” que desafiï l’statu quo de l’Iran i de l'”Eix de la Resistència” (una aliança que inclou l’Iran, Síria, Hezbol·là, Hamàs, els Houthis i milícies iraquianes). Així, la guerra d’Israel al Líban i Gaza no només es limita a la destrucció de Hezbol·là i Hamàs, sinó que també pretén acabar amb la qüestió palestina per tots els mitjans, que és la principal font de legitimitat per a l'”Eix de la Resistència” contra Israel. Per aconseguir-ho, Israel busca canviar l’equilibri de poder per la força i fer que els Estats Units tornin a la regió per contenir o destruir el règim iranià.
L’objectiu d’aquest article és contribuir a entendre la dimensió regional de l’escalada, destacant-ne les posicions dels principals actors regionals i internacionals, reflexionant sobre un possible enfrontament directe entre Tel-Aviv i Teheran, i proposant recomanacions per desescalar la tensió.
Dimensió regional de l’escalada
La resposta de l’Iran contra Israel l’1 d’octubre va donar una dimensió regional al conflicte. Com a resultat, els Estats Units van augmentar la seva implicació a la regió, mentre Rússia, la Xina i l’Índia van adoptar una postura expectant.
Pel que fa al Pròxim Orient, els EUA i Israel comparteixen gairebé els mateixos interessos. Washington veu Tel-Aviv, juntament amb socis com Riad i Abu Dhabi, com una base estratègica per mantenir el control i la connectivitat entre l’Oceà Índic i el Mediterrani. Els nord-americans van encoratjar la Índia a iniciar el Corredor Econòmic Índia-Pròxim Orient-Europa (IMEC), amb l’objectiu de connectar l’Índia amb Europa a través dels estats del Golf Pèrsic i Israel. La importància d’aquest corredor rau a facilitar la interconnectivitat i normalitzar les relacions entre Israel i alguns països àrabs. Encara que sovint es presenta Washington com un mediador fiable, els Estats Units estan molt vinculats amb l’agenda israeliana.
La posició de la UE no és gaire diferent de la dels EUA, encara que alguns països de la UE van condemnar l’agressió d’Israel contra civils libanesos i contra les forces de pau de l’ONU estacionades al sud del Líban. L’estat espanyol i Irlanda van adoptar una postura ferma contra Israel, demanant un alto el foc. No obstant això, la incapacitat de la UE per convèncer Israel d’acceptar un alto el foc a Gaza i al Líban, juntament amb l’anunci d’Alemanya de continuar subministrant armes a Israel, ha creat frustració dins de molts grups de la societat civil i individus o partits que abans s’oposaven a les polítiques de Hezbol·là o Hamàs als seus països. Tot i la participació dels estats europeus a la missió de l’ONU (UNIFIL) i la seva contínua implicació en la seguretat i la política del Líban, la UE no ha actuat com un actor diplomàtic rellevant en el conflicte amb Israel.
Mentrestant, Rússia va qualificar les operacions d’Israel al Líban com a actes de terrorisme. Tot i això, Moscou es va assegurar que la Síria d’Assad no intervingués en aquest, per por a la desestabilització a Síria mentre Moscou lluita una “guerra existencial” a Ucraïna. Rússia també considera el Líban “com una extensió de la seva política regional cap a Síria“. Rússia, però, assegura que manté relacions equilibrades amb Israel i l’Iran. L’Iran és un soci crucial per a Moscou pel que fa al Corredor de Transport Internacional Nord-Sud (INSTC), que connecta Rússia amb l’Índia, i altres projectes d’integració eurasiàtics. Qualsevol inestabilitat política a l’Iran podria provocar un increment de les tensions de seguretat i sectàries a la regió, estenent-se al Caucas i Àsia Central, àrees que Rússia considera dins de la seva esfera d’influència. Tot i que Rússia manté la seva aliança amb l’Iran, és poc probable que prengui mesures directes contra Israel; més aviat, pot beneficiar-se d’una “crisi gestionada”. Un enfrontament directe entre Tel-Aviv i Teheran desestabilitzaria el Golf Pèrsic i augmentaria els preus del petroli, la qual cosa podria alleujar la pressió sobre Rússia, ja que Occident desviaria encara més la seva atenció respecte a Ucraïna.
La Xina i l’Índia, els dos actors asiàtics emergents a la regió, mantenen relacions equilibrades tant amb l’Iran com amb Israel. Igual que Rússia, l’Iran exerceix un paper important com a pont per a l’Índia pel que fa a la connectivitat nord-sud. L’Índia recentment ha incrementat la seva inversió al port iranià de Chabahar. Tanmateix, això no va impedir que Nova Delhi enfortís els seus vincles militars i de seguretat amb Tel-Aviv, ja que Israel també és un actor important en la connexió de l’IMEC. Malgrat els seus forts vincles financers i tecnològics amb Tel-Aviv, la Xina ha adoptat una postura crítica cap a Israel durant l’escalada del conflicte amb Hezbol·là. La creixent tensió posa en risc l’estabilitat de la regió i els interessos de la Xina, ja que el Golf Pèrsic i el Pròxim Orient proporcionen aproximadament la meitat de les importacions de petroli de la Xina. Com que la Xina no té la capacitat de mediar eficaçment entre Israel i Hezbol·là, busca una reducció de la influència nord-americana al Pròxim Orient després del conflicte per millorar les seves pròpies oportunitats de mercat a la regió.
Aquestes postures apunten que un alto el foc a Gaza i al Líban no està a la vista, i que la guerra podria perllongar-se, amb la possibilitat de desencadenar un enfrontament directe entre Israel i l’Iran, la qual cosa posaria encara més en risc la intestabilitat regional. A mesura que el món es mou cap a un sistema multipolar i una sola potència no pot imposar la seva voluntat sobre les altres, les zones grises s’estan convertint en zones de guerra. Mentre això passa, tant l’Iran com Israel es preparen per a una nova fase de represàlies.
El xoc de titans
És inevitable el ‘xoc de titans’ a la regió? La situació va intensificar-se ràpidament quan l’1 d’octubre l’Iran va disparar míssils balístics contra Israel. Tot i ser més contundent que l’atac del passat abril, aquest atac recent mostra que Teheran vol establir un cert nivell de dissuasió contra Israel, alhora que manté obertes les opcions per a una escalada futura. L’objectiu de l’atac iranià és destacar l’impacte potencial que la participació de Teheran en un conflicte podria tenir a la regió, que es compara amb un “terratrèmol”. Al mateix temps, l’Iran intenta evitar l’escalada de tensions amb Israel utilitzant vies diplomàtiques per pressionar el seu principal adversari, i considerant una possible represa de les converses nuclears amb els EUA per ajudar la seva afeblida economia .
El gabinet israelià va decidir respondre a l’atac iranià de l’1 d’octubre. Inicialment, van circular rumors que Israel bombardejaria instal·lacions nuclears o petrolieres de l’Iran; més tard, fonts properes als EUA i Israel van indicar que la represàlia podria restringir-se a objectius militars de l’IRGC (Cossos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica) dins de l’Iran. La decisió de la resposta israeliana es basa en els següents arguments: primer, hi havia dubtes sobre si els EUA proporcionarien cobertura diplomàtica si Israel atacava instal·lacions nuclears; segon, Israel no podia utilitzar les bombes anti búnquer de 14.000 kg dels EUA, cosa que limita la seva capacitat per destruir instal·lacions subterrànies; tercer, Israel no disposa de determinats avions capaços de transportar aquestes bombes o d’omplir el dipòsit en ple vol. En preparació per a aquest atac, els americans van desplegar un sistema de defensa antimíssils balístics coneguts com a Terminal High Altitude Area Defense (THAAD) com a part de les precaucions davant una possible resposta iraniana a l’atac israelià imminent. Finalment, el 26 d’octubre, avions israelians van dur a terme “atacs limitats” contra instal·lacions militars. Els mitjans iranians van minimitzar l’impacte dels atacs. A més, Israel va continuar atacant els aliats de l’Iran i, el 16 d’octubre, va assassinar Yahya Sinwar, líder de Hamàs i responsable de l’operació “Aqsa Storm”.
Què pot significar el ‘xoc de titans’ entre l’Iran i Israel per al Pròxim Orient?
Quin és el futur del Pròxim Orient?
Les batalles al sud del Líban tornaran a definir el futur del Pròxim Orient. El 2006, la derrota militar d’Israel i la seva retirada posterior van obrir pas a una “època daurada” per a l’Iran a la regió. A través dels seus aliats, principalment Hezbol·là, la influència iraniana es va estendre fins al Iemen i Síria. Ara, Israel, amb el suport dels EUA, busca capitalitzar l’assassinat de líders de Hezbol·là i imposar un acord al Líban que beneficiï els seus interessos regionals. Si Israel aconsegueix una victòria militar i Hezbol·là reconeix la seva derrota, Tel-Aviv probablement procedirà a contenir l’Iran i a atacar els actius de Teheran a Síria, l’Iraq i el Iemen. Aquest escenari deixaria l’Iran aïllat a la regió i vulnerable internament, possiblement obligant-lo a utilitzar tots els seus recursos, i a enfrontar-se directament amb els EUA i Israel.
Tanmateix, si Israel no aconsegueix derrotar Hezbol·là i s’arriba a un alto el foc a causa de la incapacitat de l’exèrcit israelià per avançar més al sud del Líban, Hezbol·là podria aprofitar la guerra d’atrició per declarar-se victoriós. Això enfortiria encara més la posició de l’Iran a la regió i reduiria la influència dels EUA al Llevant i al Golf Pèrsic. Un escenari així seria inacceptable per a Israel, que podria intentar prolongar la guerra i incrementar el desplegament nord-americà a Israel per defensar els seus interessos regionals i protegir-se de possibles atacs iranians. En conseqüència, els EUA podrien acabar cada vegada més implicats en un conflicte iran-israelià.
En qualsevol cas, és probable que els EUA es vegessin directament involucrats en el conflicte. Hi ha, però, algun “bomber” disponible? L’administració Biden sembla o bé reticent o bé ineficaç a l’hora de persuadir Israel perquè accepti un alto el foc. Si els EUA no aconsegueixen extingir les flames a la regió, tot el Pròxim Orient podria veure’s immers en una guerra regional, amb els interessos nord-americans convertits en objectius directes de represàlies iranianes. I si els nord-americans han decidit donar a Israel “llum verda” per destruir Hezbol·là, el Líban pot entrar en una etapa fosca, on la incapacitat d’Israel per derrotar Hezbol·là sobre el terreny podria portar alguns actors polítics tornar a fer esclatar conflictes sectaris interns. Per ara, l’atac israelià contra l’Iran planteja dos possibles escenaris futuribles: o una desescalada regional, en què les parts en conflicte comencen negociacions i arriben a un acord, o una escalada cap a una guerra d’atrició, sense “bombers” a prop que puguin facilitar negociacions per a un un alto el foc.
Yeghia Tashjian és el Coordinador del Grup de Treball d’Afers Regionals i Internacionals a l’Institut Issam Fares de Polítiques Públiques i Afers Internacionals de la Universitat Americana de Beirut.
Les opinions expressades en aquesta publicació són dels autors i no pretenen reflectir les opinions o punts de vista del CGI ni dels seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap opinió per part del CGI sobre l’estatus jurídic de cap país, àrea o territori ni de les seves autoritats, ni sobre la delimitació de les seves fronteres.
—————–
Foto: Un avió de les forces aèries israelianes s’enlaira des d’un indret desconegut per atacar l’Iran la nit del 25 doctubre. (Exèrcit israelià/foto AP)
