Els Acords d’Abraham: la clau per la futura governabilitat de Gaza?
Per Ofer Laszewicki
18/06/2024
L’atac de Hamàs al sud d’Israel el passat 7 d’Octubre, i la posterior ofensiva israeliana a Gaza, va aturar el procés de normalització de relacions entre l’estat jueu i Aràbia Saudita. L’interès d’Israel i Estats Units en reprendre les negociacions amb Riyadh podrien ser clau per definir la urgent reconstrucció i governabilitat de Gaza.
“La regió de l’Orient Mitjà és al seu moment més tranquil en dues dècades”, afirmà Jake Sullivan, secretari de seguretat nacional nord-americà, el passat 29 de setembre. L’atac sorpresa de Hamàs del 7 d’octubre al sud d’Israel, on més de 1.200 israelians foren assassinats i uns 240 varen ser segrestats a Gaza, va suposar alhora l’inici de la guerra més cruenta d’Israel contra els palestins des de la Nakba (catàstrofe), l’expulsió o fugida de 700.000 àrabs arran de la creació de l’estat jueu al 1948.
La represàlia militar a Gaza, que segons el primer ministre Benjamin Netanyahu manté els objectius d’eliminar militar i políticament Hamàs i aconseguir el retorn dels hostatges, ja ha costat més de 35.000 morts palestines, la destrucció quasi total de les infraestructures civils i habitatges de la franja, i una crisi humanitària agreujada per insuportables escenes de desnutrició extrema.
A hores d’ara, ni Hamàs està mort -sobreviu gràcies a la seva xarxa de túnels subterranis, que costaria anys d’erradicar-, i uns 120 ostatges israelians, incloses dones que podrien estar patint violència sexual diàriament, segueixen segrestades sota terra pels islamistes. Els ostatges, inclòs el bebè d’un any Kfir Bibas, són utilitzats cruelment com a moneda de canvi per part de Hamàs, que aspira a vendre a la seva societat una “victòria” després de la massacre del 7 d’octubre, el dia que suposà l’inici de l’infern definitiu sobre Gaza.
Les setmanes prèvies a l’esclat que marcà un tràgic punt d’inflexió en l’etern conflicte palestí-israelià, Netanyahu i el president nord-americà, Joe Biden, donaven pràcticament per feta “la històrica pau entre Israel i Aràbia Saudita”. Existien senyals evidents per afirmar-ho. Mesos enrere, Riyadh va permetre que avions civils israelians travessessin el seu espai aeri, i fins i tot delegacions oficials israelianes, inclòs el seu ministre de turisme, van ser convidats al poderós estat àrab per participar a conferències internacionals.
PACTAR AMB RIYADH: UN INTERÉS COMÚ DE BIDEN Y “BIBI”
Per a Biden, la normalització de relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita suposa un interès estratègic i electoral. Amb les eleccions presidencials a l’horitzó, el president demòcrata volia demostrar que no s’havia oblidat de l’Orient Mitjà ni del seu màxim aliat regional, després d’una llarga temporada on el focus de la Casa Blanca era recolzar a Ucraïna davant l’agressió russa. En cas de produir-se, la signatura d’aquest acord demostraria l’interès de l’administració Biden en seguir expandint els “Acords d’Abraham”, la normalització de relacions entre l’estat jueu i països àrabs fomentada per Donald Trump (2020).
Per a Netanyahu, que patia abans del 7 d’octubre una greu crisi interna arran de l’avançament de la “reforma judicial” -debilitament de la judicatura per donar plens poder al poder executiu-, la pau amb la Casa de Saúd suposava pur oxigen. Amb l’establiment de relacions amb els Emirats Àrabs Units (EAU), Bahrain i el “retrobament” amb Marroc, “Bibi” va vendre a l’opinió pública israeliana que la pau amb el món àrab és viable, sense necessitat de passar abans per Ramallah. L’argument defensat es que la regió s’ha cansat de l’etern conflicte amb els palestins, i el primer ministre israelià defensà la doctrina de la “pau mitjançant la força” per obrir nous horitzons.
Si bé es cert que desenes de milers de turistes i empresaris israelians van assaborir la mel de l’aperturisme al Golf Pèrsic (a 2022 el comerç amb els Emirats va créixer un 124%, fins als 2,59 billons de dòlars), es tractava d’una pau còmoda, ja que cap dels països adscrits als Acords d’Abraham van estar en el passat en guerra directa contra l’estat jueu.
L’home fort al regne àrab, el príncep hereu Mohammed Bin Salman (MBS), afirmà al setembre que la pau amb Israel era “propera”, però insistí en que la resolució del conflicte amb els palestins era una condició ineludible. Riyadh es posicionà en el clàssic enfoc de la comunitat internacional: solució dels dos estats, i capitalitat compartida de Jerusalem.
És evident que a Riyadh l’interessa un acord amb Israel per adquirir els avanços tecnològics de la “Start-up Nation” i, fonamentalment, subministres d’armament d’Estats Units. Això inclou la manifesta voluntat expressada per MBS d’iniciar un procés d’enriquiment d’urani, per així convertir l’Aràbia Saudita en la nova potència nuclear regional, capaç de contrarestar l’Iran. Però el regne àrab no té pressa: la inexistència de processos democràtics, així com la seva solvència econòmica assegurada, no posen en perill la visió de llarg recorregut del jove príncep hereu.
L’única victòria simbòlica de Hamàs amb el seu brutal atac suïcida va ser aconseguir aturar -temporalment- l’imminent apropament entre Israel i l’Aràbia Saudita. Però més enllà de la indignació i solidaritat internacional amb el patiment de Gaza, més manifesta a Occident que no pas al món àrab, el cert es que diplomàticament cap estat de la regió ha donat el braç a tòrcer pels palestins. Jordània i Egipte ja van deixar clar que no acceptarien ni un sol refugiat de Gaza, i cap país àrab ha retirat els seus ambaixadors d’Israel arran de la guerra.
La gran incògnita pendent és: serà possible la normalització israeliano-saudita sense resoldre la futura reconstrucció i governabilitat de la Franja de Gaza?
ESCENARIS DE POST-GUERRA A GAZA
Segons l’analista Shalom Yerushalmi, l’executiu de Benjamin Netanyahu està calculant que l’ocupació de Gaza durarà almenys 10 anys. Els primers dos anys servirien per erradicar completament l’amenaça militar de Hamàs, inclosa la seva xarxa de túnels subterranis, l´únic terreny on els islamistes encara poden sorprendre i causar danys significatius a les tropes israelianes. Els següents vuit servirien per consolidar un govern palestí estable i alternatiu al règim dels islamistes.
En cas de complir-se aquest escenari, Gaza es convertiria en un model semblant al de Cisjordània, on Israel opera rutinàriament per desarticular cèl·lules terroristes, unes operacions en nuclis urbans densament poblats on sovint també moren civils innocents.
No obstant, és difícil preveure que Netanyahu segueixi manant després de la guerra. Quan s’arribi a un acord definitiu d’alto al foc a Gaza, es celebraran immediatament eleccions a Israel. I si no hi ha imprevistos -el 86% dels israelians consideraren que el fracàs del 7 d’octubre va ser culpa dels seus líders polítics i militars-, el “Rey Bibi” hauria d’acabar el seu mandat. Però alerta: Israel es terra de miracles, on es produeixen canvis de guió inimaginables. El líder del Likud és un animal polític bregat, capaç d’inventar maniobres impensables per seguir governant. De fet, enquestes recents apunten a una progressiva recuperació de les seves perspectives electorals.
Per Biden, la perpètua continuació de l’ofensiva israeliana a Gaza comporta un greu problema domèstic. Malgrat continuar donant suport a l’ofensiva militar, i haver-se posicionat fermament al costat d’Israel -fins i tot viatjant al país dies després de la massacre de Hamàs-, ja manifesta en públic les desavinences amb “Bibi”, a qui retreu que segueix evitant parlar del “dia després” a Gaza.
Per a molts israelians, el president nord-americà va exercir de líder de facto durant els dies de trauma i desconcert posteriors a l’atac del grup islamista, davant d’un primer ministre israelià que va amagar-se davant les crítiques i incredulitat de bona part de la seva opinió pública. Fins i tot, Netanyahu evità comparèixer a cap dels funerals dels massacrats.
Conscient de que la fam a Gaza fa créixer la pressió sobre les files demòcrates per imposar l’alto al foc al seu màxim aliat, Biden va aprovar una mesura sense precedents: llançar ajuda humanitària des de l’aire a Gaza. Sembla que la “victòria total” que promet Netanyahu és difícilment assolible, i al inquilí de la Casa Blanca li preocupa la seva reputació interna, ja que afrontarà una complicada batalla electoral amb un revifat Donald Trump.
A Netanyahu, evitar parlar de l’endemà i prosseguir l’ofensiva semblen ser les seves últimes cartes per la supervivència política, conscient de que perdre el poder pot suposar la seva entrada a la presó. Els seus judicis per corrupció, frau i abús de confiança segueixen pendents de resolució.
Simplement, repeteix als seus: “Gaza no serà Hamastan ni Fatahstan”. Es refereix a les veus que reclamen entregar el poder de la franja a l’Autoritat Nacional Palestina, liderada pel partit laic nacionalista Fatah, rival polític dels islamistes de Hamàs. El periodista Nadav Eyal revelà que “Bibi” va rebutjar un pla dissenyat per l’aparell de seguretat israelià -amb vist i plau de Washington i Ramalla-, per desplegar entre 4.000 i 7.000 milicians de Fatah a la franja. L’objectiu: evitar que l’ajuda humanitària segueixi sota gestió de Hamàs, i restablir la seguretat al territori. Biden va batejar la proposta com la “Autoritat Nacional Palestina Renovada”.
Si bé preval un consens majoritari a la societat israeliana sobre la urgència d’erradicar Hamàs per tal de garantir un retorn a la vida segur a les comunitats frontereres amb Gaza, és alhora urgent definir com serà la futura governabilitat a la franja, on els seus dos milions d’habitants estan condemnats a un futur immediat de misèria i trauma, motors perfectes per a la radicalització.
L’analista Nimrov Novik va especular amb tres escenaris possibles. L’autor defensa que l’administració Biden està plantejant una sortida “exitosa” pel seu aliat: sortir de Gaza, reprendre el procés diplomàtic entre israelians i palestins, i la conformació d’una “potent coalició regional”.
El primer escenari seria una retirada unilateral israeliana de Gaza, una opció improbable donat que Hamàs aprofitaria el buit per tornar a treure cap i reimposar el seu règim de terror. Retirades unilaterals pretèrites van resultar fracassades: la sortida del Líban l’any 2000, i la “desconnexió” de Gaza al 2005, quan Israel va retirar els seus soldats i assentaments del territori palestí. Poc després d’abandonar la franja, els primers míssils Qassam van disparar-se contra el kibbutz fronterers.
La segona opció apunta a l’ocupació permanent de la franja per part d’Israel, el que suposaria que cap actor extern es faria càrrec de la reconstrucció o la governabilitat del territori. Més de mig segle d’ocupació militar a Cisjordània és el millor exemple del riscos que això suposa. L’exèrcit israelià es convertiria en l’entitat gestora de la vida civil -infraestructures, economia, educació, refugiats, etc- d’un poble sota ocupació. A això caldria afegir la fúria dels civils contra les forces ocupants, i un desgast encara major de la imatge d’Israel al món.
Probablement, aquest escenari posaria en perill els estratègics acords de pau amb Jordània i Egipte, i ensorraria la desitjada normalització de relacions amb Riyadh. Cal esmentar que l’acord amb l’Aràbia Saudita suposaria, probablement, l’obertura definitiva de l’estat jueu al conjunt del món àrab i musulmà, que majoritàriament rebutjà reconèixer Israel d’ençà la seva independència.
La tercera via, en línia amb el que ha insistit Washington en les darreres setmanes, consisteix en forjar un consens regional i internacional que serveixi per reviure la malmesa solució dels dos estats. “Tots han constatat que el preu d’ignorar el conflicte palestí-israelià es tradueix en una opinió pública exaltada, danys a l’estabilitat, un Iran reforçat (inclosos els seus proxys a Síria, Líban o Iemen), i l’amenaça d’un esclat més ampli”, apunta Novik. No obstant, l’amenaça de Biden de reconèixer unilateralment un estat palestí sembla poc realitzable en les actuals circumstàncies. Les estructures d’estat a Palestina són nul·les, l’eterna divisió entre Fatah i Hamàs segueix irresolta, i el més urgent és ara fer de Gaza un terreny habitable.
Es poden fer càbales sobre horitzons ideals a llarg termini, però la urgència immediata és aconseguir un alto al foc que aturi les morts palestines a Gaza, i garanteixi l’alliberament dels ostatges israelians. L’evolució de les negociacions que a hores d’ara s’estan produint per assolir un acord en aquesta línia entre Israel i Hamàs serna determinants.
LÍNIES VERMELLES
Sigui sota les directrius de Netanyahu o el seu successor, que podria ser el líder centrista i ex cap de l’exèrcit Benny Gantz, serà molt complicat vendre a l’opinió pública israeliana la urgència d’establir un estat palestí en les actuals circumstàncies, amb el trauma del 7 d’octubre tant fresc i les pors fonamentades de que un atac similar podria repetir-se.
“Seria un premi pel terrorisme”, argumenten des d’Israel. Establir un estat palestí a Cisjordània, amb una frontera que acaricia ciutats com Kfar Saba o Netanya, és una opció impensable per la majoria d’israelians, almenys en les actuals circumstàncies. Igual que Gaza, Cisjordània podria caure també en mans de Hamàs. De fet, el seu recolzament a aquest darrer territori es disparà després del 7 d’Octubre.
“No hi ha una altre manera de resoldre-ho”, deia el príncep Faisal bin Farhan, ministre d’exteriors saudita, referint-se a l’etern conflicte de l’Orient Mitjà i la necessitat de crear dos estats separats. Malgrat tot, Riyadh no s’ha distanciat massa d’Israel. A llarg termini, MBS somia en diversificar l’economia saudita, basada exclusivament en els seus pous de petroli. “Necessita la normalització y continuarà avançant-la”, pronosticà Mark Dubowitz, CEO de la Fundació per a la Defensa de les Democràcies, referint-se a la voluntat del poderós regne àrab.
Ara per ara, totes les mirades se centren sobre Rafah, l’últim racó de Gaza controlat per Hamàs, on s’amunteguen més d’un milió de desplaçats interns de la franja. Si finalment Netanyahu acaba ordenant una ofensiva militar plena sobre aquesta ciutat, es produiran probablement les pitjors massacres des de l’inici de l’ofensiva israeliana.
Per a Biden, una ofensiva militar total sobre Rafah és “una línia vermella”, a menys que no es presenti un pla viable per a l’evacuació de civils. La Casa Blanca va mostrar la seva indignació a Israel després de l’incident amb els camions de distribució d’ajuda humanitària al nord de Gaza, on es van reportar més de 100 víctimes mortals. Israel afirmà que les morts varen ser a causa d’amuntegaments i atropellaments fruits del caos generat, però testimonis locals afirmaren que varen ser causa de trets de soldats israelians. En tot cas, Washington insisteix: cal aplicar una alternativa viable al govern de Hamàs, que garanteixi l’ordre i la seguretat, imprescindibles pel subministrament d’ajuda.
Jon B. Alterman, del Center for Strategic & International Studies, va tenir una premonició encertada a finals del setembre passat. “El triangle EUA-Israel-Aràbia Saudita serà important, probablement la línia dominant dels esforços nord-americans a l’Orient Mitjà als propers anys. Sorgiran crisis, i algunes faran aturar les converses durant un temps”, va considerar. Si bé la doctrina de “gestionar el conflicte” que defensava Israel es demostrà fallida, ningú imaginava una tragèdia de les dimensions sofertes arran del 7 d’Octubre. Sens dubte, l’endemà d’aquesta crisi redefinirà el futur d’Israel, Palestina i tota la regió.
Ofer Laszewicki Rubin. Periodista, ex corresponsal a Israel i Palestina. Autor del llibre “Israel fuera del foco: retratos de la sociedad más allá del conflicto”. Creador del podcast “Alhayam”.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
